eXo: The Silver Tape, el playlist de Mike Ibáñez al Music Spy Club del 23.03.2012

El 16 d’agost de 1977 va morir Elvis Presley.

Un dia abans, el 15 d’agost de 1977 es capta el que s’ha anomena Senyal WOW: la senyal d’origen extraterrestre més forta captada mai des del projecte SETI.

(Conspiranoics del món: poseu-vos a treballar, doncs des d’aquest moment música i vida extraterrestre queden estretament lligats...)

Aquell mateix any es va posar en òrbita el Voyager amb el que es coneix com Golden Record el Disc d’or: un enregistrament fonogràfic amb diferents sons de la terra (sons naturals i música), destinat a qualsevol remitent de l’espai que el pugui trobar.
Una ullada a l’enllaç i veureu que entre la música inclosa està Beethoven, Mozart, Stravinsky, cants indígenes diversos i com, a nota “actual” en Chuck Berry.

La missió del playlist de Mike Ibáñez, a 23 de març de 2012, ha estat crear eXo, un programa d’arradio amb una selecció de música que modernitzi el contingut del disc d’or.
Amb la música emesa a eXo gravarem una “Silver Tape”, La Cinta Platejada, que posarem en òrbita en una nova sonda espacial -si trobem finançament-, cinta destinada a sonar a qualsevol radiocasset de qualsevol nau espacial tunejada que pugui topar amb la sonda...

Allà va:

1

ROCKETS

Anastasis
Àlbum: Plasteroid, 1979

Els Rockets, un grup francès de synth-pop vuitantero, que es presentava disfressat com la noia de l’anunci de Neutrex Futura, rapats i pintats de platejat... són la primera opció del playlist:

2

A FLOCK OF SEAGULLS

I ran
Àlbum: A Flock of seagulls, 1982

A flock of seagulls va prendre el seu nom de Toiler on the sea, una cançó dels Stranglers, que inclou versos com aquests:

And when we reached the land
We went aground on the rocks
Became a wreck in the sand
Became a home for a flock
We ventured overland
Fought with the aliens
The young ones used their hands
Pointed the way to a flock
A flock of seagulls!
A flock of seagulls!

I I ran és la primera cançó documentada que parla d’una abducció...

I walked along the avenue
I never thought I'd meet a girl like you
Meet a girl like you

With auburn hair and tawny eyes
The kind of eyes that hypnotize me through
Hypnotize me through

And I ran, I ran so far away
I just ran, I ran all night and day
I couldn't get away

A cloud appears above your head
A beam of light comes shining down on you
Shining down on you

The cloud is moving nearer still
Aurora Borealis comes in view
Aurora comes in view

And I ran, I ran so far away
I just ran, I ran all night and day
I couldn't get away

Reached out a hand to touch your face
You're slowly disappearing from my view
Appearing from my view

Reached out a hand to try again
I'm floating in a beam of light with you
A beam of light with you

And I ran, I ran so far away
I just ran, I ran all night and day
And I ran, I ran so far away
I just ran, I couldn't get away

3URI GELLER

Velvet space
Àlbum: Uri Geller, 1974

Uri Geller, després de doblegar moltes culleres va editar un disc que duia el seu mateix nom. A mi, escoltar-lo em fa por...

4
LEFTFIELD & AFRIKA BAMBAATTA
Afrika Shox
Àlbum. Rhythm and stealth, 1999

Podria haver triat a Sun Ra, originari de Saturn i vingut a la terra per salvar-nos a través de la música... però va triar Afrika Bambaatta, acompanyat del duo electrònic Leftfield, i el seu vídeo Afrika Shox, dirigit per Chris Cunningham

5

JANELLE MONAE
Sir Greendown / Cold War
Àlbum: The Archandroid, 2010

Janelle Monae, una de els joves veus més poderoses que sonen darrerament, va editar The Archandroid sota la identitat del seu alter-ego Cindi Mayweather, un androide de l’any 2719.

Sense comentaris...

En Mike ens va triar un parell de cançons Sir Greendown (lenta, exòtica) i Cold War (més canyera), que il·lustren un projecte frustrat de Dalí (un altre exraterrestre) amb Disney...

Punxeu l'enllaç per veure el vídeo.

6

NAD SPIRO

Gborel
Àlbum: Atomic Spy, 2012

Nad Spiro i els seus glitch electrònics, sonen a comunicació alien. Apta per la nostra banda sonora! Aquí podreu escoltar alguns dels seu cds...

7

PAMELA STONEBROOKE
Experiencer
Àlbum: The Intergalactic Diva, 2005

Pamela Stonebrooke és una cantant de jazz lleuger que no sortia a Allmusic. Si la busqueu a Google trobareu poques entrades que parlin de la seva música... És mala senyal... i ella ho sabia. Potser per això va decidir fer públic els seus contactes sexuals amb un alien, un reptilià per ser més precisos, durant diversos anys seguits. Ara si: milers de resultats parlant del tema!!
Aqui en teniu un exemple sucós.

Ara que tornava a estar de moda, va treure un nou disc de títol fabulós...

8

LOS KIYOS

Que va, que va, que va
Àlbum: Rumba espacial, 1978

Los Kiyos tampoc sortien a Allmusic. I tot i que els seu productor es volgués sumar al carro de l’space rock tan de moda als ’70, els Kiyos i la seva rumba espacial (una rumba de tota la vida amb quatre “efectes espacials” i alguna referència a “Encuentros en la cuarta fase”!!) segueixen sense ser-hi mencionats.

Això si, la portada del disc és imperdible!


... és clar que per imperdible: millor aquesta portada d’un disc de “muñeiras” amb aires galàctics...

9
DROIDS
The Force (part 1)
Àlbum: Star peace, 1978

Què va passar a França a finals dels ’70? No ho sé... però el rollo galàctic sembla que arrasava (s’acabava d’estrenar Star Wars, tindrà alguna cosa a veure?): els Droids,un altre grup synth-popero intergalàctic feien de les seves.

Algunes observacions sobre el vídeo:

a) clavats als Rockets de qui us parlàvem en començar
b) la rossa del “ballet” podria haver estat inclosa perfectament aquí!,
c) ha continuat passant alguna cosa galàctica a França: va començar amb els Rockets i els Droids... i va evolucionar fins aquests altres.

10

PERRY BOTKIN, JR.
Quark –TV BSO Main title, 1977
(Banda sonora de la sèrie de televisió, estrenada a Espanya amb el títol Quark: la escoba espacial)

Quark, la escoba espacial, era una sèrie de televisió, la idea original de la qual girava entorn de les peripècies de la tripulació d’una nau d’escombraries espacial.

Aquí en tenim els crèdits inicials:

Malgrat que a Espanya es van emetre pocs capítols, n’hi va haver prou per causar danys cerebrals irreparables a tots els infants que la van veure. (Vosaltres mateixos podeu decidir si veieu els capítols sencers que podeu trobar penjats a internet...).


Gràcies a aquests danys, però, ara podem gaudir d’aquest playlist per a extraterrestres que ens ha seleccionat en Mike Ibàñez ... a qui agraïm i li desitgem una vida plena de d’abduccions i reptilianes voluptuoses.

Moto Clúa , amic majestic

Aquest és un disc molt especial.

Efectivament, Moto Clúa és Ía Clúa, el d' Ía i Batiste, un dels pioners del rock al nostre país. Ía va morir als 60 anys el passat 14 de setembre del 2011 i em va saber molt greu, com sempre que mor un músic d'aquells que, d'una manera o altra, posen banda sonora a la nostra vida i formen part de la nostra història sentimental.

Aquest duet va publicar dos discos: Un gran dia (1972) i Chichonera's Cat (1975) , dos àlbums de molt bon rock progressiu, excel·lents músics, molt bones veus, bones composicions amb bones lletres, originals i creatives, boges, divertides i sensibles ... interpretades amb força i alegria surrealista. Amb el meu amic Josep Castàn, jo escoltava aquests dos LPs una i altra vegada a casa seva amb el pickup de la seva germana gran, o al meu primer tocata estereo (de segona mà) a casa meva. Ens agradava molt tocar la guitarra i apreníem junts, ens ensenyàvem mútuament acords nous. Ell amb la seva acústica i jo amb la meva espanyola, emulant als Ía i Batiste i intentàvem treure i cantar les seves cançons.

Ia i Batiste

Després d'un eufòric 1976 celebrant calladament la mort de Franco, l'any 1977 va ser com una explosió de llibertat atronadora. Molt especialment a la ciutat de Barcelona, la gent va prendre la Llibertat amb les seves mans. Els franquistes estaven amagats sota les escombraries i els nous polítics 'demòcrates' encara no els havien substituït. D'alguna manera, aquí no manava ningú. Només d'aquesta manera s'expliquen manifestacions culturals com les Jornades Llibertàries, impensables ni abans ni després.

No us perdeu aquest article a l'AMPLI recordant aquell any fascinant.

Però el 1978 va començar un penós i patètic període conegut com 'la transición' i més tard com 'el desencanto' ... un pacte polític entre els vells i els nous amos, com cantava l'Ovidi, ens mostrava que la flamant democràcia naixia tutelada i amarada de franquisme, enteniem que la noció de llibertat que havíem gaudit el 1977 mai més la tornaríem a gaudir. Un any de ressaca terrible després d'un any efervescent irrepetible. Barcelona sencera semblava estar amb ressaca. Els colors del 1977 s'esmorteïen a les places de la vila de Gràcia o pels carrerons del Gòtic i el Born tan sols un any després. La contaminació semblava més fastigosa que mai, la pudor i la grisor que creiem haver espolsat tornava a caure damunt nostre com un destí inexorable d'avorriment i muermo sense massa esperança. Els canutos de xocolata i herba havien simbolitzat també el perfum de la llibertat i cada vegada en corria més però, al mateix temps i molt de pressa, també hi havia més gent jove pujant al cavall. L'heroïna començava a fer estralls al mateix temps que els nous polítics començaven a tastar el gust del poder. Senzillament, estàvem passant per un pont inestable i bellugadís que no sabíem cap on anava però que, en tot cas, no s'assemblava gens al lloc que alguns havíem imaginat.

I dintre d'aquest context ..., el 1978 en Ía Clúa va publicar aquest LP ... l’àlbum Amic majestic sota el nom de Moto Clúa, rememorant l’època daurada del ciclomotor català, als anys 50’ quan florien marques tan emblemàtiques com Rabassa (Derbi), Sanglas, Ossa, Montesa o la pròpia Clúa (no m’estranyaria gens que en Ía fos família d’aquests darrers fabricants). Aquest és un dels models clàssics, observeu el dibuix de la coberta del disc:

Clúa Sport, 175 cc, 1957

Per més que hi penso, no aconsegueixo recordar el dia ni el lloc on vaig comprar aquest LP, aquest objecte veritablement excepcional. En Castàn també el tenia, és clar. I encara ens vam trobar alguna vegada amb les guitarres cantant alguna de les cançons del disc, en recordo una en especial que ens agradava a tots dos:

ara recolzat en la noria infinita

d'una Barcelona plena de fum i gent ...

Aquelles cançons semblaven escrites per mi i cantades especialment per a mi, pels meus sentiments, per aquell moment concret de la meva vida, una barreja surrealista d'imatges absurdes i depressives en front d'un present i un futur que no m'agradava gens ni mica com estava anant, un deliri que barrejava la realitat amb els somnis, una contradicció ambulant, una angoixa intensa que mai he oblidat. I allà estava l'amic majestic, cantant dintre meu, cantant-me a cau d'orella, amb una tristesa críptica que jo entenia perfectament ...

Ombres de la nit

es tornen clar mirall

reflexe de la por ...

Cançons molt íntimes i tancades, un clima musical que encara ara, 34 anys després, sacseja una part important dels meus records. És un so molt compacte i urbà, fruit del bon fer d’un grapat de grans músics barcelonins que, en aquell moment, també constituïen el grup d’acompanyament de Joan Manuel Serrat. De fet, el disc està produït pel propi Serrat i el mestre Josep Maria Bardagí.

Sempre m’ha agradat la veu d’en Ía, el seu registre tan agut i la seva manera de cantar, però és en aquest àlbum on apareix més rica i expressiva. I ara, tants anys després, entenc que Moto Clúa va saber captar de forma màgica un moment molt concret de la nostra història, de la ciutat i de tota una generació que veia com acabava un món, el món de la utopia i la psicodèlia, de la lluita per les llibertats, entrant en un món interior, més hermètic i opressiu, de pors i angoixes íntimes.

Tot plegat, un àlbum veritablement excel·lent... però també un disc absolutament maleït.

Viatge al fetixtisme ...

Si bé no recordo el moment de l’adquisició, si que recordo moltes coses de la resta de la història: la de vegades que el vaig arribar a punxar al tocata, la de vegades que cantava aquestes cançons mentre conduïa el mini del meu pare, la d’hores amb la guitarra ... i el dia de la seva presentació, un diumenge a la tarda en un teatre de la Vila de Gràcia... El teatre era petit, quin era?, però tampoc estava ple ... quins temps més estranys ... quin desastre. Recordo aquell concert com un dels millors que he vist mai. Músics collonuts, bones cançons i surrealisme a tope. Moto Clúa va interpretar tot el disc amb un posada en escena imaginativa i amb un toc d’humor molt personal. I a partir d’aquell concert ... adéu Moto Clúa per sempre més ...

Un mal dia em va donar per vendre uns quants dels meus LPs a una botiga del carrer Tallers de Barcelona, una tonteria de grans dimensions que mai m’he perdonat. Efectivament, aquest va ser un dels discos que vaig malvendre per un plat de llenties. Crec que va ser de seguida que me’n vaig penedir, aquelles cançons havien calat molt endins i les trobava a faltar. Naturalment, quan el vaig voler recuperar, no en quedava ni un exemplar enlloc. Suposo que en el moment de la seva publicació, se’n deurien vendre poquíssimes còpies. Començava una absència musical que encara ara em persegueix. Si, perquè a finals dels 80’s vaig tornar a veure aquest disc, i si, era el meu mateix exemplar, el vaig reconèixer per una marca que solia posar als meus LPs ... estava allà, a la mateixa botiga del carrer Tallers, exposat a fora, a l’aparador i en demanaven 5.000 peles , que en aquell moment tenien el valor que ara tindrien uns 100 euros. Vaig estar rondant per allà, amunt i avall del carrer Tallers, neguitós, emprenyat, dubitatiu, era un dilema que m’enfrontava a mi mateix.

Allò era un abús, estaven demanant molts diners per un disc de segona mà que jo havia venut per un preu ridícul i que, a més, ves a saber en quines condicions estaria. Aquell botiguer coneixia el seu ofici i jo em moria de ràbia. Eren molts diners per un disc, es clar, però estava entrant en el món del col·leccionisme i del fetitxisme, on els preus tenen una altra dimensió. En realitat, el dilema no era tant pels diners exagerats sinó que, d’alguna manera, em negava a mi mateix el plaer de recuperar-lo, m’estava castigant a mi mateix per haver fet l’idiotada de malvendre’l. Cada vegada que passava per aquell aparador, mirava si encara hi era, però no va durar gaire temps.

I així van seguir passant els anys sense poder escoltar aquelles cançons, fins que a meitat dels 90’s, el meu amic Francesc Díaz i Melis em va confessar que si, que ell també havia comprat l’Amic majestic, i que – naturalment – encara el guardava. Me’n va fer una còpia en una cinta de cassette, la que ara mateix estic escoltant amb el mateix plaer de sempre, un so orgànic i urbà, tancat i compacte, carregat de significat. Bona part del martiri quedava alleujat, ara ja podia tornar a escoltar, però la història encara no havia acabat, el record de la coberta em pertorbava, el poder d’aquell objecte encara era fort. Ho vaig comprovar quan, fa uns tres anys, una vegada més vaig tornar a localitzar el disc: ara estava a un altra botiga clàssica al carrer Riera baixa i, si, continuava sent el meu exemplar ... allà estava, desafiant-me de nou, amagat en un buc, presumint ara des d’una etiqueta que deia: 150 euros... El fenomen interior es va repetir, i també es va repetir la meva conclusió: no, no el puc comprar. Decisió que em va perseguir setmanes, fins que vaig tornar, embogit, amb els diners a la mà disposat a acabar amb el malson. Però ja era massa tard ... simplement ja no hi era.

No vull ni pensar quant en demanaran ara que en Ía ja no hi és. Pel motiu que sigui, el disc mai ha estat reeditat en CD, ni en cap altre format, la qual cosa el converteix en un martiri pel fetitxista, un veritable i definitiu item de culte pels fans del rock progressiu del país, i un objecte cada vegada més preuat pel col·leccionista. En definitiva: la maledicció continúa, aquest enregistrament sembla tenir vida pròpia, treu el cap de tant en tant i continúa esvaïnt-se relliscós, com ha fet sempre, i probablement seguirà mantenint-se ocult al gran escenari .

Qui sap si algun dia tornarà a aparèixer al meu camí ... l'amic majestic em va acompanyat al larg de la meva vida i tinc la sensació que la història encara no ha acabat ....

 Carrer Tallers, Barcelona

L'àlbum Amic majestic es va enregistrar a Barcelona durant els mesos de novembre i desembre del 1977 amb els següents músics:

Jordi Clúa
Francis Rabassa
Josep Mª Duran
Josep MªBardagí
Jaume Francesch
Joan Olivé
Serrahima
Lluís Sedó
Ricard Roda
Manel Joseph
Jordi Porta
Xavier Patricio 'Gato' Pérez
Vicky Herreros
Anna Barraquer
Isla Clúa

i aquests són els títols de les cançons:

El dia ha nascut
No és més que el plor
Reflexes
Ombres
Balada
Es Mahón
Majestic friend
Posterior
Ombres de la nit
Ciutat
Ciutat reprise

Finalment, el gener del 2014, el disc sencer va apareixer al Youtube. Per primera vega es podia escoltar aquest àlbum sencer online!

Altres documents a la xarxa

Cíclicament, des de que existeix internet, em dedico a buscar tot el que exixteix sota l'epígraf 'amic majestic' normalment amb molt pocs resultats. A partir, però, de la mort d'en Ía han aparegut alguns més, on s'esmenta de passada l'existència d'aquest treball. En destaco 2 d'especials:

• Un post al bloc Tot de Pop que connecta amb el mateix esperit d'aquest que esteu llegint ara a l'AMPLI, i on podreu veure 3 fotografies de la coberta original.

• Entrevista amb Ía Clúa a càrrec del veterà periodista i locutor radiofònic Albert Malla al seu programa Cocodril Club

Tot el temps que ara vius

és fred, és tòxic, imaginat.

Pot ser còfia o pot ser gelat de merengo

o és bullofa reventada al teu pit de celofana

majestic friend, amic majestic

PS 
Com  intuia ...  l'amic majestic va tornar a casa a la seva manera desprès d'anys de penitència. 
La tardor de 2014, uns trenta i pico anys desprès, el meu bon amic Jordi Soley, me'l va portar per sorpresa. Éll coneixia aquesta història que heu pogut llegir més amunt i, secretament, va activar el seu extraordinari talent de caçador d'items discogràfics especialment difícils fins que _finalment_ el va trincar. 
Un altre exemplar, però. Un exemplar completament nou, precintat i que incloia, a més, el full promocional d'Ariola per a Djs i radiofonistes de l'època. No cal que descrigui ara el que vaig sentir, ni la cara de satisfacció del meu amic veient com havia fet feliç al seu. 

Finalment, el vell LP està en un lloc d'honor a la sala on escolto música a casa. El cercle s'ha tancat de la millor manera possible.


PPS
Per a malalts com jo, comentar ara que a la fabulosa web Discogs, veig avui que hi ha 3 exemplars a la venda per un preu mitjà de 35 € ... 

* * *

Aquest post està dedicat a:

Josep Castàn Uñó, Mercè Gaja Lázaro, Francesc Díaz i Melis, Ricardo García Mataix i Jordi Soley




.

El vídeo del diumenge: Bo Diddley Jungle Sound

Bo Diddley & The Duchess

Simplement per recordar-lo, perquè sempre transmet la mateixa alegria i la mateixa trempera excitant. Al vídeo d'avui el podeu veure en acció en un dels seus millors moments.

No perdeu detall de tota la coreografia: ...  pura màgia, la vibració de la jungla! Enjoy !

I per rematar el vídeo us deixem amb el retrat que el periodista Fernando Navarro va publicar al diari El País, en el moment de la seva mort:

Bo Diddley fue inimitable. Pocas veces un músico ha merecido tanto un calificativo de tal envergadura en el mundo del rock'n'roll como este cantante y guitarrista nacido en Mississippi, que apenas alcanzó la repercusión de otros compañeros de época, y que ha muerto a la edad de 79 años en su residencia de Florida a consecuencia de un fallo cardíaco, el segundo en pocos meses.

Fue un auténtico pionero. Inventó su propio nombre, se inventó su guitarra pero sobre todo inventó un sonido, el que ayudó a definir el rock'n'roll tal y como hoy lo conocemos, el mismo que llena ahora la imaginería popular de eternos sueños adolescentes y desinhibidos, y el mismo que sacó a bailar a negros y blancos, mujeres y hombres, a un espacio compartido por primera vez en la historia del siglo XX.

Bo Diddley realmente se llamaba Elias Mac Daniels pero pronto en la escuela decidió tener su propio nombre artístico, que tomó de una guitarra de origen africano. Los sonidos de ese continente más el propio devenir urbano en EE UU serían los que marcarían su vida. En Chicago, una de las mecas del blues, Diddley empezó tocando en esquinas y garitos de poca monta, pero sin éxito. Lo suyo no era el blues de primera generación. Tampoco lo clásico. Excéntrico e independiente, se hizo fabricar una guitarra rectangular que terminó convirtiéndose en todo un símbolo.

Lo que este guitarrista versátil ofrecía era algo distinto, único e imperecedero, que él mismo llamó jungle sound (sonido de la jungla), y aprendido según sus palabras de tocar el violín de chaval con unos dedos demasiado grandes. Una especie de latido eléctrico, que liberaba el cuerpo y la mente con la misma fuerza. Insistentes fraseos y poderosas distorsiones acompañados de un verbo escurridizo y provocador, que dejaba con las faldas en la cabeza a la sociedad puritana de Estados Unidos, mientras los jóvenes de medio país, ellos y ellas, rompían el molde y desgastaban las suelas de sus zapatos con la misma emoción inocente con la que pedían su sitio en los nuevos tiempos. Temas como "Bo Diddley", "Hey Good Looking", "Mona" o "I'm a Man" revosaban de ese espíritu.


Referencia absoluta


Sin embargo, este rhythm and blues primigenio y exuberante alcanzó aún más repercusión entre los suyos. Al poco de sacar sus primeros sencillos, Bo Diddley se conviertió en referencia absoluta de todo lo que estaba por venir. La rebelión juvenil que protagonizó Elvis Presley y el resto de alumnos de la clase del 55 contó con sus ritmos de la selva. Chuck Berry colaboró con él más que con ninguno y Buddy Holly interpretó sus canciones para llevarlas a un mercado más amplio. Poco después la conocida British Invasion (Invasión Británica), que revolvió con más ímpetu si cabe las cosas en los sesenta, escribió su nombre con letras mayúsculas. Los Rolling Stones le adoraban, los Animals le dedicaron una de sus mejores composiciones y el autobús mágico de los Who llevaba su gasolina.

La estela no se apagó con el tiempo. Eric Clapton, tan receptivo a las buenas influencias, hizo por sonar como él en los Yardbirds y en solitario. Bruce Springsteen también le rindió tributo en su obra maestra, Born To Run, al incluir la canción "She's the one", que se ha convertido en una de las mejores interpretaciones en directo del músico que más corazones arrebata sobre un escenario. Los Pretenders hicieron lo propio con "Cuban Slide". Incluso el punk se rindió a la sacudida de sus riffs. La mejor banda de aquel movimiento, The Clash, giró con él por EE UU en 1979. Más tarde llegó el nuevo rock norteamericano y grupos del underground como Long Ryders recuperaron sus sonidos.

Una lista interminable. Su ritmo sincopado y vicioso ha sido posiblemente el más copiado de la historia del rock. Y seguirá así hasta que exista alguien con ganas agarrar una guitarra y producir sonidos excitantes, que celebren sin reservas la liberación individual y colectiva. El rock'n'roll siempre estará en deuda con Bo Diddley.

Web oficial de l'artista : http://www.bodiddley.com/

Bo a la Viquipèdia : http://ca.wikipedia.org/wiki/Bo_Diddley

Reflexions musictecàries a l'entorn d'un rànquing musical

Ja hem reflexionat molt en aquest bloc sobre l'estat de la qüestió i el futur incert del/de la musictecari/ària a les biblioteques públiques. I segurament hi continuarem donant encara més voltes ...aquí

Hem parlat de la figura del bibliotecari musical com un intermediari; de l'evolució de la col·lecció digital, física o híbrida; de l'aprofitament de les xarxes socials des de la biblioteca pública, etc. Però no recordo haver llegit tant sobre la tasca d'observació que pot fer el/la musictecari/ària. L'observació com una eina valuosa a l'hora de saber com enfocar, per exemple, una política de col·lecció musical més interessant per a tothom.

L'observació pot ser directa o indirecta, mitjançant estadístiques (si existeixen) d'hàbits culturals de la població i les que podem recollir a la mateixa biblioteca i/o biblioteques, o fins i tot en altres àmbits i espais culturals i socials del nucli de població a qui aquesta dóna servei.

.................................................................................................................................


Els rànquings i l'entorn sòcio-cultural de la biblioteca pública: un cas concret

Una manera senzilla d'observar els hàbits culturals de l'entorn més immediat és mitjançant el rànquing de préstecs, és a dir, la llista de documents més prestats durant un període determinat.

En aquest post analitzaré l'exemple d'enguany de la Biblioteca de Banyoles, on treballo des de fa uns quants anys. No sé si serà extrapolable a d'altres biblioteques, però potser us serà interessant. (Si és que hi ha algú llegint. Is there anybody out there?)

A principis de cada any, la Biblioteca de Banyoles proposa una petita exposició a la mateixa biblioteca i un breu comentari en els seus propis blocs, web i xarxa social, sobre els llibres, les pel·lícules i els CD més prestats durant l'any anterior. Ho titulem: Els + llegits, les + vistes, els + escoltats.

Evidentment, una cosa és el préstec i una altra de molt diferent si el document s'ha llegit, vist o escoltat realment, una dada més difícil d'obtenir. És, això sí, una manera més maca de presentar-ho ... I potser no tan allunyada de la realitat. Sempre penso que els qui treballem "al peu del canó", en biblioteques mitjanes i petites, o en llibreries "d'autor", tenim el privilegi de poder saber, amb més o menys encert, si un llibre molt prestat també és molt llegit, o no, i fins i tot si ha agradat, o no. Tan sols cal "perdre" uns minuts conversant i preguntant.


Sí. Ja sé que com a criteri per a decidir una política de selecció musical en una biblioteca pública potser no és de les més idònies ni, evidentment, no hauria de ser mai l'única, però què voleu que us digui ... m'encanta descobrir, cada any, quins han estat els CD més escoltats (prestats) a la biblioteca durant l'any anterior i tenir-ho en compte a l'hora de seleccionar noves adquisicions.

I si creuem aquestes dades amb un altre tipus d'informació molt útil, com per exemple l'observació i anàlisi de les tendències musicals del nucli de població del nostre entorn, encara millor.

La Banyoles més flamenca

Aquest passat 2011 m'he adonat, definitivament, que el meu poble és molt flamenc i encara no ho sap.

Banyoles és una ciutat de 19.000 habitants (Idescat 2011). La majoria és població catalana, tot i que en les darreres dècades ha estat terra d'acollida de nouvinguts de diferents parts del món: sobretot d'Espanya i del nord d'Àfrica. No obstant, a diferència del que passa en altres zones del nostre país, on la influència de la música andalusa ha estat molt present (penso en l'àrea metropolitana de Barcelona, per exemple), semblaria que aquí no ha arrelat. Semblaria. Una, que és molt observadora, ja us pot anunciar amb seguretat que això ha canviat en es darrers anys. Actualment, tenim una escola de dansa amb dues preparadíssimes professores de flamenc; i podem gaudir, com a mínim, d'un parell de concerts a l'any de cante flamenc (sempre de màxima qualitat i actualitat), que omplen el nostre flamant auditori de públic entregat.

Amb aquestes dades a la mà, potser no és tan casual que dos dels discos més escoltats de la Biblioteca siguin de música flamenca ... Tenim, encapçalant el Top10 dels més prestats, el disc de Javier Limón, MUJERES DE AGUA, seguit no molt de lluny de les JOYAS PRESTADAS, de Niña Pastori i de les REINAS DEL MATUTE, Las Migas.

La Banyoles més musical

Pel que fa als hàbits musicals, ha estat molt important la presència, al llarg del segle XX, de la música per a cobla i la sardana. A més, a mitjans del segle XX, cada generació ha aportat i importat les músiques modernes fent-ne una tendència: el jazz (tenim Taller de Músics i un petit festival), la Cançó d'autor (el màxim exponent ha estat el festival de la Veu aphònica), les músiques del món (recolzades i promogudes des de Joventuts Musicals) i també el rock i el pop (amb infinitat de bandes autòctones) i el punk més radical (en els orígens dels concerts de les Barraques). Després de Javier Limón, no ens ha de sorprendre gens que el disc més prestat sigui tot un clàssic de Clash: LONDON CALLING. Així, en el meu poble, passem de la fusió d'arrel tradicional d'origen andalús de Javier Limón al punk-rock britànica més clàssic dels Clash ... sense immutar-nos.

..................................................................................................................................


Per últim, insisteixo: defenso els rànquins com un complement d'altres criteris a l'hora de fer difusió, mantenir o fer créixer una col·lecció musical en una biblioteca pública. Mai com a únic o principal criteri.


Us deixo amb l'últim concert flamenc a Banyoles: l'incomparable Salaíto.

Music Spy Club: eXo - Alien Oriented Radio, amb Mike Ibáñez.

El proper 23 de març, continuem amb la següent sessió del Music Spy Club del trimestre... Podeu veure anteriors edicions aquí.

Com sabeu, el Music Spy Club és una trobada singular amb músics, crítics i agitadors artístics que busca descobrir gèneres, músics, compositors, tendències. La fórmula és senzilla: es punxa i comenta 10 peces singulars que ofereixen alguna llum inèdita sobre la música o sobre algun tipus de música.
Aquest és flyer, amb cavalls i ovnis, del trimestre:

La trobada del proper divendres 23 duu per títol eXo - Alien Oriented Radio, i anirà a càrrec de MIKE IBAÑEZ.

Responsable de l’assaig-bomba pOp cOntrOl-crónicas post-industriales (2000), o de la novel•la de distracció massiva ultraBrutal (2009), la relació de Mike Ibáñez amb la música ve marcada per un aparell: la ràdio, debutant l’any 1983 a Radio-3 amb l'espai de culte Stress/3-La Rosa de Vietnam, pioner en punxar l’ona industrial (Throbbing Gristle, SPK, Whithehouse o el seu projecte DIAL). D’altres aventures han estat Moonlight and Muzak a l’emblemàtica Ràdio PICA, o els treballs radio/actius de PopEyeSpy (www.mess-age.com), cercant tant l’ús com el consum insòlits de la música i el so.

De Mike Ibáñez us en vam parlar al principi dels temps... podeu fer memòria, clicant aquí! i descobrir playlist per a la fi del món, o playlist sanguinaris...

Com acte commemoratiu del Dia de l’Abducció Alienígena (que se celebra mundialment cada 20 de març), Mike ens proposa eXo, una sessió d’Arradio sci-fi, adresada al públic extraterrestre (essent però benvingut també el públic terrestre). Una selecció exclusiva del tot futurista i a estones psicotrònica: si els OVNIs porten radio-cassette, eXo seria una cinta ideal pels llargs trajectes intergalàctics.

Nous models per a una biblioteca musical híbrida

Coincidint amb la celebració (avui i demà, dies 19 i 20 de Març) dels Rencontres Nationales des Bibliothécaires musicaux 2012 , el congrès anual dels nostres col·legues musictecaris francesos, publiquem avui al bloc dels bibliotecaris musicals catalans la traducció d'un article de Nicolas Blondeau on, com sempre, trobem un anàlisi lúcid i optimista sobre el nostre moment professional, així com una mostra dels diferents camins per on algunes biblioteques ja han començat a travessar el futur: el magnífic repertori en línia Bibliothèques musicales hybrides.


Introducció de l'article proposat per publicar dins el llibre Música a la biblioteca (de propera aparició).

En dues dècades, l'accés a la informació de la música ha canviat dràsticament. El bloc Hypebot (1) compara amb humor els dies d'un melòman ràdio-oient, durant el 1990 i vint anys després, el 2010:

1990 - 09:00: L'oient escolta una cançó que li agrada a la ràdio, i no té idea de qui la canta. A les 23 h 30: L'oient escolta de nou la cançó que li agrada a la ràdio i encara no té idea de qui la canta.

2010- 9 am: L'oient escolta una cançó que li agrada a la ràdio, i no té idea de qui la canta, escriu al Google dues linies que recorda de la lletra, després mira el video a Youtube, després llegeix la biografia completa del grup a la Wikipedia, després descarrega ilegalment la totalitat de la discografia del grup, després fa un mashup amb la cançó i un vídeo que circula per Internet ... i el puja al Youtube, després reinterpreta la cançó amb la guitarra de plàstic d'un vídeo-joc musical establint un nou record! A les 23h30, l'oient mira al grup interpretant la cançó en un show televisiu nocturn i se'n va a la xarxa social per dir a tothom fins a quin punt és dolent aquest grup.

El paral · lel entre dues èpoques, no tan distants l'una de l'altra, és indicatiu de la confusió creada per les tecnologies digitals. No obstant això, si bé l'exercici té un gran element de veritat, amanit amb ironia, la demostració tendeix a donar credibilitat a la hipòtesi segons la qual no existeix, ni mai ha existit, una font d'informació on l'oient pot anar a preguntar, a sol · licitar 'informació, a enriquir la seva cultura musical. Concebre així a l'oient melòman, com un esser aïllat del món i comptant només amb els seus propis medis no és just. Escoltar música és una pràctica que també es troba en un entorn social.


El quinze gloriosos (1988-2003) del CD

El 1990, les botigues de discos eren encara nombroses i formaven una densa xarxa de professionals dedicats a qui els aficionats podien demanar consell i informació.

Paral·lelament, gran part de les biblioteques municipals i departamentals, des de finals dels 80 s'havien convertit en mediateques amb una àrea musical. Aquests espais, coneguts com discothéques, contenien col · leccions de música enregistrada rica i variada, acompanyada dels llibres de consulta (diccionaris, enciclopèdies, guies d'audició) per a una cerca bibliogràfica bastant exhaustiva. En aquest moment, All Music Guide no era encara una base de dades en linia, sino un gruixut volum imprès que ja donava un bon servei. Per la seva banda, l'amant de la música clàssica venia a la discoteca a consultar el catàleg general de les gravacions clàssiques de Diapason per trobar les referències a un disc, o per escollir una interpretació. Un bon moment per als que se sentien discothécaires, reconeguts en les seves competències, especialment pels que havien rebut un títol de formació inicial: el certificat d'aptitud per al càrrec de bibliotecari (CAFB) - opció música.

Durant més de quinze anys, les discothéques han tingut un gran èxit de públic, proporcionant una oportunitat sense precedents per descobrir tot tipus de música, incloent aquelles que no són gaire escoltades, o poques vegades, a la ràdio, tals com el jazz, la música clàssica i contemporània, músiques del món (tradicionals o modernes) o la música de cinema. Durant aquest període, els fabricants de cassettes verges i CD-R probablement van viure els seus millors anys, la discothéque s'havia convertit, en les paraules d'Arsene Ott, la núvia del pirata (2).


2012, el paisatge després de la batalla

Avui dia, el panorama de la informació musical és molt diferent. Les noves tecnologies relacionades amb el desenvolupament digital han transformat radicalment les pràctiques culturals, amb un fort creixement de la cultura de la pantalla (3).

Com s'ha assenyalat per Julià Figueres, bibliotecari musical a Barcelona, ​​"Els intermediaris tradicionals per l’adquisició de documentació musical (botigues de discos i biblioteques) ja no són únics. Les plataformes de venda i intercanvi de fitxers, així com les webs dels propis subministradors (artistes o segells discogràfics) tenen ja un ús massiu i preferent. Queden alguns sectors i alguns formats, que mantenen el seu costum i el seu encant; parlem, per exemple, dels discs de vinil, sobre els quals val la pena treballar tan aviat ens com sigui possible. La professió bibliotecària és també intermediària, entre la informació i els usuaris. I ara? "(4)

Hem inferir que, igual que les botigues de discos, les mediateques estan destinades a desaparèixer? L'oferta de música en línia, per la seva abundància i accessibilitat, deixa definitivament obsoletes les col · leccions adquirides al llarg dels anys per les biblioteques? Com es poden enfrontar a Deezer les nostres biblioteques? es preguntava ja el 2008 l'autor del bloc Bibliothèques 2.0. (5). A primera vista, la batalla fa mala pinta per a les biblioteques, encara que una anàlisi detallada de l'oferta proposada pels llocs de streaming (6) també posa de manifest els defectes del tot-digital en línia.

L'economia de la música enregistrada no ha completat la seva mutació. Si bé les vendes de CD segueixen baixant, el creixement de la música digital a penes el compensa, la quota de mercat de la tecnologia digital encara està per sota del 25%. És en aquest context que l'ACIM va declarar en un manifest: Si bé el lloc del suport CD a la biblioteca podria reduïr-se a mig termini, la seva presència segueix sent ara per ara la millor manera de materialitzar en els nostres equipaments una oferta musical híbrida, és a dir, combinant les col · leccions físiques i les col · leccions en suport electrònic. (7)


Música i Mitjans de Comunicació Social

La informació musical té un futur brillant, per poc que continui concretant-se en aquest lloc de socialització que és la mediateca, lloc de contactes, d'intercanvis i d'assistència, a condició que contingui els medis pertinents per obrir-se a l'escolta i comparteixi els seus recursos en les diverses xarxes socials.

Noves biblioteques de música híbrides

Cada vegada hi ha més biblioteques que presenten i ofereixen els seus serveis i col · leccions en línia. Aquestes biblioteques no estan esdevenint biblioteques virtuals, totalment desmaterialitzades, sino biblioteques híbrides. El títol de biblioteques híbrides, posa èmfasi en la complementarietat, la integració del físic i el digital. "Aquest concepte reconeix doncs que ni els serveis "tradicionals ni esls serveis electrònics no sabrien en si mateixos constituïr solucions apropiades"(8)

Aquesta presentació té com a objectiu informar sobre les experiències i realitzacions que tenen lloc a les biblioteques públiques, articulant la informació musical amb l'ús de les tecnologies digitals principalment al voltant de 7 eixos:

1. La col · lecció: oferta de préstec digital i streaming

2. La instal · lació: un dispositiu d'escolta dins la biblioteca

3. Introducció a la música digital

4. La pregunta: catàlegs 2.0 i informació als usuaris

5. Mediació: la producció de continguts

6. La participació: l'activitat en les xarxes socials

7. La posada en comú: les estructures i les eines de cooperació


Aquestes experiències i realitzacions en curs a les biblioteques públiques estan repertoriades en la pàgina Bibliothèques musicales hybrides en aquesta direcció de la Bibliopédia adoptant aquestes mateixes categories:

http://www.bibliopedia.fr/index.php/Bibliothèques_musicales_hybrides

Notes :

1. Chart: The New 24 Hour Song Discovery Cycle, Hypebot, <http://www.hypebot.com/hypebot/2010/08/chart-the-new-24-hour-song-discovery-cycle.html>

2. Ott, Arsène, « Musique en bibliothèque : la fiancée du pirate ? », 2007, <http://www.acim.asso.fr/2007/07/musique-en-bibliotheque-la-fiancee-du-pirate-pour-lire-larticle-complet-ouvrir-ou-telecharger-le-fichier-ci-associe/ >

3. Les pratiques culturelles des français à l’ère numérique, Département des Études de la Prospective et des statistiques du Ministère de la Culture (DEPS), 2008, < http://www.pratiquesculturelles.culture.gouv.fr/ >

4. Figueres Pérez, Julià ; Villanueva Fontanella, Josep Lluis, « Spotify et les bibliothèques : l’expérience de la bibliothèque Vapor Vell de Barcelone », 2 septembre 2010, <http://www.acim.asso.fr/2010/09/spotify-et-les-bibliotheques-lexperience-de-la-bibliotheque-vapor-vell-de-barcelone/ >

5. < http://bibliotheque20.wordpress.com/2008/08/11/que-peuvent-nos-discotheques-face-a-deezer/ >

6. Blondeau, Nicolas ; Cornière, Sophie ; Queyraud, Franck, « Musique dans les nuages, Musique dans les nuages : Deezer, musicMe, Bibliomédias, Spotify : une première analyse de l’offre (RNBM, Aix 2010) », 8 avril 2010, < http://www.slideshare.net/mediamus/musique-dans-les-nuages-deezer-musicme-bibliomdias-spotify-une-premire-analyse-de-loffre >

7. « La musique a toute sa place en bibliothèque », Association pour la coopération des professionnels de l’information musicale, 2011, <http://www.acim.asso.fr/2011/06/la-musique-a-toute-sa-place-en-bibliotheque/>

8. Brophy, Peter, La bibliothèque hybride, bbf, 2002,t. 47, n° 4, <http://bbf.enssib.fr/consulter/bbf-2002-04-0014-002>

Traducció del text original en francès per Josep Lluís Villanueva i Fontanella

.