La Discoteca d'AMPLI, LX: I ara què?? / Bertomeu

Ara que s’ha posat de moda el concepte “Bandautor” i fins i tot el Palau de la Música Catalana organitza cicles de concerts dedicats a aquest tipus de formació, cal recordar que Bertomeu fou un dels primers artistes del país en fer servir el terme. Les seves cançons requereixen d’una banda que pugui interpretar-les en directe, però fins el més mínim detall de cadascuna de les composicions és obra d’aquest prolífic autor valencià.
Malgrat la seva joventut, fa gairebé 20 anys que Bertomeu elabora temes musicals amb la guitarra penjada al coll. De fet, ja ha editat un bon nombre de discos amb diferents formacions, de les quals sempre n'ha estat l’artífex creatiu.

Recentment ha vist la llum "I ara què?? ", darrer treball del cantant i primer que grava íntegrament en la seva llengua vernacla. El disc conté deu cançons aparentment senzilles però subtilment complexes. Bertomeu no inventa res ni sembla tenir la intenció de fer-ho, però obté un estil tan definit com heterogeni i aconsegueix crear un so característic sense recórrer a una experimentació arbitrària. La seva tasca esdevé l’obra d’un artesà que, acuradament, dóna forma a l’eteri cos de la cançó. Aixeca estructures d'inspiració pròpia però farcides d’influències externes i sobre els seus traçats afegeix la literatura que millor els complementa, amb paraules que expressen vivències quotidianes o reflexions que transiten els camins de la fragilitat i la vulnerabilitat humanes.

Des que l'Albert Bertomeu va fer-se amb un instrument, la progressió compositiva era de preveure, donat l’afany que desprenia per millorar la seva tècnica i les ganes de ser cada cop millor músic i compositor. El que no resultava tan fàcil d’endevinar era l’enorme millora en el terreny de les paraules. Les lletres dels seus últims treballs són més que acceptables i en aquest "I ara què?? ", a més d'un munt de versos escrits de manera impecable, trobem estrofes susceptibles d'emocionar l'ànima més impassible. “Pluja i sabó”, “Una imatge per cantar” o “Tan ràpid” són un bon exemple de com la lletra no és una excusa vàcua per afegir veu a la música, sinó un component capaç de sublimar melodies i ritmes per formar amb ells un perfecte conjunt integral, és a dir, una cançó rodona.

La veu del cantant també ha madurat al llarg dels anys fins adquirir el timbre idoni, gràcies a l’obstinada feina que ha dedicat a aquesta tasca.

Durant el procés creatiu, Bertomeu fuig de l’autocomplaença recurrent per aplicar la fórmula on conflueix tot aquest aprenentatge acumulat i el talent que surt a l'encontre. Un cop les composicions cobren vida, només queda adreçar-les amb una producció minuciosa, i aquí l'Albert és un autèntic mestre que -des de l’estudi de casa seva a Alberic (Ribera Alta)- aconsegueix fer d’una bonica criatura una peça rabiosament bella, a força d’acaronar-la fins que assoleix una atmosfera sonora per la qual ve de gust deixar-se embolcallar. El resultat final són un grapat de temes nascuts d'una base acústica que afegeix instrumentació elèctrica per redreçar les harmonies i solidificar els ritmes. Com deia al principi, cançons senzilles -en aparença- i boniques, molt boniques. Es pot demanar més?

Com molts crítics diuen cada vegada que escriuen sobre ell, fins ara Bertomeu no ha gaudit del reconeixement per part del gran públic, encara que ja sabem que l’èxit comercial només respon a factors atzarosos que tenen més a veure amb les vicissituds del màrqueting que amb qüestions musicalment racionals. Tan sols podem desitjar-li les mateixes paraules que ell dedica al seu fill en l’última cançó del disc: “Que tingues sort”, i donar-li les gràcies per perseverar i fer-nos passar bones estones mentre escoltem les seves cançons.

Arrenca, Bertomeu!

http://www.myspace.com/bertomeumusic