La Discoteca d'AMPLI, LVIII: Una historia... / Orquestra Plateria

Per primera vegada en aquesta sèrie dedicada als discos que han significat alguna cosa especial a la nostra vida, la presentació de l'àlbum va a càrrec de dos dels redactors d'aquest bloc. Un experiment interessant per veure les diverses emocions que desperta una mateixa obra en persones diferents.

Una historia... és el tercer disc de l'Orquestra Plateria, gravat en directe a l'Aliança del Poble Nou de Barcelona el 1981 ara fa pràcticament 30 anys, o dit d'altra manera fa tres dècades!

La gravació va anar a càrrec de Manor Mobile Studio de Londres i es en aquest disc quan per fi trobem temes propis entre els que destaca el que dóna nom al disc, l'autoria del qual recau en un jove mestre Josep Mª Bardagí.

amb un clic, imatges a gran definició

El temps transcorregut, així com la seva no-edició mai en cd, l'han convertit en emblemàtic d'una orquestra i d'una època, a mig camí entre els sons llatins i de festa major dels setanta i a l'espera de la modernitat artificiosa de les caixes de ritmes dels vuitanta, que estaven a la volta de la cantonada.

Imatge de la Plateria al festival Canet Roc del 1977, el de la pluja i del fang, de l'Ocaña, de l'Astarot Universd'herba i del descontrol total.

L'altra història de la Plateria es la del grup, la d'una banda que s'estrena la nit de cap d'any del 1974 al llegendari Zeleste del carrer Plateria de Barcelona. Curiosament a partir d'una idea de tres figures cabdals de la música catalana: Jaume Sisa, Gato Pérez , i l'Albert Batiste. La proposta era fàcil, muntar una orquestra per la festa de cap d'any que interpretés la música d'envelat que ells sentien de petits. L'actuació ambientada i decorada per la gent del Rrollo enmascarado, va vestir la vetllada d'una imatge d'avantguarda i d'un aire underground que va acabar generant una gran demanda en tot tipus d'actes reivindicatius i festes varies. Així poc a poc es va anar fent amb un nom i un estatus que ha perdurat llargament fins avui en dia.

imatges a gran definició

El disc es una contagiosa i vitalista invitació a la berbena, a la festa, al ballar i al riure. L'orquestra ataca per igual tot tipus de ritmes i balls.

Amb aires nord-americans, ens porten amb energia des d'un rock'n'roll (Mujer cruel) a un Charleston (Charles Bix), i d'un Swing (Swing 39 de Django Reinhardt) a un jazz suau amb el seductor Vals for Debbie de Bill Evans.

Els ritmes llatins, autèntica bandera del grup, esclaten fogosament amb Miedo al Cha-Cha-Cha, Cachita i Ábreme la Puerta. En alguns casos observem la força de la percussió i la influència que desprès encara serà mes pausible de Fania, en ocasions no crec que sigui gens agosarat parlar d'una autèntica Fania All Stars Catalana, tant per concepció com per interpretació.

Les lentes també tindran el seu moment per deixar pas als arrambaments a la pista de ball amb Puerco Mundo, un trist i depressiu bolero composat i interpretat, com sempre amb inspiració, per un malenconiós i inconfusible Manel Joseph.

Manel Joseph

La riquesa del disc es certifica amb dos temes propis Canvi d'Actitud i Una historia.

Observem que a la carpeta del disc, on hi ha la relació de cançons contingudes, hi consta també quin tipus de música es: bolero, rumba, etc...jo crec que el que pretén es facilitar l'ús del disc en festes, el que no fa més que confirmar la veritable intenció festivo-lúdica del grup, així el punxadiscos de torn sempre podria accedir ràpidament al tipus de cançó que demanés l'ambient en cada moment.

No recordo exactament quan va arribar a mi aquest disc, recordo que el vaig comprar en una fira del disc de Montjuïc juntament amb un altre d'un grup molt divertit que es deia Pere Flipat i que encara conservo. Si que recordo amb moltíssim carinyo els envelats de festa major del meu poble, en meravelloses i estrellades nits d'estiu embolcades per la marinada. Per a mi, els sons d'aquesta Plateria més primigènia em transporten a aquells temps on no es ballava amb l'oïda sinó amb el cor, i els peus marxaven cap aquí i cap allà incontrolables.

Aquest disc respira festa pels quatre costats, una festa a vegades innocent i divertida altres picant i entremaliada. L'excel·lència de tots els músics que han anat passant pel grup amb els anys l'han convertit en el que és, un dels millors grups de ball del món capaços d'interpretar-ho tot amb un segell inconfusible on, si rasquem, trobem molt de latin jazz. O potser tant sols m'ho ha semblat a mi, però m'agrada pensar així.

Jaume Vilarrubí Prats

Per primera vegada a la xarxa, una selecció en streaming de temes d'aquest disc.

Enjoy!

1981: si m'escoltes un moment, jo t'explicaré una història ...

Al febrer havia hagut ni més ni menys que un cop d'estat.
Durant una nit, llarguíssima, vam experimentar el terror de la ressurecció de la dictadura de Franco, un malsón que tot just començàvem a espolsar de la nostra vida com qui s'espolsa un tel de cendra i caspa que l'ha cobert durant anys.

Alguns de nosaltres encara vam passar una por suplementària: el terror del noi de 20 anys obligat a jugar durant un any a soldadets i guerres (ja una bona putada en si mateixa) que de sobte experimenta que la cosa no va en broma quan el fan fer la motxilla de campanya, li donen munició de veritat i una capsa amb menjar! ... Por, molta por a no tornar mai més a casa, a que em féssin disparar contra algú, a que algú em disparés a mi ...
Durant aquella nit angoixant, el franquisme sense Franco va establir ben clarament quins eren els límits de la democràcia espanyola que tot just acabava de néixer. I ja mai més res va ser com molts ho haviem imaginat. L'eufòria per la conquesta de la llibertat deixava pas a un progressiu i amarg sentiment de desencís per la consciència de que els que havien guanyat la guerra civil no estàven disposats a renunciar als seus privilegis. En tot cas, només acceptaven compartir certes parcel·les de poder polític (i només polític: ni judicial ni econòmic) per tal de ser acceptats a la comunitat internacional. Un moment essencial per entendre les claus de la nostra història actual.

Per sort, però, la cosa no va passar d'aquella nit i vam poder desfer la motxilla, ens van fer tornar la munició i aquella terrorífica capsa amb menjar amb la inoblidable llegenda: "Ración Nº 5". Així que, al setembre, els militars em van deixar tornar a casa després d'un any delirant vestit de caki al desert murcià, i jo també recuperava la llibertat. I aquells dies eren els dies de la Mercè, la Festa Major de Barcelona.

Les festes i els balls populars al carrer, als pobles, als barris, des de ja feia uns anys, eren la veritable salsa dels anys de la famosa transició, una de les manifestacions més espontànies i evidents de la llibertat que anàvem conquerint en totes les facetes de la vida. La música de ball prenia ara una nova dimensió.
Durant la dictadura, la música de ball va ser el refugi on generacions de joves posaven a prova les restriccions i la vigilància de la moral catòlica més integrista així com la delirant Ley de vagos y maleantes (substituida després per la patètica Ley sobre peligrosidad social).
El saló de ball era el lloc on trobar una parella, desafiant tímidament les estrictes normes de conducta sota la vigilància, real o psicològica, del règim. Els dijous i els caps de setmana les orquestres de ball donaven forma als sentiments i portaven una mica de color a les vides d'un temps molt fosc. Sales històriques com La paloma o La gavina azul (la sala de ball on, ballant, es van coneixer els meus pares) a Barcelona, orquestres mítiques com la Maravella, o les dirigides per mestres com Bonet de San Pedro, amb veus solistes com Antonio Machín, Lorenzo González o Ramon Calduch acollien i emitien melodies i ritmes per on deixar anar cos i ànima.
Tot dintre d'una enravenada professionalitat que, massa sovint, s'enyora avui en moltes de les orquestres de ball de les festes majors. La música en viu és cara, i molt cara si es contracten bones orquestres ... Tant és així que, paulatinament, són cada vegada més nombrosos els pobles o els barris que substitueixen l'orquestra de ball per la disco-mòbil en les seves festes populars. Qüestió de gustos canviants i de pressupost minvants. Si es tracta de fer el màxim desplegament de decibels per animar al personal amb els èxits de moda segurament tant se val ... però l'Orquestra Plateria era un altra cosa, i encara avui la voldria veure a la plaça major del meu poble.

pura Plateria

L'any 1981, quan es va publicar Una historia ... , segurament era la millor orquestra que es podia tenir en qualsevol envelat. Així que en aquelles Festes de la Mercè allà estava, com no, la gent de la orquesta de plata y oro amb la seva desbordant cantidad de sabor.

Jo, que mai he ballat res de res, els adorava perquè m'emplenaven d'alegria i bones vibracions. Ells ja ens havien regalat dos àlbums excel·lents, incrementant la dignitat un gènere tan bàsic i necessari com la música de ball. Sense apartar-se gens de l'ortodòxia, la Plateria aportava una estranya sofisticació molt nova, un bon gust afegit que provenia de l'amor per altres components musicals i extramusicals, aliens a la tradició d'aquesta música elemental.

Músics exquisits, sincers, creatius, divertits i enrrollats que, en incloure composicions pròpies, en aquest tercer àlbum ens mostren una faceta nova que amplia el concepte de mera orquestra de ball. És un àlbum de la Plateria, divertit i explosiu com sempre (quin solo extraordinari d'Emili Baleriola, fent homenatge al swing de la guitarra de Django Reindhart!), però aquesta vegada no es limiten a interpretar expressivament el repertori clàssic del ball de saló i de verbena, sinó que hi ha alguna intenció per donar un pas endavant.

Potser inspirats en el toc identitari de la Fania, el sentiment lúdic s'enriqueix amb un component més personal. Es pot escoltar en diverses parts del disc però trobem alguna cosa especial en la cançó que li dóna títol i la seva precedent.

'La vida me ha ido enseñando,

me han contado muchos cuentos

pero nadie me ha explicado

como se olvida por dentro.'

(Puerco mundo)

El bolero acostuma a ser un gènere passional i dramàtic, tendent a una exageració que, de vegades, pot resultar paròdica, però en el tema Puerco Mundo, el bolero d'en Manel Joseph, es pot apreciar un dolor sincer i devastador. Un bolero es balla arrambat a la parella de ball; una ànima trencada per l'adéu en mans de l'amant que s'en va o en braços d'un acompanyant en la tristesa. Rematant el set, Una historia... , la rumba puertorra de J.M. Bardagí, projecta una demolidora sensació de solitud que acaba per potenciar l'efecte del tema anterior. Tot plegat, i sense esperar-ho en un disc per ballar, i enregistrat en directe, ens arriba un sentiment molt intens i emocionant, poc habitual en la música de ball.

És possible que no tinguès res a veure però ... de la mateixa manera que el cop d'Estat havia escapçat una alegria innocent, plena d'esperança en els nous temps, el tercer disc de la Plateria sóna també més madur en aquest sentit, com si també haguès perdut certa innocència. Opino que el disc és molt bo. A l'excel·lència en les interpretacions i la varietat del repertori s'afegeix aquest toc d'autor que l'enriqueix molt. És una llàstima que passés tan desapercebut en el seu moment, entre els hits de Pedro Navaja (al 2n disc) i Ligia Elena (al 4rt).

El cas és que en aquest àlbum hi ha quatre o cinc cançons que em van acompanyar com una poderosa banda sonora durant aquells temps de retorn a la vida normal, amb totes les seves conseqüències, i que ja formen part de la meva història. No era una època fàcil, jo també havia de construir una història i també havia perdut la innocència.

el rar single promocional de l'àlbum

Despedim aquest tribut a la Plateria amb un vídeo pujat pel propi Manel Joseph, amb un fragment de l'actuació de l'Orquestra a les Festes de la Mercè en l'època en que va apareixer l'LP Una historia...

Música per cantar, música per escoltar, música per ballar ...
El poder de la música és enorme i sorprenent.
Segurament no podriem viure sense música.

Josep Lluís Villanueva Fontanella

web oficial de l'orquestra: http://www.orquestraplateria.com

.