Des de fa més de dos anys, el bloc AMPLI té una divisa al seu frontal: "Present-day musictecarian refuses to die". Es tracta d'una adaptació bibliotecària de la frase d'Edgar Varèse, que diu, literalment "Present-day composer refuses to die". Aquesta proclama, proposa un objectiu vital, una resistència inconformista i una voluntat de ferro. I per això ens hi adherim. Aquí està, per exemple, Frank Zappa, abanderant tèxtil i artísticament aquesta fita.
La proclama tenia un fonament real: la banalització del concepte de composició era un fenomen imparable ja a principis del segle XX. Aquest procés, juntament amb la sacralització de la música anomenada clàssica i la seva reducció a àmbits cultes o a complement cinematogràfic, van fer que la composició deixés de ser el centre d'una necessitat artística de traslació expressiva dels estímuls presents. L'analogia musictecària és actualment vàlida.
Dediquem, per tant, aquest post al compositor Edgar Varèse (París, 1883 - Chicago, 1965).
La seva obra comença al 1921 -amb gairebé 40 anys- perquè ell mateix es va encarregar de destruir tota la seva producció anterior. Home de desenvolupaments artístics meticulosos, meditats, la seva obra completa es pot sentir en 2 hores. 2 hores! Un senzill disc doble. Cada tema, però, ens endinsa en un món fascinant, únic, inspirador.
Imaginem-nos que algú entra a la nostra conversa vestit com a l'Edat Mitjana. Amb armadura i cota de malla. O com a la Roma clàssica, amb túnica. Imaginem-nos que només parlés de la seva època indumentària. Pot conversar amb nosaltres, clar, però ens produiria una inevitable extranyesa. Trobaríem temes comuns, universals, emocionals... però hauríem d'evitar quasi tots els elements de la nostra vida contemporània. Els motius i l'estètica del present són uns altres. Per què els músics sempre haurien d'utuilitzar els temes ja consolidats i no tractarien de posar música a descobriments contemporanis? És que el sistema solar sí mereix música i la vida subatòmica no?
Bé, Edgar Varèse va decidir resoldre aquest dilema estètic i ho va fer de la manera que ell ho sabia fer: composant. Posem un exemple: Ionization, una obra mítica, una de les grans peces de la història de la música. Escrita té aquesta pinta:
L'obra es proposa musicar la ionització dels àtoms: és a dir, el procés pel qual un àtom deixa de ser neutre (o sigui, tenir tants protons com electrons) perquè perd o guanya electrons.... Increiblement la natura atòmica inclou aquesta apertura: tot està organitzat amb àtoms, però els electrons poden "alliberar-se". Als nostres cables de la llum, els electrons coren en flux... No és un tema magnífic?
L'obra es va composari al llarg de tres anys (1929-1931). Inclou 23 instruments de percussió i dos sirenes i un rugit de lleó. Es va estrenar el 6 de març del 1933.
És música que val la pena escoltar, amb els ulls tancats, perquè estem formats d'àtoms i no cal estímuls externs. No obstant, hem trobat aquest vídeo amb una interpretació espectacular que val la pena veure amb les orelles ben obertes. Ionization!
Naturalment les seves regles no són les mateixes que a l'harmonia i l'estructura clàssica. Lògic: tampoc la física cuàntica té les mateixes regles que la física newtoniana.
Varèse va sostenir diverses vegades que no havia estat influenciat per altres compositors, sinó pels fenòmens físics: "De petit, estava profundament impresionat per la qualitat i el caràcter del granit que em trobava a Burgundy, on visitava habitualment al meu avi... Sempre he estat en contacte amb la pedra i l'estil de la seva arquitectura purament estructural, sense decoració innecessària".
Seguim mostrant la seva música: Density 21.5, escrita per al 1936. Es tracta d'un solo per una flauta de platí. El títol aludeix a la densitat del platí, que és de 21'5 grams per centímetre cúbic. Una inspiració mineral, doncs, a través de la qual passa l'aire que emet aquesta música.
Dediquem, per tant, aquest post al compositor Edgar Varèse (París, 1883 - Chicago, 1965).
La seva obra comença al 1921 -amb gairebé 40 anys- perquè ell mateix es va encarregar de destruir tota la seva producció anterior. Home de desenvolupaments artístics meticulosos, meditats, la seva obra completa es pot sentir en 2 hores. 2 hores! Un senzill disc doble. Cada tema, però, ens endinsa en un món fascinant, únic, inspirador.
Imaginem-nos que algú entra a la nostra conversa vestit com a l'Edat Mitjana. Amb armadura i cota de malla. O com a la Roma clàssica, amb túnica. Imaginem-nos que només parlés de la seva època indumentària. Pot conversar amb nosaltres, clar, però ens produiria una inevitable extranyesa. Trobaríem temes comuns, universals, emocionals... però hauríem d'evitar quasi tots els elements de la nostra vida contemporània. Els motius i l'estètica del present són uns altres. Per què els músics sempre haurien d'utuilitzar els temes ja consolidats i no tractarien de posar música a descobriments contemporanis? És que el sistema solar sí mereix música i la vida subatòmica no?
Bé, Edgar Varèse va decidir resoldre aquest dilema estètic i ho va fer de la manera que ell ho sabia fer: composant. Posem un exemple: Ionization, una obra mítica, una de les grans peces de la història de la música. Escrita té aquesta pinta:
L'obra es proposa musicar la ionització dels àtoms: és a dir, el procés pel qual un àtom deixa de ser neutre (o sigui, tenir tants protons com electrons) perquè perd o guanya electrons.... Increiblement la natura atòmica inclou aquesta apertura: tot està organitzat amb àtoms, però els electrons poden "alliberar-se". Als nostres cables de la llum, els electrons coren en flux... No és un tema magnífic?
L'obra es va composari al llarg de tres anys (1929-1931). Inclou 23 instruments de percussió i dos sirenes i un rugit de lleó. Es va estrenar el 6 de març del 1933.
És música que val la pena escoltar, amb els ulls tancats, perquè estem formats d'àtoms i no cal estímuls externs. No obstant, hem trobat aquest vídeo amb una interpretació espectacular que val la pena veure amb les orelles ben obertes. Ionization!
Naturalment les seves regles no són les mateixes que a l'harmonia i l'estructura clàssica. Lògic: tampoc la física cuàntica té les mateixes regles que la física newtoniana.
Varèse va sostenir diverses vegades que no havia estat influenciat per altres compositors, sinó pels fenòmens físics: "De petit, estava profundament impresionat per la qualitat i el caràcter del granit que em trobava a Burgundy, on visitava habitualment al meu avi... Sempre he estat en contacte amb la pedra i l'estil de la seva arquitectura purament estructural, sense decoració innecessària".
Seguim mostrant la seva música: Density 21.5, escrita per al 1936. Es tracta d'un solo per una flauta de platí. El títol aludeix a la densitat del platí, que és de 21'5 grams per centímetre cúbic. Una inspiració mineral, doncs, a través de la qual passa l'aire que emet aquesta música.
Hi ha un anàlisi preciós d'aquesta peça, aquí. Després d'aquesta partitura, Varèse no va completar cap obra sencera durant dos dècades. Tota una vida de composició que se sent en dos hores. El temps d'una pel·lícula. El temps d'un sopar relaxat. El temps d'anar a la platja i tornar. Es pot sentir 12 vegades al dia. Ja només podem saber i sentir. La resta ho facilitarà la xarxa. Sentim, per exemple:
Poema electrònic (1957-1958), una peça en col·laboració amb Le Corbusier, presentada a un pavelló amb forma d'estòmac. Es calcula que la van sentir uns 2 milions de persones, gràcies a uns 400 altaveus. Aquests altaveus generaven l'efecte de que el so es movia a través de l'espai.
I per últim, Equatorial (1934), per a dos theremins, cantant baix, teclat i percussió.
Edgar Varèse està classificat al 4, noves músiques. Una classe poc popular. Exigeix un mínim deteniment. Però avui dia Internet ens facilita, gràcies a 4 minuts de navegació, les claus necessàries per omplir-nos l'ànima amb aquesta música. No deixarem que la mandra ens faci perdre plaers. Els musictecaris poden fer aquest treball perfectament, refusant morir. Les possibles exposicions temàtiques en aquest terreny són extraordinàries: física cuàntica i música!
Els electrons giren, canvien d'òrbita, es disparen. Els àtoms es trasvassen electrons (com al procés d'oxidació que fa possible el foc). Hi ha qui ha tingut el valor d'expressar artísticament aquest fenomen. Llarga vida al compositor del temps present.
Un altra vegada ens ofereixes un article extraordinari, original i molt enrequidor. La música porta a llocs insospitats que no coneixeriem mai sense l'ajuda d'un musictecari de capçalera ! ;-)
ResponEliminathanks again!