dimecres, 30 de setembre del 2009

La Copulacció entre un castell i una sardana, de Pau Riba


Jo soc un d'aquells que pensen que el nostre país és una mica més interessant amb Pau Riba que sense. D'alguna forma sempre m'ha anat acompanyant. Des dels primers temps fins ara. És una mica com de casa. L'he vist passar per moments de tots colors així que, de vegades, li he fet molt cas i d'altres, ni gens ni mica.

Hi ha un munt de coses interessants en la trajectòria d'en Pau, suficients per dedicar-li un llarg article, però no pas avui; també soc un d'aquells que pensen que en Pau encara ens ha de sorprendre...

Si estaves al cap i casal diumenge passat, a La Mercè, potser ho vas viure o veure, o escoltar de fons mentre passejaves amunt i avall enmig de la festa per la Plaça Catalunya.

Els medis s'en han fet ressò i els nostres benvolguts amics de Vilaweb, una vegada més, estaven al cas i ho van ben enregistrar per a la posteritat: en Pau Riba i l'Orquestra Dic Emsembla van aconseguir que una sardana i un castell fessin un monumental acte de 'copulacció'... estem assistint al naixement del pornofolk conceptual? és una simple parida?, és art? és la festa popular de la Barcelona més tòpica? ...

és en Pau, el de sempre, el nostre estimat Pau Riba


- veieu la filmació completa d'11 min. clicant aquí -



web de l'artista: http://www.pauriba.com/


.

divendres, 25 de setembre del 2009

22 anys sense Jaco Pastorius

El 21 de setembre de 1987 moria en un hospital de Miami un dels grans músics del segle XX.

Aquesta data representa la trista desaparició d'un fenomen, d'un mite, d'una llegenda que augmenta amb el pas dels anys.

Permeteu-me la llicència d'admetre un cop més que des de la primera vegada que vaig escoltar en Jaco -any 91- quasi tota la resta de baixistes varen passar a jugar en una altra lliga per a mi. Per dir-ho clar: Pastorius establí una frontera massa clara, un mur de Berlín impossible de superar. Un abans i un després. 

El pots imitar, el pots copiar, el pots adaptar, pots fer-ho i no reconèixer-ho, etc. No pots copiar de cap manera la rara qualitat del geni i del talent. Perquè precisament el llegat de Pastorius es pot reduir a tot el contrari: troba la teva pròpia veu, sigues autèntic, sigues tu mateix. Com abans va fer un tal Hendrix, per exemple.

Fill i nét de bateries, Jaco va començar tocant la bateria però va haver de deixar-la pel baix en trencar-se un canell jugant a futbol americà. A partir d'aquell moment s'iniciava una trajectòria que un periodista va batejar com la del Flash de Florida.

El lloc oficial de Jaco Pastorius a Internet, mantingut per la seva família, conté informació contrastada i de primera mà. Sobre Pastorius s'han dit moltes veritats, moltes mentides i, sobretot, massa barbaritats.

No volia tancar aquest petit homenatge a en Jaco sense fer referència a una jove baixista que he descobert no fa massa (moltes!!) gràcies a la Núria Vila i que m'ha causat sensacions agradablement semblants a les de l'any 91, quan vaig experimentar el meu primer contacte amb el Florida Flash. Es tracta de l'australiana Tal Wilkenfeld. Em sembla que també té aquesta rara qualitat del talent i la genialitat... aquí la teniu fent un increïble duet amb en Jeff Beck.







En Jaco al Festival de Jazz de Berlín de l'any 76, en plena forma amb un trio inèdit integrat pel també desaparegut mestre alemany del trombó Albert Mangelsdorff i l'explosiu bateria nord-americà Alphonse Mouzon.

Com diu el creador dels replicants Tyrell a la pel·lícula Blade Runner"La luz que brilla con el doble de intensidad dura la mitad de tiempo. Y tú has brillado con mucha intensidad, Roy."

I és que per alguna estranya raó els millors, els més grans, sempre marxen abans d'hora...

dissabte, 19 de setembre del 2009

La Biblioteca d'Ampli # 3 : The Beatles, Revolution in the Head

Ian MacDonald The Beatles: Revolution in the Head (1997)


Con Revolución en la mente por fin The Beatles obtienen el análisis crítico que corresponde a la excepcional importancia de su obra. Desde sus primeras maquetas de 1957 hasta las últimas grabaciones de 1995, cada una de sus canciones es examinada en el contexto de su composición, considerando las innovaciones en los estudios de grabación, su respuesta a los puntuales acontecimientos sociales y políticos del momento , así como la cambiante relación personal entre sus miembros y su creciente madurez artística. Canciones que de algún modo resultan familiares, de pronto nos sorprenden con una nueva luz y reclaman otra escucha. Ian MacDonald ha creado, probablemente, el informe definitivo sobre la obra de The Beatles, haciendo justicia al legado de un grupo que, sencillamente, cambió el mundo.

Aquest és text de la contracoberta de l'edició en espanyol publicada per Celeste Ediciones, l'any 2000, amb traducció de Ricky Gil; text que, més enllà de reclams publicitaris, resum perfectament aquest estudi.

El dia 09 del 09 del 09, com és ben sabut, va sortir al mercat la discografia completa del llegendari quartet de Liverpool, remasteritzada i també amb noves versions en estèreo de les seves primeres gravacions, inèdites fins ara.

La qualitat de la música, la fama i la trascendència social i cultural dels Beatles permet que, malgrat que el grup va desapareixer com a tal ja fa 40 anys, sempre existeixi una possibilitat més d'explotar comercialment el seu catàleg.
Segons els crítics i experts en Beatles que han analitzat aquestes noves remescles, el resultat és en general excel·lent. Es parla de 4 anys de treball sobre els enregistraments, polint, afinant, calibrant i equilibrant fins el minim detall. L'amant de la música beatle es troba davant de noves i fascinants sensacions amb les mateixes cançons de sempre.

La pregunta del millón: ¿se nota la diferencia? Sí, bastante: hay mayor presencia de los instrumentos, se aprecia una desconocida profundidad en las grabaciones, el encaje humano se hace más evidente. Aunque, atención, eso también puede resultar desconcertante. El oído se acostumbra a determinados niveles sonoros y, en muchas piezas, parece que se hubiera desplazado el centro de gravedad. Todo es más nítido, inquietantemente diferente.

Para simplificar: el equivalente a entrar en una habitación particular en la que unos profesionales hubieran movido levemente los muebles y sacado brillo a la decoración. La sensación de extrañeza tiene sus ventajas: más allá del masaje emocional que supone escuchar a los Beatles, puede redescubrirse el latido original de las canciones. Se palpa la densidad de la melancolía de McCartney, la arrogante confusión de Lennon, el filo de Harrison, la incierta alegría de Starr.

Nuevamente, impresiona la enormidad de sus logros. La chispeante energía de sus inicios esconde su capacidad para fundir distintas facetas del rock and roll e incorporar hallazgos de Motown y otros contemporáneos. Según crecen, exhiben insospechados recursos creativos: los pardillos de Liverpool asimilan información con voracidad y se atreven a inventar casi cada día. Ya convertidos en grupo de estudio, revolucionan el concepto de grabación y las posibilidades del elepé como soporte. Tras la fiebre psicodélica, su abanico se ha ampliado de tal forma que allí se puede encontrar el patrón de casi todas las formas del rock actualmente vigentes.

Diego A. Manrique a Elpais.com 09/09/09


Motiu suficient per recordar i recomanar aquest extraordinari llibre que presentem avui al bloc dels musictecaris.

L'autor analitza cronològica i sitemàticament, una per una, totes les gravacions dels Beatles. Però lluny de trobar-nos amb un text musicològic farragòs, difícil, fred i antipàtic, MacDonald ens porta de la mà, ens fa obrir els ulls i ens ajuda a emocionar-nos una mica més quan, a l'escolta habitual dels temes, s'hi suma un coneixement i una informació que la contextualitza i dóna el seu sentit.

Les obres d'art no ho són per casualitat, gairebé mai. El talent compositor de John Lennon i Paul McCartney o la complicitat i compenetració personal i musical dels quatre beatles està fora de dubte; Revolution in the head ens mostra com es desenvolupa dia a dia aquest talent: una capacitat genial per abstraure la realitat i reinterpretar-la artísticament, amb l'ajuda de factors externs: humans, socials, tecnològics, aleatoris ...

Resulta un plaer llegir com l'autor troba i assenyala agudament les referències culturals així com els recursos tècnics que [ja des del primer moment als estudis EMI d'Abbey Road a Londres, amb l'ajuda del productor George Martin i l'enginyer Norman Smith] fan que la seva música soni sempre fresca, universal i atemporal.
Music-hall, Cabaret, Rhythm&Blues, Rock'n'Roll, Blues, Folk anglès, Country, Electrònica, Música clàssica de la India, Bob Dylan, Beach Boys, la Contracultura, Haight Ashbury, la Psicodèlia, Fluxus, Haendel ... elements que conviuen en l'univers creatiu dels Beatles i que conformen el marc ambiental de la seva obra van apareixent al costat de cada riff, de cada cop de bombo, de cada vers escrit i corregit posteriorment, de cada harmonia vocal i de cada moment en la relació estreta i difícil entre quatre músics excepcionals, i entre ells i la resta del món.

Consell musictecari: busca el llibre, prepara la teva discografia beatliana (si pot ser aquesta Box Set Stereo molt millor) , asseu-te còmodament i preparat a gaudir d'una experiència altament enriquidora, escoltant aquestes cançons de la mà d'aquest text, brillant i divertit com la música dels Beatles.

Revolution


... well, you know, we all want to change your head

..

dimecres, 16 de setembre del 2009

La llei i la música a les biblioteques públiques - 2a part

Benvolguts musictecaris: fa uns dies vam iniciar un post sobre les oportunitats i amenaces que comporta la llei de propietat intel·lectual a les àrees musicals de les biblioteques públiques. Aquesta primera entrega es troba aquí.
Oferim ara la segona entrega, confiant que trobi els seus professionals interessats: is there anybody out there?


Què poden fer amb els documents les biblioteques?

El resum l’aporta la mateixa llei a l’article 37: Regimen legal de bibliotecas y centros incluidos en el art. 37 LPI. Aquest article repassa, punt per punt, els actes d’explotació previstos per la llei, i quines opcions tenen les biblioteques públiques:


Actes de reproducció. Art.37.1. Seran lliures i gratuïts i es faran només si la conservació del document ho aconsella. Això inclou les fotocòpies (en el cas dels llibres) i les digitalitzacions i qualsevol canvi de format. O sigui no podem digitalitzar documents si no és perquè perilla la seva possibilitat de consulta.


Actes de distribució. Art.37.2. En el cas de les biblioteques és el préstec. Serà lliure i subjecte a remuneració. Sí, subjecte a remuneració: quan la biblioteca compra un document paga un suplement de 20 cèntims per exercir aquest dret.


Actes de comunicació pública (transmissió on-line a usuaris). Art.37.3. Aquest és el punt que afecta més directament a Internet, però també a la organització de concerts, videofòrums, cinefòrums... Està subjecte a llicències i pagaments. La biblioteca no té dret en principi i caldria posar-se d’acord amb els autors o les societats de gestió.

De tot això es dedueix que, per anar més enllà, han de ser les pròpies institucions públiques les que arribin a acords. Es evident que una biblioteca sola no podrà pagar l’SGAE, però les grans administracions que regulen les biblioteques sí que ho podrien fer/ïntentar/temptejar. És temps d’audàcies. Només caldria sol·licitar el permís per fer actes de reproducció de documents (pujar la música a un servidor) i per actes de comunicació pública (permetre la seva consulta). Confiem que així sigui possible algun dia. El col·lectiu de musictecaris, des d’aquí, hi posem tot l’ànim.






Mentrestant...

Mentre aquest acord no arriba, convé usar la imaginació. En tots els debats sobre serveis innovadors a biblioteques corre la incògnita sobre què es pot abocar a Internet. A la primera part d’aquest post ja s’ha apuntat què podem fer (d’entrada, enfocar-se en el patrimoni local i la música clàssica amb enregistraments de domini públic).

Però la llei no només és restrictiva, també ofereix algunes possibilitats interessants, petites escletxes que ens poden permetre iniciar nous serveis. Així, a través de les webs de les biblioteques, poden:

  • Emparant-se en l’exempció de “cita” que contempla la llei, permetre la consulta d’una part no significativa de la obra (uns 26 segons).

  • Linkar a la pàgina principal d’una web on estigui allotjada la música que volem referenciar. Això ens permetria oferir una bateria de links recomanats i playlists que apuntessin a repositoris externs.

  • Abocar via web la música que, mitjançant contracte amb els autors, puguem difondre. O la música lliure de drets (per exemple, aquella que té llicència Creative Commons). Aquí tenim tota una via de treball perfectament possible ja avui en dia. El treball de selecció i projecció de la música lliure és una tasca natural de la biblioteca pública que la llei no obstaculitza sinó tot el contrari.

  • Emetre la música dintre de la mateixa biblioteca. Si es fa un forma de fil musical o concert, no hi tindríem dret (seria un acte de “comunicació pública”). Però sí que podem fer-ho amb dispositius que nosaltres oferíssim als usuaris un a un (Ipods, estacions d’escolta...). Això ens podria permetre crear emissores internes especialitzades, per exemple.


Què poden fer els usuaris?

Els amants/consumidors de música estan explotant les noves opcions que ofereix la xarxa per aconseguir enregistraments musicals de forma gratuïta. Abunden els mals entesos en aquesta matèria, però també les opcions per a les biblioteques públiques. Segons la llei:

- Descarregar-se música de portals P2P constitueix no és un delicte, pero sí una infracció. Es miri per on es miri, no és legal.

- Gravar-se un document com a còpia per a ús personal sí és legal. Per això es paga el cànon que grava aquells aparells destinants preferentment a la còpia fidedigna de dispositius (grabadores de CD’s et al). Ara bé la llei admet la còpia per a ús personal sempre que el document original s’hagi obtingut legalment. Per exemple, la còpia a partir d’un P2P no és legal perquè el document no és original i no s’ha obtingut legalment. Per exemple, un amic em deixa un CD i me’l gravo. LEGAL.

Doncs atenció que ara bé la traca final. Durant anys hem sentit la veu afònica del nostre col·lectiu demanant als usuaris: “No em digui el que fa amb els CD’s, no ho vull saber”, o comentant amb ironia “Se’ls graben”. Doncs bé, és perfectament legal. És legal gravar-se documents d’una biblioteca. Es tracta de la realització d’una còpia per a ús personal d’un exemplar obtingut legalment (el préstec és una transacció legal). I ho és tan si es grava mitjançant el préstec o si es fa directament a la sala.

De fet, es podria informar als usuaris d’aquesta circumstància, com una oportunitat per al màrqueting, com un incentiu més per a gaudir d’una activitat que està reconeguda i contemplada per la llei. Per què les biblioteques pensàvem que no? No haurem transmès aquesta sensació als usuaris? Com podríem capgirar-la?


Tenim tantes possibilitats per explorar, tanta feina a fer amb el que ja ens permet la llei que no podem restar de braços creuats. I sobre el que no ens permet la llei...





Esperem els vostres comentaris, preguntes, observacions. Això és un blog cooperatiu, l’esforç col·lectiu el fa més ric.

.

dilluns, 14 de setembre del 2009

Twitter + Hype Machine: música 2.0

De vegades he pensat com podríem realment dir que estem al corrent de les tendències musicals que es couen en viu i en directe a la xarxa.

Fa força temps ja vàrem parlar del BBC Sound Index, un servei que ens permetia "palpar" què s'escoltava quasi en temps real a Internet i que es nodria de llocs com Youtube, Myspace, iTunes i altres.

Fa un temps que el BBC Sound Index va deixar d'existir. Es tractava d'una beta o, dit d'una altra manera, un simple experiment. Si voleu prendre com a substitutori el Chart Blog que ofereix la mateixa BBC...

O bé podem visitar una eina que fa anys que existeix però que hem redescobert gràcies a posts de Vida Digital o Error500. Es tracta de The Hype Machine, un agregador de blocs musicals que ara incorpora una nova funcionalitat en conjunció amb Twitter: Twitter music chart.

Twitter music chart és, ni més ni menys, això: the most popular Hype Machine songs on Twitter in the past 3 days.

És una altra versió del que pretenia oferir el BBC Sound Index. D'aquesta manera podem seguir el dia a dia de les noves sensacions fora i dins dels circuits estrictament comercials.


dimecres, 9 de setembre del 2009

Vols ser bibliotecari musical?

foto: http://everywhichway.wordpress.com/


Quina és la finalitat de la nostra feina com a responsables de l'àrea de música de la biblioteca: prestar discos o transmetre informació i coneixement?

Que podem dir nosaltres si ens demanen una reflexió sobre l’essència de l’ofici que podríem anomenar com “bibliotecari musical” ?.

Probablement, la nostra pràctica està fonamentada en les necessitats puntuals del dia a dia i pocs de nosaltres ens ho hem plantejat.

Presentem la síntesi d'un
document que va suposar, en la pràctica, l'inici d'un projecte professional dins el nostre àmbit professional i que té aquest bloc com a punt de trobada.
Es pot dir que
el col·lectiu (i el bloc) musictecari AMPLI es concebeix de forma abstracta a partir d'aquest document. De la identificació natural d'un petit grup de bibliotecaris catalans amb el concepte d'aquest perfil professional especialitzat (inexistent com a tal fins llavors a casa nostra) i el que això comporta: promoure l'actualització i potenciació de les àrees musicals de les biblioteques públiques, prenent com a model la cultura del treball cooperatiu de l'associació de bibliotecaris musicals francesos: l'ACIM.

L'expressió
bibliothécaire musical es comença a utilitzar l'any 2003 en els Rencontres nationales des discothécaires et bibliothécaires musicaux celebrats a Strasbourg, expressió que anava més enllà del concepte discothecaire, corresponent al responsable de les bibliothèques-discothèques de prêt franceses, pioneres en la sel·lecció, tractament i préstec d'enregistraments sonors a la biblioteca pública, des del 1960, a la Discothèque de France.

Dins aquest congrés, Nicolas Blondeau, responsable del Departament d'Arts a la Médiathèque de Dole, va presentar l'assaig Politique documentaire: réflexions pour l'élaboration d'une charte des collections musicales en médiathèque publique on trobem descrits, per primera vegada, els trets que fonamenten aquest perfil professional.

***

Partint de les respostes de 34 biblioteques públiques franceses a un enquesta sobre les missions d'una biblioteca musical, Blondeau analitza el el resultat obtingut i observa que se’n desprenen dos idees bàsiques:
1. Despertar la curiositat, ampliar el coneixement de l’usuari fent-li descobrir els gèneres mal coneguts o minoritaris (preocupació per la difusió i la comunicació centrada sobre l’usuari).
2. Garantir l’eclecticisme i l’enciclopedisme de les col·leccions (preocupació per l’equilibri i la diversitat musical centrada en les col·leccions).

Heus aqui expressats el que probablement son els principals motors de la professió:

El bibliotecari musical com una mena de guia, un desvetllador que està a l’aguait per a oferir un panorama musical el més ampli possible que es fonamenta en dos principis:

- Garantir l’accés a la música per a tothom
- Garantir l'existència d'una diversitat musical

La col·lecció de discos s’ha d’integrar dins el projecte global del servei públic d’informació i de cultura al qual pertany.

Cal pensar l'àrea musical com element d’aquest servei públic d’informació i de cultura dirigit a tothom.

Amb aquestes consideracions, exposa seguidament la definició de les principals missions del
bibliotecari musical. Missions que haurien de conduir la política de la secció musical d’una biblioteca i de les quals us presentem un resum:

1. Accés a la informació

L’actualitat musical no es limita a l’actualitat discogràfica.

Caldria entendre la biblioteca musical com un lloc d’obertura a la vida musical local o nacional a través d’anuncis de concerts, possibilitat de consulta de les revistes musicals, localització de webs dedicades a la informació musical... en definitiva, fer-nos ressò de la vida musical a escala local, nacional, i perquè no, internacional.

2. Accés a la documentació musical

Cal considerar la necessitat de permetre l’accés a la documentació musical: diccionaris, enciclopèdies, obres de referència, biografies.

Proposar una graella de lectura de les obres: perspectiva històrica, analítica, estilística ... donar accés als textos sobre música.

Percebem realment la importància d’envoltar les col·leccions de discos d’aquests aparells crítics?

Reivindiquem el nostre rol de difusors (documentalistes musicals) si no volem esdevenir simples subministradors de discos.


3. Accés a la formació

Fer i interpretar música. Partitures i eines per a l'autoaprenentatge a la biblioteca.

4. Accés a la cultura

És sobretot aquí on el "rol prescriptor" de la biblioteca musical té el seu principal objectiu.

Es tracta d’oferir les senyals d’una cultura musical compartida per tots. L’objectiu: seleccionar les obres més importants de la història de la música (s’entén que no es refereix només a la música clàssica) per proposar-les a l’usuari.

I aquí ens trobem dins un debat de política cultural: alguns objectarien que aquest acte de prescripció manté l’esquema de la distinció social ...

Interrogat sobre aquest tema, el compositor, director d’orquestra i pedagog Pierre Boulez afirma la necessitat d’establir una jerarquia en la música: entre els grans i els petits mestres. Entre aquells que han sigut innovadors, que han influït sobre el transcórrer de la història de la música i aquells que tenen una importància més contextual. Beethoven no estaria situat en el mateix nivell que Hummel, malgrat haver estat molt de moda a principis del segle XIX.

Umberto Eco recomana també un necessari “aprenentatge de la selecció... una disciplina encara per inventar. En front d’una informació total (feta accessible per internet) cadascú fa la seva tria. Abans se sabia que existien tries privilegiades: la tria catòlica, marxista, reaccionària, etc. Es podia preveure de quina manera seria seleccionada la informació segons si el text de referència era la Biblia, la Encyclopaedia de Diderot, el Capital ... Avui cadascú fa la seva selecció de manera totalment inèdita i imprevisible. Tants milions d’habitants sobre el planeta, tants milions de filtres ideològics.

El resultat corre el risc de ser una societat composada d’entitats individuals juxtaposades (cosa que em sembla un progrés) sense mediació de grup (cosa que em sembla un perill). No sé si una societat com aquesta tindria posibilitats de funcionar. Em sembla que una mica de gregarisme és necessari...”

Anècdota explicada per un professor de música:

Un jove i talentós estudiant de clarinet s’apassiona amb la música de cambra d’Albéric Magnard, les obres del qual havien estat objecte de descobriment tardà i esdeveniment important de l’actualitat discogràfica. Conversant amb el professor sobre el descobriment que el porta a la música francesa de finals del s. XIX i principis del XX, aquest se’n adona que l’estudiant no coneix el Prélude à l'après-midi d'un faune de Claude Debussy !

De bona fe, aquest jove estudiant fonamentava la seva pròpia cultura amb l’atzar dels descobriments de l’actualitat musical , paral·lelament a una cultura filtrada i tradicional.

Això no té res de dramàtic i no suposava cap preocupació per la cultura musical d’aquest jove.

No obstant l’anècdota és reveladora: el professor estava allà per jugar el seu paper de referència, reorientant l’estudiant vers una obra jutjada més important.

No es tracta de fer una càrrega sistemàtica contra el “tot cultural” , però la negació de la jerarquia dels valors és una actitud demagògica que barreja les senyals de referència, suprimeix les perspectives i impedeix tenir un pensament constructiu.

Assumim doncs el nostre paper d’actors de l’educació musical per les seleccions que nosaltres proposem a l’usuari, per les animacions que posem en pràctica i pel consell que aportem.

Es tracta de contribuir a formar el gust i l'esperit crític del públic.

D’altra manera ens condemnem a nosaltres mateixos a estar sotmesos a l’allau quotidià de les novetats... lectura setmanal i mensual de ressenyes de novetats, lectura de les principals revistes de música, anotació de suggeriments, tramesa de comandes, catalogació cada setmana, cada mes sobre el mateix ritme...

No fem d’aquesta feina un infern o, en tot cas, un servei mecànic.

Donar accés al “coneixement dels “clàssics” és, sobretot, donar les bases per a la formació d’una cultura musical per poder comunicar-la al públic. En la pràctica això consisteix també en constituir un fons bàsic en cada gènere que sigui coherent i representatiu.

5. Assegurar el dret al lleure i la diversió

Havent insistit tant sobre les missions d’informació , documentació, formació i accès a la cultura, es podria pensar que aquesta és de menor importància.

El manifest de la UNESCO (1994) proclama que la biblioteca pública ha de “posar a disposició del públic els coneixements i les informacions de tota mena”. El dret al lleure i la diversió no és esmentat. Només les recomanacions de la IFLA inclouen la diversió i el lleure dins les missions de la biblioteca pública: “ ... la informació, l’educació i el desenvolupament personal que comprén la diversió i el lleure “.

Ens hem de plantejar, no obstant, alguns interrogants referents al dret al lleure i la diversió: fins on hem d’anar per satisfer les expectatives i les demandes del públic?, cada biblioteca hauria de definir i formalitzar per escrit, en funció de les seves decisions, uns criteris de selecció permetent aportar una resposta clara i argumentada de cara a les preguntes dels usuaris.

Blondeau acaba el seu estudi amb la conclusió de que l’usuari, sigui quina sigui la seva edat, sexe, condició social o nivell d’estudis té el dret a informar-se, documentar-se, formar-se, cultivar-se i divertir-se. Per satisfer els seus drets és imperatiu que nosaltres, bibliotecaris musicals, tinguem en consideració les seves demandes i suggeriments. Estem en mig d’aquesta relació tensa i dialèctica entre la demanda (les expectatives de l’usuari) i l’oferta que nosaltres proposem (la nostra visió professional de la biblioteca).

Aquest article recull i amplifica una part del curs Sel·lecció de música a la biblioteca pública, en línia a l'AMPLI des del març del 2008.

***

Com hem vist, les reflexions per elaborar una política documental condueixen a Blondeau a establir uns fonaments, un esperit i una òptica de treball especialitzat que conforma un perfil professional concret, inexistent fins ara a casa nostra.

En els 6 anys que han passat des de la publicació aquest article, els canvis en el món de la música i la tecnologia han estat enormes. Canvis que impliquen noves i encara més exigents atribucions per al bibliotecari musical a les ja apuntades aquí.

Al mateix temps, els interrogants que susciten aquests canvis ens han ajudat a prendre consciència de la necessitat d'aquesta especialització, dins el món de la biblioteca pública, i ens han impulsat a promoure i desenvolupar la idea del treball en xarxa, el treball cooperatiu, que està en el propi nucli d'aquests canvis (el concepte de reciprocitat conegut fins fa poc com 2.0) i que resulta imprescindible per poder materialitzar aquestes noves tasques ... sense morir ofegats pel dia a dia laboral.

Des d'aquest bloc es fa seguiment i s'analitzen aquests canvis al temps que es proposen i suggereixen una gran diversitat d'idees que poden ajudar-nos a evolucionar paral·lelament a ells. En aquest sentit, podeu veure un extens treball de síntesi teòrica i pràctica en aquesta presentació realitzada per a l'Escola d'Hivern de la Biblioteca Pública, o simplement navegant per les diferents categories o l'index de descriptors de l'AMPLI. Hi trobareu coses que, tal vegada, despertaran la vostra faceta musictecària ... ;-)

foto: http://www.thejoyboys.com/


Siguem pràctics i no ens deixem arrossegar per l'aparent vertígen dels temps.

La música és font de coneixement i de plaer, com ho ha estat sempre, tant o més que qualsevol dels altres documents que podem trobar a les biblioteques públiques.

En les nostres mans hi ha una part de la responsabilitat per oferir aquest servei públic enriquidor. Tanmateix, no som súperherois ni neutres funcionaris de la cultura.

Assumint i aprenent a transmetre el valor cultural de les nostres col·leccions musicals evitem la seva vulgarització: la dels propis documents, la de la nostra feina ... i la de la nostra societat.

... vols ser bibliotecari musical?

el

.

dilluns, 7 de setembre del 2009

Músiques d'avui a la Fundació Miró de Barcelona

Seguint amb el cicle Músiques d'avui de la Fundació Miró de Barcelona, del qual Jordi J. Clavero, responsable del cicle juntament amb Montse Quer, ens va paralar abastament en aquesta entrevista, ens arriba la programació per aquest proper curs 2009-2010.



Marc Egea. L'orquestra circular


Marc Egea és professor de música i compositor. Amb "L'orquestra circular" ens oferirà una mostra de l'actualitat d'un instrument tan oblidat com espectacular: la viola de roda. Va ser inventat fa més de mil anys, i funciona fent girar un manubri que frega les cordes. Disposa, així mateix, d'un teclat, i d'aquesta combinació -que genera una varietat de sons fascinant- en resulta un instrument força complet, ja que reuneix melodia, harmonia i ritme.
A la segona meitat del segle XX, amb la revifalla de les músiques tradicionals i folk, es produeix una recuperació d'aquest instrument, al qual s'incorporen connexions electròniques.

Informació d'aquesta activitat a la web de la Fundació Miró.



David Dalmazzo. Audio-Visió


Escoltar música involucra el sentit de l'oïda; observar una imatge involucra el sentit de la vista. Ara bé, habitualment escoltem i alhora mirem. Quan es produeix una combinació audiovisual, la percepció auditiva i la visual s'influeixen mútuament.
A partir d'aquesta idea, el guitarrista i compositor David Dalmazzo ens farà veure què passa quan relacionem la música i la imatge. Començarà enregistrant i processant sons generats amb el seu instrument, que introduirà a l'ordinador per modificar-los, fent-los estranys, curiosos o divertits. Després ens mostrarà que és possible arxivar sons, d'una banda, i imatges, d'una altra, i connectar els dos arxius, de manera que podem fer simultàniament composicions musicals i composicions visuals.


Informació d'aquesta activitat a la web de la Fundació Miró.

.

Vilanova sona ! : músics i músiques al Garraf

El companys de la Biblioteca Armand Cardona de Vilanova i la Geltrú presenten des del seu bloc la guia Vilanova sona! on es recullen tots els enregistraments musicals que formen part de la col·lecció de la biblioteca dedicada als músics i la música de la ciutat.

Aquesta guia, que s'emmarca dins el cicle d'exposicions que s'ha dut a terme aquest any a la Biblioteca Armand Cardona sota el títol Amb V de Vilanova, té com objectiu principal fer difusió d'obres i d'autors de la ciutat o sobre la ciutat.






.

Blues al Bibliobus amb Big Mama


Aquesta tardor els bibliobusos Guilleries, Tagamanent, La Mola, Montserrat i Cavall Bernat porten l’espectacle Bibliobús de blues a alguns municipis del seu recorregut.
Bibliobús de blues amb Big Mama és una creació de Big Mama i Ramon Sellarès per als bibliobusos. Es tracta d’un recital musical i narratiu sobre el blues i el jazz.

Amb quatre pinzellades s’emmarcarà la vida d’un poble que es lamenta, es rebel.la i lluita per la seva llibertat i s’oferirà un tast dels llibres i gravacions de blues i jazz que es poden demanar al bibliobús.

foto: Ángel Marín


Més informació:

http://www.diba.cat/biblioteques/treballenxarxa/quefem/xarxabiblioteques/fomentlectura_tardor2009.asp

http://www.bigmamamontse.com/id520.htm

... i una sel·lecció de documents musicals de i sobre Jazz feta pels companys del Bibliobus Tagamanent amb motiu d'aquest esdeveniment:
http://bibliobustagamanent.blogspot.com/2009/09/jazz-al-bibliobus_01.html

.

dijous, 3 de setembre del 2009

La llei i la música a les biblioteques públiques - 1a part


Benvolguts musictecaris, quantes vegades ens hem preguntat si és legal o no que els usuaris gravin CD’s, si podem penjar música a Internet, si podem passar vídeos, si estarem sota el pes de la llei, o gaudint la seva insuportable lleugeresa. A continuació intentarem fer un resum, el més sintètic possible, de les condicions i oportunitats que ens ofereix la llei.

És moment d’innovacions en els serveis i usos de la música i convé ser intrèpid. Sovint ens frena el desconeixement de les possibilitats, o les restriccions massa conegudes. Ja se sap que la llei és per a l’home i no l’home per a la llei. Confiem en que aquestes pinzellades solucionin alguns dubtes i encoratgin a innovar els serveis de les àrees de música de les biblioteques.
Comencem, doncs.


La llei


En tant que productes culturals, tots els documents que formen part de la col·lecció de la biblioteca (com els musicals) estan subjectes a la Ley de Propiedad Intelectual, concretament a la seva última versió:

Real Decreto Legislativo 1/1996, de 12 de abril, por el que se aprueba el Texto Refundido de la Ley de Propiedad Intelectual, regularizando, aclarando y armonizando las disposiciones legales vigentes sobre la materia (BOE núm. 97, de 22-04-1996)

Aquesta llei regula, entre altres coses, què poden fer els centres públics d’informació amb els documents. N’oferirem una síntesi.


Els drets sobre una obra

Per començar, hi ha drets d’autor i drets connexos:

-> Dret d’autor: és el que es refereix a l’artífex d’una obra. En el cas de la música, el compositor de la peça.
-> Dret connex: és el que es refereix als intèrprets (cantants, per exemple) i als productors.

Al món de la música, molts compositors canten les seves pròpies cançons, coincident l’autor i l’intèrpret: Leonard Cohen, Santiago Auserón... Però hi ha molts cantants que no són autors: Luz Casal, Ana Belén, Dyango... aquests tenen drets connexos.

Tota obra que està a la biblioteca té implicats tres agents: el compositor, per drets d’autor, i el cantant i el productor, per drets connexos. Els drets d’autor són de dos tipus:

- >Morals: reconeixement de l’autoria, respecte a la integritat de la obra, dret a recopilar-la...

-> D’explotació: dret a decidir qui i de quina manera explota la teva obra.

Aquests drets durant tota la vida de l’autor i 70 anys després de mort. És una manera d’assegurar el patrimoni a la descendència immediata d’un artista. A partir d’aquí es considera que la obra passa a domini públic, i regeixen els drets morals. Els drets connexos duren 25 anys.

Els drets d’explotació

Els drets d’explotació que es poden exercir amb una obra són els següents quatre:


1) REPRODUCCIÓ (Art. 18): és la fixació per la obtenció de còpies de la obra. Una fotocòpia és l’exemple seglevintiunesc. Un còpia digital és també una reproducció. La reproducció pot ser estable (una fotocòpia), o efímera (un fitxer que després es pot esborrar).

2) DISTRIBUCIÓ (Art. 19): és oferir l’accés al públic mitjançant un suport tangible. Pot ser una venta, lloguer o (com en el cas de les biblioteques) un préstec.

3) COMUNICACIÓ PÚBLICA (Art. 20): és oferir l’accés al públic de la obra sense que es distribueixin exemplars. Per exemple, el fil musical és un acte de comunicació pública (no es passa el suport, sinó la obra directament). Altres exemples són la televisió o la difusió via Internet.

4) TRANSFORMACIÓ (Art. 21): és qualsevol modificació de la obra, de la qual se’n derivi una altra. Són, per exemple: traduccions, resums, adaptacions... En el cas de la música: versions, samplers...

A les biblioteques s’ha utilitzat únicament un d’aquests drets: el de distribució en la seva modalitat de préstec. Les biblioteques no tenen adquirits els drets d’una altra forma d’explotació de les obres llevat dels següents casos:

-> Reproducció: es podria digitalitzar algun document (per exemple una maqueta) en cas que la consulta de l’original no garantís la seva conservació.

-> Quan els drets passen a domini públic -als 70 anys després de la mort de l’autor- tothom pot explotar la obra. Per exemple, tota la música clàssica.

-> Les interpretacions d’obres de domini públic (que tenen drets connexos) i que tinguin més de 25 anys també es poden usar lliurement. Respectant sempre els drets morals que consigna la llei, com ara el reconeixement de l’autoria, respecte a la integritat de la obra...


D’aquestes notes es dedueix que podem oferir als usuaris, via Internet, tota la música clàssica d’autors morts fa més de 70 anys (gairebé tota) en interpretacions que tinguin més de 25 anys, és a dir, anteriors a 1984... Tota una feina que ja és possible i que permet la llei. Tota una feina patrimonial per treballar la música local que no podem deixar perdre.


Com veiem, aquestes possibilitats no beneficien directament a la música moderna. Només la música clàssica té algunes avantatges legals. La música d’autors vius o morts recentment està totalment regulada i les biblioteques només poden prestar-la.

[Fi de la primera part... continuarem aportant algunes claus bàsiques per entendre l'entramat legal en que ens movem. Esperem els vostres dubtes, comentaris.]