La Discoteca d'Ampli, XXXVIII: The Secret Society.

SECRET SOCIETY. Sad boys dance when no one’s watching. Acuarela. 2005

A finals de l’any passat Acuarela va editar el segon disc de Secret Society: I am becoming what I hate the most.
A Vapor Vell ja el podeu trobar disponible. I també hi podeu trobar el primer: Sad boys dance when no one’s watching (Acuarela, 2005), que, increïblement, només està a una altra biblioteca: la de Miss Danger.
I aquí estic jo i la Discoteca de l’Ampli d’aquesta setmana per fer que això canviï i ben aviat es pugui trobar a totes les biblioteques que ens llegeixen!

Vaig descobrir Secret Society fa poc: potser va ser aquest hivern, només. Confesso que el títol em va cridar l’atenció (em va sortir la bena “emo”) que dorm dins meu i el vaig agafar en préstec sense saber què hi sonaria.
I hi va sonar un noi amb una guitarra i poca cosa més que, en la majoria de les cançons, ens canta com si fos al sofà de casa seva. Cançons que sonen sinceres i malenconioses, properes, que et xiuxiuegen o t’escupen penes i alegries i relacions passades i frustracions presents. Un disc, gairebé tot, senzill, acústic i sense detalls innecessaris. Auster. Veus i guitarra en primer terme... bateria i alguns arranjaments electrònics després. En algunes cançons alguna corda.
Un disc que m’obliga a tornar cada nit a casa caminant per estar una estona sol.

Totes les cançons excepte dues estàs cantades en anglès... i no va ser fins que va sonar la segona en castellà que no em vaig adonar que Secret Society és un grup espanyol...
Secret Society és Pepo Márquez (també fa de batería de Garzón, grup que es va canviar el nom pel de Grande-Marlaska, perquè el jutge Garzón no li feia cap gràcia (?)).

En aquest primer disc, només ell. Potser per això sona tan íntim.

Algun “desalmao” ha fet desaparèixer el llibret amb les lletres del cd de la biblioteca... el meu anglès no arriba a desxifrar el que ens xiuxiugueja i tampoc no he trobat cap web on hi siguin... he llegit que no només parlen d’amor, sinó també de política, però ja us dic: com que només entenc la música i no les lletres, a mi el que em transmet el disc és un sentiment de decepció i frustració que fa por. Un tema recorrent en les Discoteques que recomano (vegeu la Discoteques de l’Ampli sobre De la Rosa o Hefner...).
I com a mostra: Night makes things look bigger

Tot l’àlbum va ser composat a Nova York, on Pepo va viure un temps... Es deuria sentir molt sol, oi?

La cançó que em va fer aturar-me i preguntar qui era aquesta gent que estava sonant va ser aquesta:



... és una versió de La Leyenda del tiempo. Una raresa en aquest àlbum: el to acústic que està a gairebé tot el disc és el mateix però... el tema? que hi pinta aquí al mig? És per posar un toc nacional a un disc gestat als Estats Units? Una cosa rara, rara, rara que em porta sonoritats de cançó republicana.

Ja us he dit que la majoria dels temes del disc sonen a tristor. Sonen a un paio sincer obrint-se el cor per explicar-nos que malament que està el món (el món que sigui: el seu, el dels diaris...). Busqueu el disc i escolteu-lo perquè totes valen la pena de ser escoltades més enllà d'aquests post.

Si teniu un mal dia, però, passeu d'aquestes cançons que tant m'agraden i aneu directament a les més mogudes: busqueu títols com Man vs Machine, Sad boys dance!, més pop, ballables:

I si us ha agradat; esteu atents, Secret Society és regalen de tant en tant per casa nostra... Dintre de poc el podrem veure al Primavera Sound, i al seu Myspace podreu trobar la resta de bolos.