He pensat començar la 35a edició de la Discoteca explicant-vos un acudit basat en fets reals. Diu així:
Dos estudiants es troben i un li diu a l'altre:
- Ui, m'acabo de matricular a Xinès I.
- Ah, molt bé, jo he tret un notable a Representació i processament del coneixement.
- M'he baixat uns MP3 a l'iPod d'un tal Jobim.
- Qui?
- Em sona que és francès. Jobim, no?
- No, aquest era Chopin, el que era francès.
Al que anava a respondre el truquen pel mòbil. Respon l'altre:
- Chopin, nen, Chopin.
I l'altre, amb el telèfon a l'orella mentre parla amb algú:
- Que... vols anar de shopping ara?
- No home noo...
Acaba la trucada i ensenya l'iPod a l'altre.
- Mira, aquí ho diu: Jobim - Desafinado.
- Ahhh... doncs pel títol deu ser espanyol, oi? És que no el conec...
Antônio Carlos Brasileiro de Almeida Jobim va néixer a Rio de Janeiro el 25 de gener de 1927 en el si d'una família més o menys benestant. La seva infantesa no fou del tot feliç perquè els seus pares es separaren quan ell tenia tres anys i el seu pare morí en una clínica per malalts mentals quan en tenia vuit. Tanmateix, Jobim digué en més d'una ocasió que "els meus records d'infantesa són de platges netes i cel blau". Descobrí el piano a casa i, més endavant, començà els estudis d'arquitectura. A 20 anys decideix que es dedicarà plenament a la música i aparca per sempre l'arquitectura. En els seus inicis tocarà a clubs i estudis de gravació i l'any 56 tindrà l'ocasió de col·laborar per primera vegada amb Vinícius de Moraes, amb el qual enregistrarà la banda sonora de l'obra teatral Orfeu da Conceiçao, que tres anys més tard esdevindrà la pel·lícula Orfeu negro.
A partir d'aquí Jobim no deixarà de col·laborar amb altres grans músics i es convertirà en l'estrella de la música brasilera i una figura molt popular per les seves composicions, tot i que no sempre dins el seu propi país s'acabaran d'entendre les seves llargues estades a l'estranger, sobretot als EUA.
Se'm fa molt díficil triar només un disc o un moment de la seva carrera perquè haver de triar entre les seves col·laboracions amb Frank Sinatra, Stan Getz, Elis Regina, Claus Ogerman, Sergio Mendes, Chico Buarque i tants altres enormes artistes és una tasca per a tots els realment interessats. Jobim va deixar empremta arreu.
Alguns dels discos de Jobim que m'emportaria a una illa deserta -però amb corrent elèctric i equip de so- són aquests:
La Veu era un gran admirador i amic de Jobim. Aquest disc de minutatge escàs és una obra mestra amb arranjaments i direcció del mestre Claus Ogerman.
El disc s'enregistrà el 1967 i poc després ambdós apareixerien en un programa d'una televisió dels EUA, tot i que aleshores la bossa nova ja no era una novetat sinó un estil consolidat i un gran negoci per a les grans discogràfiques.
Aquí sota podeu veure un fragment del programa que dic. Té un parell de moments divertits. Quan Sinatra parla d'un nou beat i sembla que digui més aviat Barselona que no pas bossa nova. I tot seguit encén una cigarreta i es posa a fumar amb un posat del tot Sinatra:
Una altra col·laboració indefugible és amb la magnífica Elis Regina (Elis & Tom, 1974), una de les meves debilitats musicals:
Vaja, ens hi podríem estar hores, el millor serà que vosaltres mateixos aneu descobrint al vostre ritme -com els nois de l'acudit- l'univers de Jobim, un dels grans de la música del s. XX.
Salut i bona setmana!
Bravo pour cet article.
ResponEliminaJe suis un fan du génial Tom Jobim et de la subimeEllis Regina.
Nicolas