Fòrum de l'estat de la música '09: INFOXICACIÓ

El dijous 26 de març, a l'encantador teatre del Centre Moral de Gràcia, els inquiets activistes d’Indigestió van organitzar el 8è Fòrum sobre l'estat de la música. Una iniciativa original on 10 persones vinculades a la música disposen de 5 minuts per abordar un tema i deixar l’aire ple de suggestions. El baix d’Eduard Altaba va emmarcar cada intervenció generant un fèrtil estat d’expectativa.

Un musictecari era allà per dir la seva. A continuació trobareu, més o menys, el que va encertar a dir, sota el títol d’INFOXICACIÓ.


1.- Signs of the times

En un típic viatge, tard o d’hora apareix una església al paisatge i algú, mirant el seu arc, diu: “es gòtica” o “és romànica”. És una observació elemental que sempre m’ha fascinat per la seva modesta obvietat (com dir “la porta és verda” o “és de metall”). Però potser també em fascina per alguna raó més insidiosa, relacionada amb el tema d’aquesta presentació: per la senzillesa simbòlica i informativa que hi ha al darrera. La possibilitat de que una estètica que abasta anys, segles, es pugui identificar amb un emblema simple: arc semicircular o arc de pic.

Immediatament, és temptador preguntar-se si hi ha alguna signe a l’estètica dominant dels últims 20 anys que funcioni com les portes de les esglésies pel món de la música i permeti al seu consumidor identificar-la amb el seu temps.

És difícil distingir els signes d’una època quan encara s’hi està immergit. Però sembla clar que ara podríem apuntar cap a un cert amuntegament, observant que tots els estils tenen la seva vigència, simultàniament: la world music, el punk, el new age, el hip hop, l'indie, el folk, el rock, el heavy, el jazz, el pop… Només predomina de forma mediàtica la música adolescent, però fora d’aquesta exigua franja d’edat tot va a l’hora. Tot està a disposició permanent de tothom, i sense una sola forma identificativa a les portes de les nostres esglèsies estètiques. Potser l'únic signe possible d'aquests temps és aquesta suma encavalcada de signes.


2.- Internet fa vaga a la japonesa

He dit 20 anys, perquè coincideix amb el naixement d’Internet, malgrat que els seus dispositius més potents i determinants han anat apareixent els últims 10 -o millor 5- anys.

Em depassa la possibilitat de calibrar la importància d’Internet. Però el seu caràcter de revolució informacional és inqüestionable. Potser aquesta revolució no té una traducció cultural o estètica immediata: és cert que està generant les seves dinàmiques, les seves pròpies mitologies, però també (segons experiència quotidiana de cadascú de nosaltres) està comportant grans tones d’informació i propostes superficials, falses o gratuïtes. Fins al punt que -sovint- es podria pensar, potser equivocadament, que la sofisticació i el treball meticulós de les obres li quedarien al marge.

Hi ha tantes vies informatives que enumerar-les és ociòs. Però només cal pensar en la inaturable metàstasi de fòrums, blocs, comentaris de blocs... tantes veus i tantes possibilitats de gestió i comunicació directa i informació.

Però afortunadament aquesta presentació no és una glosa de l’eina meravellosa que és Internet, sinó que es centra en una de les seves possibles conseqüències: la infoxicació, la intoxicació informativa. Es pot donar aquesta intoxicació per excés (indigestió), per falta d’elements d’origen saludable (contaminació), per l’admissió d’afirmacions no justificades que generen coneixements falsos (manipulació). A una enciclopèdia hi ha experts, autoritats, que signen la informació i les fonts. A Internet els continguts sovint són frankensteins fills del copy/paste/adulterate, i l’autoritat és una hidra difusa.

Quan s’està orientat dins un tema, i es busca una cosa concreta, Internet esdevé l’eina informacional més potent inventada per la humanitat. Però quan no es té una idea precisa, quan es l'usuari necessita orientació, es té al davant un calaix desastre amb escasses garanties, que desborda per la seva immensitat.

Per a les ciències de la informació (parlo tant de periodisme com de la biblioteconomia) l’excés de resposta és una mala resposta i s’anomena soroll. En l’àmbit científic es coneix com a agnotologia: és el procés mitjançant el qual més informació genera menys coneixement. Es tracta d’un llindar atordidor, una vaga a la japonesa de la informació per boicotejar el coneixement que Internet ha traspassat. Quan el volum d’informació és improcessable, augmenta la pèrdua de sentit (i augmenta també la seva cerca d’un sentit per mitjans no lògics, sinó fins i tot esotèrics). La gratuïtat -en els dos sentits de la paraula- de bona part de la oferta de la xarxa pot resultar molt cara.

És evident que Internet, juntament als seus incommensurables beneficis informatius, porta adherida aquesta amenaça als seus bolquers. L'expansió ensordidora de l'agnotologia, de la infoxicació. Si això no sembla clar, potser és que aquesta paraula -agnotologia-, al sumar-se al terme infoxicació, genera també la metàstasi bloquejadora del coneixement que ella mateixa descriu. Com aquesta mateixa intervenció: més soroll ambiental.

Aquesta intoxicació massiva d’informació té algunes conseqüències socials:
- info-estrés
- falta de temps per digerir i processar la informació
- la sospita de que la hipòtesi de Divertirse hasta morir, de Neil Postman era vàlida: repassant les dues distopies literàries del segle XX, la nostra societat no seria tant 1984, com Un mundo feliz. No viuríem tant en un món de control fred, sinó en un ambient diversió (que no alegria) a tota hora.


3.- La infoxicació musical

La difusió de la música ha trobat a Internet eines de capacitats inaudites. I això l'ha revolucionada totalment. També ha afectat a la set de música, més gran que mai. Qualsevol ordinador personal acumula milers de megas de música que potser no s’escoltaran mai. L’allau és (tot són hipòtesis) aplanador.

Conseqüències per a l'adquisició de música: tot està a disposició permanent i gratuïta, quasi tota la música està a xarxes de descàrregues P2P i a portals com el brillant Spotify, on ja no cal descarregar res.

En aquest context, un usuari que vol orientar-se en un domini musical que ignora, què tria?, quina música es descarrega? qui l’aconsella? Com distingir uns arcs musicals d’uns altres al nostre temps i amb tants gegantins calaixos desastre a la nostra disposició? Si un usuari pot escoltar 10 CD’s nous al dia, els hi podrà fer algun cas?, podrà posar-hi tanta atenció en l’escolta com a aquell disc al que tornaves i tornaves quan només en tenies 30 discos al teu abast? més discos, a partir d'un cert llindar, no serà igual a menys discos?

A l'àmbit musical aquestes eines han generat:

- una increïble proliferació de propostes: s’ha trencat la clàssica cadena “Selecció de talent” -> “Producció i gravació” -> “Difusió i distribució”, cadascuna d’aquestes etapes amb els seus poderosos interessos creats. Això ha comportat la creació de tones de música autoproduïda, ha desvinculat l'obra de les prestacions físiques i s'han atomitzat gèneres i tendències (senyors, existeix el japo-techno-grass!).

- noves possibilitats com la música lliure (els seus dipòsits ara per ara no estan filtrats per qualitat o per cap altre criteri i difícilment assoleixen el valor representatiu de qualsevol col•lecció tradicional), i el contacte virtual de músics i fans
- falta de temps per tornar a un disc repetidament
- falta o evanescència de referents col•lectius
- possibilitat de serendipies fèrtils a les cerques atzaroses

A Internet, on estan els precriptors de la música? Podrien ser personals, com els bloggers. Podrien ser automàtics, com els mecanismes de personalització de les plataformes musicals (tipus “My LastFm”).

Fora de la Xarxa, trobem encara la crítica musical impresa. I, perquè no, els centres musicals públics. Aquells obertament desinteressats, guiats per criteris artístics. Les biblioteques públiques. Els musictecaris del temps present que refusen morir.

AMPLIATS 03/09: Mujeres de Barcelona

Seguim nodrint aquesta série de posts que us ofereix un tast de bandes locals des d'una perspectiva conversada. Parlem amb ells, els hi preguntem sobre la seva melomania i altres barbaritats, i AMPLIem la seva resposta amb tots vosaltres.

A aquest post us oferim la possibilitat de conéixer una banda de nom inoblidable MUJERES DE BARCELONA. Es tracta d'un grup de garatge retrofuturista, per dir-ho en plan lisèrgic. Com si el garatge estigués ple de pops i calgués cridar alegrement en favor del surrealisme. Directes plens de suor vital, guitarres que grinyolen des d'algun racó indòmit de l'edat passada i unes lletres cantades amb la boca oberta al fum dels bars on s'interpreten.

Here you are!


1) Àlbum preferit del passat any:
EAT SKULL. Sick to death. Siltbreeze,2008


[Crítica al Pitchforkmedia aquí]



2) Àlbum preferit del moment:
Encara no ha sortit, pero aquest any Florida's dying editará el primer LP dels JACUZZI BOYS Boys que segur que serà COLLONUT. De moment només han tret 7" a varis segells petits.

http://www.myspace.com/jacuzziboys


3) Tres discos que us portaríeu a un viatge intergalàctic:
The best of Jonathan Richman and the Modern Lovers.
Tom Waits - Rain dogs
The Sonics - Boom



4) Sou els caps de la NASA i heu de transmetre una cançó a l'espai exterior per intentar el contacte extraterrestre. Quina cançó escolliu?:
Peanut - Taylor came home 7" (Dishy recordings)

5) El millor concert que heu vist últimament:
Stanley Brinks i Freschard a l'Heliogàbal. Podeu veure un fragment aquí.

6) El millor concert que heu vist mai:
Potser Fucked Up quan van venir farà 2 anys, van tocar a una casa ocupada amb OTAN i Firmeza 10. Molt bona merda.

7) El músic o la banda amb qui us agradaria compartir escenari:
Ara mateix uns nanos de Canadà que es diuen Dead Ghosts. Això a nivell realista, posats a imaginar... amb els primers Stones estaria força bé.

8) El vostre proveïdor musical preferit (botiga de discos / d'instruments, bloc, web, netlabel, biblioteca…)
Sobretot comprem discos per correu a varis segells petits; Florida's Dying, Bistro Distro (RIP), Grave Mistake Records, Boom Chick Records,...hi han moltes i em deixo tot el sou en elles.

9) Una addicció musical:
No sé si té massa a veure, però necessito tenir tots els meus 7" dins de fundes de plàstic.

10) MP3 o vinil? Primavera Sound o Purple Weekend? The Sonics o New York Dolls? The White Stripes o The Cramps? Russ Meyer o Quentin Tarantino? Santo el Enmascarado de Plata o Danny Colt (l'heroi enmascarat creat pel dibuixant de còmics Will Eisner a The Spirit) ?
MP3 o vinil: Vinil.
Primavera Sound o Purple Weekend: No conec Purple Weekend.
The Sonics o New York Dolls: Television.
The White Stripes o The Cramps: Cap dels dos.
Russ Meyer o Quentin Tarantino: Tarantino, clar.
Santo el Enmascarado de Plata o Danny Colt: Will Eisner SEMPRE.

11) L'última lectura que us ha entusiasmat:
Raymond Carver, Catedral.

12) L'última pel·lícula que us ha entusiasmat:
My name is Harvey Milk de Gus van Sant. Surt un marica, però està bé.

13) La cançó de Mujeres de Barcelona que més us diverteix tocar en directe:

Blood Meridian.
http://www.myspace.com/mujeresdebarcelona

14) La cova on s'amaguen Mujeres de Barcelona per escoltar el seu botí musical? [algun local, o el que us inspiri la pregunta]
Sempre ens reunim a "l'Amigo", un restaurant de Shawarmas del centre de Barcelona. Foten la seva música de radios de Pakistan, aquella espècie de dance chungo que sona tot igual, com Mujeres. Son molt bona gent, cosa molt extranya de trobar últimament.

15) Alguna recomanació Mujeriega per als que escoltin per primer cop la vostra música:
Per molt que els hi hagin arribat rumors, escoltar la nostra demo no farà que coneguin a una tia de pits generosos i acabin follant a un hotel amb el llit plè de coca.

Llarga vida a la ironia&roll!

Quan l'Steven va trobar la Sandie

Hand in glove
The sun shines out of our behinds
No, it's not like any other love
This one is different - because it's us
Hand in glove
We can go wherever we please
And everything depends upon
How near you stand to me
And if the people stare
Then the people stare
Oh, I really don't know and I really don't care
Kiss My Shades...
Hand in Glove. THE SMITHS




Sandie Shaw: nascuda com Sandra Ann Goodrich l'any 1947, a Essex (UK). Va ser una de les cantants britàniques més populars a la dècada dels 60 per la seva veu, imatge i peculiar posada en escena, amb els peus descalçs. Musa de la comunitat mod anglesa, va guanyar el Festival d'Eurovisió el 1967 amb la cançó Puppet on a string, que arribaria al número 1 en la major part de llistes d'èxits europees. A partir d'aquest moment, però, la seva carrera va passar amb més pena que glòria fins que l'any 1983 va rebre una carta que canviaria la seva vida. Aquesta carta la firmaven Steven Patrick Morrissey i Johnny Marr, dos admiradors que volien que la Sandie tornés als escenaris de la mà del grup que lideraven: The Smiths.

SANDIE SHAW. Puppet On A String (1967).

Steven Patrick Morrissey: Fill d'una bibliotecària i un conserge d'hospital, va néixer l'any 1959 prop de Manchester. Mitòman confés de personatges com Oscar Wilde, Elvis Presley, James Dean, The New York Dolls i... Sandie Shaw. L'any 1982 coneix Johnny Marr, amb qui forma The Smiths un dels grups més influents per a l'indie i el brit pop dels noranta. L'any 1987 The Smiths se separen i Morrissey inicia la seva carrera en solitari. Moz, com també es conegut pels seus fans, és un dels gran lletristes de la història de la música pop, a més d'activista per a la defensa dels drets dels animals i vegetarià militant.


Quan l'Steven va trobar la Sandie, la cantant eurovisiva ja feia dies que era un oldie així que va acceptar encantada l'oportunitat que el líder de The Smiths li servia en safata. Hand in Glove va ser la primera cançó que Morrissey va cedir a la Sandie per tal que la toqués amb la màgia de la seva veu. Originàriament havia estat el primer single de la banda, però no havia tingut l'èxit que es mereixia. Morrissey va encertar: la Sandie va aconseguir posicionar el tema, en pocs dies, al Top 30 britànic.


SANDIE SHAW & THE SMITHS. Hand in Glove (1984). El de blanc, darrera l'escenari, és Morrissey.

Sandie Shaw va interpretar dos cançons més de The Smiths: la commovedora Jeane, cara B del sigle This Charming Man (1983) i I Don't Owe You Anything de l'àlbum The Smiths (1984). A continuació Jeane...

SANDIE SHAW. Jeane.

I Jeane, pels Smiths:

	The Smiths - Jeane
	Found at skreemr.com

Tot i l'èxit de les versions, la Sandie no tornaria a gravar fins quatre anys després. L'any 1988 publica l'àlbum Hello Angel, escrit íntegrament per Morrissey. D'aquest disc podeu escoltar tot seguit Please Help The Cause Against Loneliness, que Moz va composar originalment per a Viva Hate (1988), però que al final no va incloure. Please Help the Cause Against Loneliness és una de les cançons preferides de la Sandie Shaw:


SANDIE SHAW. Please help the cause against lonliness.

Com a detall d'agraïment pel talent posat a la seva disposició, la Sandie va composar un tema per a Morrissey, Steven, You Don’t Eat Meat, en al·lusió als seus hàbits alimentaris i al segon álbum de The Smiths, Meat Is Murder (1985). Per evitar ferir sentiments, va escriure també un tema per al Johnny Marr, titulat Go Johnny Go.



SANDIE SHAW. Steven You Don't Eat Meat.









A la Xarxa de Biblioteques Públiques de Barcelona trobareu aquest cd de la Sandie Shaw, l'últim que va editar als 60's, una col·lecció de versions de temes de The Beatles, Bob Dylan, Donovan, Rolling Stones, Loovin' Spoonful i Led Zeppelin, entre d'altres. Tot seguit podeu escoltar la cançó que dóna títol a l'àlbum, original de Lionel Burt:
Reviewing the Situation .EMI, 1969 (reeditat el 2004).














I a tot això, us preguntareu: "i el final de la història"?

L'amistat entre l'admirador i la diva no va acabar gaire bé: l'ún l'ha oblidat i l'altra no vol parlar d'ell. Tot i així, estic segura que la Sandie guarda, encara, les cartes d'aquell que les començava amb un Hello Angel.

...You don't like me, but you love me
Either way you're wrong
You're gonna miss me when I'm gone
You're gonna miss me when I'm gone...

MORRISSEY. All You Need Is Me. Years Of Refusal. Decca, 2009.

Patrimoni musical català: recull i difusió a la web

Un dels principals objectius del col·lectiu AMPLI és justament aquest: sentir-nos un col·lectiu i participar cooperativament amb la resta de persones del nostre entorn interessades en la música. Per això ens complau especialment poder fer un post com aquest.

En les darreres setmanes hem tingut l'alegria de rebre comunicació de la feina que fan altres companys i avui ens en volem fer ressó de dos projectes personals i col·lectius al marge d'entitats institucionals. Una feina generosa i humil, plena d'amor per la música i amb un gran valor cultural pel que te de recerca i difusió d'un patrimoni injustament poc conegut.


Jordi Arimany, company de la Biblioteca Municipal de Manlleu, ens ha donat a coneixer aquest col·lectiu i la seva tasca:

El Col·lectiu Obaga és una associació sense afany de lucre pensada per oferir diferents serveis i recursos, a totes aquelles persones, de qualsevol edat i condició, sensibles al medi rural.

El Col·lectiu Obaga vol difondre i promocionar activitats i treballs de tothom que tingui interès en compartir les seves inquietuds, experiències i esforços pel manteniment de la identitat i la memòria de l’àmbit rural, cultural i tradicional català.

Faristol d'Obaga és una secció del col·lectiu amb l'objectiu d'estudiar, informar i divulgar materials del món de la música popular i d'arrel tradicional catalans. Tot i que en l'àmbit d'actuació no s'imposa límits, centre les prioritats de recerca i estudi a la zona del Bisaura i comarques veïnes.

Faristol d'Obaga vol aportar recursos musicals que no siguin massa editats o que, pel seu origen o estructura, complementin allò que ja existeix a la xarxa.

Així, de mica en mica, es publicarà material amb modèstia i obert a qualsevol crítica o suggeriment.

Faristol d'Obaga no té cap ànim de lucre en la publicació d’aquests materials, que són únicament testimonials. El col·lectiu no té cap dret sobre les obres i agrairà que no s’utilitzin amb altres finalitats que no siguin, igualment, altruistes i de divulgació.

Site del col·lectiu: http://www.rostoll.cat/obaga/index.htm
Faristol d'Obaga: http://www.rostoll.cat/obaga/Faristol/index.htm

.......

L'amic Oriol, per la seva banda, comparteix amb tots nosaltres la seva excel·lent feina:

Cançons en català i més

"He creat aquest blog per tal de difondre cançons dels anys 50, 60 i 70 en català que varen significar un moment de vitalitat de la societat catalana. Crec que ningú podra considerar vulnerats els seus drets d'autor, ja que l'origen per difondre aquestes cançons son discos de vinil de l'epoca digitalitzats particularment. I si malgrat aixó algú creu que una canço no ha de figurar en aquest blog, sense problemes m'ho comunica i la treuré"

La visita a Cançons en català i més és una delícia per al discòfil. Dia rera dia, Oriol treu a la llum veritables rareses a 45 rpm amb la seva corresponent presentació i context, amb la possibilitat d'escoltar i descarregar les cançons ...

Cançons en català i més: http://orio43musica.blogspot.com/

Moltes gràcies a tots dos.

Guies de música lliure

El món de la música lliure és ampli. Dins el concepte música lliure podem trobar diferents possibilitats d'escoltar o descarregar música de forma legal sota el paraigua del domini públic (recordem que una obra literària o artística passa al domini públic 50 anys després de la mort de l'autor, segons el Conveni de Berna) o el copyleft i les llicències lliures.

Les emissores de ràdio i els serveis d'streaming (reproducció en temps real segons el TERMCAT), els netlabels o les plataformes de promoció com Dogmazic, Jamendo, Reload, musicalibre.es, MusicaLliure.cat o musicleft.net. Tots aquests serveis conformen el panorama de la música lliure, un exemple més de com aprofitar al màxim les possibilitats d'Internet.

Fins i tot el Govern de l'Estat s'ocupa de la música lliure atès que, pressionat per la indústria i els autors (SGAE) en defensa dels seus legítims interessos, ha decidit posar en marxa diferents campanyes de conscienciació i informació per combatre el problema de la pirateria intel·lectual. A banda d'establir el famós cànon digital que grava tota mena de dispositius i suports digitals. Cànon que pretén compensar -amb escreix- les còpies privades que ens reconeix la Llei de Propietat Intel·lectual però que hem de pagar encara que, per exemple, només hi enregistrem arxius de so amb nosaltres mateixos recitant poemes de Shakespeare -de domini públic- o bé si hi posem música lliure, per la qual sembla injust haver de pagar un impost indirecte que ingressaran altres que no hi tenen res a veure. És evident que la present aplicació del cànon digital també es podria considerar una forma de pirateria. En aquest cas, això sí, institucional i d'aparença perfectament legal.

Així les coses, la campanya actual havia de portar per nom l'original Si eres legal, eres legal. D'aquesta campanya, a la qual hi hem accedit des de la web de Promusicae -l'associació de la indústria musical espanyola- el més interessant, a banda dels consells legals Las 10 mentiras, m'ha semblat aquest petit directori de llocs des dels quals podem descarregar música de forma legal i, en alguns casos, de franc. Tota una mostra d'honestedat per part de la indústria. 

El que ja no em sembla tan honest són les mitges veritats i el tuf a estratègia de la por que podem trobar en aquesta guia Jóvenes, música e Internet. Mitges veritats com: "También puedes acceder gratis a música que algunos artistas ponen a disposición en sus páginas". Perquè la realitat és que la música lliure cada cop menys és una qüestió minoritària. 

Sense interessos creats pel mig, des de les biblioteques públiques també es comença a tenir en compte aquest àmbit. Es tracta d'una altra manera d'escoltar música a l'abast de tothom. Per tant, per fer arribar als usuaris aquest enorme univers de noves propostes musicals situades fora dels conductes habituals algunes biblioteques han elaborat guies en paper i en línia.

Em refereixo en concret a dues experiències. En primer lloc, des de les Biblioteques Municipals de Girona han publicat aquest recull de netlabels aprofitant la recent celebració del 3r Festival de Cultura Digital i Electrònica Coop Corp. La segona: des de la Biblioteca Josep Janés de l'Hospitalet de Llobregat s'ha preparat una guia sobre música lliure que aplega netlabels, llocs d'streaming i ràdios web.

Sobre l'àmbit de la música lliure -del qual poden sorgir i sorgeixen propostes que poden resultar ben interessants per a molts dels nostres usuaris- és segur que les biblioteques faran la seva feina de sempre: seleccionar amb coneixement i criteri, crear interès i expectatives i fer de brúixola en l'immens i canviant escenari de la música lliure a Internet.

Si la vostra biblioteca ha publicat algun recull o contempla alguna mena d'iniciativa en aquest sentit, no dubteu ni un moment a fer-nos-la arribar. Aquí a l'AMPLI segur que ens en farem ressò, la compartirem i ajudarem a donar-la a conèixer més enllà del vostre radi d'acció.

Selecció d'en Juan Manuel Freire al MUSIC SPY CLUB del 27/02/09

Per difondre el Music Spy Club de la Biblioteca Vapor Vell, a la web de les Biblioteques de Barcelona (a banda d'aquesta imatge tan.... poseu-li vosaltres l'adjectiu...) hi posem:

"Continua l’espai de descoberta musical que captura el que està sonant ara i aquí. La fórmula és senzilla: una trobada mensual, amb un expert musical, on s’escoltaran i comentaran 10 peces publicades els últims 12 mesos."

Doncs bé, el divendres 27 de febrer vam tenir una altra sessió de descoberta musical!

Aquest cop, com ja us havíem anunciat, la selecció, audició i xerrada va anar a càrrec de Juan Manuel Freire (periodista de música, cinema i cultura pop que publica a El Periódico, a Rockdelux i col·labora a mil i una altres revistes i festivals...). La música que va sonar no va ser d'aquí i d'ara: algun dels temes seleccionats, com ara el de Vetiver, encara no havia sortit a la venda el divendres 27: això és una exclusiva i la resta són històries!

Us adjuntem la selecció perquè l'afegiu a les vostres properes compres (o als vostres ipods).

Si voleu sentir com sonen: punxeu sobre el nom del músic: hi ha un enllaç al seu Myspace...

PETER BRODERICK. Home

Cançó: "It’s alright"

J. TILLMAN. Vacilando Territory Blues
Cançó: "Laborless land"

THE ACORN. Glory hope mountain
Cançó: "Crooked legs"

Mireu el vídeo: sembla fet pel mateix Miichel Gondry... algú sap qui n'és l'autor??

ANDREW BIRD. Noble beast
Cançó: "The privateers"

VETIVER. Tight Knit
Cançó: "Every day"

NEKO CASE. Middle Cyclone
Cançó: "People got a lotta nerve"

TELEPATHE. Dance mother
Cançó: "So fine"

ANIMAL COLLECTIVE. Merryweather Post Pavillion
Cançó: "My girls"

... i si en voleu més, recordeu que la darrera sessió del trimestre serà el proper divendres 27 de març, a les 19:00 a càrrec de JORDI TURTÓS. Aquest cop el Music Spy Club estarà centrat en l'escena local!

La Discoteca d'Ampli, XXXV: Tom Jobim

He pensat començar la 35a edició de la Discoteca explicant-vos un acudit basat en fets reals. Diu així:

Dos estudiants es troben i un li diu a l'altre:

- Ui, m'acabo de matricular a Xinès I.

- Ah, molt bé, jo he tret un notable a Representació i processament del coneixement.

- M'he baixat uns MP3 a l'iPod d'un tal Jobim.

- Qui?

- Em sona que és francès. Jobim, no?

- No, aquest era Chopin, el que era francès.

Al que anava a respondre el truquen pel mòbil. Respon l'altre:

- Chopin, nen, Chopin.

I l'altre, amb el telèfon a l'orella mentre parla amb algú:

- Que... vols anar de shopping ara?

- No home noo...

Acaba la trucada i ensenya l'iPod a l'altre.

- Mira, aquí ho diu: Jobim - Desafinado.

- Ahhh... doncs pel títol deu ser espanyol, oi? És que no el conec...

Antônio Carlos Brasileiro de Almeida Jobim va néixer a Rio de Janeiro el 25 de gener de 1927 en el si d'una família més o menys benestant. La seva infantesa no fou del tot feliç perquè els seus pares es separaren quan ell tenia tres anys i el seu pare morí en una clínica per malalts mentals quan en tenia vuit. Tanmateix, Jobim digué en més d'una ocasió que "els meus records d'infantesa són de platges netes i cel blau". Descobrí el piano a casa i, més endavant, començà els estudis d'arquitectura. A 20 anys decideix que es dedicarà plenament a la música i aparca per sempre l'arquitectura. En els seus inicis tocarà a clubs i estudis de gravació i l'any 56 tindrà l'ocasió de col·laborar per primera vegada amb Vinícius de Moraes, amb el qual enregistrarà la banda sonora de l'obra teatral Orfeu da Conceiçao, que tres anys més tard esdevindrà la pel·lícula Orfeu negro.

A partir d'aquí Jobim no deixarà de col·laborar amb altres grans músics i es convertirà en l'estrella de la música brasilera i una figura molt popular per les seves composicions, tot i que no sempre dins el seu propi país s'acabaran d'entendre les seves llargues estades a l'estranger, sobretot als EUA.

Se'm fa molt díficil triar només un disc o un moment de la seva carrera perquè haver de triar entre les seves col·laboracions amb Frank Sinatra, Stan Getz, Elis Regina, Claus Ogerman, Sergio Mendes, Chico Buarque i tants altres enormes artistes és una tasca per a tots els realment interessats. Jobim va deixar empremta arreu.

Alguns dels discos de Jobim que m'emportaria a una illa deserta -però amb corrent elèctric i equip de so- són aquests:

La Veu era un gran admirador i amic de Jobim. Aquest disc de minutatge escàs és una obra mestra amb arranjaments i direcció del mestre Claus Ogerman.

El disc s'enregistrà el 1967 i poc després ambdós apareixerien en un programa d'una televisió dels EUA, tot i que aleshores la bossa nova ja no era una novetat sinó un estil consolidat i un gran negoci per a les grans discogràfiques.

Aquí sota podeu veure un fragment del programa que dic. Té un parell de moments divertits. Quan Sinatra parla d'un nou beat i sembla que digui més aviat Barselona que no pas bossa nova. I tot seguit encén una cigarreta i es posa a fumar amb un posat del tot Sinatra:

Una altra col·laboració indefugible és amb la magnífica Elis Regina (Elis & Tom, 1974), una de les meves debilitats musicals:

Vaja, ens hi podríem estar hores, el millor serà que vosaltres mateixos aneu descobrint al vostre ritme -com els nois de l'acudit- l'univers de Jobim, un dels grans de la música del s. XX.

Salut i bona setmana!

L'evolució de la música, la cançó de les cançons

Armand Marie Leroi

"Les cançons poden sobreviure a centenars d'anys de separació geogràfica i cultural."

En col·laboració amb Brian Eno i la Fundació Alan Lomax de Nova York, el professor Armand Marie Leroi esta utilitzant algoritmes evolutius per localitzar la història dels estils de cançó. Està analitzant milers de cançons al voltant del món per tal d'esbrinar com es relacionen l'una a l'altre. "Potser", diu, "podem fins i tot identificar alguns dels trets de la primera cançó cantada per humans."

En un article escrit al diari Sunday Times el 2005 al començament de la seva investigació manifestava creure que la primera cançó cantada alguna vegada per un ésser humà va ser una mena de yodel, una manera de cantar a la tirolesa. O millor dit, alguns yodels, perquè el primer ésser humà no estava sol: ha d'haver tingut amics i quan cantava han d'haver participat.

El seu punt de partida van ser els cants polirítmics de pagesos de Xhosa; el gruny gutural dels pastors siberians; els crits nasals dels fadistes de Lisboa. Creu que contenen informació, la informació que diu com emigraven els humans fora de l'Àfrica fa més de seixanta mil anys, s'expandia a través del globus i construïa el món cultural, divers de manera insondable, que avui veiem. Ben aviat, pensa que les cançons siguin els productes de la història, una història que es pot recuperar si hom les escolta, però, de manera adeqüada.

Ha estat utilitzant mètodes d'anàlisi similars als utilitzats pels genetistes -per localitzar els moviments i entrecreuaments de gent- i pels lingüistes -per al llenguatge-. El professor Leroi planteja la pregunta, "si aquests atributs humans tan diferents estan regulats per la dinàmica Darwiniana, perquè no també la música?"

El professor Leroi és un consumat escriptor i cineasta. Va escriure i presentar What Darwin Didn't Know, un documental per a la BBC. Durant uns 90 fascinants i estimulants minuts la pel·lícula comença amb la teoria de Darwin, criticada en el seu temps per ser "curta en evidències i llarga en afirmacions". Darwin, essent el científic sincer que era, ho reconeixia. Sabia que la seva teoria estava plena de "dificultats", però confiava en que les generacions futures completarien el seu treball demostrant la veritat essencial de la seva visió. El professor Leroi presenta en aquest documental la manera com els científics han continuat reforçant i demostrant la teoria durant aquests darrers 150 anys.

La pel·lícula sosté que amb la nova ciència de la biologia evolutiva del desenvolupament (evo devo), pot ser possible prendre aquesta teoria a un nivell nou: fer alguna cosa més que explicar el que ha evolucionat en el passat, i començar a pronosticar què podria evolucionar en el futur.

En el vídeo que us presentem seguidament, Leroi informa de la seva conversa i col·laboració sobre art i ciència amb el músic Brian Eno que va començar quan van seure l'un prop de l'altre en un sopar organitzat per la Fundació Edge a Londres. La discussió d'aquest sopar va començar amb l'evolució i la música, passant per l'evolució de la música, i conduïa a la pregunta següent: algú ha intentat reconstruir la història de la cançó humana?. La gent d'arreu del món canta de maneres diferents. Tots els humans canten, però habitualment no només fan les cançons, també les aprenen d'altra gent. Això fa que els estils de cançons evolucionin força, tal com ho fan les llengües.
És possible recuperar aquella història. Podem fer per les cançons el que hem fet pels gens i pels llenguatge?

The Song of Songs
30 de gener de 2009
conferència en anglès

Aquest treball d'investigació i la seva presentació en un esdeveniment organitzat per la Fundació Edge i la Serpentine Gallery de Londres suposa una continuació d'un moviment que va començar als anys 60 a la Costa Est Americana. El compositor John Cage reunia joves artistes i científics en simposis i seminaris per veure quins fruits podia donar la interacció entre grans pensadors de diferents camps. El diàleg resultant, que en l'època semblava abstracte i esotèric, avui es pot considerar com el precursor de la ciència interdisciplinària i la cultura digital.

Armand Marie Leroi és professor de Biologia Evolutiva del Desenvolupament a l'Imperial College de Londres. És l'autor de l'assaig Mutants (disponible a les biblioteques publiques catalanes la versió en espanyol publicada per Anagrama) i On Genetic Variety and the Human Body.

El proper dia 30 d'abril de 2009, donarà la conferència La primera tonada - l'evolució de la música a l'Imperial College de Londres.


Aquest post vol ser un petit homenatge al llibre més rellevant per al coneixement que mai ha estat escrit. En els 150 anys de la seva publicació i el bicentenari del naixement del seu autor: L'origen de les espècies per selecció natural de Charles Darwin.

Dedicat carinyosament a Ricardo García Mataix i tots els altres companys de viatge.

.

I és que... no som ningú!

Foto: Francis Crick.

Sóc una noia. De petita no m'agradava jugar a nines i no m'agradava ni Starsky ni Hutch ni Leift Garret. A l'institut les úniques amistats que vaig fer van ser les de dos heavys, una rockabilly i una gòtica. Jo em debatia entre els mods i els punks, així que no trobava el meu lloc ni en un bàndol ni en l'altre. De fet, m'agradava tant el James Brown com els Sex Pistols, Joy Division i els Small Faces. Ara crec que, potser, no hi ha tanta diferència entre els uns i els altres.

Amb el pas del temps, les meves afinitats estètiques, musicals i vitals s'han anat fent cada cop més flexibles. Als 20 anys odiava la salsa, ara m'encanta, fa dues setmanes que vaig descobrir aquest grup cubà gestat al Nova York dels 70, el Grupo Folklórico y Experimental Nuevayorquino:



El jazz em semblava avorrit fins que va arribar el dia que vaig deixar de banda els meus prejudicis i em vaig posar a escoltar el Kind of Blue de Miles Davis. Llavors alguna porta del meu cervell es va obrir.

















Potser ha estat una curiositat malaltissa (heretada de ves a saber qui) que m'ha portat a escoltar i ballar música que molta gent no coneix,


PIERRE HENRY. Psyche Rock (1967).

que m'ha fet gaudir de poetes maldits,

¿Acaso soy mejor yo que los otros?
¿Son mi cuerpo y espíritu especiales?
¿Acaso soy yo un héroe excepcional
de esos de las películas y libros?

He de asentar los pies sobre la tierra.
Verme como el sinónimo ruinoso
de uno más del tropel de los humanos.
Alguien muy parecido a aquellos otros
que yo he menospreciado muchas veces.

¿Por qué, pues, no sumarme en el gran número?
¿Y por qué no me acepto en mi destino
si es vano rebelarse? No se puede.
No es posible escapar de lo que es uno.
Destrucción de la mañana. José María Fonollosa.



veure pel·lis que mai podrien rebre un Oscar però que m'han fet la vida més divertida,


Pink Flamingos (1972). John Waters

llegir llibres que no tenen reserves kilomètriques pels usuris de la biblioteca pública del meu barri,















interessar-me per gent una mica rara...

Foto: William Burroughs.









i fer amics semblants a aquest parell:

Foto: Clerks (1994) de Kevin Smith.













Us preguntareu perquè us explico tot això si, de fet, jo no sóc ningú, i les meves filies i la meva vida no són millors ni pitjors que les vostres... Doncs senzillament perquè crec en la cultura en un sentit AMPLI, en un sentit allunyat del consum cultural estrictament comercial, aquell que sembla que tothom practica perquè tothom accepta, tohtom menys els "ningú". Tothom, ningú, ningú, tothom, tothom, ningú, la la la la!

Jo sóc ningú i m'agrada descobrir música i músics de tots colors, clàssics o moderns, amb propostes radicals i cacofòniques o armonioses i melòdiques. M'agrada perdre'm per les prestatgeries d'una biblioteca i que el llibre d'un autor que desconec sobresurti perillosament del prestatge esperant cridar la meva atenció (Vila-Matas, abans de ser popular, el vaig descobrir gràcies a la força de la gravetat...). M'agrada que els meus ulls traspassin al cervell un gran interrogant davant portades de discos com aquesta:
















Algun cop he sentit comentaris d'altres companys de professió del tipus "aquesta música no la coneix ningú, no surt en préstec, no sé per quina raó la compres". Si us trobeu en una situació similar, amics musictecaris, digueu que seleccioneu música per a encomanar a la gent una mica d'aquesta curiositat malaltissa que ens fa gaudir tant als que no som ningú.