dilluns, 22 de desembre del 2008

La música de l'Art Nouveau


Quina música ens ve al cap quan contemplem una obra d’art?
Quina musica envoltava l’artista, quina música respirava?
Quin era l’ambient musical del seu poble, de la seva ciutat, del seu país?



Fa unes setmanes vaig veure una exposició inoblidable al CaixaFòrum que encara podeu visitar fins el dia 4 de gener. Es tracta d’una gran selecció (en nombre i en qualitat) d’obres de l’artista txec Alphonse Mucha (1860-1939), un dels màxims exponents de l’Art Nouveau.

L'Art Nouveau apareix a finals del segle XIX i es projecta fins la Primera Guerra Mundial. És un moviment artístic que aspira a "l'obra d'art total" a través de la sublimació de la bellesa, però és també un art revolucionari, utòpic i modern.
Alphonse Mucha va ser una dels grans divulgadors de l'Art Nouveau, pioner en introduir l'art a la publicitat i un dels pares del disseny gràfic. La seva obra va causar gran impacte en els cercles artístics parisencs i ràpidament el seu estil sofisticat i alegòric li va fer guanyar fama i reconeixement arreu del món.

L'exposició de les obres de Mucha al CaixaFòrum em va resultar profundament suggestiva. Només una cosa em faltava mentre contemplava els dibuixos i les pintures d’aquest artista: música i, concretament, la música que semblava emanar de les seves composicions sensuals, delicades i alhora misterioses. Aquests adjectius defineixen l'art de Mucha com també defineixen l'Art Nouveau que se'm revela amb un poder de seducció similar al cant de les sirenes: embruixador, irresistible.

Quan contemplo les obres produïdes per aquest corrent artístic, penso en la música que potser les va inspirar però també en els músics que es van inspirar en aquest art exhuberant i sensible. Una música i uns músics que podrien ser aquests:


ERIK SATIE (1866-1925):


Solitari, borratxo, excèntric, reivindicador de l'avorriment com a forma de despertar els sentits, inventor del "fil musical" (musique d'ameublement), irreverent i divertit (d'ell és la famosa frase: Quant més conec als homes, més m'agraden els gossos), enginyós, malenconiós col·leccionista de paraigües... Així era Satie, un personatge únic, creador d'una obra original, amb títols impossibles en un compositor clàssic com per exemple Peces en forma de pera, Esports i entreteniment, Embrions dissecats o Sonatina burocràtica. Admirat per músics com Debussy, John Cage o Pascal Comelade, sobretot va fer composicions per a piano, entre elles les màgiques i famoses Trois Gymnopédies l'any 1888 sobre les quals Alejo Carpentier va escriure: Melodías desnudas, de una pureza maravillosa, destacándose en fondos de severas armonías. Piezas éstas en las que las pausas hablan, en que los espacios blancos de las páginas compiten con el discurso musical, reduciéndolo a lo estricto. Ved algunos dibujos de Picasso. Comprenderéis las Gimnopedias…
Si voleu conèixer una mica més sobre aquest músic genial us recomano la lectura d'un article escrit per Juan Bonilla i publicat a la (malauradament) desapareguda revista Ajoblanco l'any 1996, titulat Erik Satie: como todo el mundo. El Solitario de Arcueil.


CLAUDE DEBUSSY (1862-1918):
Algunes dades curioses sobre Monsieur Debussy: Senyor Corxera (Monsieur Croche) era el pseudònim que utilitzava quan exercia de crític musical; en la seva música trobem influències del gamelan, la música de l'orquesta tradicional a Indonèsia que té com a instruments principals el gong, les campanes i els metalòfons; la literatura té un pes important en l'obra de Debussy, tant, que va posar música a nombrosos poemes d'autors com Verlaine, Baudelaire, Théophile Gautier o Dante Gabriel Rossetti, entre molts altres. Però la raó per la qual Debussy ha passat a la història és per haver alliberat la música de les seves limitacions armòniques tradicionals, esdevenint amb els seus "experiments" armònics un dels precursors de la música contemporània.



LILI BOULANGER (1893-1918):

Lili Boulanger va tenir una vida curta que va lliurar completament a la música des de ben petita. Va ser la primera dona en guanyar el Prix de Roma (1914), per la seva obra Faust et Hélène amb només vint-i-un anys. L'obra d'aquesta compositora comprén essencialment música vocal i peces per a piano. L'ombra de l'enfermetat marca les seves composicions que tenen un estil dramàtic no gaire allunyat del Romanticisme. Lili Boulanger sentia especial devoció pels textos místics i pels poemes de Maeterlinck, molts dels quals va musicar.


MAURICE RAVEL (1875-1937):
Un nom i un títol estan lligats a Maurice Ravel. El nom és Arnold Pick, un metge alemany que va descobrir la malaltia neurològica degenerativa que va patir Ravel durant els últims set anys de la seva vida: La malaltia de Pick; i el títol, Boléro, una obra universalment coneguda i lligada tan estretament al cognom del compositor que tothom coneix com “el Bolero de Ravel”. Ravel va ser un compositor perfeccionista i minuciós com "un rellotger suís", en paraules de Stravinsky, però també eclèctic, obert a la influència de diferents llenguatges musicals com, per exemple, el jazz. En les seves obres novells trobem l'empremta de músics com Fauré o Satie i a partir de l'any 1928, en les obres del seu darrer període creatiu, trobem la influència de la música afroamericana que va descobrir de la mà de Gershwin. Gaudiu, tot seguit, de la Pavane pour une infante défunte, una peça delicada i nostàlgica, composta l'any 1899 i que Ravel va dedicar a la Princesa de Polignac.



DARIUS MILHAUD (1892-1974):
Si haguéssim de trobar un equivalent a Milhaud en l'àmbit literari, podríem dir que aquest compositor és el Simenon de la música francesa. Més de quatre-centes obres l'avalen com un dels compositors més prolífics del segle XX. La major part de la seva obra està saturada de color, calor, optimisme, evocant els paisatges de la seva Provença natal, dels patrons rítmics de la música popular brasilera i del jazz... La música de Darius Milhaud s'emparenta amb l'expressionisme centreeuropeu on la càrrega emotiva pren protagonisme a la forma i als elements estrictament musicals. Al voltant del l'any 1920, Milhaud forma part del grup Les Six on trobem, també, Georges Auric, Louis Durey, Arthur Honegger, Francis Poulenc i Germaine Tailleferre. La música de Les Six es revela contra el wagnerisme i l'impressionisme de Debussy, amb una forta influència de les idees d'Erik Satie i Jean Cocteau. Milhaud també ha passat a la història de la musica per comptar amb una obra caracteritzada per l'ús de la politonalitat (vàries tonalitats simultànies) i per exercir de professor a altres músics excepcionals com Dave Brubeck, Iannis Xenakis i Karlheinz Stockhausen. La peça que tot seguit podeu escoltar forma part de l'obra Troig Rag Caprices, escrita per Milhaud l'any 1922.




GERMAINE TAILLEFERRE (1892-1983):
Pianista prodigi i “filla musical” de Satie, segons les paraules del pare espiritual de Les Six, grup al qual va pertànyer Germaine. Durant les dues primeres dècades del segle XX manté una estreta amistat amb Ravel que promou les seves obres, esdevenint una gran influència per a la compositora. Aquesta relació artística entre Germaine i Ravel finalitza misteriosament l’any 1930; Tailleferre no tornarà a veure mai més Ravel, defugint de donar cap explicació sobre el motiu ni tan sols a les seves amistats més íntimes.
L’obra de Tailleferre comprèn concerts i estudis per a piano, quatre òperes, quatre ballets, “mélodies” i moltes obres per a petits ensembles o grans orquestres. Destaquem Les Six chansons françaises, que Germaine va escriure a partir de textos del segle XV al XVIII que parlen de la condició femenina i que va composar després de divorciar-se del seu primer marit l’any 1929. La seva darrera obra important, Concerto de la fidelité, la va escriure quant ja comptava 89 anys. La peça que hem seleccionat, i que tot seguit podeu escoltar, pertany a la primera època en la producció de Germaine. Tenia vint-i-un anys quan va escriure Romance pour piano l’any 1913:




FRANCIS POULENC (1899-1963):
El compositor de la veu, de la melodia i de la poesia. Al llarg de la seva carrera, Poulenc va posar música als versos i als textos de Paul Éluard, Apollinaire, Max Jacob i Jean Cocteau, entre d'altres. Juntament amb Milhaud i Tailleferre va pertànyer al grup de Les Six. Les primeres obres de Poulenc, compostes en l’època de Les Six, beuen de la influència de Satie i Stravinsky amb la integració de sons provinents del vaudeville. D’aquesta primera etapa són els Trois mouvements perpétuels, tres peces curtes escrites per a piano l'any 1918, una de les quals podeu escoltar a continuació. A partir de la seva conversió al catolicisme l’any 1936, Poulenc escriu també obres religioses i comença l’etapa més creativa i interessant de la seva producció. Però nosaltres ens quedem avui amb el Poulenc jove, quan va ser cridat a files, quan no sabia que seria un dels 6 fills espirituals de Satie, quan les crisis depressives encara no s’intuïen i el seu cor, que es va aturar sobtadament un 30 de gener de l'any 1963, encara bategava amb força.




JACQUES IBERT (1890-1962):
Jacques Ibert va ser un dels compositors francesos més importants de la primera meitat del segle XX. A més a més de compondre música simfònica i de cambra, òpera i ballet, també va escriure música per a teatre i cinema. Entre la música per a pel·lícules, destaca la composta per al film Macbeth (1938) d'Orson Welles. L'estil d'Ibert és clar, elegant, proper al neoclassicisme. Com a mostra, la següent peça per a piano que pertany a un recull titulat Histoires de l'any 1922:





Els músics seleccionats són alguns dels compositors francesos més destacats entre el final del segle XIX i la segona dècada del segle XX.


Selecció de dibuixos i pintures d'Alphonse Mucha, Eugène Grasset, Peter Behrens, Aubrey Vincent Beardsley, Gustav Klimt, Georges de Feure, James Whistler i Paul Berthon.


Foto: Alphonse Mucha i model, al seu estudi.


Foto: Gustav Klimt


Només com a fenomen estètic apareixen justificats eternament l'existència i el món.
El naixement de la tragèdia en l'esperit de la música (1872). Friedrich Nietzsche.

,

3 comentaris:

  1. Un article original i excel·lent, com sempre. Moltes gràcies una vegada més.

    :-)

    ResponElimina
  2. Sí, muy interesante sí... me quedo con el link de tu blog, está bien tener contar con información como la tuya entre la amplia oferta cultural de barcelona...

    Un saludo!

    ResponElimina
  3. Gràcies, Fonti i Rocío. Sento debilitat per l'art i la literatura del s.XIX però en música estava peix; fer aquest post m'ha servit per descobrir alguns músics que a partir d'ara m'acompanyaran sempre. Satie, sobretot, porto escoltant la seva obra per a piano des de fa dos mesos... M'encanta.

    Es curiós com, a vegades, contemplar una obra d'art et pot fer recordar l'obra d'un músic o una melodia o el fragment d'una novel·la o un poema... I a l'inrevés... M'agraden aquestes associacions espontànies que et venen al cap sobtadament. Em va passar a l'expo de Mucha.

    ResponElimina