dilluns, 29 de desembre del 2008

Introducció a la Música Clàssica de l' India


La música clàssica de l'Índia és un immens tresor cultural poc conegut al nostre país.
Des dels anys '60 del segle XX, i gràcies a la difusió promoguda per personatges tan populars com George Harrison o Ravi Shankar, tenim al nostre abast bastants enregistraments i alguns concerts destacables. D'altra banda, la globalització mediàtica facilitada per internet, els recents moviments migratoris i el fenomen de masses a l'entorn del cinema i la música
bollywood també han aproximat aquesta cultura a la nostra sensibilitat.
Tot i així ens consta que, majoritàriament, ben poca cosa s'en sap de la riquesa i la qualitat d'aquesta música profunda i extraordinària.

A la web en podem trobar moltíssima informació ... principalment en anglès, i també podem accedir a una gran quantitat de documents sonors i visuals d'aquesta i altres cultures com mai abans.
Aquest article només pretén ser una introducció que desperti la curiositat dels lectors d'aquest bloc però tractant-se d'un tema tan dens no és fàcil fer una síntesi superficial.
Per presentar els seus fonaments històrics i artístics m'he basat en un excel·lent article de Mira B. publicat en el seu  bloc dedicat a aquest tema, on es destaquen les principals diferències entre la música clàssica occidental i la de l'Índia.



A la Índia la música clàssica és denominada Shastriya Sangeet. Sangeet significa música, i Shastriya, del sànscrit shastra, que es remet a una ciència o mètode. Mentre a la música clàssica occidental li diu clàssica merament la seva antiguitat, els seus equivalents en els idiomes de l'Índia indiquen una ciència del so, fonamental i subjacent en la tradició de la música clàssica.
La ciència darrere de la música índia està codificada en texts antiquíssims com els Vedes. Cada composició va ser creada científicament o metòdicament, cada nota simbolitza un sentiment, una intenció, un punt de referència al cos humà i en el cosmos, una indicació de com desenvolupar la mateixa composició d'acord al lloc en el qual es troba.

Avui en dia, conviuen a l'Índia dues tradicions musicals clàssiques, una al nord i una altra al sud. L'estil del nord de l'Índia és conegut com l'estil indostànic i compta amb (discutibles) influències perses i centreasiàtiques, tant en la instrumentació com en la seva tonalitat. L'estil clàssic del sud és conegut com carnàtic. Relativament aïllat de les influències estrangeres, és presumiblement més a prop de l'estil exposat en els antics texts sànscrits.
Els conceptes expressats aquí apliquen ambdós estils de música clàssica índia en contraposició amb la música clàssica occidental.

La vuitena musical índia (que no és una vuitena per si mateix, és un saptak, de set notes) és considerablement més rica que la vuitena musical occidental. Per què? Perquè la vuitena occidental completa es compon de 12 notes, mentre que la música clàssica de l'Índia explica 22 notes. En la música clàssica d'Occident, la claredat tonal és altament valorada i una emoció és comunicada a través de la manera en la qual una nota és tocada o cantada. La música clàssica de l'Índia, al contrari, utilitza microtons - shrutis - que fluctuen amb rapidesa, notes que poden caure entremig de les 22 notes estàndard, per accentuar una d'elles. A les oïdes occidentals això pot sonar com un compromís respecte de la claredat tonal, o inclusivament desafinat, però el valor dels microtons es torna més clar a mesura que un escolta amb profunditat la música clàssica de l'Índia.

La música clàssica de l'Índia gira entorn dels conceptes centrals de raga i tala.

El raga és una entitat musical aural que brinda un marc tonal que circumscriu les notes que estan permeses en una composició clàssica i aquelles que no, junt amb un sentiment o intenció que aquestes transmeten. Totes les peces clàssiques van ser concebudes d'acord a un raga i comencen amb una escala ascendent i una altra de descendent i procedeixen a explorar les mateixes. I perquè cada composició no està sola, sinó que té el suport d'un raga, és que hi ha un considerable espai d'exploració i improvisació durant la seva interpretació.
Mentre que en la música clàssica occidental no qualsevol músic pot dedicar-se a la composició de peces, encara que sí a la seva execució, en la música clàssica de l'Índia el curs més bàsic - ja sigui vocal o instrumental - inclou material sobre els ragas principals i consells per a la composició. La composició és pràcticament inseparable de la interpretació en la música de l'Índia, a causa de la presència de la improvisació i la personalitat i musicalitat de cada intèrpret. La composició musical, com qualsevol altra activitat creativa, requereix un talent considerable. Tanmateix, el fet de comptar amb un marc estàndard de ragas com a referència li brinda al compositor un conjunt de regles a seguir o a trencar, creativament parlant. Tot i així, cal saber quines regles poden trencar-se i en quin context.


La música clàssica occidental és polifònica mentre que la de l'Índia és homofònica. També podríem dir que la música clàssica occidental privilegia l'harmonia i la de l'Índia la melodia, si bé l'harmonia també és present en la música de l'Índia encara que no de la manera en la qual és compresa a Occident. No hi ha concordes, les notes ressonen encara sense ser executades, com un eco, ja des de les primeres vibracions de la tampura.
En el Sa (equivalent al mantra om i a la nota Do occidental) estan contingudes totes les notes, el Sa està contingut en el silenci mateix i del silenci intern sorgeix la creació.

La música clàssica de l'Índia compensa la seva absència de polifonia amb el gran desenvolupament del coneixement rítmic i percussiu. La música clàssica occidental subordina el ritme a la melodia, amb algun que un altre cop de timbal per accentuar una frase musical i redueix el ritme a tan sol portar els comptes del pols. D'altra banda, la música de l'Índia, com ja esmentem, es basa entorn dels conceptes centrals de raga i tala. Aquest segon concepte crucial és el ritme. Cada peça musical clàssica comparteix el seu escenari amb ambdós, i és l'aspecte rítmic el que estableix l'esquema de la composició. Els qui escolten habitualment música de l'Índia són tan conscients de l'esquema rítmic d'una peça com del seu aspecte melòdic.

Potser el millor aspecte de la música clàssica de l'Índia sigui el fet que compta amb dos estils diferents. Ambdós descendeixen clarament de la mateixa font, de la mateixa tradició. Tanmateix, en la seva forma actual, contenen moltes influències regionals que proveeixen punts de referència valuosos quan són juxtaposats. Un estil que sol delectar el públic de la música clàssica índia és el jugalbandi, on músics de dos estils o tradicions diferents interpreten a duet el mateix raga i fan torns en l'execució, portant endavant un vívid debat musical.
La música clàssica occidental sembla emfatitzar les tradicions musicals menys que la música índia, concentrant-se més aviat en els estils de compositors reconeguts. En no comptar amb el marc del raga i de les tradicions segons gharanas (escoles o tradicions), es fa més difícil comparar com els diferents estils musicals interpreten un conjunt de regles respecte de la composició.




Coneguts els fonaments essencials, us presentem ara una relació dels instruments clàssics més importants juntament amb els concertistes més destacats de cada un d'ells.



Música vocal
La música clàssica indostaní és principalment vocal-cèntrica, en la mesura que les formes musicals estaven dissenyades principalment per a l'actuació vocal, i molts instruments estaven dissenyats i s'avaluaven en funció a com de bé emulen la veu humana.
Les principals formes i estils vocals associats a aquesta música són els coneguts com: Dhrupad, Khayal, Tarana i Thumri. En aquests enllaços trobareu una gran quantitat de referències als principals cantants de cada un d'ells.


Instruments de corda

Tampura
Instrument bàsic que dona la tonalitat: el Sa



Rudra Vina


Vichitra Vina

Gopal Shankar Misra



Surbahar
Imrat Khan



Sitar
més petit però amb més cordes que el Surbahar




Ravi Shankar


Vilayat Khan


Anoushka Shankar



Sarod





Ali Akbar Khan


Sarangi


Ram Narayan


Violí

L. Subramaniam


Esraj

Sarath Kumarasinghe


Mohan Vina
(guitarra elèctrica)
Vishwa Mohan Bhatt


Brij Bhushan Kabra


Mandolina elèctrica


U. Shrinivas amb U. Rajesh


Santoor






Shivkumar Sharma amb Rahul Sharma



Instruments de vent

Shenai
oboè hindú

Bismillah Khan


Bansuri

Hariprasad Chaurasia



Instruments de percussió


Tabla


Alla Rakha


Zakir Hussain


Mridangam



Palghat Mani Iyer


Kanjira

V. Selvaganesh



Ghatam


Vikku Vinayakram


Acabem aquest passeig per la música clàssica de l'Índia amb un llarg fragment d'una memorable interpretació que va tenir lloc en el Concert d'homenatge a George Harrison poc després de la seva mort.
Per aquest emotiu esdeveniment van passar grans músics amics del beatle. Un d'ells, el mestre Ravi Shankar, va presentar Arpan , una obra per a gran orquestra de músics indis i occidentals dirigida per Anoushka Shankar i composada especialment per a l'ocasió.
En aquesta interpretació, fins els menys familiaritzats amb aquest gènere poden comprovar l'extraordinari virtuosisme d'aquests músics i la fascinant bellesa del seu univers artístic.

Arpan





.
Agraïment especial a Francesc Díaz i Melis, amic i mestre.

.

divendres, 26 de desembre del 2008

La Discoteca d'Ampli XXIX: The Flying Burrito Brothers


The Gilded Palace of Sin and Burrito Deluxe. A&M, p. 1997.

Què hagués estat d'Emmylou Harris si aquella nit de l'any 1971, Chris Hillman, guitarra dels Flying Burrito Brothers, no l'hagués presentat a Gram Parsons, l'altre membre fundador de la banda?

Probablement l'Emmylou estava destinada a esdevenir un dels noms més importants del country, amb o sense l'ajut de Gram Parsons, però és ineludible que aquesta trobada va ser del tot decisiva en la carrera de la cantant d'Alabama. Un altre dia parlarem de l'Emmylou, de la primera col·laboració amb Parsons, de les seves composicions per a lonely hearts, del talent vocal i de la seva excel·lent trajectòria; avui toca, però, parlar dels seus descobridors, més desconeguts, menys populars, sense els quals no es podria entendre el gènere que els crítics anomenen americana. Estem parlant dels Flying Burrito Brothers.


Christine's Tune: un dels meus temes preferits, per a flotar amb el so de la Pedal Steel Guitar.


Cosmic American Music, era el concepte musical que portava Gram Parsons al cap després d'abandonar The Byrds juntament amb Chris Hillman, baixista del grup. Som al 1968, any d'efervescència psicodèlica, quan Parsons i Hillman formen els Flying Burrito Brothers amb Chris Etheridge al baix i "Sneeky" Pete Kleinow a la guitarra. Els Flying Burrito farien possible la idea de Parsons de barrejar els gèneres de la tradició musical americana com el country, el soul, el R&B i el rock, per crear un so totalment nou que anomenaven música còsmica americana.

El primer disc de la banda es titula The Gilded Palace of Sin (1968), una síntesi perfecte de country, que trobem en temes com Christine's Tune, Juanita o Sin City, i música negra, en les versions dels clàssics Do right Woman (Etta James, Aretha Franklin) o Dark End of the Street (James Carr). The Gilded Palace of Sin serviria per evidenciar que el rock i el country podien casar a la perfecció; de fet, aquest àlbum esdevindria una gran influència per als Rolling Stones que, des de llavors, introduirien el country en el seu so. Un disc rodó, on destaquen les precioses armonies vocals de Parsons i Hillman, on la Steel de Kleinow dóna intensitat a les atmosferes, on trobem petites joies com l'emocionant Hot Burrito#1 que tot seguit podeu escoltar:



El segon disc de la banda, titulat Burrito Deluxe, es publica el 1969. Només transcorre un any i les diferències entre Hillman i Parsons són insalvables. Burrito Deluxe és el testament del perfecte binomi de músics còsmics, menys brillant que el Gilded Palace of Sin degut, probablement, a una aportació menor del talent de Hillman en les composicions. Burrito Deluxe tanca amb una preciosa balada escrita per Mick Jagger i Keith Richards titulada Wild Horses i que els Stones inclourien posteriorment a Sticky Fingers (1971). Després d'aquest disc, Gram Parsons abandona la banda per iniciar la seva carrera en solitari, que es veu prematurament aturada com a conseqüència de la seva mort a l'edat de 26 anys, el 19 de setembre del 1973. Una gran pèrdua per a la música.

The Gilded Palace of Sin i Burrito Deluxe els podeu trobar editats conjuntament en un sol disc que us apuntem a l'inici d'aquest article.

dimecres, 24 de desembre del 2008

La memòria del bibliotecari

.

Sento respecte per més d'un company de professió.
Hi ha una persona especial, però.
Algú a qui professo admiració, afecte i, per damunt de tot, dec l'honor de trobar-me entre els seus amics i deixebles: la meva estimada Teresa Rovira.

Sens dubte, i sense que ella en sigui conscient, una persona clau en la meva vida.
Avui és un dia important, per a la Teresa i per a molts de nosaltres: avui s'ha fet una mica de justícia. En homenatge a ella i a tots els bibliotecaris que van haver de marxar a l'exili simplement pel fet de ser catalans, i per haver perdut la primera guerra contra el feixisme, em complau reproduïr l'entrevista apareguda avui a les pàgines de el Periódico.cat on la Teresa ens resumeix una petita part de la seva llarga lluita.
Salut Teresa, i moltes gràcies per la teva lliçó de vida.

Josep Lluís Villanueva Fontanella



Teresa Rovira Comes: "Feia gairebé 40 anys que reclamava els llibres del meu pare"


El seu aniversari va ser el dia de Santa Llúcia, però Teresa Rovira Comes (Barcelona, 1918) encara no ha rebut el millor regal. Entre el centenar llarg de llibres que van arribar ahir a Catalunya, 75 pertanyen al seu pare, el periodista i expresident del Parlament a l'exili Antoni Rovira i Virgili (1882-1949).

--¿S'ha fet justícia per fi amb la seva família?
--No es tracta només de justícia. És una qüestió de principis. Els franquistes van entrar a casa nostra, ens van robar tota la biblioteca i se'n van anar deixant les portes obertes. Després entrava i sortia tothom com si fos casa seva. Només faltaria que no ens ho haguessin tornat. No vam ser nosaltres els culpables de la guerra i la repressió.

--¿Arriba tard?
--Tot arriba molt tard, hi ha moltes coses que encara no han arribat ni arribaran. Però l'important és que ho hagi pogut veure. El simbolisme dels llibres està sobretot en les dedicatòries que feia el meu pare. De fet, alguns només s'han pogut identificar per les dedicatòries. Jo vaig classificar moltes d'aquestes obres quan ajudava el pare a l'estiu a la biblioteca. Escrivia a llapis el codi amb la classificació decimal, que llavors no era habitual. Per això s'han pogut identificar molts dels nostres llibres.

--A més, per a una bibliotecària deu tenir un valor especial.
--Vaig estudiar per ser bibliotecària perquè vaig créixer envoltada de llibres. Tots els llibres que en aquella època llegien els intel.lectuals eren a casa nostra. Hi havia col.leccions senceres, com ara la Bernat Metge i la Tot Vent, a més de clàssics i llibres d'altres autors, com ara Carles Riba i Ferran Soldevila.

--¿Quant temps feia que reclamava els llibres i textos del seu pare?
--Gairebé 40 anys. Vaig localitzar les obres gràcies a l'historiador Ricardo de la Cierva, que el 1969 em va confirmar que la major part de la biblioteca del meu pare era a Salamanca. Fins i tot em va oferir el seu suport per aconseguir la devolució dels documents. De la Cierva, exministre d'UCD i biògraf de Franco, va dir el 1996 que la restitució documental era "un autèntic disbarat, per culpa de l'obcecació i tossuderia dels polítics catalans".

--I ja en democràcia encara s'ha hagut d'esperar 30 anys més...
--Ho he intentat diverses vegades, i fins i tot em van arribar a dir que a Salamanca no hi havia res del meu pare. Però fa uns anys vaig veure un reportatge a la televisió sobre l'arxiu on sortien algunes de les seves obres. No va ser fins al 2003 que el Ministeri de Cultura em va enviar una carta detallant-me els textos que em podrien retornar.

--Diguem que vostè ja ha recuperat la seva memòria històrica.
--Jo tenia 18 anys quan va començar la guerra i sempre vaig tenir molt clar qui eren els dolents i qui eren els bons. Encara hi ha molta gent que espera el que és seu. No es pot recuperar la memòria històrica si no es recuperen abans tots els documents.
.

Tracy Chapman: concert al Palau

Jo tenia 14 anys i ella es passejava pels escenaris d'arreu del món amb la seva poderosa veu i una guitarra. Omplia les seves melodies de lletres que parlaven de revolucions col·letives, de revoltes individuals, d'amors correspostos, de cors trencats ... Me'n vaig enamorar molt i cantava les seves cançons per esmorzar, per dinar i per sopar. Vaig aprendre'm les lletres i de pas vaig aprendre molt d'anglès (amb accent d'Ohio).

I el diumenge 21, per fi, el concert. A long expected concert ... Tracy Chapman acaba el tour europeu de celebració dels seus 20 anys de carrera musical al Palau de la Música de Barcelona. Una gira en solitari, de retorn als orígens: només la seva veu i una curiosa selecció de guitarres. Amb els prismàtics (gràcies Jan, per acostumar-me a dur aquest fantàstic enginy als concerts!) m'adono que fa cara de cansament, però això no impedeix dues hores de repàs a les cançons més imprescindibles -Give me one Reason, Fast car, Across the lines, Sorry, All that you have is your soul -, la presentació de temes del darrer disc (Our bright future), molt sentit de l'humor entre cançó i cançó, i dos bisos finals que ens alcen de les cadires per corejar una senzilla però efectiva versió de Get up, Stand up de Bob Marley.

Pàgina oficial: http://www.tracychapman.com/
Wikipedia: http://en.wikipedia.org/wiki/Tracy_Chapman
Last Fm: http://www.lastfm.es/music/Tracy+Chapman
MySpace de Tracy Chapman

La crítica musical la deixo pels especialistes (jo no puc ser objectiva amb els meus amors). Per mi: un concert molt especial, un somni fet realitat, una nit musical íntimament sentimental. Un regal que he volgut compartir amb l'AMPLI i els companys musictecaris que ens llegeixen.


Salut i molta música!

Marta
mediatecabanyoles.blogspot.com

dilluns, 22 de desembre del 2008

La música de l'Art Nouveau


Quina música ens ve al cap quan contemplem una obra d’art?
Quina musica envoltava l’artista, quina música respirava?
Quin era l’ambient musical del seu poble, de la seva ciutat, del seu país?



Fa unes setmanes vaig veure una exposició inoblidable al CaixaFòrum que encara podeu visitar fins el dia 4 de gener. Es tracta d’una gran selecció (en nombre i en qualitat) d’obres de l’artista txec Alphonse Mucha (1860-1939), un dels màxims exponents de l’Art Nouveau.

L'Art Nouveau apareix a finals del segle XIX i es projecta fins la Primera Guerra Mundial. És un moviment artístic que aspira a "l'obra d'art total" a través de la sublimació de la bellesa, però és també un art revolucionari, utòpic i modern.
Alphonse Mucha va ser una dels grans divulgadors de l'Art Nouveau, pioner en introduir l'art a la publicitat i un dels pares del disseny gràfic. La seva obra va causar gran impacte en els cercles artístics parisencs i ràpidament el seu estil sofisticat i alegòric li va fer guanyar fama i reconeixement arreu del món.

L'exposició de les obres de Mucha al CaixaFòrum em va resultar profundament suggestiva. Només una cosa em faltava mentre contemplava els dibuixos i les pintures d’aquest artista: música i, concretament, la música que semblava emanar de les seves composicions sensuals, delicades i alhora misterioses. Aquests adjectius defineixen l'art de Mucha com també defineixen l'Art Nouveau que se'm revela amb un poder de seducció similar al cant de les sirenes: embruixador, irresistible.

Quan contemplo les obres produïdes per aquest corrent artístic, penso en la música que potser les va inspirar però també en els músics que es van inspirar en aquest art exhuberant i sensible. Una música i uns músics que podrien ser aquests:


ERIK SATIE (1866-1925):


Solitari, borratxo, excèntric, reivindicador de l'avorriment com a forma de despertar els sentits, inventor del "fil musical" (musique d'ameublement), irreverent i divertit (d'ell és la famosa frase: Quant més conec als homes, més m'agraden els gossos), enginyós, malenconiós col·leccionista de paraigües... Així era Satie, un personatge únic, creador d'una obra original, amb títols impossibles en un compositor clàssic com per exemple Peces en forma de pera, Esports i entreteniment, Embrions dissecats o Sonatina burocràtica. Admirat per músics com Debussy, John Cage o Pascal Comelade, sobretot va fer composicions per a piano, entre elles les màgiques i famoses Trois Gymnopédies l'any 1888 sobre les quals Alejo Carpentier va escriure: Melodías desnudas, de una pureza maravillosa, destacándose en fondos de severas armonías. Piezas éstas en las que las pausas hablan, en que los espacios blancos de las páginas compiten con el discurso musical, reduciéndolo a lo estricto. Ved algunos dibujos de Picasso. Comprenderéis las Gimnopedias…
Si voleu conèixer una mica més sobre aquest músic genial us recomano la lectura d'un article escrit per Juan Bonilla i publicat a la (malauradament) desapareguda revista Ajoblanco l'any 1996, titulat Erik Satie: como todo el mundo. El Solitario de Arcueil.


CLAUDE DEBUSSY (1862-1918):
Algunes dades curioses sobre Monsieur Debussy: Senyor Corxera (Monsieur Croche) era el pseudònim que utilitzava quan exercia de crític musical; en la seva música trobem influències del gamelan, la música de l'orquesta tradicional a Indonèsia que té com a instruments principals el gong, les campanes i els metalòfons; la literatura té un pes important en l'obra de Debussy, tant, que va posar música a nombrosos poemes d'autors com Verlaine, Baudelaire, Théophile Gautier o Dante Gabriel Rossetti, entre molts altres. Però la raó per la qual Debussy ha passat a la història és per haver alliberat la música de les seves limitacions armòniques tradicionals, esdevenint amb els seus "experiments" armònics un dels precursors de la música contemporània.



LILI BOULANGER (1893-1918):

Lili Boulanger va tenir una vida curta que va lliurar completament a la música des de ben petita. Va ser la primera dona en guanyar el Prix de Roma (1914), per la seva obra Faust et Hélène amb només vint-i-un anys. L'obra d'aquesta compositora comprén essencialment música vocal i peces per a piano. L'ombra de l'enfermetat marca les seves composicions que tenen un estil dramàtic no gaire allunyat del Romanticisme. Lili Boulanger sentia especial devoció pels textos místics i pels poemes de Maeterlinck, molts dels quals va musicar.


MAURICE RAVEL (1875-1937):
Un nom i un títol estan lligats a Maurice Ravel. El nom és Arnold Pick, un metge alemany que va descobrir la malaltia neurològica degenerativa que va patir Ravel durant els últims set anys de la seva vida: La malaltia de Pick; i el títol, Boléro, una obra universalment coneguda i lligada tan estretament al cognom del compositor que tothom coneix com “el Bolero de Ravel”. Ravel va ser un compositor perfeccionista i minuciós com "un rellotger suís", en paraules de Stravinsky, però també eclèctic, obert a la influència de diferents llenguatges musicals com, per exemple, el jazz. En les seves obres novells trobem l'empremta de músics com Fauré o Satie i a partir de l'any 1928, en les obres del seu darrer període creatiu, trobem la influència de la música afroamericana que va descobrir de la mà de Gershwin. Gaudiu, tot seguit, de la Pavane pour une infante défunte, una peça delicada i nostàlgica, composta l'any 1899 i que Ravel va dedicar a la Princesa de Polignac.



DARIUS MILHAUD (1892-1974):
Si haguéssim de trobar un equivalent a Milhaud en l'àmbit literari, podríem dir que aquest compositor és el Simenon de la música francesa. Més de quatre-centes obres l'avalen com un dels compositors més prolífics del segle XX. La major part de la seva obra està saturada de color, calor, optimisme, evocant els paisatges de la seva Provença natal, dels patrons rítmics de la música popular brasilera i del jazz... La música de Darius Milhaud s'emparenta amb l'expressionisme centreeuropeu on la càrrega emotiva pren protagonisme a la forma i als elements estrictament musicals. Al voltant del l'any 1920, Milhaud forma part del grup Les Six on trobem, també, Georges Auric, Louis Durey, Arthur Honegger, Francis Poulenc i Germaine Tailleferre. La música de Les Six es revela contra el wagnerisme i l'impressionisme de Debussy, amb una forta influència de les idees d'Erik Satie i Jean Cocteau. Milhaud també ha passat a la història de la musica per comptar amb una obra caracteritzada per l'ús de la politonalitat (vàries tonalitats simultànies) i per exercir de professor a altres músics excepcionals com Dave Brubeck, Iannis Xenakis i Karlheinz Stockhausen. La peça que tot seguit podeu escoltar forma part de l'obra Troig Rag Caprices, escrita per Milhaud l'any 1922.




GERMAINE TAILLEFERRE (1892-1983):
Pianista prodigi i “filla musical” de Satie, segons les paraules del pare espiritual de Les Six, grup al qual va pertànyer Germaine. Durant les dues primeres dècades del segle XX manté una estreta amistat amb Ravel que promou les seves obres, esdevenint una gran influència per a la compositora. Aquesta relació artística entre Germaine i Ravel finalitza misteriosament l’any 1930; Tailleferre no tornarà a veure mai més Ravel, defugint de donar cap explicació sobre el motiu ni tan sols a les seves amistats més íntimes.
L’obra de Tailleferre comprèn concerts i estudis per a piano, quatre òperes, quatre ballets, “mélodies” i moltes obres per a petits ensembles o grans orquestres. Destaquem Les Six chansons françaises, que Germaine va escriure a partir de textos del segle XV al XVIII que parlen de la condició femenina i que va composar després de divorciar-se del seu primer marit l’any 1929. La seva darrera obra important, Concerto de la fidelité, la va escriure quant ja comptava 89 anys. La peça que hem seleccionat, i que tot seguit podeu escoltar, pertany a la primera època en la producció de Germaine. Tenia vint-i-un anys quan va escriure Romance pour piano l’any 1913:




FRANCIS POULENC (1899-1963):
El compositor de la veu, de la melodia i de la poesia. Al llarg de la seva carrera, Poulenc va posar música als versos i als textos de Paul Éluard, Apollinaire, Max Jacob i Jean Cocteau, entre d'altres. Juntament amb Milhaud i Tailleferre va pertànyer al grup de Les Six. Les primeres obres de Poulenc, compostes en l’època de Les Six, beuen de la influència de Satie i Stravinsky amb la integració de sons provinents del vaudeville. D’aquesta primera etapa són els Trois mouvements perpétuels, tres peces curtes escrites per a piano l'any 1918, una de les quals podeu escoltar a continuació. A partir de la seva conversió al catolicisme l’any 1936, Poulenc escriu també obres religioses i comença l’etapa més creativa i interessant de la seva producció. Però nosaltres ens quedem avui amb el Poulenc jove, quan va ser cridat a files, quan no sabia que seria un dels 6 fills espirituals de Satie, quan les crisis depressives encara no s’intuïen i el seu cor, que es va aturar sobtadament un 30 de gener de l'any 1963, encara bategava amb força.




JACQUES IBERT (1890-1962):
Jacques Ibert va ser un dels compositors francesos més importants de la primera meitat del segle XX. A més a més de compondre música simfònica i de cambra, òpera i ballet, també va escriure música per a teatre i cinema. Entre la música per a pel·lícules, destaca la composta per al film Macbeth (1938) d'Orson Welles. L'estil d'Ibert és clar, elegant, proper al neoclassicisme. Com a mostra, la següent peça per a piano que pertany a un recull titulat Histoires de l'any 1922:





Els músics seleccionats són alguns dels compositors francesos més destacats entre el final del segle XIX i la segona dècada del segle XX.


Selecció de dibuixos i pintures d'Alphonse Mucha, Eugène Grasset, Peter Behrens, Aubrey Vincent Beardsley, Gustav Klimt, Georges de Feure, James Whistler i Paul Berthon.


Foto: Alphonse Mucha i model, al seu estudi.


Foto: Gustav Klimt


Només com a fenomen estètic apareixen justificats eternament l'existència i el món.
El naixement de la tragèdia en l'esperit de la música (1872). Friedrich Nietzsche.

,

dissabte, 20 de desembre del 2008

El concert del cap de setmana: Karlheinz Stockhausen

.
.
Tan llegendari o més que Schönberg est mort, l'article escrit per Pierre Boulez el 1952, Wie die Zeit vergeht, text publicat el 1957 per Karlheinz Stockhausen en el tercer número de Die Reihe, suposa l'aportació teòrica més decisiva de la segona meitat del segle XX.

Stockhausen relaciona l'altura del so amb la seva equivalència rítmica: si alentíssim prou la freqüència d'oscil·lació d'un so qualsevol, obtindríem una vibració periòdica que ja no seria perceptible com a altura, sinó com a pols.
Pot establir-se així una mateixa sèrie de proporcions que doni compte tant de les durades com de les altures, unint l'espai sonor amb el temps en què aquest espai es desenvolupa i es realitza. Stockhausen ha estat el primer en establir la unitat profunda de les dues dimensions musicals clàssiques, l'horizontalidad del ritme i la verticalitat de la nota: la vibració més ràpida acaba definint aquesta, la més lenta acaba transformant-se en aquella.
D'aquesta manera, el timbre, generat per la superposició d'harmònics, pot considerar-se com una polirritmia, amb la qual cosa la tercera dimensió de la música (el color) resultaria inseparable de les dues restants i expresable mitjançant idèntics algoritmes.

Zeitmasse, Carré i, sobretot, Gruppen, entre altres obres de la mateixa època (1956-57), són les formulacions musicals que corresponen a tal pensament: establir una polifonia de temps en constant transformació, de manera que cada intèrpret (o cada grup d'ells) tingui uns tempi particulars en relació amb la sèrie d'altures que constitueixen la seva part.
Aquesta simultaneïtat de velocitats d'execució en requereix, en el cas de Gruppen, la presència de tres directors, cada un al capdavant d'una orquestra, de les que dos són situades en els costats i l'altra davant el públic. En contra del que pogués pensar-se, no es tracta d'una obra basada en jocs antifonales (encara que cap al final hi hagi un moment espectacular en què un mateix acord en tutti passa d'una orquestra a l'altra), sinó d'un estudi de la temporalitat en relació amb el timbre i, sobretot, amb l'harmonia.

La paraula Gruppen es refereix a un nombre de sons relacionats per proporcions que dimanen d'una estructura única. En últim extrem, es tracta del resultat d'aplicar a tots els paràmetres sonors una mateixa conjunció de procediments serials de manera rotativa: un grup és, en paraules del músic, una qualitat d'experiència superior que uneix la direcció de les altures amb les formes d'atac, les figuracions rítmiques amb el timbre i amb l'escala de dinàmiques emprades.

El desplegament d'aquests grups en el temps s'estableix a mercè d'una polifonia de velocitats d'execució que canvien constantment, i d'allà la necessitat de diversos directors coordinats per realitzar la simultaneïtat. Gruppen (com totes les obres de Stockhausen d'aquells anys decisius en els seus respectius àmbits, cual succeeix amb Gesang der Jünglinge en l'electrònica o amb la Klavierstücke XI en la música oberta) és un dels texts transcendents de la música orquestral de tots els temps.
Però no ja per la seva aportació conceptual, que per si mateixa la faria ja imprescindible, sinó, més simple i clarament: per la seva sorprenent bellesa sonora.

José Luis Téllez a Diverdi


Karlheinz Stockhausen

Gruppen
for three orchestras

(1955-57)



Orquesta Nacional de España
10 d'ocubre de 2008
Auditorio Nacional, Madrid

directors:
Nacho de Paz (Orquestra 1)
Arturo Tamayo (Orquestra 2)
José Ramón Encinar (Orquestra 3)










.

divendres, 19 de desembre del 2008

La Discoteca d'Ampli, XXVIII: Minnie Riperton

El disc d'avui es pot trobar amb aparent facilitat en alguna botiga important de discos local per uns 13'99 €. La seva autora és una altra petita gran desconeguda. Per això mateix val la pena fer un repàs a la seva trajectòria: parlem de Minnie Riperton.

Començarem pel trist final. Minnie mor l'any 1979 a l'edat de 31 anys per un càncer. Deixava enrere cinc elapés, col·laboracions estel·lars amb artistes com Stevie Wonder i una munió d'admiradors. El seu personal, finíssim i influent estil ha deixat empremta -no sempre ben assimilada en alguns casos- en cantants posteriors com Mariah Carey, Christina Aguilera, Terry Ellis o Jaguar Wright.

L'any 71, després d'uns anys enrolada en formacions de soul com Gems i The Rotary Connection, publica el seu primer disc Come to my garden, un fantàstic recorregut pel jazz i el soul més elegants, que compta amb els magnífics arranjament de Charles Stepney i el suport del grup del teclista Ramsey Lewis.

Els seus treballs posteriors, també valuosos, s'orienten ja cap a altres horitzons i possibilitats. La cantant de Chicago es transforma aleshores en, potser, la primera gran diva pop. Sens dubte, Minnie pot ser situada com a una de les més poderoses vocalistes de la història. Almenys en l'àmbit de la música popular. Era capaç d'assolir un rang de cinc octaves i mitja i altres especialitats que només poden exercir privilegiats com ella.

Aquí mateix podeu fer un parell de tasts d'aquest gran debut. També pot ser interessant l'opció d'un recopilatori com aquest o la vostra imaginació...

Salut i Bones Festes!







dijous, 18 de desembre del 2008

Els serveis d'escolta en línia : la col·lecció de discos de les biblioteques, fi de la història?

.

Médiathèque de Dole
foto d' Henri Bertand

El passat dia 9 d'octubre, dins la Jornada d'Estudi
Demain, la musique en bibliothèque celebrada a la Bibliothèque Buffon a Paris, vam tenir l'oportunitat d'assistir a la darrera presentació del nostre col·lega i amic Nicolas Blondeau.

Creiem interessant i ben oportú compartir aquesta estupenda sessió formativa amb els lectors del bloc AMPLI. Tot i que està en francès, resulta de fàcil seguiment i comprensió.

Nicolas fa un exahustiu anàlisi dels principals recursos d'escolta de música en línia que podem trobar actualment a Internet amb els seus punts forts i febles per arribar a la conclusió de que, ara per ara, aquests encara no poden substituïr ni de bon troç, la varietat, coherència i qualitat de les col·leccions de CDs de les que disposem a les biblioteques.
Una vegada més, agraïm a l'autor d'aquest treball la seva important feina i manifestem la nostra adhesió a les conclusions que s'hi exposen.

Per a dubtes en la traducció, recomanem el traductor automàtic translendium.com


View SlideShare presentation or Upload your own. (tags: internet disques)


.

dimarts, 16 de desembre del 2008

Els millors CDs del 2008 segons els bibliotecaris del Consorci i la Xarxa de Barcelona

.




A principis del passat mes de novembre vam demanar als companys de la xarxa de biblioteques de la provincia de Barcelona la seva opinió sobre els millors àlbums apareguts durant el 2008.

Aquestes son les respostes dels que van tenir la gentilesa de participar en l'enquesta.

Dins de cada gènere no hi ha cap ordre, només una indicació entre parèntesi dels CDs votats per més d'una persona.

Com anècdota, m'han cridat l'atenció els tres vots per la Amy Winehouse.
El seu disc és del 2007 però el seu impacte sembla que encara dura... tant de bo que es recuperi i aconsegueixi seguir fent bona música.


Cançó popular, Músiques del món

  • Carla Bruni. Comme si de rien n'était
  • Lila Downs. Shake Away
  • VVAA A New Groove -Putumayo-
  • Omara Portuondo & Maria Bethania (2)
  • Joan Isaac. La vida al sol
  • Roger Mas. Les cançons tel·lúriques
  • Tiken Jah Fakoly. The African (2)
  • Dominique A. Sur nos forces motrices
  • Fanfare Ciocarlia. Queens & Kings
  • VVAA Acordes con Leonard Cohen
  • Lidia Pujol. Els amants de Lilith
  • Pau Alabajos. Teoria del caos
  • Bellydance Superstars vol. V

Blues, Jazz, R&B, Soul, Funk

  • Sachal Vasandani. Eyes Wide Open
  • Ella Fitzgerald & Louis Armstrong. Ella & Louis + Ella & Louis Again
  • Esperanza Spalding. Esperanza (2)
  • BB King. One Kind Favor
  • John Coltrane. Complete Studio Recordings (2)
  • VVAA. New Orleans Funk. The original sound of Funk, v. 2
  • VVAA. The very best of Ethiopiques
  • Paul Desmond. Complete recordings
  • Bebo Valdés. Live at The Village Vanguard
Rock, Pop ...
  • Stereolab. Chemical Chords
  • Oasis. Dig Out Your Soul
  • Gentle Music Men. Gentle Music Men
  • Portishead. Third (2)
  • Sisa & Melodrama. Barcelona postal
  • Codplay. Viva la vida
  • Van Morrison. Keep it Simple
  • Nick Cave & The Bad Seeds. Dig Lazarus Dig!!! (2)
  • Nena Daconte. Retales de Carnaval
  • The New Raemon. A propósito de Garfunkel
  • Matmos. Supreme Balloon
  • Lehendakaris Muertos. Vine, vi y me vendí
  • Radiohead. In Rainbows
  • Bruce Springsteen. Magic
  • Lenny Kravitz. It's time for love revolution
  • M-Clan. Memorias de un espantapájaros
  • Juanes. La vida es un ratico
  • Luz. Vida tóxica
  • Sheryl Crow. Detours
  • Goldfrapp. Seventh Tree
  • Digitalism. Idealism
  • Loreena Mac Kennitt. The Journey Begins
Música clàssica
  • Jordi Savall, Hesperion XX, Montserrat Figueras. Musica Notturna
  • Luciano Pavarotti. Pavarotti Forever
  • Luciano Pavarotti. The Duets
  • Rolando Villazón. Cielo e mar (2)
  • GF Händel. Water Music & Music for the Royal Fireworks (2)
  • Antonio Vivaldi. L'Atenaide
  • Franz Schubert. Música para piano
  • Natalia Dessay. Italian Opera
  • Cecilia Bartoli. Maria

Avantguarda, Experimental ...
  • Luciano Berio. Piano Music
  • Frances White. Centre Bridges
  • Enric Cassases & Pascal Comelade. La manera més salvatge
  • Pascal Comelade. Mètode de rocanrol (4)
  • Cabo San Roque. Música a máquina

BSO, música d'espectacles

  • Jason Reitman. Juno (2)
  • Once (3)
  • Stephen Sondheim. Boscos Endins (3)
  • Mamma Mia!
  • Viaje a Darjeeling
  • Sweeney Todd (3)
  • Antonio Pinto. El amor en los tiempos del cólera

Música per a infants

  • VVAA. Son de niños
  • Roleguita & Boquerón. No deixis mai de ser un nen quan siguis gran (2)
  • Musiquetes per a la bressola (2)
  • Girasons -L'Auditori-
  • Asian Dreamlad -Putumayo-
  • High School Musical 3 (2)
  • Babies loves Creedence Clearwater Revival
  • Descubriendo Lennon
  • Dreamland: world lullabies & shooting songs
  • Ratatouille

Moltes gràcies a:

Juli Cervera, Núria Camps, Núria Rossell, Francesc Moreno, Oriol Baró, l'Equip de la Biblioteca Badalona Pomar, Montserrat Puig, Maria Gental, Imma Roig, Montserrat Serra, Amàlia Morón, Mª Carmen Ajo, Mont Sureda, Jordi Corvillo, Alberto Torres, Susanna del Barco, Toni Martos, Mercè García, Àlex López, l'Equip de la Biblioteca Josep Soler de Gavà i l'Equip de la Biblioteca Vicente Aleixandre de Badia del Vallès
.

diumenge, 14 de desembre del 2008

Mikel Laboa

MIKEL LABOA, Agur jaunak


Txoria Txori

Hegoak ebaki banizkio
nerea izango zen
ez zuen aldegingo.

Bainan honela
ez zen gehiago txoria izango.
Eta nik txoria nuen maite,

Eta nik, eta nik txoria nuen maite.


Txoria Txori, que significa L’ocell és ocell, diu així: Si li hagués tallat les ales hauria estat meu, no s’hauria escapat. Però llavors hauria deixat de ser un ocell. I jo, el que estimava era l’ocell.

És aquest un cant a la llibertat i a l’amor, de versos simples però que contenen un missatge universal. El seu autor, nascut a Sant Sebastià el 1934 és el músic, poeta i compositor basc Mikel Laboa, qui deixava aquest món el passat 1 de desembre de 2008 a l’edat de 74 anys. Laboa moria a l’Hospital de San Sebastián sense poder recollir la Medalla d'Or de Sant Sebastián que dies abans li havia concedit la Diputació Foral de Guipúscoa per ser una de les icones més rellevants de la cultura basca.

Laboa va ser fill d'un regidor del PNB de l'Ajuntament de Sant Sebastià. La seva família es va veure obligada a fugir de Guipúscoa l'any 1936 degut a l'avançament de les tropes franquistes i a refugiar-se durant nou mesos en un mas de Lekeitio (Biscaia). Aquests esdeveniments, la dictadura i la prohibició de parlar eusquera van marcar profundament tant la seva vida com la seva música.

De retorn, l'any 1937, ingressa al col·legi dels maristes i el 1953 inicia els estudis de Medicina. Metge de professió, doncs, Laboa compaginaba el seu treball a la Unitat de Neuropsiquiatria infantil del Patronato San Miguel de San Sebastián amb la seva activitat musical. Va començar a tocar durant la dècada dels 50, un disc d'Atahualpa Yupanqui que li regala un amic li revela la bellesa de la música sudamericana de caràcter popular, començant així a interpretar cançons d'aquest tipus. Però no va esdevenir un símbol de la música basca fins després de la seva estada a Barcelona durant els anys 1964 i 1965. Allà va conèixer els membres de la Nova Cançó i d'aquell contacte en va sorgir el 1966 un col·lectiu paral·lel a Euskal Herria, Ez Dok Amairu ('no som tretze'), amb Lurdes Iriondo, Benito Lertxundi, Xabier Lete i l'escultor Jorge Oteiza. El seu objectiu era integrar l'eusquera en totes les manifestacions artístiques.

Laboa va publicar una quinzena d'àlbums, molts d’ells amb la discogràfica Elkar. Són aquests (veureu que tenia el costum de numerar els seus discos en lloc de posar-los títol):

  • Lau herri kanta, 1964 (EP)
  • Ursuako Kantak, 1966 (EP)
  • Bertolt Brecht, 1969 (EP amb textos de Bertolt Brecht)
  • Haika Mutil, 1969 (EP)
  • Euskal Kanta Berria, 1972 (LP amb els seus EPs anteriorment publicats)
  • Bat-Hiru, 1974 (Doble LP. Considerat el millor disc basc de la història per la crítica)
  • Lau-bost, 1980 (Doble LP)
  • 6 (Sei), 1985
  • Lekeitioak, 1988 (Recopilatori dels seus lekeitioak)
  • 12 (Hamabi 1989
  • 14 (Hamalau), 1994. Aquest disc incorpora el poema de Salvador Espriu "Assentiré de grat", cantat en català
  • Mikel Laboa Zuzenean, 1997 (Disc en directe)
  • Zuzenean II - Gernika, 2000 (Disc en directe)
  • 60ak+2, 2003 (Recopilatori de les seves obres dels anys 60)
  • Xoriek - 17, 2005
  • Lekeitioak, 2007




En el seu treball, Mikel Laboa va saber unir la tradició literària i musical amb les recerques avantguardistes més agosarades. Va reivindicar el cançoner tradicional basc, remuntant-se fins i tot a l’Edat Mitjana, i el va modernitzar, popularitzar i traslladar a la societat contemporània. És precisament per aquesta tasca de revitalització i modernització de la tradició oral que Laboa es va convertir en una personalitat rellevant dins del panorama musical basc. De totes maneres, el fet de cantar en eusquera no va afavorir la difusió del seu treball a la resta de l’Estat Espanyol i el seu merescut reconeixement. Bat-Hiru (1974), un dels discos que el franquisme va censurar fou votat, anys més tard, com el millor disc en eusquera de la història.

Tot i beure de la tradició, Laboa va ser també un referent per a les generacions musicals posteriors a Euskal Herria, tal com va quedar demostrat el 1991 amb el disc d'homenatge Txerokee, Mikel Laboaren Kantak (1991), en què van versionar-lo grups tan heterogenis com Su Ta Gar, Negu Gorriak, Delirium Tremens, BAP!!, M-ak i Tapia eta Leturia.

L'11 de juliol de 2006 va oferir l'última gran actuació en un concert multitudinari per la pau, amb Bob Dylan, a Sant Sebastià. A més, va encarregar-se de la banda sonora del film La pelota basca, de Julio Medem.

El 29 de novembre va rebre el premi Encenall 2008 a càrrec de l'Associació Cultural l'Encenall de Lleida com a reconeixement per la seva trajectòria. Dies abans, l'11 de novembre, la Diputació Foral de Guipúscoa li va concedir la Medalla d'Or. A títol pòstum li serà lliurada el dia 23 de desembre, per ser un autor que mai restarà a l’oblit, si més no, dins la nostra memòria. Agur Mikel!










Fonts: Wikipèdia, Vilaweb, Hipersónica


Mon

.