Agustí Fernández Quartet, Lonely Woman: homenatge a Ornette Coleman. Taller de Músics, 2004
L’any 2005 Lonely Woman va ser considerat el millor disc de jazz de
l país segons els crítics de diverses revistes de prestigi (Jaçz, Cuadernos de jazz...). Al marge de l’abast geogràfic de la distribució de les revistes, és difícil concretar els límits del país referit, tractant-se d’una matèria tan interior com el jazz i d’un disc de versions de composicions d’un artista americà. El jazz és insidiós, lliure, dissident (com deia Tete Montoliu: “Franco era tan ximple que ni tan sols va prohibir el jazz”); i la música instrumental prescindeix de significats prefixats, d’idiomes. Així doncs, presentem senzillament un dels millors discos de jazz instrumental d’aquí, entenent per aquí la vasta regió emocional que aplega tot el món sensible a aquesta manifestació artística.
El disc és un homenatge a la música d’Ornette Coleman, el creador del free. Agustí Fernández (Palma de Mallorca, 1959), l’artífex de l’obra i un dels músics de més prestigi internacional dintre d’aquesta música, va encarar aquesta idea des d’un punt de vista seminal. Si Ornette és el pare, cal digerir-lo, viure’l des de dintre. L’experiència en aquest terreny d’Agustí Fernández és gran: des del principi de la seva carrera va optar per interpretar música improvisada, arriscada, visceral. Va arribar a estudiar amb Iannis Xennakis, Ha compartit estudi i escenari amb bona part dels millors músics de free del món, des de Derek Bailey a Evan Parker. La seva discografia comprèn 7 discos en solitari (piano solo) i 4 discos com a líder, a més 15 discos entre duos i trios i desenes de col·laboracions. Un mestre encara poc (re)conegut aquí, però de gira permanent per tot el món.
L’aposta
no era fàcil tenint en compte que Ornette estranyament ha tocat amb pianistes (perquè l’afinació d’aquest instrument és obligada, és la de la tecla). Per aconseguir-ho, Agustí Fernández va formar un quartet admirable. Eren: Liba Villavecchia al saxo tenor, un veterà explorador de la llibertat improvisada amb un estil sensible, orgànic, temperamental; David Mengual al contrabaix, un dels millors compositors catalans de jazz; Jo Krause a la bateria, explosiu, intuïtiu, contundent i detallista; i el propi Agustí Fernández al piano. Tots quatre es llencen sobre les 8 peces d’Ornette sense xarxa, respectant l’aire entre festiu i dramàtic de les melodies, i explotant la seva química a uns solos que et permeten volar sense sortir de casa. Comprovat: tanques els ulls i comencen a aparèixer fosfens, fulgors, geometries canviants, cascades de matèries desconegudes i la força de la gravetat comença a perdre importància.
Mireu aquesta caiguda en barrena. Aquí només estan Agustí i Liba, volcànics, magmàtics, a un vídeo difícil de veure però aural, màgic:
La cançó que dóna títol al disc, “Lonely woman”, és una peça mítica de l’historia del jazz. Una melodia dramàtica, oberta, insinuant, que evoca coses potser desconegudes (què emmascara sempre la paraula “cosa”?). És la primera del disc i posa a prova la qualitat de qualsevol equip de música. Si l’entrada de la bateria i el piano no us posa els pèls de punta potser és que convè canviar d’equip.
El solo de piano de Mob Job és per aixecar-se de la cadira i replantejar-se la història completa d’aquest instrument i de la llibertat creatuva humana. Sembla que una alegre jirafa balli claqué sobre el teclat. Imprevisible, desafiant, tocant tant l’ànima com el piano. Exagero?
L’any 2005 Lonely Woman va ser considerat el millor disc de jazz de
l país segons els crítics de diverses revistes de prestigi (Jaçz, Cuadernos de jazz...). Al marge de l’abast geogràfic de la distribució de les revistes, és difícil concretar els límits del país referit, tractant-se d’una matèria tan interior com el jazz i d’un disc de versions de composicions d’un artista americà. El jazz és insidiós, lliure, dissident (com deia Tete Montoliu: “Franco era tan ximple que ni tan sols va prohibir el jazz”); i la música instrumental prescindeix de significats prefixats, d’idiomes. Així doncs, presentem senzillament un dels millors discos de jazz instrumental d’aquí, entenent per aquí la vasta regió emocional que aplega tot el món sensible a aquesta manifestació artística.El disc és un homenatge a la música d’Ornette Coleman, el creador del free. Agustí Fernández (Palma de Mallorca, 1959), l’artífex de l’obra i un dels músics de més prestigi internacional dintre d’aquesta música, va encarar aquesta idea des d’un punt de vista seminal. Si Ornette és el pare, cal digerir-lo, viure’l des de dintre. L’experiència en aquest terreny d’Agustí Fernández és gran: des del principi de la seva carrera va optar per interpretar música improvisada, arriscada, visceral. Va arribar a estudiar amb Iannis Xennakis, Ha compartit estudi i escenari amb bona part dels millors músics de free del món, des de Derek Bailey a Evan Parker. La seva discografia comprèn 7 discos en solitari (piano solo) i 4 discos com a líder, a més 15 discos entre duos i trios i desenes de col·laboracions. Un mestre encara poc (re)conegut aquí, però de gira permanent per tot el món.
L’aposta
no era fàcil tenint en compte que Ornette estranyament ha tocat amb pianistes (perquè l’afinació d’aquest instrument és obligada, és la de la tecla). Per aconseguir-ho, Agustí Fernández va formar un quartet admirable. Eren: Liba Villavecchia al saxo tenor, un veterà explorador de la llibertat improvisada amb un estil sensible, orgànic, temperamental; David Mengual al contrabaix, un dels millors compositors catalans de jazz; Jo Krause a la bateria, explosiu, intuïtiu, contundent i detallista; i el propi Agustí Fernández al piano. Tots quatre es llencen sobre les 8 peces d’Ornette sense xarxa, respectant l’aire entre festiu i dramàtic de les melodies, i explotant la seva química a uns solos que et permeten volar sense sortir de casa. Comprovat: tanques els ulls i comencen a aparèixer fosfens, fulgors, geometries canviants, cascades de matèries desconegudes i la força de la gravetat comença a perdre importància.Mireu aquesta caiguda en barrena. Aquí només estan Agustí i Liba, volcànics, magmàtics, a un vídeo difícil de veure però aural, màgic:
La cançó que dóna títol al disc, “Lonely woman”, és una peça mítica de l’historia del jazz. Una melodia dramàtica, oberta, insinuant, que evoca coses potser desconegudes (què emmascara sempre la paraula “cosa”?). És la primera del disc i posa a prova la qualitat de qualsevol equip de música. Si l’entrada de la bateria i el piano no us posa els pèls de punta potser és que convè canviar d’equip.
El solo de piano de Mob Job és per aixecar-se de la cadira i replantejar-se la història completa d’aquest instrument i de la llibertat creatuva humana. Sembla que una alegre jirafa balli claqué sobre el teclat. Imprevisible, desafiant, tocant tant l’ànima com el piano. Exagero?
Aquest disc sembla disposar d'una quantitat d’estímuls musicals que serviria per fer 10 díscos a partir de les idees que es disparen i la multitud de climes que es creen. Si algun usuari curiós, famolenc de free, vol saber qui està fent aquesta música per aquí, ja tenim per on apuntar. I encara ens quedarem preguntant-nos què vol dir aquest “aquí”.
3 comentaris:
Tenim pendent una radiografia del jazz que es fa aquí i ara. Per a quan, Wilkins & Gamby? Aquest aperitiu fa entrar més gana.
Espero que ben aviat... m'ha agradat en general la ressenya i específicament el concepte d'aquí, Wilkins ; )
Ostres Miss... Les Babes in Toyland!!! Quins monogràfics tan xulos que prepares... a veure quan em poso al dia...
Publica un comentari a l'entrada