divendres, 3 d’octubre del 2008

La Discoteca d'Ampli, XXII: Franco Battiato


La Estación de los amores. EMI, 2005

Yo prefiero la ensalada a Beethoven y Sinatra, a Vivaldi,
uvas pasas que me dan más calorías.
Bandera Blanca.



Resulta difícil recomanar un sol disc d’un autor com Franco Battiato, amb una trajectòria musical tan dilatada i tan productiva. Són quasi bé quaranta anys que porta l’artista italià en el món de la música, des que va començar com a guitarrista contractat per a tocar en festes i revetlles. Battiato és un músic inquiet i experimentador, trets de la seva personalitat que han marcat la seva producció. Trobem diferents Battiatos que es corresponen bàsicament amb quatre èpoques:

- Els anys 60: l’aprenentatge. Són anys on trobem l’artista participant en festivals de cançó italiana. L'any 1969, ja consolidat com a cantant d’èxit, decideix donar un gir radical a la seva carrera i abandonar la cançó lleugera.

- Els anys 70: anys d’experimentació. Battiato aposta per la música d’avantguarda i incorpora als seus temes l’ús del sintetitzador. Dos músics són claus en l’evolució de la seva carrera: Karlheinz Stockhausen i Giusto Pio, violinista de l'orquesta RAI de Milà que el va introduir en l'aprenentatge del violí. La influència d'aquest últim es traduirà en una col·laboració tan estreta que molts dels temes de Battiato tindran com a coautor a Pio.

- Anys 80 i 90: l'any 1979 Battiato fitxa per al segell EMI i comença així una dècada d'èxits tant a Itàlia com a d'altres països europeus. Durant aquesta època l'artista funda L´Ottava, una editorial especialitzada en llibres esotèrics i un segell discogràfic d'idèntic nom que edita música ètnica. Battiato descobreix la doctrina sufi i la meditació; les lletres de les seves cançons beuen del misticisme, de la metafísica, de la filosofia. Durant els anys 90, Battiato escriu els temes dels seus discos conjuntament amb el filòsof Manlio Sgalambro, col·laboració que perdura fins l'actualitat.
Jo, que vaig créixer sota la influència perniciosament benaurada de La Bola de cristal , recordo que el videoclip del tema Nómadas em produïa, a parts iguals, sorpresa i delectació. Intentava casar Battiato amb la difusa idea que tenia de la "modernitat". Battiato no portava una imatge gaire agosarada ni la seva música era "new wave" però sortia a La Bola i... a mi m'agradava (llavors no entenia com em podia agradar l'italià i també Depeche Mode).

- Anys 2000: Battiato s'estrena com a director de cinema però continua amb la seva carrera de músic. L'any 2007 edita Il Vuoto (El Buit), un excel·lent disc, amb lletres que escriu conjuntament amb Manlio Sgalambro.


Me enervan los semáforos y los stops.
Por la tarde vuelvo a casa con un malestar especial
No sirven tranquilizantes o terapias.
Se quiere otra vida.

Otra vida.



La estación de los amores, el disc que recomanem avui a La Discoteca d'AMPLI, és una antologia de temes apareguts durant els anys 80 i 90, l'època al segell EMI. Un conjunt de cançons que van ser hits i que estan interpretades en espanyol. És un disc que recull el millor Battiato, perquè la major part de les cançons que l'integren pertanyen a obres clau en la seva discografia com són: La Voce del padrone (1981), Ecos de danzas sufi (1985) o Nómadas (1987).

A l'antologia que us presentem, trobem cançons tan famoses com Centro de gravedad permanente, Bandera Blanca, El animal, Nómadas, Yo quiero verte danzar... Temes amb unes lletres impagables, que en altre compositor podríem calificar de pretencioses o solemnes, però que Battiato interpreta amb sinceritat, sense poses ni artificis. Són lletres que parlen de soledat, de confusió o de la cerca espiritual, però amb humor, transmetent alegria, ganes de viure i somriure.

El CD ve acompanyat d'un DVD amb vint-i-cins videoclips de versions italianes de les cançons interpretades en espanyol. La estación de los amores us dóna l'oportunitat de parar l'atenció a les lletres, proveu a cantar-les i comprovareu el seu efecte terapèutic sobre la vostra ànima. I per a mostra un botó: escolteu el tema El Animal, una de les meves cançons preferides, una lletra sobre passions humanes i desamor, interpretada d'una forma que emociona al mateix temps que et fan venir ganes de dir "Gràcies, Battiato!" i donar-li un petó.


Vivir no es muy complicado
si puedes renacer después y cambiar varias cosas,
las frivolidades y tanta estupidez.
Mientes, tú mientes bien.
Cuando te tengo junto a mí tu me das la razón
y quisiera decirte que prefiero estar sólo,
y el animal que yo llevo dentro
no me ha dejado nunca ser feliz.
Me roba todo, hasta el café.
Me vuelve esclavo de mis pasiones,
sin desistir jamás, y nunca espera.
Y el animal que yo llevo dentro te ama a ti.
Dentro de mí chispas de fuego
y el agua que lo apagará.
Si quieres ver como arde espárcelo en el aire
o déjalo en la tierra.
Y el animal que yo llevo dentro
no me ha dejado nunca ser feliz.
Me roba todo, hasta el café.
Me vuelve esclavo de mis pasiones,
sin desistir jamás, y nunca espera.
Y el animal que yo llevo dentro te ama a ti.
El Animal.
a

2 comentaris:

  1. Anònimdivendres, 03 d’octubre, 2008

    Battiato. Forma part d'un grup de "nassos destacats" interessants. Jo també el vaig conèixer gràcies a la tele, allà als vuitanta ... Battiato, malgrat la veu dolça i aquesta manera d'interpretar tan suau, té un punt d'hortera que de vegades fa tirar enrera i per això potser mai no m'havia fixat en les lletres. Sabia que tard o d'hora l'hauria de recuperar. Gràcies!

    ResponElimina
  2. Miss Dangerdivendres, 03 d’octubre, 2008

    Vaig descobrir la cançó El Animal gràcies a Los Sobornados, un grup que té una magnífica versió del tema. Els seus amics esperem que ALGUN DIA EL SEU LÍDER PERDI EL SÍNDROME DE BARTLEBY I POGUEM VEURE'LS EN CONCERT INTERPRETANT AQUEST I ALTRES TEMES!! Alto y claro.
    ;) Gracias por las sesiones Battiatianas.

    ResponElimina