Músiques d'avui: pedagogia musical a la Fundació Miró

Nad Spiro

Què diferencia la música del nostre temps de la de temps passats?.

Les audicions Músiques d’avui, adreçades a centres educatius, volen contribuir a fomentar un coneixement crític de la música del nostre temps, que tant pot donar peu al diàleg cultural com a les aplicacions informàtiques o a l’experimentació.

Aquestes audicions combinen la part musical, interpretada en directe, i explicacions dels propis músics sobre els aparells electrònics emprats, el processament del so o les possibilitats dels instruments.

Amb aquest text, i com cada inici de curs des de fa 14 anys, el Departament Pedagògic de la Fundació Miró presenta el seu cicle d'audicions per a escoles.

Considerem aquesta iniciativa com una de les millors que es realitzen regularment al nostre país quant a la formació del gust musical, tant per als nens com per als seus professors. Per tal de conèixer una mica més a fons aquesta activitat, l'Ampli s'ha posat en contacte amb Jordi Clavero creador i coordinador, juntament amb Montse Quer, d'un projecte que ha esdevingut de referència per la originalitat i qualitat del seu format i contingut.

programa curs 2008/2009

Com (i quan) va néixer la idea del projecte i amb quin propòsit?

Jo diria que va sorgir d’una confluència de factors. Quan la Montse Quer i jo ens vam fer càrrec de les activitats musicals per a escoles vam heredar un plantejament ben diferent, en què la selecció mirava de cobrir una carència d’oferta musical a la nostra ciutat. El cicle, que aleshores s’anomenava “Aproximació a la música contemporània”, englobava un ventall molt ampli de possibilitats. El que passa és que tot plegat era tan ambigu que admetia per igual repertoris musicals a l’entorn d’un tema, monogràfics d’estils, grafia musical o exemples de sinergies, per exemple la música en relació a la dansa o al cinema. L’any 1994, després d’un llarg parèntesi, la Fundació Joan Miró va decidir reprendre una programació per a adults, a les nits d’estiu, amb la música experimental, improvisada i avantguardista com a referent. D’altra banda, des dels seus orígens, la institució havia assolit el compromís de reservar un dels seus espais per a mostrar l’obra d’artistes joves i innovadors.
Suposo que vam entendre que el cicle de música per a escoles tal com l’havíem rebut havia complert la seva funció, que li calia un criteri rector més definit, una major coherència, o que la coherència fos més perceptible amb el pas del temps. La idea era mostrar música actual, no subordinada a les imposicions del mercat, quasi sempre ignorada pels canals comercials i feta per creadors vius. També la idea de la proximitat ens agradava força. Calia, però, fer-la comprensible o, si més no, intentar-ho.
Vam mantenir la idea de cicle, perquè ara tenia ple sentit. El vam batejar “Músiques d’avui”. Músiques en plural, perquè ens proposàvem, amb el curs del temps, anar mostrant la inesgotable varietat del panorama musical actual, amb sensibilitats, gustos, inquietuds i maneres d’allò més heterogeni.

Quins artistes han participat? (podries explicar els criteris de selecció dels mateixos?)

La llista, després de tretze edicions (aquest curs serà la catorzena) és bastant llarga: Josep Manuel Berenguer, Hiroshi Kobayashi, Joan Saura, Albert García Demestres, Jep Nuix, Miquel Jordà, Josep Maria Balanyà, Xavier Maristany, Gabriel Brncic, Víctor Pavía, Alain Wergifosse, Israel David Martínez, Albert Giménez, Víctor Nubla, Xavier Liba Villavecchia, Pablo Schvarzman, Enric Cervera, Oriol Rossell, Pedro Barboza, Mariona Sagarra, Sergi Jordà, Krishoo Monthieux, Nad Spiro, Marc Egea, Ernesto Briceño, Llorenç Peris, i aquest curs microBCN i Ferran Cruixent. Instruments de tota mena, de la nostra tradició musical i d’altres cultures; trajectòries i estils musicals diversos; compositors d’estudi i improvisadors, i també de generacions diferents.
No hi ha hagut un criteri únic de selecció, tot i que sempre hem cercat un equilibri entre la qualitat musical i la capacitat dels músics per traduir a un llenguatge comprensible el procés que es desenvolupava a l’escenari. No sempre ho hem aconseguit, però hem intentat aprendre dels nostres errors.

Rabato

Quins artistes creus que han connectat millor amb els nens? (i si vols comentar els motius...)

En general, aquells que no han interpretat cap paper. Alguns tenen un do natural per a la comunicació; són, a més de bons músics, bons comunicadors. Per exemple, Albert García Demestres, tot un personatge, molt polifacètic, amb una veu prodigiosa, l’únic deixeble de Pavarotti. O Krishoo Monthieux, un percussionista carismàtic, amb una presència escènica aclaparadora. Però n’hi ha hagut altres, no tan efectistes, que han sabut captar l’atenció dels alumnes amb la claredat de les seves explicacions i la sinceritat de la seva música, com ara Joan Saura, Xavier Maristany o Xavier Liba Villavecchia. O amb la màgia de l’instrument i el to pausat i comfortable de les seves explicacions, com en el cas de Marc Egea.

Quins són els que més t'han agradat?

Qualsevol dels que he esmentat. Per a mi va ser tot un descobriment Marc Egea. Toca la viola de roda i de vegades utilitza alguns efectes, molt pocs, molt mesurats. La viola de roda és, per ell mateix, un instrument fascinant, té sonoritats diferents i és com un compendi d’instruments de corda, una veritable orquestra de corda. M’agrada molt la música de Joan Saura. I m’agrada la música d’Ernesto Briceño. Ha tocat amb Celia Cruz, amb Cesárea Evora, amb Miguel Poveda, amb Peter Gabriel, amb Joan Albert Amargós. L’he vist improvisat peces que t’arribaven al cor. Tant Joan Saura com Ernesto Briceño són molt humils, una rara qualitat en aquests temps que corren.

Ernesto Briceño

En general, creus que aquestes sessions han pogut contribuir efectivament a la formació del gust musical dels alumnes?

Voldria pensar que així ha estat. És clar, però, que les conviccions personals no sempre estan exemptes d’utopia, i jo vinc d’una generació que creia en les utopies, que creia honestament que podia canviar el món. Penso que he fet allò que havia de fer, que he aportat un granet de sorra i és possible que hagi pertorbat una mica la consciència tranquil·la que proporciona als adolescents tenir un gust musical limitat i, a més, compartit per la majoria de companys, amics i per tot un magma indiferenciat de nois i noies coetanis. També he pertorbat, i això sona més pervers, algun professor de música, que potser s’esperava una altra cosa, si bé és cert que molts han repetit en edicions posteriors.
És difícil, i seria pretensiós, afirmar que la formació dels alumnes que han assistit de manera esporàdica a alguna d’aquestes sessions s’hagi vist sobtadament alterada pel fet d’escoltar una música diferent durant un temps tan curt, però si són capaços d’intuir, ni que sigui mínimament que la música no és un fenomen homogeni, sinó que admet múltiples sensibilitats, jo diria que ja és molt.

Un moment memorable?

A títol personal em va commoure força escoltar Jep Nuix bufant tubs d’orgue, fet que adquireix un sentit especial, per irrepetible, després de la seva mort. Recordo també Xavier Maristany extraient sons d’instruments de vidre que tenien l’aparença d’escultures d’una extrema fragilitat, i a Llorenç Peris que, després d’haver acompanyat amb informàtica i electrònica el violí electrònic d’Ernesto Briceño, va improvisar una peça amb una crossa, com si d’una flauta es tractés. Hi ha hagut, certament, moments que a mi m’han semblat màgics, indefinibles, silencis expressius, silencis profunds, gairebé litúrgics, que corroboren una sintonia excepcional entre la audiència i el músic. D’aquests ni ha hagut pocs, però n’hi ha hagut. Em ve a la memòria una ocasió en que Nad Spiro va suggerir d’escoltar una peça a ulls clucs. Es va preparar i va començar a tocar botons. Era a l’hivern. Enmig d’un silenci absolut, alguns van pujar-se les bufandes, altres es van abaixar les gorres i altres simplement van tancar els ulls. La música era envolvent, durava uns sis o set minuts. Quan va acabar, van tornar a la realitat com qui emergeix d’un somni i es van sorprendre en veure que tenia la guitarra a les mans i que no s’havien adonat de quan ni com havia substituït l’ordinador per les sis cordes. Recordo una sessió amb Marc Egea, que semblava que no s’havia d’acabar mai, perquè li demanaven que seguís tocant i ell, sense presses, accedia a fer-ho. I recordo la professora d’un institut que em va comentar que un dels seus alumnes havia quedat tan impactat de veure com tocava Hiroshi Kobayashi la flauta que va decidir començar a tocar aquest instrument.

Krishoo Monthieux

En funció dels artistes que han participat... com veus l'escena de les músiques creatives a Barcelona dels darrers anys? ... i en aquest moment?

Bé, més o menys igual com sempre. Si es que encara és possible parlar en termes relatius, crec que segueix havent-hi una gran efervescència cultural. El panorama canvia, però és impossible que desapareixi. Alguns músics han tornat al seu lloc d’origen, algun altre se n’ha anat a viure al sud, a Andalusia. I se n’han incorporat d’altres. Hi ha hagut iniciatives, privades o institucionals, per treure a la superfície una part d’aquesta energia o per canalitzar-la. Suposo que avui se’n parla més i hi ha més inquietud per aquest tipus de sonoritats. De totes maneres, tinc els meus dubtes sobre si és efectivament la ciutat la que aglutina, la que promou. La revolució d’internet, la més important revolució incruenta en molt de temps, ha fet repensar moltes coses: les relacions, les comunicacions. Sergi Jordà, enginyer informàtic i músic, crea un programa de composició musical d’accés lliure, tothom pot entrar-hi, prémer quatre tecles i modificar una composició que, als cinc minuts, un altre al seu torn canviarà novament. Més tard Sergi Jordà desenvolupa el Reac Table, i poc després Björk utilitza el Reac Table. O bé, Jordi Huguet i Ramiro Elena, músics apasionats de la GameBoy i la Commodore 64, composen amb el límit estricte dels 8 bits. Hi ha tota una xarxa a nivell mundial que ho està fent, músics de Suïssa, del Japó, del Canadà, d’Austràlia, que ho fan, que s’intercanvien informació i organitzen trobades i festivals. La ciutat és el lloc físic on, eventualment, passen aquestes coses.

Els musictecaris creiem que al nostre país fa molta falta una bona formació del gust musical i artístic en general, i entenem la biblioteca pública també com un dels espais bàsics on proporcionar aquesta formació. Creus que, dintre d'aquest propòsit, el vostre projecte seria exportable a la biblioteca pública?

No veig per què no. No és tant una qüestió d’infrastructura o de mitjans tecnològics, com conceptual. Els museus han deixat de ser els magatzems prestigiosos de pintura i escultura a l’abast d’un públic més o menys especialitzat. Tampoc les biblioteques poden ser considerades ja supermercats de llibres de franc: s’hi organitzen exposicions, conferències, lectures i contacontes. Avui els museus i les biblioteques són llocs oberts, llocs de trobada, on l’activitat diària no consisteix només a treure la pols acumulada a les escultures i a vigilar les sales d’exposició, ni a transcriure fitxes bibliogràfiques a la llum d’una bombeta de quaranta watts. Els espais culturals són, com les ciutats, llocs cada cop més difusos.

programa curs 2008/2009

Per a més informació: Website del Cicle Músiques d'avui de la Fundació Miró.

.