dilluns, 16 de novembre del 2020

78 RPM continua en format virtual!

 



Tenim noves noticies de l'aventura musical de les Biblioteques de Girona!
@bibgirona

reprèn aquest dijous la programació del projecte 78 RPM per fomentar la música a les #biblioteques, en suspens arran de les noves mesures per contenir la #COVID19.

💻

La vintena d'activitats previstes es podran seguir en línia, aquí

👉

bibgirona.cat





🎼

Artistes com Núria Graham, Gerard Quintana, Mazoni, Roger Mas i Lídia Pujol participaran en les activitats (sessions de discos, presentacions de llibres i cicles de poesia i música), fins a mitjans #desembre.

➕

informació i programació: bit.ly/3ph7Ypq


Les activitats, que havien començat el 20 d'octubre i es van aturar arran de les noves mesures per contenir la COVID-19, es podran seguir en línia a www.bigirona.cat i, quan sigui possible, també de manera presencial a les vuit biblioteques participants

Núria Graham, Gerard Quintana, El Petit de Cal Eril, Mazoni, Roger Mas i Lídia Pujol són alguns dels artistes que participen en la vintena d'activitats programades, que van des de sessions de discos fins a presentacions de llibres, passant per cicles de poesia i música, entre d'altres

El projecte «78 RPM. Foment de la música a les biblioteques» del Servei de Biblioteques de la Diputació de Girona reprèn la seva programació aquest dijous, 12 de novembre, i n'adapta el format. Les activitats es podran seguir en línia des de www.bibgirona.cat i també, quan sigui possible, en format presencial a les mateixes biblioteques.

Fins a mitjan desembre, el projecte ha programat una vintena d'actes en vuit biblioteques d'arreu de les comarques gironines, com sessions de discos, presentacions de llibres o cicles de poesia i música, amb artistes com Núria Graham, Gerard Quintana, El Petit de Cal Eril, Mazoni, Roger Mas i Lídia Pujol, entre d'altres.


dijous, 12 de novembre del 2020

"La música", un nou bloc entorn la història de la música

Fins i tot les playlists necessiten organització, jerarquia, classificació. Enric Muñoz, percutor del bloc "La música", està intentant aquesta feina, amb gràcia. Ell mateix ens fa arribar la seva presentació i no podem més que cel·lebrar-ho i compartir-ho amb tots vosaltres:

https://laveritablehistoriadelamusica.wordpress.com/



"T'agrada la música? De quin estil? De quin període? De quina regió? Aquest blog de referència reuneix, d'una vegada per sempre, les músiques de totes les èpoques i cultures del món en només 100 llistes de reproducció Spotify.
Les llistes s'organitzen en sis categories principals: Antiguitat, Clàssica, Moderna, Electrònica, Món i Monogràfics Extres. A més a més, s’acompanyen de paraules clau que ajuden a entendre l'evolució cronològica de cada gènere i subgènere.
Explora instruments i agrupacions, contextualitza obres i artistes, recrea atmosferes sonores, descobreix estils minoritaris, coneix segells discogràfics especialitzats, qüestiona els teus prejudicis musicals, reflexiona sobre la diversitat cultural i, sobretot, deixa't portar per la música mateixa.
Ja no tens cap excusa per a l'avorriment!"


dilluns, 9 de novembre del 2020

Antoni Madueño: "En un acte litúrgic el cant ha d'embellir, no ser el protagonista"

Antoni Madueño és un artista de formació i activitat eclèctica, musicòleg i intèrpret dedicat al repertori medieval. S'encarregarà de la part musical de la missa que es celebra per commemorar el 1071è Aniversari de la Consagració del Monestir de Santa Maria d'Amer. Parlem amb ell de música sacra i música profrana, d'harmònics i de l'acústica espectacular de les esglésies. (Text: Lídia Noguerol)

                                       

                                              Acta de consagració del Monestir de Santa Maria d'Amer 


                                                                     Antoni Madueño

 Posaràs música a la missa que commemora la consagració del monestir d'Amer. Les peces que sentirem seran les que sonen a les consagracions: Veni, Creator Spiritus  (s’hi ha cor) la lletania del sants i el Miserere? O també hi haurà cabuda per peces de l’Scriptorium de Ripoll o composicions teves? 

El repertori litúrgic medieval és molt ric. Malgrat els segles i les destruccions s’han conservat milers i milers de documents musicals, que són mostra d’una activitat enorme i complicada als ulls d’un profà. Una consagració és un acte importantíssim, és convertir en sagrat un espai que no ho era, i a més, porta afegida la càrrega de l’esforç. Amb esforç vull dir, construir una església, un monestir, una catedral... són obres fetes per l’eternitat, si més no una eternitat que en molts casos ja depassa els mil anys. El que vull destacar amb això és la petitesa d’algú que cantarà per recordar un acte de consagració que en el seu moment devia constituir una performance espectacular. Sí, faré algun d’aquests cants i també algun dels conservats a l' scriptorium de Ripoll, per cert avui destruït, com tantes altres coses. Però res de meu, només faltaria!




                                                                     

                                                           Tres imatges de Santa Maria d'Amer 

Una de les vessants del teu treball es dedica a “despertar instruments adormits”, que consisteix en recrear instruments musicals medievals presents en el patrimoni arquitectònic. En tocaràs algun a Amer?

El projecte "Despertant instruments adormits" va començar com una aventura inspirada en d’altres projectes de recreació d’instruments, el més important dels quals va ser el del "Pórtico de la Gloria" de Santiago de Compostela. Amb els anys, el meu projecte que va néixer en 2013 ha anat evolucionant, ha cobrat vida pròpia i s’ha escampat per les músiques que van omplir Ripoll i per extensió tot Catalunya entre els segles X i XIII. Els instruments de Ripoll són molt variats, arpa, fídules, gigues, rota, campana, flauta de Pan i corn. Jo en tocaré algun però molt tímidament. La música litúrgica que interpretaré serà sobretot a capella, sense acompanyament instrumental.


                                      Antoni Madueño amb un dels seus instruments fets per ell mateix

Com es diu l’instrument que toques a “Cantigas de amigo”

Suposo que et refereixes a un vídeo d’una creació que vaig tenir la sort de compartir amb dos grans artistes, Keith Khan i Carlos Alma. Es tracta d’una acció al voltant de les "Cantigas de amigo" de Martín Codax, des d’una perspectiva contemporània que m’atreu especialment. L’instrument no és en absolut medieval, però el podreu sentir també a Amer, i l’utilitzo sempre en el cant litúrgic. Es tracta d’una mena d’harmònium portàtil, el shruti box, un acordió indi molt senzill que acompanya el cant. Tot i que no és medieval, el seu ús sí que respon a les necessitats medievals de crear un bordó. Ara en diríem un pedal o drone, que acompanya la melodia. És la primera polifonia coneguda, i per tant substituiria el cor de monjos que no em podrà acompanyar a Amer.


També fas servir projeccions en algunes de les teves actuacions en veurem alguna al monestir? 

El meu treball se centra en dos eixos principals, el de la musicologia i la música medieval, la recerca des d’un punt de vista diguem-ne acadèmic, i de l'altre el meu treball de creació artística. Aquesta creació és il·limitada, en el sentit que he treballat sol o amb poetes, artistes plàstics, músics, artistes de circ, i per tant qualsevol mitjà d’expressió artística que pugui utilitzar en les meves accions. M’agraden especialment les projeccions i sempre amb una estètica molt contemporània. A vegades em demanen si em vesteixo de medieval per a cantar, i no, no ho faig mai.  D’altra banda la meva participació al monestir no és important. Es tracta d’un acte litúrgic que jo acompanyo, i en aquest sentit no és falsa humilitat si dic que el cant ha d’embellir, però no ser el centre d’atenció. Aquesta és precisament una de les disputes que ha travessat les relacions d’amor i odi entre música i litúrgia a l’Església durant els darrers dos mil anys


                                                                                         Santa Maria d'Amer 

Què et va portar a recrear aquests instruments medievals? Que tenen que no tinguin els “moderns”? Quin és el que t’ha agradat més recrear? 

Vaig començar amb els instruments medievals per necessitat. Per necessitat significa que volia un instrument per acompanyar el cant, i fa molts anys, quan vaig començar amb aquestes coses no tenia els mitjans econòmics per adquirir-lo. Ara tot és molt fàcil, però fa gairebé trenta anys no podies trobar per internet coses que ara et faciliten la vida. I com que m’agrada complicar-me-la, la vida, doncs vaig provar de fer-m’ho jo mateix. Els primers pesaven més que un armari, però després de feina, estudi, i un aprenentatge seriós al costat de grans mestres, ara fins i tot puc tocar-los en públic.


                                                                              Citola (Foto: Lucia Gorosito)

Què tenen aquests instruments? És interessantíssim! Ens han ensenyat a la universitat, a l’escola, que la música és una evolució (i l’art, i tot... ) i jo no hi estic gaire d’acord. Tenim una visió d’art primitiu, d’instruments primitius, de polifonia primitiva, que ha anat evolucionant fins arribar al nostre moment, que encara evolucionarà més i serà, en fi, suposo que la meravella. Però això no és com els Iphone, ni els Samsungs, ni el Windows. No ho veig com un 2.0 que arriba a un número més alt que fa més coses. Un instrument, com el seu nom indica, és una cosa que serveix per alguna cosa. I els instruments musicals medievals servien per acompanyar la música medieval, que tenia unes particularitats. La música litúrgica, o la música dels trobadors, es cantaven un context particular, i “servien”, amb totes les cometes del món, per a alguna cosa. Movien sentiments profunds, ja sigui la fe, l’amor, les emocions en definitiva. I no tenien amplificadors, però sí unes esglésies enormes amb acústiques meravelloses que creaven coses subtilíssimes.


                                                             Interior del monestir d'Amer 

És clar que un piano de cua té un so molt més potent que una arpa medieval, però els harmònics que aquesta arpa crea en un espai com pugui ser una sala d’un castell, amb un públic de deu o quinze persones no els farà mai un Stenway en un auditori amb milers. Les sensacions del públic no tindran res a veure, i ens enganyem si pensem que aquests instruments sonaven poc, o eren primitius, en el sentit pejoratiu de la paraula. Orfeu amb la seva cítara de closca de tortuga, fa més de dos mil anys, va ser capaç de baixar als inferns i sortir-ne viu, i no veig capaç de tal proesa a cap estrella del rock.


                                                                                Orfeu entre les bèsties 

A més de músic i luthier, tens un doctorat en música profana medieval. Com has dit, el temple consagrat es dedica exclusivament al culte i s’hi prohibeixen els usos profans. Arribes a la música sacra estudiant la profana? Quines coincidències i diferències musicals hi ha entre elles?  No sé si es per la monodia (o per la meva ignorància), però tan “Clus” com “Cantigas de amigo” em recorden a l’església. 

Com et deia la meva activitat és artística i de recerca, però en cap cas no em considero luthier. Els instruments que he construït i construeixo ho són per necessitat o per la recerca, però un luthier és un personatge que es dedica tot el dia a fer instruments, amb un mestratge d’hores i hores, i jo no tinc aquesta experiència. La meva feina, en aquest sentit és fer una recerca crítica per entendre com eren els instruments que construeixen els luthiers. No sé què va ser primer, si la música profana o la sacra, jo vaig començar amb els trobadors. "Clus" és un terme occità que vol dir clos, tancat. És un tipus de composició trobadoresca que respon a criteris obscurs, el trobar clus. I les "Cantigas de amigo" (cançons d’amic) són cants meravellosos, en què una dona canta el seu amor. La música medieval és molt lluny, a mil anys de distància. Imagina’t d’aquí mil anys com ens veuran a nosaltres. Posaran al mateix sac el  Heavy metal, Julio Iglesias i El cant dels ocells, i és una mica el que ens passa ara a nosaltres. Com quan entres a una granja de pollastres, i diries que tots són iguals, però ells es coneixen, només faltaria! Bé, quan portes una temporada llarga a la granja vas coneixent les cares del personal.

                                                                                  
                                                                                Imatge sobre el trobar clus 


Has rescatat alguna trobairitz de loblit? 

Malauradament s’ha conservat molt poca obra de les trobairitz, i m’estimo més deixar que siguin les dones qui les cantin.


                                                                                         La Comtessa de Dia

En el repertori que tocaràs a Amer, hi haurà peces escrites en la notació catalana? Ens pots explicar breument en què consisteix? 

La notació catalana és un tipus de notació gregoriana que es va anomenar així per ser diferent de la hispànica, és més aviat una variant de l’aquitana. Catalunya, en aquella època, era vinculada al que avui diríem França, i tant la litúrgia, com la notació, com fins i tot la dependència eclesiàstica i política mirava més aviat cap al Nord que cap al Sud.



                                                                                   Notació catalana 

Has publicat alguns CD amb Trob’art. A la seva pàgina diu que combina la sobrietat medieval amb el minimalisme contemporani. Serviria aquesta frase per definir la teva música?

Realment no ho havia vist, i crec que sí. Cada vegada em fascina més la simplicitat densa, podríem dir. Minimalisme no és tocar quatre notes, o fer quatre pinzellades. Això es fa per vendre qualsevol cosa, però el minimalisme és una altra cosa. Penso en obres minimalistes meravelloses com Für Alina d’Arvo Pärt. És d’una bellesa enorme, simplíssima. Però comencem a entendre coses quan veiem que el piano ha d’estar afinat d’una determinada manera. És realment complexa i exigent, si anem més enllà de les poques notes. Passa el mateix amb la polifonia medieval, o amb una cantiga de amigo. Una nota greu ressonant enorme, dins d’una església, que en definitiva és una màquina acústica, i un cant més agut, volant i creant harmònics com una dansa, i aquests harmònics que neixen i es reprodueixen, com un cant d’àngels, que deien els medievals. Això és el minimalisme.



                                                                        Arvo Pärt

divendres, 6 de novembre del 2020

El Belda i "Les històries naturals" : " He construït el romanç en funció del que em semblava troncal o m'atreia"

 El vaig conèixer quan va fer cagar més fi en Pere Gallerí amb "Pomada". Després em faria ballar a manxada de diatònic, per jamaicanes, rumbes i cúmbies. Més tard coincidiríem a les pistes de fusta modernistes de la capital. I ara l'amic Belda, sorprèn amb el "Romanç de les històries naturals". Dissabte 07/11 podreu escoltar i veure el Belda interpretant el romanç a les 19h al canal de you tube de l'Institut de les lletres catalanes. Aquest esdeveniment serà l'acte central de l' "Any Perucho".  Parlem amb en Carles Belda, "bard d'anys i panys", de com s'ho ha manegat per fer el romanç. (Text: Lídia Noguerol)


                          
                                                                                         Cartell de l'espectacle 


                                                                                  Carles Belda com a Dip 

Quan dius que fas el “Romanç de les històries naturals”, et cenyeixes a la forma del romanç estricte: versos heptasíl·labs en què els parells preseten normalment rimes assonants? O has optat per una adaptació més lliure?

Aquest motlle n’és el punt de partida. Ara, també m’hi he atorgat marge de maniobra per poder fluir més (el famós flow) i cercar una freqüència de la rima més variable.  A més, en força ocasions enlloc de la quarteta heptasil·làbica hi gasto la codolada, una forma molt genuïna de la poesia catalana i occitana. Ens és més natural que no sembla (amb cançons com “El Pardal”, “El Comte Arnau”  o “A la vora de la mar”) i és una alternança de versos de 7 i 4 síl·labes. Ah! I lo de l’assonància/consonància també és més relatiu que no sembla.


                                                                        Logo del centenari 

La novel·la “Les històries naturals » està dividida en quatre parts. T’ha costat escollir els fragments que formarien part del romanç ? A la novel·la també hi ha composicions en vers. Les has utlitzat? 

L’he construit en escenes. 14. En vaig fer la tria en funció del que em semblava troncal o m’atreia. Dels versos que apareixen a la novel·la en prenc una cançó, la de Corbera, i la cantarella de l’exorcisme. A més, en llegeixo les cartes per tal que la prosa d’en Perucho , amb aquell aire de text judicial enrevessat, hi sigui.

                                                     Edició de l'editorial "Cercle de Lectors" (1991)

Què és el que més t’ha agradat de "Les Històries Naturals? Ets afeccionat a la novel·la fantàstica?

La novel·la és un estirabot culte, molt ben teixit amb alta dosi de llibertat i rigor històric i fantàstic, per això m’agrada. Llegeixo més aviat assaig i poesia, però darrerament també he llegit el meravellós “Retorn al sol” d’en Francès, llavor de la novel·la fantàstica nostrada i feliçment reeditat.


Edició de Voliana Edicions (2018)

Parlem de la música i tornem al romanç, que també és un gènere musical. L’
Enciclopèdia Catalana diu que: “ la melodia del romanç és cantada de forma monódica i amb tornada o sense, abraça un o dos versos; consta de frases curtes que es van repetint constantment. El ritme acostuma a ser mesurat amb patrons característics del giusto sil·làbic”. En la teva carrera com a músic has tocat molts gèneres. Què hi podem trobar musicalment al romanç: rumba, cúmbia, valsets, polca? 

Per saber per on engegar màquines vem fer un esmorzar a tres bandes amb el Mestre Arnella i el qui em va fer l’encàrrec, el Julià Guillamon. Els romanços del Jaume són exemplars, reeixits i patrimonials. N’és un gran mestre. Ara, volten els deu mints-quart d’hora de durada, i l’espectacle-romanç que faig voreja l’hora. M’hi calien més tonades i elements per garantir-hi l’atenció. 
N’hi he emprades 4 de populars, en funció del caire de l’escena (guerra, amor, sorneguera), que són: el Comte Arnau (personatge que té un fum de coincidències amb l’Onofre de Dip), el Pardal, A la vora de la Mar i Les Cobles del Peirot. A més, m’hi he fet un xotis cantat, un estil molt popular al segle XIX.

                                                                                            Jaume Arnella

Què té l’acordió diàtonic que no tinguin altres instruments? Al romanç toques una “trikitxa” o un diatònic de bisonoritat, dels que amb cada botó sona una nota en obrir la manxa i una de diferent en tancar-la? 

Doncs…no t’ho sabria dir….és un one man band instrument i això mola. Hi gasto el diatònic, el model que més es gasta als Països Catalans, tipus Marimon que en diem. La trikitxa, el tipus de diatònic propì del País Basc, fa anys que no el gasto. Pesa massa.
Són, com tu indiques, instruments bisonors, com se gran germana petita, l’harmònica un instrument que bé pot sonar a una sessió de ball del Barefootin’ gironí.


                                                                              Xerrant amb en Marimon 

Com a casualitat curiosa, al teu disc
“Pedra Seca” hi ha una cançó que es diu “Tàber” com un dels projectes editorials de Joan Perucho. Com va sorgir la idea de fer el “romanç”? 

El títol de la cançó és pel cim més alt de l’antiga Barcino. Del Perucho en sabia ben poca cosa. Pel bon amic Marc Argenter i el seu fantàstic projecte, amb el Ramon Morera, "Mossén Bramit i els Morts" havia conegut "Les Històries Naturals".
Més endavant, el bon amic i gran escriptor Julià Guillamon em va proposar de fer-ne una versió en romanç.


                                                         "Tot s'aprofita" (Marlowe, 2014)

                                    
                                Julià Guillamon amb les dues edicions de "Joan Perucho i la literatura fantàstica". 

  
                            Julià Guillamon ha reescrit el seu assaig sobre Perucho. L'ha publicat l'editorial Empúries. 

Els teus últims discos, “Groc” i “Manxa Enrere” són instrumentals. El “Romanç” suposa el teu retorn com a cantant? 

Vaig fent, ara així ara aixà. Ho volem tot. Quan m’ho demana el cos faig discos instumentals com a resultat de cabòries amb el diatònic. I canto perquè no me’n puc estar. No et pensis que m’hi trobi gaire a gust fent-ho, sempre em fa patir un xic. Però no me’n puc estar…

                        
                                                            Portada de "Groc" (2018)


                                                       Portada de "Manxa Enrere" (2018)

Parlant de cantar, vas fer amb en Sanjosex el disc “Càntut”. Creus que l’interès per la música tradicional o d’arrel s’ha revifat? Com veus el seu futur? I ja posat a fer de pitonisa. I el de la música amb general. El COVID-19 ha portat el sector musical i el de la cultura en general a la UCI. 

Jo tinc un carnet de la UCI, hi estic federat. És la Unió Ciclista Internacional. La música trobo que està bé, si fa no fot com sempre. La catalana, com que va lligada a la catalanitat que ara revifa, doncs també revifa. Viam si salvem la música…..i Catalunya!


                                                    Portada de "Càntut" (BankRobber, 2016)


                                                             Logo de la "Unió Ciclista Internacional"

També has participat a l’espectacle “Bestiari » basat en el poemari homònim de Josep Carner, de qui també es celebra també l’any. És un espectacle molt diferent del “Romanç”. Ens el pots explicar una mica? 

Ara fa uns mesos em van cridar al 1r equip: em van proposar de cantar, a una gravació, amb un estol d’estrelles guiades per un músic excepcional, el Joan Díaz. Hi vaig dir que sí. La gravació era una catedral, plena de detalls bonics, colors, matisos, llums, racons….i es van trobar que els en demanaven una versió de concert. I amb sis dels músic que hi vem participar van crear un estolet de dur als escenaris aquella obra magna. Són músiques de molta volada, sovint amb aspecte humil per ser fidels a un model poètic de caire popular, amb un fum de riqueses que esdevenen reptes i regals per als qui les interpretem.


                                                 Portada del llibre- disc "New Catalan Ensemble: Bestiari" 

Vas ser un dels impulsors del “Modernisme Aborígen”. Encara colecciones yé-yé català? Quins records guardes dels primers aplecs? 

Amb el Belda I el Conjunt Badabadoc, i per sincronia casual amb d’altres personatges com el Marc Argenter, l’Helena Cases i l’Òscar Dalmau, vem encetar aquesta colecta col·lectiva que els temps demanaven (al meu parer).


                                                                      Portada de "Modernisme Aborigen I" 


Encara tinc alguna peça amb ordre de recerca i captura (un de les Germanes Ros, jaç del Mantequilla o el 1r single del Toti) però hi he baixat la intensitat.

                                                                   Les Germanes Ros 

Els Aplecs
Doncs una mica com el País. L’instint animal de supervivència, de crear espais on ser com s’és.




                                                                       “Siau qui sou”
                                                                      Guillem d’Efak