divendres, 30 de maig del 2014

"Soul Explosion": les audicions del cicle a la Biblioteca Vallcarca i els Penitents


La Biblioteca Vallcarca i els Penitents-M. Antonieta Cot, va realitzar al llarg del mes de maig un cicle d'audicions i xerrades al voltant de la música soul. Per a tots els que no vau poder assistir us deixem el testimoni gràfic i sonor del que va ser aquest recorregut pel vast univers de la música de l'ànima:

Dijous 8 de maig:
Orígens del soul: d'Àfrica a Detroit (1860-1960) a càrrec de Teresa Torres Villaseca, professora de música i historiadora de l'art.
 Foto: extreta de l'àlbum de Facebook: Soul Explosion. Sessió 1


L'audició:



Dimarts 13 de maig: 

Els anys seixanta: el regne de la música soul a càrrec de Fernando Muñiz, autor del llibre Barcelona On the Rocks.

Foto: extreta de l'àlbum de Facebook: Soul Explosion. Sessió 2


L'audició:


Dijous 15 de maig: 
Animals que ballen. La música negra dels setanta, els seus fans i els seus profetes a càrrec d'Alberto Valle, periodista, promotor musical i DJ.

Foto: extreta de l'àlbum de Facebook: Soul Explosion. Sessió 3

L'audició:



Dimarts 20 de maig: 
Es busca saxofonista: soulismes al pop blanc 1950-1980 a càrrec de Kiko Amat, escriptor i periodista.

Foto: extreta de l'àlbum de Facebook: Soul Explosion. Sessió 4

L'audició: 


Dijous 22 de maig:
Ciutats i segells discogràfics del soul a càrrec de Manuel Recio, periodista musical i autor del blog La música es mi amante.
Foto: extreta de l'àlbum de Facebook: Soul Explosion. Sessió 5.


L'audició: 


Total assistents al cicle: 222 persones. 

Si esteu interessats a fer el cicle o alguna de les audicions a les vostres respectives biblioteques, no dubteu en posar-vos en contacte amb nosaltres: b.barcelona.pe@diba.cat . Estarem encantats de proporcionar-vos més informació i més detalls sobre les audicions. Continuem, entre tots, mantenint ben viva la flama de la música soul!



Soulville by Aretha Franklin on Grooveshark

dilluns, 26 de maig del 2014

Conlon Nancarrow : música sense músics

Conlon Nancarrow


Samuel Conlon Nancarrow  (Texarkana, Arkansas, 1912 – Mexico DF, 1997) és cada vegada més reconegut com una de les ments musicals més innovadores del segle XX.

La seva música, gairebé tota escrita per a pianola, és la més complexa rítmicament mai escrita, redactada en intricats sistemes de contrapunt amb un màxim de dotze tempi diferents a la vegada. Els remolins de notes de Nancarrow de són alegrement físics per la seva energia. Composta en un aïllament gairebé complet des de 1940, aquesta música ha aconseguit fama internacional només en els últims anys. La seva obra desplega una gamma de recursos formals i dots creatives que el situa entre els compositors contemporanis més destacats. En les seves composicions es poden identificar propostes noves com:  l'orientació rítmica (i no melòdica) de la polifonia,  la dissonància temporal basada en l'ús simultani de tempi diferents, i, amb això, la concepció d'una polifonia derivada de seqüències melòdiques temporalment independents.

Nancarrow inaugura així un camp no explorat: planteja i resol, des de fa cinc dècades, problemes que avui comencen a abordar els compositors, estimulats potser per l'ús de l'ordinador.

Educat en el si d'una família protestant amb certa afecció a la música (hi havia una pianola a casa i el pare solia cantar), Samuel comença estudis de piano als quatre anys amb una "horrible i vella solterona'' que aviat anul·laria el seu entusiasme . Poc després es decideix per la trompeta i s'integra a la banda local.
No triga a descobrir el jazz i identificar-se amb alguns dels seus grans intèrprets. Molt d'hora, als deu anys d'edat, Conlon mostra el seu interès (que encara conserva) per l'auto-aprenentatge en diverses àrees del coneixement, a més d'una personalitat independent que es desenvolupa paral·lelament al costat de la del seu únic germà, Charles. Se sap que en aquesta època també estudia violí. Nancarrow comença a compondre als quinze anys i enten que la seva vocació és la música. El pare s'hi oposa ("música? això és per als ocells") i l'inscriu en l'escola d'enginyeria de la Universitat de Vanderbilt on romandria menys d'un semestre. Aquesta breu experiència acadèmica es repetiria poc després, en ingressar de motu propi, ja sense la direcció paterna, al Conservatori de Música de Cincinnati. Aquí, participa a la banda escolar i ocasionalment toca amb grups blancs de jazz en clubs i cerveseries.


En aquesta època es casa amb la contrabaixista Helen Rygbi, amb qui es muda a la ciutat de Boston amb el propòsit d'estudiar composició. Entre 1934 i 1935 estudia contrapunt estricte amb el compositor, crític musical i professor Roger Sessions, amb qui Nancarrow adquireix la disciplina i la sistematització que influenciarien els seus complexos i celebrats Estudis per a Pianola. També estudia direcció d'orquestra amb Arthur Fiddler, al Malkin Conservatory. No obstant aquests magisteris, Nancarrow sempre es considerà autodidacta.

A Boston ingressa al Partit Comunista. Treballa en el Works Projects Administration com a director d'orquestra, càrrec que deixa, segons les seves paraules,  per falta de personalitat per dirigir  i es dedica a compondre música incidental per a teatre, activitat que tampoc li proporciona experiències positives. El 1937 viatja a Europa, com a membre de la Brigada militar Abraham Lincoln, que lluita en la Guerra Civil Espanyola al costat de les tropes lleials republicanes. La seva participació com a soldat ras es perllonga dos anys, en els quals Nancarrow pateix en carn pròpia la realitat d'una guerra fratricida.

Conlon amb els companys de la Brigada


Obra primerenca
Abans de la seva experiència militar a Espanya compon Sarabande and scherzo for oboè, basson and piano (1930); Blues for piano (1935); Prelude for piano (1935) i Toccata for violin and piano (1935). Durant la seva estada a Espanya, i sense coneixement del seu autor, es publiquen per primera vegada les tres darreres. Aaron Copland, l'estil del qual no distava molt del d'aquestes obres, escriu una crítica favorable, col·locant a Nancarrow en un lloc prominent dins del grup de compositors joves del seu país,  “[...] esperem el seu retorn, en cas contrari Estats units perdrà a un compositor talentós.''  També durant la seva estada a Espanya la seva dona decideix divorciar-se d’ell. Nancarrow es casaria després amb Annete Margolis el 1947, de qui es divorcia el 1953 i, per tercera vegada, el 1970 amb Yoko Sugiura.

Derrotada la República Espanyola el 1939, Nancarrow torna al seu poble per breu temps, per mudar-se aviat a Nova York, on coneixeria les personalitats protagonistes de la vida musical contemporània nord-americana. En aquesta ciutat, en 1940, és convidat a participar en els concerts de la League of Composers. Aquesta seria la seva primera experiència decebedora amb els executants: només dos assaigs, amb la no assistència dels músics (es va tocar el seu Septet) i una interpretació desastrosa. Les fatalitats van continuar: el govern nord-americà no triga a cancel·lar els passaports de la majoria dels brigadistes (la meitat d'ells mor en combat) inclòs el d'ell mateix. El 1940 decideix traslladar-se a Mèxic, davant les ara ja tradicionals actituds polítiques censores del govern del seu país. Els primers anys a la ciutat de Mèxic, ciutat que “en aquell moment era un paradís'', es va dedicar a donar classes d'anglès, a treballar com a traductor i com a corresponsal de la revista novaiorquesa Modern Music on solia escriure articles. Ocasionalment rebia ajuda econòmica dels seus pares.

A Mèxic
El seu trasllat a Mèxic va representar l'inici ple de la seva carrera com a compositor. Al principi dels anys 40  l'activitat artística mexicana encara vivia un clímax sense precedent, amb l'obra dels muralistes, arquitectes, compositors i escriptors. L'ambient polític també estava en ebullició. Nancarrow va entrar en contacte amb algunes de les grans personalitats de la vida cultural mexicana. El 1942, a invitació expressa de Rodolfo Halffter, Nancarrow va escriure el seu Trio per a clarinet, fagot i piano que s'hauria d’executar a la Ciutat de Mèxic. L'experiència amb els intèrprets es va repetir i la peça, per decisió de Nancarrow, mai es va tocar, tot i que va figurar en el programa. La seva decepció pel socialisme real, la derrota de la República Espanyola, els triomfs successius d'Hitler en els camps militar i polític, el desconeixement entre la seva ciutadania i la frustrant relació amb els executants de les seves obres, van ser, potser, factors negatius que van determinar el suposat aïllament de Nancarrow.

Hi ha també alguns factors positius més importants: la lectura del llibre d'Henry Cowell New Musical Resources el 1939-40 i, sobretot, la seva profunda vocació de compositor. Per a alguns, aquest aïllament és considerat com la manifestació d'un introvertit, per a d’altres però és la manifestació d'un inconformista radical. En termes de la seva carrera com a compositor, aquest inconformisme podria sintetitzar-se en una pregunta: “Ja que no puc escoltar la meva música amb executants, com puc escoltar-la sense ells?''
Si bé en l'actualitat tal qüestió és fàcil de respondre, en la dècada de els quaranta això suposava un arriscat atreviment: Nancarrow no només va escoltar la seva música sense executants, sinó que va crear un sistema composicional -basat en el piano mecànic- que li permetria desenvolupar una estètica i una tècnica pròpies, independents i originals. S’aprecia un equilibri únic entre la seva evident formació contrapuntística,  el seu coneixement i proximitat a les més noves teories musicals de la seva època (via Cowell), el seu coneixement i respecte per la música de l'Àfrica i de l'Índia i, finalment, la seva pròpia manera de rescatar un instrument perdut, el piano mecànic, la pianola.


Entre 1941 i 1946 compon, sense perspectives per a ser executades (poc abans d'iniciar el que serien els seus Estudis), al voltant de 5 obres de cambra: Sonatina for piano (1941); Trio for clarinet, basson and piano (1942); Piece # 1 for small orchestra (1943) i String Quartet (1945).

Contemplar la divisió de períodes de temps -o compassos- en diferents subdivisions i  l'ús del piano mecànic per poder executar aquestes complexes relacions rítmiques, va impulsar Cowell a considerar la possibilitat d'usar un piano mecànic per executar la seva música. No va ser, però, fins 1947 quan, gràcies a l'herència del seu pare, el compositor es va decidir viatjar a Nova York per aprendre la tècnica de perforació de rotllos i el maneig del piano mecànic. Tot i que la indústria del piano mecànic estava en franca decadència, Nancarrow aconsegueix establir relació amb el medi i encarrega la construcció d'una màquina perforadora personal. En aquest viatge fructífer assisteix al concert de les Sonates i Interludis per a piano preparat, de John Cage (que li causen profunda impressió) i es casa amb Annete Margolis.

En les dècades de 1940 i 1950 adquireix diversos pianos mecànics a la ciutat de Mèxic i en dos d'ells executa les seves composicions. A finals de la dècada de 1940, Nancarrow, que ja tenia alguns estudis acabats, inicia la creació d'un sistema pneumàtic que implicava l'ús simultani de dos pianos mecànics, un d'ells assignat als instruments de percussió. Per problemes tècnics insalvables (la sincronització impossible entre dos sistemes pneumàtics independents, i la pèrdua i endarreriment de l'energia pneumàtica, donada la distància entre el sistema i els instruments) el sistema mai va funcionar totalment.Tampoc van fructificar les seves composicions per a piano mecànic preparat, no obstant, hi ha un enregistrament casolà únic, el de l'Estudi # 30, per a piano preparat.

Pianola de Nancarrow

Aquests intents semblaven els d'un compositor insatisfet amb l'únic timbre dels seus pianos. Temps després experimentaria amb el timbre, modificant la duresa o el material dels caps dels martinets. E l mateix compositor defineix el seu propòsit: “Un piano comú és bàsicament un instrument homofònic i jo no escric música homofònica. Els martinets metàl·lics tendeixen a accentuar la diferència entre les veus''. A aquests pianos es va agregar un joc extra d’apagadors per a la secció aguda,cosa que permet una major definició sonora en aquest rang, especialment en seqüències molt ràpides. La seva capacitat de resposta -en particular la del segon d'aquests pianos- és, curiosament, semblant a la d'un clavecí, instrument que presenta característiques similars: timbre brillant, igual rang de resistència al pes en tot el teclat i mateixa resposta so-silenci  /  tecla accionada-no accionada al llarg del teclat. Aquestes característiques s'observen també en els actuals teclats electrònics.

Cada piano Marshal and Wendell, està equipat amb un sistema pneumàtic Ampico de reproducció de rotllos, alimentat elèctricament. Aquest sistema és una versió desenvolupada del sistema de pianola convencional, de pedals.

Nancarrow i la seva orquestra de percussió, comandada per una pianola  Ampico


Elaboració d'una peça
El procediment per a l'elaboració d'una peça s'inicia amb la còpia de les plantilles sobre el rotllo en blanc del piano mecànic. Les plantilles són unes regles de cartolina amb una gradació particular, és a dir, un tempo específic. Es guarden centenars d'elles en un arxiver especial; encara no es coneix a fons la manera com Nancarrow les identifica i ordena. Segons les plantilles usades, el compositor defineix les proporcions de tempo de la peça. Abans de copiar al rotlle, el compositor haurà de definir la durada i velocitat aproximades del rotllo, el nombre de veus, l'ordre de la seva entrada i sortida, i els atacs més ràpids, definits per la distància entre les línies més petites.

Després, es copien les plantilles al paper pautat i es defineix quants compassos d'una de les plantilles caben en cada una. Aleshores, el nombre de les pàgines del paper pautat es copia al rotlle, servint també com a referència en el moment de perforar. El compositor compon la música sobre el paper pautat amb plantilles. De tota manera, l'acte mateix de la creació musical es troba molt lluny dels límits descriptius que es descriuen aquí.  L'escriptura espontània del compositor és críptica: és només una guia per perforar. El compositor no necessita detallar : té en ment la idea i només l'anotació amb rapidesa.

Máquina perforadora
La màquina perforadora compta amb un rail dentat en la gradació del qual està representada la tessitura del piano mecànic. Un cop el rotllo està col·locat a la màquina, Nancarrow hi fa coincidir cadascuna de les línies de la plantilla amb la guia de perforació. Llegeix la nota a la partitura, desplaça el carro a la posició i perfora. Si la nota és sostinguda, es perforen tants orificis com exigeixi la durada de la nota.
La música de Nancarrow sembla donar un gran salt des del Barroc fins als nostres dies, ignorant el segle XIX: des de la configuració del piano mecànic, passant per l'ús de la dinàmica de terrasses i el perfil melòdic d'alguns Estudis.
Encara que ha estat transcrita per a l'execució humana (com les instrumentacions fetes per Mikhashoff)  una gran part de l'obra per a piano mecànic només pot ser executada en aquest instrument, o un ordinador. La música composta per a executants -majoritàriament l’obra primerenca- mostra una tècnica composicional menys desenvolupada, d'una senzillesa potser displicent, on són més notòries les influències de Stravinsky i Bartók. No obstant això, en obres recents, com el Quartet # 3, per a cordes i Dos Canons per a Ursula, per a piano, van ser compostes amb una tècnica similar a la utilitzada en els Estudis per a Piano mecànic, i presenten per això dificultats considerables per l'ús de tempi diferents i simultanis. Aquesta original concepció del temps musical, que arriba a un grau de desenvolupament sorprenent en els seus Estudis, ja s'havien plantejat -si bé de manera primitiva- en les seves primeres composicions.

Conlon va decidir començar a treballar amb la pianola (piano mecànic) perquè -en ser l'únic instrument completament mecànic (que executa les obres sense intervenció de l'ésser humà) - li permetia interpretar a qualsevol velocitat moltes notes successives o simultànies. La velocitat i complexitat rítmica de la música que va crear es troba fora de l'abast del pianista més virtuós.

amb Anette Margoulis a Mexico 


Nancarrow va escriure més de 60 estudis per a pianola . Com a forma musical, va explorar el cànon, que va desenvolupar amb una enorme varietat de formes i un tempo diferent per a cada veu . Cada estudi mostra un enfocament diferent, aquests són alguns exemples:

* Estudi núm. 15: una relació més o menys senzilla de tempos
* Estudi núm. 21: la primera veu comença a 37 notes per segon i va reduint la seva velocitat fins 2,33 notes per segon , mentre que la segona veu comença a 3,5 i finalitza a 111 notes per segon; la velocitat del canvi de tempo varia de manera exponencial a mesura que augmenta el tempo . D'aquesta manera, el gràfic dels dos tempos es veu com una X (per això el subtítol d'aquest estudi és Cànon - X") .
* Estudi núm. 27 ( subtitulat Cànon): velocitats accelerades diferents, però constants ( 5/6/8/11 ) .
* Estudi núm. 33: una relació irracional. La seva harmonia és totalment cromàtica, tot i que en les cadències utilitza algunes fórmules tonals (que funcionen com paròdies) .

A partir dels anys setanta, la seva música va començar a ser apreciada per altres compositors contemporanis i per un públic selecte i va tenir gran influència en compositors com l'hongarès Györgi Ligeti  qui l’any 1982 va dir : «Aquesta música és una cosa gran i important per a tota la història de la música. Brutalment original, divertida, perfectament construïda i al mateix temps emocionant ... Per a mi , al dia d' avui aquesta és la millor música de qualsevol compositor viu» .

Un cas únic en la música occidental del segle XX, l'obra de Nancarrow és singularment autobiogràfica; s'hi reflecteix no només l'home creador, sinó també l'home quotidià, enclaustrat, senzill i ferotge.

Conlon amb la seva obra, els rotlles per a pianola


Els Estudis per Pianola  




Bonus:

1. Una cronologia: http://www.kylegann.com/cnlife.html
2. Hi ha molt poques composicions no creades per Nancarrow que utilitzin la pianola de manera creativa per superar les limitacions humanes. Aquest és un bell exemple d'una d'elles, on el rotllo de piano, claus i martells es converteixen en una mena d'animació sincronitzada: https://www.youtube.com/watch?v=8s9LPsCpf_U

diumenge, 25 de maig del 2014

'Cor podrit' , en memòria de Joan Vinyoli



Joan Vinyoli 








cor podrit


Algú va enamorar-se del que jo tenia
i va ser correspost.
Ella va dir-m'ho,
baixos els ulls, les pulcres mans posades
musicalment sobre la falda,
i jo vaig estimbar-me
en els barrancs de mi mateix, acorralada bèstia
sense recurs.

Aranyes del turment, pops llefiscosos,
negres tintes que encenen
ira impotent, enveja
mortal.

Tot res: parauleria.
Vaig veure, vaig flairar
boques de peix, ventresques esqueixades,
acoblaments amb fressa
d'amor,
vaig comptar les vegades
i les menes de pler, vaig veure pol·louir
la prada neta, el llac desnaturat.

Tot va passar en un breu viatge.

He desat ja per sempre dins la capsa
podrida el violí de les angúnies
del cor també podrit
i bec ginebra amb gel.
No vull saber ja res de les cariàtides.







Visions de Vinyoli: Margarit-Casasses
Els pròlegs de la 'Poesia completa' d'Enric Casasses i de l'antologia 'Poemes' de Joan Margarit confronten dues mirades sobre Joan Vinyoli. Article del 27/05/14 a vilaweb.cat  http://www.vilaweb.cat/noticia/4193921/20140527/visions-vinyoli-margarit-casasses.html

divendres, 23 de maig del 2014

L'iPunt del Tricentenari 5 : Maig. L'aportació musictecària

L’iPunt del Tricentenari és una iniciativa que consisteix en una col·lecció de 12 punts de llibre interactius amb una mostra literària del 1714 fins a l’actualitat i una banda sonora que contextualitza, acompanya, interpreta i estableix ponts entre la música de cada època i l’actual. L’objectiu és convertir una selecció commemorativa de la literatura catalana de 1714 fins a l’actualitat, en una porta d’accés de continguts musicals diversos. S’inclouran  obres  representatives dels diferents períodes, en trams de 25 a 50 anys, fins a hipotètiques bandes sonores que acompanyen  les lectures o seleccions de temes actuals que connecten amb el context històric de cada moment. La selecció musical es fruït de la col·laboració del músic Rafel Plana i el col·lectiu de musictecaris de l'associació AMPLI .

També s’imprimiran 30.000 exemplars dels  i-punts que es difondran des de les 10 biblioteques públiques participants  en el projecte #Ensolfa : Biblioteca Pública de Tarragona, Biblioteca Xavier Benguerel de Barcelona, Biblioteca Vapor Vell de Barcelona, Biblioteca Marcel·lí Domingo de Tortosa, Biblioteca Pública de Lleida, Biblioteca Francesc Ferrer i Guàrdia de Caldes de Malavella, Biblioteca Pompeu Fabra de Mataró, Biblioteca  Salvador Allende de Girona, Biblioteca Pública de Banyoles, Biblioteca Vallcarca-Els Penitents de Barcelona

Després dels articles dedicats a l'iPunt 1 , l'iPunt 2,  l'iPunt 3 i l'iPunt 4 presentem els fonaments de la selecció musical corresponent al cinquè tram històric.


1839-1864- Romanticisme i Renaixença. Comença l'edició de poesia culta




1. Toti Soler  L'autobús fa l'amor amb les Torres de Quart 
Un standard de l'ona laietana, tema compost per Xavier Batllés per a La Rondalla de la Costa en una psicodèlica interpretació en directe a la sala Zeleste pel Toti Soler i el seu grup l'any 1977. 
La imatge del títol és explícita i propicia per a interpretacions diverses. La meva és la projecció del moment present penetrant en la nostàlgia d'un passat mític i enyorat. Una actitud molt estesa en els poetes, pensadors i artistes europeus del romanticisme que va propiciar moviments intelectuals posteriors com per exemple el noucentisme a Catalunya. La idealització del classicisme grec com a bressol de la civilització occidental. Dins aquest context, la mediterraneitat comença a prendre forma a mitjans del segle XIX com a espai conceptual propi i exòtic a la vegada.  (Josep Lluís Villanueva) 

2. Franz Liszt  L’Estudi Transcendental, número 4
Probablement Liszt és el compositor virtuós del piano més reconegut de la història. Malauradament no el sentirem mai. Va morir abans de l’enregistrament sonor, així que ens queden les interpretacions de les seves obres, sempre al límit de les facultats del músic. Per sort, aquest límit tècnic no enfosqueix la bellesa harmònica i melòdica de les seves idees. L’aire del 1840 va conèixer aquesta peça de les seves mans. Nosaltres, a través d’unes altres, via Spotify. (Julian Figueres) 

3. Charles-Valentin Alkan  25 preludis, opus 31
Alkan és un desconegut pel gran públic (gran en tota la seva polisèmia) de la música clàssica. Donat que aquesta selecció va de pianistes (el piano és l’instrument màgic del romanticisme que ja impera a Europa) ell mateix és alumna de Liszt. Va ser un genial intèrpret, però compositor no gaire prolífic malgrat la seva longevitat. Gairebé totes les seves obres giren entorn del piano. Amic de Victor Hugo, va morir aplastat per la seva pròpia biblioteca, desgràcia física a més de simbòlica. (Julian Figueres)

4. Nick Cave & The Bad Seeds  Avalanche
El 3 de desembre de 1842, el general Joaquín Baldomero Fernández-Espartero Álvarez de Toro (natural de Granátula de Calatrava, Ciudad Real)  va bombardejar Barcelona des de la muntanya de Montjuic. 
Es van disparar 1.014 projectils de canó que van afectar 462 cases, a més de l'hospital on van caure cinc bombes i el Saló de Cent de l'ajuntament que va quedar gairebé completament destruït. Van morir entre 20 i 30  habitants de la ciutat.  El poema-cançó de Leonard Cohen interpretat aquí per Nick Cave porta com a títol Allau i transmet el dolor d'un amant possessiu no correspost, que reacciona amb violència convertint l'objecte del seu desig en la seva víctima. (Josep Lluís Villanueva)

5. Companyia Elèctrica Dharma Renaixença
La companyia Elèctrica Dharma fundada el 1974 i versada en totes les fusions i tots els mestissatges possibles ens deliten en aquest directe en homenatge als seus 30 anys de carrera (La Dharma l’arma) amb un tema que porta de nom Renaixença...una veritable oda al retrobament de ressons antics. (Jaume Vilarrubí)

6. Luiz Bonfa Chopin  
El mestre brasiler de la guitarra interpreta en clau de bossa nova un tema dedicat al més gran dels compositors romàntics clàssics, Chopin. La coneguda delicadesa amb la que Bonfa es passeja per les cordes conclou aquest esperit apassionat i sensible. (Jaume Vilarrubí)

7. Coco Briaval  L'Internationale-The Internationale Swing 
Coco Briaval es un formació de jazz manouche originaria de França i formada per tres germans. Van gravar el seu primer disc el 1965, i avui en dia continuen en actiu.  El 1848 es publica per primer cop el manifest comunista, i en relació a aquest fet trobem aquesta particular adaptació de L’Internationale, un himne etern que sona aquí sorprenentment rejovenida amb aquesta barreja que aporta patxanga a la solemnitat inherent. (Jaume Vilarrubí)

8. Tete Montoliu & Dusko Goykovic Quintet  Bosna Calling
Continuant amb la celebració del concepte exòtic de mediterraneitat que apareix amb el romanticisme, us proposo escoltar una mostra perfecta del que es podria etiquetar com  Blues Mediterrani, o una cosa per l'estil (una altra mostra podria ser el llegendari tema A night in Tunisia del gran Dizzie Gillespie). O de com se sent un bluesman del Delta del Mississippi quan es banya en una platja balear o del Mar Egeu. (Josep Lluís Villanueva) 


iPunt 5 - Maig



9. Ovidi Montllor  Perquè vull 
A la Renaixença catalana va reviscolar el nacionalisme català, i pocs cantants han defensat amb tant de fervor aquest sentiment a través de les seves cançons. ”Perquè vull” és una reivindicació i crit de reafirmació, reafirmació d’allò que ets i del que vols ser... perquè vols. (Joan Puchades)

10. Bedřich Smetana  Trio per a piano en sol menor 
Durant la meitat del segle XIX, el nacionalisme no creixia només a Catalunya, també ho feia a diferents indrets del vell continent. Smetana va contribuir al desenvolupament d’un estil musical que estava molt lligat als desitjos d’independència de gran part del poble txec. Bedřich Smetana fou un compositor i esplèndid pianista que –com li va succeir a d’altres músics- va perdre la capacitat auditiva fins a quedar-se completament sord amb l’edat de 50 anys. (Joan Puchades)

11. Josep Anselm Clavé  Les flors de maig
A més de compositor, Josep Anselm Clavé i Camps va fundar el moviment coral a Barcelona i va impulsar i promoure un munt d’espectacles musicals, que tenien lloc als Jardins de la Nimfa, situats al Passeig de Gràcia, i als jardins d'Euterpe .Gran defensor del moviment associatiu, Clavé també fou un convençut activista polític, motiu pel qual fou deportat a les illes balears durant uns mesos. Va ser un gran defensor de les classes obreres, i portà endavant una important tasca de divulgació per a que aquestes arribessin a sentir-se identificades amb el moviment nacionalista. Al 1858 va composar la música i la lletra de les “Les flors de maig”.  (Joan Puchades)

12. Za!  Torrefacto wagneriano
Els marcians ZA! evoquen Wagner , almenys en el títol de la cançó. El música alemany va tenir un fort impacte a Catalunya, on va tenir detractors i aferrissats defensors que fundaren les primeres societats wagnerianes a Barcelona. I els ZA! és diverteixen sempre, ja sigui esborrant fronteres entre géneres o amb esbojarrades actuacions en directe. (Lidia Noguerol)

13. Richard Wagner Die Walküre (Ritt der Walküren) 
Una de les àries més populars de Wagner.  Ha sonat a "Star Trek" i "Apocalipse Now". La seva èpica també queda bé com a banda sonora de les disputes que hi va haver a Barcelona entre els wagneristes i els italians. (Lidia Noguerol)

14. Roger Mas  Preludi
A "Les cançons tel·lúriques", Roger Mas adapta sis poemes del llibre "Al cel", l'últim llibre de Jacint Verdaguer, un dels màxims exponents de la Renaixença catalana. En aquest disc,  Roger Mas barreja la cançó tradicional catalana, el blues i les harmonies orientals. (Lidia Noguerol)

15. Friedrich Burgmüller  Les études, op. 109
El nostre recorregut pel piano de mitjans del s.XIX ens deixa al peu del banc de Friedrich Burgmüller. La seva fama a l’època va ser a causa de les seves composicions per ball, valsos, ballets, rondós. El temps ha passat i ningú interpreta ja aquestes peces. En canvi, la resta de la seva fama, la que encara perdura a l’aire del segle XXI és la dels seus prodigiosos estudis per pianistes. Peces aparentment senzilles que ataquen dificultats tècniques i expressives de l’intèrpret. Una escola, encara vigent amb quasi dos segles. (Julian Figueres) 



Bombardeig de Barcelona des del castell de la muntanya de Montjuic el 3 de Desembre de 1842.
La població fugint per la Porta del Mar.


diumenge, 18 de maig del 2014

El vídeo del diumenge: 'To de re per a mandolina i clarinet'




L'any 1971, el mercat central de Barcelona abandonava el vell edifici metal·lic del Born i amb ell desapareixia bona part de la vida comercial del barri de la Ribera. Molts dels immobles que fins llavors havien estat utilitzats com a magatzems o petites factories manufactureres quedaven ara buits i abandonats. Al final del carrer Plateria, ara Argenteria, molt a prop de la basílica de Santa Maria del Mar, n'hi havia un del segle XIV que havia estat una fàbrica de cera, una capella i magatzem de draps. 

Aquest és el local que Víctor Jou i l'arquitecte Pepe Aponte varen comprar i habilitar com a sala de concerts inspirada en el Marquee de Londres, un lloc on el públic pogués estar a tres pams dels músics.

Així, el 1973 es va celebrar el primer concert a la sala batejada com Zeleste, amb una actuació del grup Slo Blo on hi havia músics com Rafael Zaragoza 'Zarita', Xavier Patricio 'Gato' Pérez o Albert Batiste. L'underground barceloní de seguida va prendre el Zeleste com a centre d'operacions i molt aviat es va convertir en un espai llegendari a la ciutat.  

D'aquestes coses els adolescents de l'època ens n'assabentàvem gràcies a la mítica revista setmanal Disco Expres i posteriorment també al Vibraciones i el Popular1, finestres des d'on poder esbrinar una mica el que passava al món i començava a passar també a casa nostra. Barcelona era una ciutat molt gris, extremadament gris i pocs músics de rock venien a tocar ; només el promotor Gay Mercader amb la seva empresa Gay & Co. s'arriscava a portar de tant en tant algunes de les grans figures angleses o americanes que s'avenien a actuar en un país sota una dictadura. 

Així doncs, el Zeleste realment va ocupar un lloc fonamental a la ciutat. Impossible oblidar els diumenges a la tarda entre 1974 i 1977 compartint amb un parell d'amics aquelles hores al barri de la Ribera que ens connectaven als somiats ambients de llibertat i cultura que imaginàvem propis de Londres, Amsterdam o San Francisco. Obrien les portes a les 5 de la tarda, però nosaltres hi anàvem molt abans per seure enmig dels hippiosos a les escales de Santa Maria del Mar, com un assaig reverencial abans d'entrar al sancta sanctorum del rrollo

La veritat, encara no entenc com ens deixaven entrar amb 14 o 15  anys, que era l'edat que teniem llavors. Com normalment solíem ser els primers, assèiem davant de tot, just tocant l'escenari. En aquell ambient càlid i fascinant ens sentíem al centre d'on passaven les coses i fèiem durar la cerveseta que entrava de consumició amb el ticket durant les 4 hores anteriors al concert de torn, mentre escoltàvem les novetats discogràfiques més enrrollades del moment. Com anècdota encara més personal, que crec que reflexa bé l'època, m'agrada explicar que els meus primers concerts al Zeleste només duraven 30 o 40 minuts ja que, com a la cançó del Serrat, jo també havia d'estar a casa a les 10 de la nit ... Per sort, a casa van acabar flexibilitzant aquest horari que em tallava el rollo de mala manera.

Però més enllà de sala de concert i lloc de trobada d'una fauna urbana bastant diversa i enrrollada, allò de Zeleste aviat va esdevenir també un segell discogràfic associat a la veterana companyia Edigsa, una agència de management, així com promotora de concerts i festivals (com el Canet Rock de 1975) dedicat bàsicament a la difusió dels músics més interessants del moment [interessant apuntar que Víctor Jou fins i tot va crear el 1978, comprant la resta de l'edifici del propi Zelestel'Escola de Música del Centre de Difusió Musical del barri de la Ribera, una mena d'escola alternativa de la que Carles Santos va ser un dels promotors]  i ben aviat aparegué a les botigues de discos la primera producció del nou segell discogràfic, un àlbum que esdevindria emblemàtic: 


Orquestra Mirasol Salsa Catalana 
Zeleste/Edigsa, 1974


Salsa Catalana, primera iniciativa discogràfica de Víctor Jou, es va enregistrar i mesclar els dies 20 i 21 de Juny, i 11 i 12 de Juliol del 1974,  als estudis EMI-Odeon de Barcelona.  Els músics que van participar en aquest treball eren una combinació entre tres veterans professionals del jazz barceloní amb dos joves i talentosos músics del barri de Gràcia:
  • Ricard Roda (1931 - 2010) als saxos i flautes, ja entrat en els quaranta, era un gran músic de reconeixement internacional que havia participat en les sessions del vell Jamboree a finals dels 60. Roda ja havia treballat amb figures de la categoria de Gerry Mulligan, Dizzie Gillespie, Bill Coleman, Art Farmer, Tete Montoliu, així com d'altres artistes catalans com Xavier Cugat, Serrat o La Trinca.
  • Pedrito Díaz  (1914-1984), percussionista, era un sexagenari músic cubà amb una extensíssima carrera que havia compaginat amb l'ensenyament; a ell li devem un dels primers mètodes de percussió publicats al nostre país . Posteriorment participaria en alguns enregistraments de Zeleste, com la col·laboració amb el grup Barcelona Traction.
  • Miquel Lizandra, a la bateria, havia col·laborat amb Pedrito Díaz en enregistraments de Tete Montoliu ; després de tocar amb l'Orquestra Mirasol no va a tornar a participar en cap altre enregistrament de Zeleste
  • César Vieira, percussions
  • Víctor Ammann (1949 - 2013) Piano elèctric Fender Rhodes i altres teclats, compositor i co-lider de la banda. A principi dels setanta Víctor havia coincidit amb Xavier Batllés al grup d'Ovidi Montllor. Amb el cantautor d'Alcoi van enregistrar Crònica d'un temps (Discophon, 1973), un treball avançat al seu temps en què Ovidi donà gran llibertat als músics per facturar un àlbum que apropa la cançó al rock i a la psicodèlia. L'experiència amb Ovidi Montllor va ser el germen creatiu del que seria l'Orquestra Mirasol.  Posteriorment, va formar part de Blay Tritono i de La Rondalla de la Costa. Ammann va col·laborar també amb Maria del Mar Bonet en discos mítics com ara Alenar (Ariola, 1977).  Els darrers anys va dedicar el seu treball a la direcció musical pels diferents projectes del gran Tortell Poltrona i de Pallassos Sense Fronteres
  • Xavier Batllés (1954 -) Mandolina, baix elèctric, compositor i co-lider de la banda. Xavier Batllés havia format part de diversos grups musicals col·legials i post-col·legials entre 1966 i 1969 . Entre aquests últims destaca un d'influències country i rhythm & blues amb Xavier Patricio 'Gato' Pérez. El 1970 va treballar com a ajudant de tècnic de so en els Estudis Gema 1 de Barcelona  i un any més tard va formar part del grup d'acompanyament d'Ovidi Montllor, amb qui va gravar l'esmentat Crònica d'un temps i tres EP s de música per a nens per encàrrec de Jordi Roure. Batllés va centrar la seva activitat en els arranjaments, la composició i, en l'aspecte instrumental, en el baix i les dobles cordes. Va ser col·laborador proper i arranjador del grup infantil Ara va de bo. Posteriorment a la seva carrera amb la Mirasol  va fundar amb Mariano Albero La Rondalla de la Costa  i va començar a treballar amb molts cantants de la cançó catalana, grups i músics del país, sota una intenció de recerca d'identitat mediterrània.
Crida l'atenció, casualitats del món de la música, que en aquest històric enregistrament hi participin Lizandra i Vieira, músics que no formaven part de l'entorn musical de Zeleste, en el lloc de gent del rrollo, com Salvador Font, Nacho Quixano, Dave Pybus, Krupa Quinteros o Santa Salas, els músics que van defensar el Salsa Catalana als escenaris.


Nacho Quixano, Pedrito Díaz, Ricard Roda, Salvador Font, Víctor Ammann 
i Xavier Batllès. La Orquestra Mirasol, a la porta de la sala Zeleste. 
Barcelona, novembre de 1973.  
Foto: arxiu personal de Xavier Batllès via Germán Lázaro


A Salsa Catalana ja estan contingudes totes les característiques que van definir al moviment progressiu català de la segona meitat dels 70 : una música de qualitat executada per músics professionals residents a Barcelona; una notable influència del rock progressiu anglès fonamentalment Soft Machine i el Canterbury Sound amb el jazz fusion dels fills elèctrics de Miles Davis ; finalment, una feliç integració de les arrels populars catalana, espanyola i llatina que aportessin un so original, inconfusible. El roc laietà va produir alguns dels millors treballs de la història del rock fet a Espanya creant un so recurrent que encara es reconeix avui en dia.

Tota l'essència del que estem comentant aquesta recollit en les dues parts de To de re per a mandolina i clarinet, preciosa composició de Batllés / Roda amb que s'obre el disc i on destaca la presència de la mandolina , nostàlgica i continguda, a la primera part i l'alegria del saxo baríton i de les percussions en la segona part.  El  'To de re' va ser un clàssic instantani que obria una nova etapa en la vida musical de la ciutat i també del país. Escolteu quina delícia per la que no passen els anys ...



Molts anys després, el 2011, es va presentar al Festival Internacional de Cinema Documental Musical de Barcelona In-Edit  un documental (produït pel programa Sputnik de la televisió pública catalana TV3) amb el mateix títol del tema que avui ens ocupa. El documental "To de re per a mandolina i clarinet" és el retrat d'una escena irrepetible que va reunir els talents més creatius de la Barcelona dels anys 70: Jaume Sisa, Gato Pérez, Música Urbana, l'Orquestra Mirasol, la Companyia Elèctrica Dharma, l'Orquestra Plateria, Blay Tritono, Iceberg, Secta Sònica... En aquest documental, que compta amb els testimonis dels noms clau de l'Ona Laietana i amb imatges gairebé mai vistes, el cantautor Roger Mas desenterra la història del que va ser el primer moviment "underground" musical de la ciutat. Un document formidable que es podeu veure integrament en streaming  simplement clicant aquest enllaç:



La filmació comença amb uns operaris treballant amb un atrezzo que vol recrear el més exactament possible la forma i l'atmosfera de l'històric escenari del local del carrer Plateria i acaba amb un autèntic dream team de l'Ona Laietana interpretant en aquest escenari zelestial una deliciosa versió, gairebé idèntica a la de l'enregistrament original, de la primera part del tema, el composat per Xavier Batllés.


Joan Albert Amargós (palmes)
Victor Ammann (piano Rhodes)
Xavier Batllés (percussió)
Carles Benavent (mandola)
Joan Fortuny (saxo soprà)
Manel Joseph (percussió)


... aqui el teniu, el To de re per a mandolina i clarinet, el vídeo del diumenge d'avui a l'AMPLI:
que ho disfruteu! 




Bonus track: 

En el segón disc de l'Orquestra Mirasol  D'Oca A Oca i tira que et toca (1975), excel·lent àlbum doble i també altament recomanable, trobem una nova versió del  To de re ...  interpretat ara només amb una guitarra acústica per Rafael Zaragoza 'Zarita' :  




Bibliografia recomanada:   
Àlex Gómez-Font  Barcelona, del rock progresivo a la música layetana y Zeleste  (Milenio, 2011)   
A les biblioteques catalanes : http://aladi.diba.cat/record=b1665331~S171*cat 

Més sobre l'Ona Laietana a l'AMPLI:
Tatuaje: el rock laietà com a música de pel·lícula





dimecres, 14 de maig del 2014

1r Cicle Sax Masters

Entre els dies 3 i 24 de maig, el Sunset Jazz Club de Girona organitza un cicle dedicat a l'instrument jazzístic per excel·lència: el saxo. En aquesta primera edició s'han programat sis concerts d'alguns dels millors saxofonistes nacionals i internacionals i s'ha volgut fomentar la col·laboració entre figures com el músic nordamericà Jesse Davis i músics catalans. Les Biblioteques Municipals de Girona també col·laboren en la difusió del Cicle Sax Masters, amb un cartell i una llista de reproducció a Spotify. Podeu consultar els concerts del cicle i la resta de programació del Sunset aquí.

 Cartell







dilluns, 12 de maig del 2014

Esbudellant el Primavera Sound: Joan S. Luna i Xavi Sánchez Pons


El proper 16 de maig, a les 19 h., us oferirem una nova sessió del Music Spy Club a la Biblioteca Vapor Vell.

El MUSIC SPY CLUB és una trobada singular amb músics, crítics i agitadors artístics. La seva fórmula és senzilla: l’espia punxa i comenta 10 peces publicades durant els últims 12 mesos. Un espai de descoberta ideal per a musicòmans sense manies que vulguin conèixer propostes artístiques recents. El nostre proper espía és doble: Joan S. Luna i Xavi Sánchez que, davant de tots nosaltres, esbudellaran el Primavera Sound. 




El Primavera Sound és un festival descomunal, que ofereix més d'un centenar d'actucions en tres dies. Val la pena sondejar 10 suggeriments que s'allunyen dels noms més obvis. 




JOAN S. LUNA (Esbudellant el Primavera Sound)  – 16 de maig, 19 h.
Fa més de 15 anys que es dedica a la crítica musical. És cap de redacció de la revista MondoSonoro. Va escriure el capítol dedicat al hardcore a Teen Spirit: de viaje por el pop independiente. Exerceix regularment de DJ a sales catalanes. Ha publicat el llibre Los colores del underground, centrat en el món del surrealisme pop.



XAVI SÁNCHEZ PONS (Esbudellant el Primavera Sound)  – 16 de maig, 19 h.
Xavi Sánchez Pons és una de les firmes destacades per entendre la crítica musical independent. La seva trajectòria s’inicià anys enrere dins el món dels fanzines i de la ràdio, culminant en un decisiu paper a la revista MondoSonoro. Actualment publica articles sobre música i cinema a La razón.

I, mentrestant, us deixem amb el nostre playlist del festival:


----------------------------
I les properes dates!




JUAN MANUEL FREIRE (Especial Sónar) – 6 de juny, 19 h.
Periodista de música, cinema i, en general, tot allò relacionat amb la cultura en la seva vessant més pop. Publica a El Periódico de Catalunya i a la revistaRockdelux. Com a freelance ha passat per mitjans com UltrapopLa Luna de El MundoGo MagScope o GreenCine Daily. També ha col·laborat a festivals com Sónar, FIB, Gijón o Mecal. A més, va escriure dos capítols del llibre Loops: una historia de la música electrónica (Mondadori, 2002) i coordinà -amb Javier Blánquez- el volum Teen Spirit: de viaje por el pop independiente (Mondadori, 2004).