Meeting Boulevard és un punt de trobada, un seguit d'entrevistes amb diferents bibliotecaris catalans que anirem publicant periòdicament amb l'objectiu de copsar el moment actual de la biblioteca, la professió bibliotecària i, més concretament, la música a la biblioteca pública.
Després de les entrevistes amb Anna Bröll, Carme Fenoll, Glòria Pérez-Salmerón, David Cuadrado, Marthe Himelfarb i Àngels Sola continuem la sèrie amb Esther Suriñach, bibliotecària a Girona i coordinadora del bloc col·laboratiu Llibres i companyia.
Esther Suriñach
De petita volies ser bibliotecària?
Des de quan ho ets?
En realitat jo aspirava a casar-me
amb un famós milionari (possiblement futbolista) i voltar el món en limusina.
Però passem a la segona pregunta, que “no he vingut per parlar del meu llibre”!
Que és el que més t'ha agradat i
t'agrada de les biblioteques i d'aquesta professió?
La varietat, la llibertat, les
possibilitats infinites que es despleguen a dins i a fora de les quatre parets.
L’olor de llibre i ciment dels magatzems, la lleonera de la sala infantil, el
so de les persones trepitjant tarimes, terres tècnics, rajoles, moquetes i
escales de qualsevol biblioteca. Les flors dels seus jardins i els friquis que
hi fan niu. M’agraden les mans dels nens quan fan els deures, quan s’afanyen a
acabar el pa amb xocolata, les mans dels grans sobre el teclat, buscant
l’arroba i l’apòstrof. Estirant el mateix diari, un per cada punta, o doblegant
les revistes fins a l’esgotament.
M’agrada la biblioteca que surt al
carrer i el carrer quan entra a la biblioteca. M’agrada la música que es filtra
de les activitats, ocupant espais imprevistos.
M’interessen les mirades dels
habitants del Planeta Biblioteca, em pregunto perquè vénen els que vénen i
perquè no vénen els que no ho fan.
Sóc feliç en comprovar que els anys
passen però els llibres mantenen la seva força de segles i tinc esperança en el
futur.
Si hi haguessin indicadors per
mesurar la ràtio de satisfaccions per hora treballada, els bibliotecaris
estaríem a la franja més alta de tots els funcionaris.
Quina és l’anècdota més memorable
que has viscut en una biblioteca?
El 2004, quan era directora de la
Comarcal de Blanes, el meu grup de lectura va agafar la fal·lera de convidar en
Josep Palau i Fabre, venerable senyor de 87 anys que feia el cafè ni més ni
menys que amb Pablo Picasso.
A la Fundació em van dir que ja era
gran per participar en activitats d’aquesta mena. Però jo, tossuda, li vaig
enviar una carta que em va contestar molt amablement, escrita a mà, acceptant
la proposta si l’anàvem a recollir i acompanyar i li respectàvem l’hora de
sopar. Ja em tens a mi en un taxi cap a Caldes d’Estrac. Quina aventura: 30 km. de nervis vora el mar!.
Aquell avi fràgil que semblava que
se’m quedaria als dits, quan va entrar a la biblioteca distingia els seus
llibres exposats a cent metres de distància, amb la mirada aguda, negra i
intensa d’un adolescent. Pujava escales, recitava durant hores, de memòria, el
bo i millor de la literatura catalana (sense micro, amb una veu de tro i un
gran atractiu físic) i va disfrutar de la sopa de peix com si el món,
literalment, estigués a punt d’acabar-se. I com diuen els estudiosos del seu
impressionant “Cant espiritual”, com qui sap que la vida és finita i que no hi ha vida més enllà.
Llàstima que, pel viatge de tornada,
es va estimar més la companyia d’una senyora elegantíssima del grup. No, no
estic gelosa. Ella tenia una cultura exquisida, una edat més adient i fins i
tot, potser, retirava una mica a la Maria del Mar Bonet ...
Jo em donaria a qui em volgués,
com si ni jo me n'adonés:
com una almoina que se'm fes
com si ni jo me n'adonés:
com una almoina que se'm fes
Estem vivint una època difícil per
als serveis públics on moltes vegades la imaginació ha d'arribar on no arriba
el pressupost. En aquest sentit, com veus els ànims entre els companys de les
nostres biblioteques públiques?
Sí, corren temps complicats, sort
que en els bons bibliotecaris hi ha una gran capacitat de sofriment i
creativitat capaces de superar qualsevol crisi.
Ara bé, la paciència té un límit.
Als de dalt de tot, que cada cop exigeixen més i compensen menys, se’ls està
esgotant el crèdit i hauran d’entendre que no es pot viure de renda i
d’imaginació.
Els pressupostos són els que són,
d’acord, però no ha de pagar els plats trencats la franja més desfavorida de la
professió. La misèria seria menys amarga si tinguéssim flexibilitat en la
jornada laboral, si es pogués compaginar feina, família i anar al Saló del
Còmic. Si es facilités la mobilitat entre administracions complicades i arcaiques,
si els equips de treball fossin més pràctics. Hi ha una productivitat
impagable, pròpia del treballador que
creu en la seva empresa, coneix els objectius professionals i personals i es
sent valorat i recolzat pels altres.
Molts col·lectius les passen més
magres, però això no és un consol. Em fa ràbia que ens considerin privilegiats
pel sol fet de treballar en condicions normals. Em preocupa que hi hagi
fornades senceres de bibliotecaris que no saben què vol dir un augment de sou,
una promoció interna, una oportunitat de demostrar les seves habilitats
desenvolupant bones idees o anar un congrés amb les despeses pagades. No pot
ser que gent molt vàlida hagi de patir un calvari per aprovar unes oposicions
kafkianes i després es passin anys rebent ordres rutinàries i bronques per tots
costats. Això no va bé per a la salut, no hi ha ànims ni vocacions que ho
aguantin. Que trist.
Espero que si algun dia s’acaba la
crisi i tornen les vaques grasses, tots haguem après alguna cosa sobre
austeritat i agilitat, dues paraules que estan a la primera lletra del catàleg
de matèries. Igual que arremangar-se, és clar!
Alguns creiem que després del
tsunami generat per les Tecnologies de la Informació i de la Comunicació el rol
del bibliotecari ha d'evolucionar assumint cada vegada més un paper de guia i
de transmissor cultural per poder sobreviure. Quina és la teva opinió al
respecte? Creus que els bibliotecaris estem prou preparats per aquest repte?
Suposo que amb això del tsunami et
refereixes al fet que els ciutadans poden accedir a llibres, pel·lis, música i
tota la informació del món sense aixecar-se del sofà de casa.
Crec que les biblioteques públiques
mantindrem la nostra essència. Convivim amb la tecnologia, igual que els fars
conviuen amb els GPS o el pa amb tomata amb les cup cakes. Cada cosa té el seu
espai, el seu paper, el seu públic, no són incompatibles ni s’anul·len
mútuament. Evolucionar? Sens dubte. Portem mil anys reconvertint-nos, més o
menys des de Mesopotàmia. Sobreviurem amb naturalitat si sabem captar què
necessita el públic. Tenim bases molt sòlides i més oportunitats que amenaces.
Sobre el concepte de guies i
preceptors, penso que està molt bé com a consigna, com a filosofia de base del
tipus “qui som? d’on venim? cap on anem?”, etc. Com un valor afegit, per
entendre’ns. Puc comprar-me roba online o confiar en un assessor d’imatge, puc
prendre’m un cafè de màquina o al bar de sempre que me’l serviran amb un
somriure. Aconsellar és delicat, i com totes les coses delicades s’ha de
tractar amb cura i no fer-ne un abús. Afirmar que el nostre futur és la
prescripció em sembla una mica reductiu.
Si
jo fos una mestra, o un arquitecte, un advocat, un paleta, un aturat, un
metge, un pastisser, el treballador d’una fàbrica o una mestressa de casa preferiria
el bibliotecari que camina al meu costat que no pas el que em marca el pas i
m’il·lumina.
I a més, suposant que tot el
personal tingués la formació necessària, com es fa per no caure en una actitud
maternalista? Només es pot transmetre el que realment ens apassiona. A quina
escola s’aprèn, la passió?
Jo crec en la predisposició. Poc
aconseguirem que els bibliotecaris es
formin en literatura si han passat 18 anys sense llegir. Haurem de
potenciar el perfil de cada treballador, aprofitar que les feines i les
persones són polivalents. Que hi ha facilitats tècniques per treballar de forma
cooperativa. Un bibliotecari especialista en literatura infantil pot assessorar
als del poble del costat o de l’altra punta del món, si se l’allibera de feines
més mecàniques. Ja no se’ns demana que siguem super mens i womens en tot, per
sort, més aviat és qüestió de generositat i comunicació.
Seguint aquest fil, la prescripció
apareix com una de les funcions fonamentals del bibliotecari del S.XXI. La
tendència, doncs, sembla ser la especialització y la cooperació. Et consta que
s'estiguin donant passos efectius en aquesta direcció a les biblioteques
catalanes? I si no, quins creus que haurien de ser?
Em consta que hi ha gent molt
trempada que està fent una gran feina en aquest sentit. Tenim grups de treball
especialitzats que obtenen productes útils que perduren. Els del COBDC són
força coneguts gràcies al paraigua d'un col·legi professional, però n'hi ha
molts més que jo admiro perquè es nota que estan fets amb tota l'ànima i d'ells
he après una barbaritat. 3 exemples (segurament n'hi ha molts més):
1)
el
blog de l'AMPLI em torna boja perquè és fresc i seriós alhora, I no és
piloteria.
2)
A
Girona és un orgull el grup CLER i les seves precioses guies de literatura
infantil i juvenil
3)
del
Grup Còmic de Barcelona destaca el butlletí Còmic Tecla. Quan porta un temps
sense aparèixer sembla que falti alguna cosa a l'aire.
A aquesta feina de formiguetes i de
“delicatessen”, sovint esgarrapada del temps lliure dels companys de base i per
amor a l'art, falta afegir-hi les grans transformacions a nivell de país i
altes esferes. S’han esborrat els desequilibris regionals en quant a formació
descentralitzada (s’han fet cursos sobre prescripció de tot tipus i a tot
arreu, presencials i virtuals) i s’ha millorat moltíssim en tema del carnet
únic i gaudim d'un préstec interbibliotecari nacional, gratuït i eficaç que
(toquem fusta) sobreviu a les retallades.
Però encara hi ha assignatures
pendents com ara la unificació de catàlegs. Cal que el ciutadà tingui la
percepció que totes les biblioteques són iguals sense distingir províncies ni
administracions.
Els bibliotecaris fem tots els
papers de l'auca, com sempre, però a més a més anem guanyant reconeixement com
a mediadors culturals. Dins de l'ampli ventall de la paraula “cultura”, el
llibre és el nostre punt fort i la nostra millor carta.
El futur passa per l'obertura i unió
amb tots els sectors (escoles, teatres, ateneus, etc.), però no hem de perdre
de vista que som referents en el terreny del llibre i la paraula escrita i la
valorització de l'immens i imprescindible patrimoni literari.
El concepte 'biblioteca musical
híbrida' proposa que la col·lecció física de les biblioteques i les
recomanacions de música en línia no són substitutives sinó complementàries, ja
que ambdues presenten avantatges i inconvenients. Comparteixes aquesta opinió?
creus que es un concepte vàlid?
Els audiovisuals a les biblioteques
van ser la bomba fa una dècada. Vam guanyar molts usuaris oferint tants títols
com els videoclubs, però amb diferents criteris de selecció, i sobretot gratis.
Es van invertir molts diners en col·leccions i mobiliari (i en antifurts també,
per desgràcia) i en aquella època va ser un punt fort i una bona decisió.
La realitat actual pateix una
reducció dràstica dels pressupostos paral·lela a la davallada dels préstecs i
una forta competència d’Internet. Dir que Internet no és una competència sinó
un aliat és com creure que l'Angelina Jolie pot ser la meva amiga.
Davant dels fets, no em semblaria
cap bestiesa deixar d’invertir en audiovisuals físics. Intentar potenciar-los
és com fer la respiració artificial a un moribund. Sóc més partidària de les recomanacions
en línia i concentrar les col·leccions en el llibre i la lectura.
Potser estic proposant un sacrilegi,
sobretot si ens fixem en grans biblioteques de l’estranger que mantenen
seccions d’audiovisuals espectaculars, i els hi funciona.
Però posats a gastar, m’estimaria
més destinar els diners a concerts en directe, cicles de cinefòrum i activitats
de divulgació de petit format, sempre gratuïts, educatius i que fomentin el
descobriment, la diversió i la convivència real, més enllà de les xarxes
socials i les cases particulars.
Iniciatives com els Glopets d’estiu
dels jardins d’en Pere Vidal a Caldes de Malavella, les audicions de l’Escola
de Música de Calonge dins la biblioteca o les guies que exposen a la Comarcal
del Pla de l’Estany amb motiu de l’(a)phònica a Banyoles haurien de tenir molt
més de ressò, recolzament i imitadors.
Aquests detalls aportarien frescor a
les biblioteques i una glopada d'aire pels artistes. Amortitzarien uns edificis
públics que han costat cars, motivarien els ciutadans a aixecar-se del sofà
d’una punyetera vegada i crearien complicitat amb els professionals que es
guanyen la vida fent i difonent música, cinema i altres arts audiovisuals
actuals i futures.
Actualment s'està utilitzant cada
vegada més la recomanació musical utilitzant la plataforma Spotify, Youtube o
Grooveshark, tothom crea el seu cercle d'amics per descobrir i compartir la
música. Creus que els bibliotecaris hauriem també de participar activament en
les plataformes de música social? com? amb quina funció?
La primera temptació és proclamar
que Sí, sens dubte, hi hem de ser presents! És l’eterna aspiració de donar
visibilitat i prestigi a la biblioteca, d’una banda, i aprofitar els
coneixements i el potencial del personal. Ens entusiasmen les tecnologies
fàcils, barates i sense complicacions amb els drets d’autor, sabem que seran bones
eines que cal explotar pel benefici de
tothom, i bla, bla, bla. El perfil dels bibliotecaris és propens a fer aquestes
coses: compartir, crear, difondre
continguts, provar coses noves... i disparar a tort i a dret, picotejant com
els pardals. Tu has fet una pregunta clau en només 3 lletres: COM?
Ja ho deia Benedetti: “Cuando
creíamos que teníamos todas las respuestas, de pronto, cambiaron todas las
preguntas”
Hi hem de
ser a qualsevol preu? Cadascú que faci la guerra pel seu compte? Hem de donar
una imatge unificada, o es poden reproduir grups i grupets com si fossin bolets
sota la pluja?
Mireu els perfils de Facebook o
Twitter, per exemple: hi surten totes les combinacions possibles de
biblioteques soles, consorcis urbans, comarcals, provincials, nacionals,
comercials, bibliotecaris que escriuen a títol personal, projectes oficials,
voluntaris i ONGs.
Algú ha calculat l’impacte real que
això ens aporta? Al receptor li provoca
sensació de desgavell o de riquesa?
I a la feina? Qui és el community manager que hi ha al darerre
d’un logo? Està de cara al públic? Ja pot atendre els usuaris, mentrestant?
Porta els cascos al cap tot decidint què posa avui de fil musical per anunciar
que, per fi, és hora de tancar la paradeta? Li provoca conflictes amb el company
que està endreçant els llibres?
I si ens dediquéssim més a
l’acompanyament real i a vendre totes les motos que tenim aparcades a les
prestatgeries? I si ens esforcem a promoure la lectura i deixem la música per
als que realment s’hi han de dedicar? Ho sento, és que imagino una moda vintage, a la inversa, per exemple que de
cop fessin furor els manuscrits dels arxius, per exemple. Ens apuntaríem al
carro amb el mateix entusiasme, des de tots els taulells? O ens organitzaríem
una miqueta per repartir la feina?
Que estàs en contra de les xarxes
socials?
No, al contrari! Hi estic absolutament a favor! La cooperació també passa per una major presència a les xarxes socials dels professionals (ni la meitat de biblios tenen perfil Facebook i no arriben al 25% les biblioteques amb Twitter). Personalment hi he après moltíssimes coses i he conegut gent molt interessant, i professionalment és indiscutible la seva força. Només opino que hi ha una certa confusió, i seria bo posar les coses més clares sobre qui fa què i quins beneficis aporta.
Escoltes música regularment? Quin és
el darrer disc que t'ha emocionat?
Només escolto al cotxe la ràdio i
algun CD passat de moda. Evitaré els informatius mentre no hi hagi bones
notícies, i mentrestant m’empasso cançons infumables i carrinclones que em fan
pensar en la meva iaia quan feia dissabte cantant a ple pulmó. Costums
meravellosos que no s’haurien de perdre mai: fer neteja, cantar sense vergonya,
escoltar la ràdio i recordar les iaies.
El meu nivell baixíssim, però, no
vol dir que sigui totalment insensible per via òtica. Dels discos, el que
m’emociona és la lletra, cosa que limita el meu univers musical als cantautors
en qualsevol idioma. El darrer disc que
m’ha cridat l’atenció és d’un grup molt jove. Són de per allà a La Garriga, bon
planter de rumba, reggae, funk i ska a la nostra terra. Es diuen Tetuà i el seu
disc “Anem cap a Mart” és ideal per a festes majors i barraques, amb una mica
d'accent barceloní i una gran riquesa d’instruments. Val la pena escoltar-los
perquè encomanen alegria: un virus indispensable per viure bé i contra el qual
ens estan vacunant contínuament. Haurem d'anar fins a Mart per ser una mica
feliços?
Moltes gràcies Esther per la teva participació
M'ha encantat aquesta entrevista! l'Esther és genial!
ResponEliminaVeig que les bibliotecàries d'avui dia, a més d'intel·ligents, son ben plantades. Potser em vaig equivocar d'ofici :)
ResponElimina