dimecres, 31 d’agost del 2011

La Discoteca d'AMPLI, LXIII: Perucho's, Zero de conducta

Perucho's



Barcelona, anys '70, sota l'underground de l'underground laietà, al marge del paraigües protector del circuit Zelestial, cruixia una música que pocs van tenir l'oportunitat d'escoltar. Alguns (molt pocs) músics proposaven anar bastant més lluny, i Perucho's van ser un d'ells. Segurament animats per la fúria del free jazz més radical, el geni de Messiaen, la creativitat experimental del pop i de l'avant-guarda europea i americana (Fluxus), els viatges sonors més crus de Velvet Underground ... (per anomenar simplement algunes referències) i una imaginació completament lliure al servei de la música, Jordi Graells, Oriol Pons de Vall, Albert Subirats i Oriol Perucho , el quartet original i clàssic, van apostar per llençar-se a volar, sense por, arriscadament sense xarxa, improvisant o composant meticulosament, fora de tota convenció estètica o mediàtica. Llibertat creativa, música lliure, lliure > Free : la música de Perucho's.

Probablement, poca gent va saber que l'any 1979, amb el grup a punt de desaparèixer definitivament, després de 6 anys de compacta però difícil existència, finalment van enregistrar i publicar un LP , amb la col·laboració d'una dotzena d'altres músics, que trencava radicalment amb qualsevol de les altres propostes d'aquella època en la música produïda a Barcelona.


Perucho's
(LP, Umyu, 1979)


Per sort, aquest any 2011, el segell barceloní La Olla Express , dirigit per Eli Gras , no només ha reeditat la música, sinó que també ha rescatat exhaustivament la història del grup i els seus membres gràcies a testimonis directes i preciosos documents originals d'aquells anys rebels i trencadors, en un magnífic box set.

Podeu escoltar 2/3 parts del disc, en streaming, en el seu bandcamp :


Simplement clicant a la imatge, o bé al següent enllaç: http://bit.ly/jWnAWO


Sota el pseudònim Jack Torrance, s'amaga Germán Lázaro, un dels millors cronistes de la música experimental barcelonina. Germán recull pràcticament tot el que cal saber sobre ells en un extraordinari text aparegut en el llibret del box set.

Tant és així que, per una vegada, en lloc d'explicar la meva relació personal amb aquesta música, aquests músics i aquells anys, m'estimo més adreçar-vos a ell. És un relat mereixedor d'una lectura atenta per entendre agunes claus d'una Barcelona creativa, realment original i -injustament- molt poc coneguda, que lluitava fugint de la grisor i els convencionalismes.
Sisplau, endavant Germán ;-)

http://www.laollaexpress.org/peruchos/press/libreto_cd-perucho%27s_la-garantia-es-el-nombre.pdf


En el seu blog Overlook Hotel , Jack Torrance també ha anat publicant de forma diferent, amb sucosos documents àudiovisuals, la història dels Perucho's. Aquest és l'enllaç als 5 capítols de la història (de més nou a més antic), més el post amb els vídeos de la presentació d'aquest CD, objecte, reportatge, LP que va tenir lloc el passat mes de maig al bar Almirall de Barcelona, a càrrec dels membres supervivents:
http://jacktorrance-overlookhotel.blogspot.com/search/label/Perucho%27s

També us recomano visitar aquests articles sobre el grup, publicats a La Web Sense Nom.
Un excel·lent espai web del qual us vam parlar ja fa temps en aquest altre article aquí, al bloc AMPLI.

* * *


Per a mi, l'element més valuós de la música actual el constitueixen les formes lliures. Els més profunds sentiments i les millors idees musicals poden deixar d'expressar-se, si existeix un limit de temps per fer-ho. No existeix cap forma musical que obligui a un música a tocar malament. El límit de la forma musical pròpia és el que situa a un músic al davant en un escenari.

Aquesta és per a mi la Música Nova, la que a un li agrada escoltar i interpretar. He de dir a tots aquells éssers humans que no estan d'acord amb les meves idees musicals, que estic segur de que si aprenem a captar la forma artística de la vida tindrem menys preocupacions, la nostra vida es perfeccionarà i podrem viure millor.
Ornette Coleman, 1969


* * *


El box set Perucho's està disponible a la Xarxa de Biblioteques Municipals de Barcelona: http://bit.ly/qtdNec

.

dilluns, 29 d’agost del 2011

Oliver Messiaen: els ocells no seran mai el mateix




"L'art vise à imprimer en nous des sentiments plutôt qu'à les exprimer. " [L'art busca imprimir sentiments en nosaltres, més que expresar-los.] Henri Bergson



Oliver Messiaen (1908-1992) és un dels millors compositors contemporanis. L'originalitat i profunditat de la seva obra depassa les intencions d'aquest article. Aconsellem, una senzilla passejada per Spotify per deixar-se imprimir per la seva sensibilitat: Olivier Messiaen. Les seves obres estan a les biblioteques, esperant que algun usuari curiós les vulgui sentir... Esperar? És això feina bibliotecària? No! Donem un pas al front i difonem Messiaen de la millor manera que sabem. Vam començar fa tres anys, aquí, i ara hi tornem.


http://userserve-ak.last.fm/serve/_/28034017/Olivier+Messiaen.jpg

En aquest post ens interessa parlar d'una de les característiques més singulars de l'obra de Messiaen, la vessant ornitològica. Efectivament, Messiaen va ser -al marge de compositor i organista- un obstinat ornitòleg. Aquesta passió pels ocells el va portar a analitzar el seu cant (el ritme, la simetria, la repetició, l'entonació) de cada espècie i a intentar traslladar aquestes característiques naturals a unes composicions de caràcter contemporani.

En aquest rar vídeo el propi Messiaen ens explica quines frases ha escrit imitant el cant dels ocells.


I continua aquí:


"Els ocells són músics, primer escolten les gotes d'aïgua, el xiuxiu del vent i després canten", va dir el mateix. La wikipèdia aporta, fins i tot, un catàleg d'ocells que van ser inspiració per Messiaen:






Los «pájaros» de Messiaen


I. Le chocard des Alpes


II. Le loriot


III: Le merle bleu


IV. Le traquet stapazin


V. La chouette hulotte




Alpendohle am Warscheneck.jpg


Oriole 2.jpg


Monticola solitarius philippensis.JPG


45-090506-black-eared-wheatear-at-Ipsilou-Monastery-.jpg


Tawny wiki edit1.jpg








Chova piquigualda
Pyrrhocorax graculus


Oropéndola
Oriolus oriolus


Roquero solitario
Monticola solitarius


Collalba rubia
Oenanthe hispanica


Cárabo común
Strix aluco








VIII. L'alouette calandrelle


IX. La bouscarle


X. Le merle de roche


XI. La buse variable


XII. Le traquet rieur


XIII. Le courlis cendré


Shorttoedlark59.JPG


Cetti's zanger.jpg


Monticola saxatilis NAUMANN.jpg


Buteo buteo 1 (Lukasz Lukasik).jpg


Oenanthe leucura Martien Brand.jpg


Curlew06.jpg


Terrera común
Calandrella brachydactyla


Ruiseñor bastardo
Cettia cetti


Roquero rojo
Monticola saxatilis


Ratonero común o Busardo ratonero
Buteo buteo


Collalba negra
Oenanthe leucura


Zarapito real
Numenius arquata


Gairebé totes les seves obres, a partir del 1952 tenen alguna al·lusió als ocells. Algunes d'elles són íntegrament dedicades al seu cant. En destaquem les principals.

El merle negre (blackbird) per flauta i piano (1952). Trobareu un preciós estudi en castellà sobre aquesta peça aquí.



Le reveil des oiseaux, per orquestra (1953), obra on Messiaen recollia els ocells que se sentien entre la mitjanit i el migdia a les muntanyes de Jura, als Alps.





Catalogue d'oiseaux (1956-1958), són 13 peces per piano. Es citen més de 77 espècies i no només s'imita el seu cant, sinó que també s'aconsegueix recrear el seu ambient, el seu hàbitat.




La fauvette des jardins (1971), escrita després de sentir durant dos dies seguits a la curruca al costat del llac de Laffrey, al costat de la muntanya Grand Serre.





L'infatigable Richard Dawkins, a Destejiendo el arcoiris, sosté que conèixer el mecanisme físic que genera els arcs de sant martí no només no els hi resta fascinació (com acusen els poetes) sinó que l'augmenta considerablement. De la mateixa manera els ocells no seran mai el mateix, després de Messiaen. El compositor del temps present imprimeix sentits inèdits a la realitat. L'artista crea natura.


Messiaen al catàleg de biblioteques, aquí. 60 obres esperant la seva difusió i la seva escolta.

diumenge, 28 d’agost del 2011

El vídeo del diumenge: Iceman o el foc d'una sola nota


Al Maestro Vallejini, insustituible cómplice musical


L'any 1991 es va organitzar un extraordinari festival de guitarra a Sevilla. Durant 5 dies seguits, van passar alguns dels millors guitarristes del món de tots els estils. El primer dia estava dedicat al blues. Hi desfilaren Robert Cray, BB King, Bo Didley... però quan la nit estava encara a mig encendre va aparèixer com un cometa en combustió el gran ALBERT COLLINS.


http://userserve-ak.last.fm/serve/252/419728.jpg

Albert Collins -nascut a Texas- tenia llavors 59 anys. Va morir dos anys després. El seu estil amb la guitarra és completament incendiari: colpeja amb el dit estirat com si vulgués fustigar les cordes, porta l'instrument penjat de costat, i utilitza una distorsió ben trencada. Però el seu control del so i del temps és fora de sèrie.

A banda de les rareses tècniques, Collins va ser capaç d'injectar alegria i foc a un gènere on, com al flamenc, la festa parteix del lament. Albert Collins va sortir aquella nit amb tots els seus recursos expressius (gestials, vocals, guitarrístics) en plena forma. La tercera cançó va ser "Iceman", irònic sobrenom que li van posar a causa de les seves fogueres musicals. El solo que comença a partir del minut 3:30 és un prodigi d'intensitat, senzillesa i força interpretativa. Impossible per algú altre. No ho intentin als seus escenaris. És foc amb una sola nota.

Es recomana pujar el volum al màxim:




Una foguera per l'últim diumenge d'agost. Llarga vida al bluesman alegre i incendiari!
Aquí el trobareu a Spotify: Albert Collins

divendres, 26 d’agost del 2011

Monk: geni és qui s'assembla més a si mateix


El document que us mostrem a continuació constitueix una de les millors recopilacions de consells musicals que mai s'han escrit. Una síntesi pròpia de Lao Tse. És només un paper, escrit a gran velocitat, que ha sobreviscut a més de 50 anys de peripècies. Aquests són els seus dos protagonistes:


https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiTZzK0gqA9unPwOMgw4QUwKSKvUIYXrwe_P8CQLtLh5Q-Wdpf56SuctiOPmjtD-_YeWkZR0olqG6lJrUk0F6YshY0ibTnyn1n0sa-rvpSulo7Exts-PIIBNL1-eRk4Qih27bIvd_JenTkf/s400/thelonius_monk.jpg

Thelonious Monk


Steve Lacy


I aquesta és la seva peripècia:

Steve Lacy era un prometedor un saxo soprano de Nova York que havia debutat amb Cecil Taylor. El seu impuls amb aquest instrument difícil va ser decissió perquè altres intèrprets (com ara John Coltrane) es decidíssin a usar-lo. Lacy admirada a Thelonius Monk amb tanta passió que va aconseguir ser admés a la seva banda.

Thelonius Monk ja era el compositor i solista amb més personalitat del jazz. Un creador amb una gràcia artística pròpia, també considerat per la seva inquietant personalitat extramusical (una barreja de malaltia mental, distància social, mirada lisèrgica i comportaments inusuals). Els músics de be-bop coneixien el talent de Monk i són molts els grans artístes (de Miles Davis a John Coltrane, passant per Sonny Rollins) els qui van rebre classes fraternals d'aquest mestre estrany.

No sabríem res d'aquestes lliçons caòtiques si no fos per Steve Lacy. Després dels primers concerts, Monk va voler tenir una conversa amb Lacy per donar-li alguns consells. El jove Steve va apuntar al seu quadern algunes frases mentre conversava. Són or de 1960, són la destil·lació d'un dels grans genis de la història de l'art, el final de la història del piano. Aquí






Per si ho voleu traduït:

- Que no siguis bateria no vol dir que no hagis de portar el temps.

- Marca amb el peu i canta la melodia al teu cap mentre toques.

- Deixa de tocar aquelles notes rares (aquella merda), toca la melodia!

- Fes que el bateria soni .

- La discriminació es important.

- Tens que sentir-ho per sentir-ho, ho sents? (Sentir en l'acepció de "sensibilitat").

- Tot bé!

- Sempre ha de ser de nit, sinò no encendrien les llums.

- Cal que que la banda s'aixequi!

- Evita als qui interrompen.

- No toquis la part del piano, jo la toco. I no m'escoltis. Se suposa que sóc jo qui t'està acompanyant.

- L'interior d'una cançó (el pont) és el que fa que l'exterior soni bé.

- No toquis de tot (ni tot el temps); deixa passar algunes coses. Deixa música només imaginada. El que no toques pot ser més important que el que no toques.

- Una nota pot ser tan petita com una agulla o tan gran com un món, depén de la teva imaginació.

- T'ha de mantenir en forma! Sovint un músic espera que li surti un bolo, i quan ho aconsegueix, està fora de forma i no ho pot fer.

- Quan estiguis swingejan, swingeja encara un poc més!

- Com hem d'anar vestits aquesta nit. Tan impecables com sigui possible.

- Siempre deixa'ls amb ganes de més.

- No avisis ningú per un bolo, només puja a l'escenari. Aquestes peces van ser composades per què al tocar-les fins i tot els jazzmen s'interessesin el suficient com per venir a l'assaig.

- Ho tens! Si no vols tocar, llavors explica un acudit o balla, però de totes formes ho tens (a un bateria que no volia fer un solo).

- Qualsevol cosa que pensis que no pot fer-se, algú apareixerà i la farà. Geni és qui més s'assembla a si mateix.

- Intenten que senti odi pels blancs, però sempre apareix algú que ho espatlla.



Aquí trobareu el fruït d'aquesta col·laboració, via Spotify:

1) Steve Lacy plays Thelonius Monk

2) Only Monk


I finalment, aquí trobareu a aquell que més s'assemblava a si mateix, Thelonius Sphere Monk en vol únic: