dimecres, 29 de desembre del 2010

Recomanacions musicals de desembre a la biblioteca Clarà


Com cada dos mesos fem a la Biblioteca Clarà, del lot de novetats fem una tria destacada. Us presentem la d'aquest desembre!
Bones festes i bona música per a tots els lectors de l'AMPLI


Novetats musicals a la biblioteca Mercè Rodoreda. Desembre '10

Biblioteca Mercè Rodoreda


Guia de novetats musicals per aquest desembre.

Com cada mes dins aquesta guia, els companys de la biblioteca Guinardó-Mercè Rodoreda , de Barcelona, també recomanen, en forma de ressenya, tres treballs destacables d’entre tota la llista.




dilluns, 27 de desembre del 2010

AMPLIATS 12/10 JOAN COLOMO


AMPLIATS
és el títol d'una sèrie d'entrevistes que
pretenen acostar-nos a un seguit de grups i solistes emergents de l’escena musical barcelonina que ens revelen les seves fílies significativament musicals. Recuperem el fil i ampliem la sèrie amb Joan Colomo.


Contra todo pronóstico (BCore, 2009) és el debut en solitari d’aquest inquiet i polifacètic músic que ha format part de bandes com The Unfinished Sympathy, La Célula Durmiente o Zeidun.


Joan Colomo. Un comino

La seva música està entre el pop i el folk. Juga amb la veu, canta en castellà, català, anglès i en els seus concerts, una mateixa cançó mai sonarà igual dues vegades... creativitat i sentit de l’humor al poder!

Joan Colomo. L'ocell

Actualment està gravant el seu segon treball. L’esperem amb moltes ganes.. Mentrestant, aquí va l'entrevista:


1) Disc, cançó o músic de capçalera en aquests moment

La canço “Vital signs” dels Midnight juggernauts





2) Tres discos que t’emportaries a un viatge intergalàctic

Long gone before daylight de The cardigans (Stockholm, 2004)


After the gold rush de Neil Young (Warner, 1970)


White Trash de Nofx (Epitaph, 1992)


3) Ets el cap de la NASA i has de transmetre una cançó a l'espai exterior per intentar el contacte extraterrestre. Quina cançó escolliries?

“Touch me” dels Doors



4) El millor concert que has vist últimament

Jorge Drexler en solitari al Palau de la Música




5) El millor concert que has vist mai



El primer concert de Randy a Sant Feliu de Guíxols





6) El músic o la banda amb qui t’agradaria compartir escenari i encara no hagis tocat mai

Rihanna




7) El teu proveïdor musical preferit (botiga de discos / d'instruments, bloc, web, netlabel, biblioteca)

En Mau i la Ines (són persones)


8) Una addicció musical

NOFX



9) Productor favorit actual


Em flipen els suecs… un que es diu Tore Johansson i el Pelle no sé què…


10) La cova on s'amaga Joan Colomo per escoltar el seu botí musical?

Només escolto música al cotxe… però vaig molt en cotxe!!


11) MP3 o vinil? Faraday o PopArb? Chicago dècada dels 50 o Seattle anys 90? Sidecar o Magic? Fender o Gibson? Calçotada al Montseny amb els Surfing Sirles o paella a la platja amb Les Aus?

Jajaja seré diplomàtic… Em quedo amb el Chicago dels 50 i amb Fender. La calçotada al Montseny però amb els sirles i les aus plegats. Els altres es quedarien en un empat.


12) L'última lectura que t’ha entusiasmat

Canto a mi mismo de Walt Whitman (Losada, 1968)


13) L'última pel·lícula que t’ha entusiasmat

Espartaco (dir. Stanley Kubrick)



14) Ets fanàtic de les sèries? Segueixes alguna actualment? 


Siiiiiii!!! Fringe, how I met your mother, the big bang theory


15) La cançó que més et diverteix tocar en directe

Es trist però són les de la Shakira


16) Alguna recomanació de Joan Colomo per als que escoltin per primer cop la teva música

mmmm… cap …


17) i ja per acabar.. Agafes cds en préstec/fas ús de les biblioteques públiques?

De tant en tant… M’agradaria poder anar més freqüentment a les biblioteques.

http://www.myspace.com/joancolomo



Shakespeare's Sister


divendres, 24 de desembre del 2010

Iannis Xenakis - Polytope de Cluny

.
Iannis Xenakis
(1922 - 2001)

Compositor i arquitecte d'ascendència grega i nacionalitzat francès, aclamat com un dels compositors més importants del segle XX.


Estic convençut de que no s'assoleix una visió universal de les coses a través de la religió, el sentiment o la tradició, sinó a través de les ciències naturals. Amb l'ajuda del pensament científic. Això no significa que només amb això, i sense altres punts de referència, sense un pensament més general, poguem arribar a algún lloc. El pensament científic em posa a les mans un instrument amb el qual podré dur a terme les meves idees d'orígen no científic. I aquestes idees són el producte de determinades visions i intuïcions.

Amb aquestes frases, Xenakis descriu amb molta exactitud el seu mètode de treball. Primer està la imaginació, la idea d'una determinada construcció que , en el seu cas -com es propi d'un arquitecte i ex-col·laborador de Le Corbusier- sol ser de caràcter visual; després d'observar-la en detall, analitzar-la i concretitzar-la, elabora a partir d'ella una sèrie de fórmules i combinacions irrefutables: els seus 'punts de referència' ; aquestes dades de partida les introdueix, per exemple, en una computadora (també va utilitzar altres mètodes i aparells) que, en funció del programa al qual obeeixi , li ofereix una sèrie de resultats puntuals d'entre els quals podrà seleccionar els més convenients o aprofitables per seguir treballant sobre ells fins, finalment, convertir-los en signes musicals i en música.

Xenakis mostrant el funcionament de l'UPIC
Unite Polyagogique Informatique du CEMAMu
- Centre d'Etudes de Mathematiques et Automatiques Musicales-

un sistema informàtic generador de formes definides en una placa gràfica i convertides en paràmetres musicals




partitura gràfica UPIC de l'obra Mycenae-Alpha de Xenakis


El fet de que en aquesta espècie de traducció d'una 'visió' inicial en un resultat sonor s'utilitzi una dosi considerable de 'pensament científic', de que Xenakis recorri al càlcul de probabilitats o a teories sobre l'atzar per tal d'assolir els seus objectius, resulta pràcticament indiferent a l'hora d'escoltar i connectar amb la seva música.

Polytope

En les seves composicions, els sons aïllats i les masses sonores, mollejades d'una forma molt plàstica, es posen en moviment, es despleguen en ventall, formen cercles els uns al voltant d'altres, són travessades sobtadament per agullons de soroll, comencen a vibrar amb força, es barregen amb desordre o s'agrupen com arrossegades per la força d'un remolí, formen illes, es tornen poroses o es redueixen poc a poc a uns mínims trets esquemàtics i s'esvaeixen.
El propi Xenakis ha comparat aquest tipus d'imatges sonores que prenen forma i es deformen com si les mogués una força invisible amb núvols o galàxies. Per tal de crear la sensació de que aquestes masses de so, soroll o ambdues coses juntes realment s'eleven per l'aire com núvols o galàxies, Xenakis distribueix als músics entre el públic (Terretektorh, 1965) o al voltant del públic (Persephassa, 1969) .

Aquest tipus de posades en escena que gairebé podríem anomenar instal·lacions sonores arriben a un punt culminant amb els impressionants espectacles de llum i so coneguts com Polytope - el primer a Montréal, composat el 1967 i el segon a les Termes Romanes de Cluny, composat el 1972- en els quals s'uneixen una concepció del so en forma de polígon mòbil dins d'un espai determinat i una sofisticada instal·lació de llums.

Polytope de Cluny, Paris 1972

Poly significa molts, tope significa lloc. Els polytopes són un intent d'invenció d'espais articulats apropiadament mitjançant esdeveniments sonors i lumínics. Amb ells, Xenakis integrava la llum a la suma de música, electrònica i arquitectura.


L'obra consistia en una composició electroacústica de 25 minuts de duració enregistrada en una cinta de 8 pistes. Es van instal·lar en uns andamis diversos centenars de flaixos que es disparaven per crear patrons de llum. A això se li afegien tres làsers de colors diferents que projectaven al llarg d'una volta per mitjà d'una xarxa de miralls ajustables. Fou la primera vegada que Xenakis va utilitzar un ordinador per tal de coordinar tota la instal·lació.

Us presentem un film de Ubu Web amb l'obra Polytope de Cluny que inclou dibuixos i imatges originals d'aquest excepcional esdeveniment artístic.




Iannis Xenakis
a la Viquipèdia
http://ca.wikipedia.org/wiki/Iannis_Xenakis



dimarts, 21 de desembre del 2010

La Discoteca d'AMPLI LIX: Bongo Fury / by Zappa & Beefheart

.
Frank Zappa & Captain Beefheart Bongo Fury (DiscReet Records, 1975)



Avui, dimarts 21 de Desembre del 2010, Francis Vincent Zappa hauria fet 70 anys.

Divendres passat, 17 de Desembre del 2010, va morir Don Van Vliet, més conegut com Captain Beefheart, quan només li faltava un mes per arribar també als 70 anys de vida.

Aquest post només vol ser un petit homenatge a dos dels artistes més admirats pels redactors d'aquest bloc, mentre prenem temps per dedicar-los un article amb la densitat que bé mereixen.

La proximitat entre les dates ens fa recordar la seva relació.
Una amistat que neix al final de l'adolescència (concretament, durant el 1955), enmig del no res del desert californià. Dos prodigis creatius en potència, estranys entre els seus, fanàtics del Rhythm&Blues i de l'avantguarda, trobant una sorprenent complicitat creativa, produïnt un llegat artístic complex i fascinant.

Frank & Don


Van Vliet va ser el col·lega de Zappa, el seu protegit i, de vegades, el seu rival més amarg.
Dos 'mascles alfa' dins un perpetu conflicte sense resolució, tan creatiu com contrari a la música que ells van crear. Dos genis en colisió que l'any 1969 van parir conjuntament el que està considerat com un dels millors àlbums de la història de la música popular del segle XX, l'infinit i extraordinari Trout Mask Replica. Una obra mestra del Captain Beefheart i la seva Magic Band composat i treballat per la banda durant un any, i produit per un implicat i talentós Frank Zappa.
Trout Mask Replica


L'àlbum que us presentem avui és, però, l'únic treball signat en comú per tots dos...

El 1970 (ambdós ja amb 30 anyets ...) els dos vells amics van tenir un incident: Don va presentar la seva futura esposa (Jan) a Frank. La resposta de Zappa sembla que va tocar els ous a Van Vliet de tal manera que va estar 5 anys sense dirigir-li la paraula i retirat de la música.
Situació que va acabar quan Zappa va proposar a Beefhart cantar amb la seva banda, els llegendaris Mothers, durant la seva gira de 1975 [sembla oportú comentar aquí que el 4 d'0ctubre de l'any anterior, el mític promotor barceloní Gay Mercarder (Gay & Co) va aconseguir portar a Frank Zappa & Mothers al Pabelló del Joventut de Badalona, un esdeveniment importantíssim en una època marcada per la grisor cultural al nostre país] una gira a la que van Vliet va accedir .

Bongo Fury és el testimoni d'aquest moment, 7 temes en directe enregistrats en dos shows a l'Armadillo World Headquarters de la ciutat d'Austin, a l'estat de Texas, USA, la primavera del 1975, complementat amb 2 temes enregistrats en estudi uns mesos abans. Com podreu comprovar, ens trobem davant uns músics de gran talent, amb una creativitat desbordant i valenta, presentada amb un virtuosisme tècnic aclaparador. Només cal fer un cop d'ull als membres de la banda en el moment més alt del llenguatge de fusió entre el jazz, el rock i l'avant-guarda.


Us oferim una selecció de tres dels temes d'aquest àlbum, un disc que va resultar ser la darrera col·laboració entre dos dels més interessants artistes del nostre temps.


Terry Bozzio – bateria
Napoleon Murphy Brock – saxo, veu
Captain Beefheart – veu, harmònica
George Duketeclats, veu
Bruce Fowler – trombó
Tom Fowler – baix
Chester Thompson – bateria
Denny Walley – veu, guitarra slide
John Williams – fotografia, foto portada
Frank Zappa – veu, guitarra



Frank Zappa a la Viquipèdia
Captain Beefheart a la Viquipèdia

.

dilluns, 20 de desembre del 2010

Noves veus del pop a Catalunya : una guia de la biblioteca Armand Cardona (Vilanova i la Geltrú)


Els companys de la biblioteca Armand Cardona, de Vilanova i la Geltrú, han publicat en el seu bibliobloc Una mar de lletres , una extensa guia dels enregistraments sonors relatius al nou pop català disponibles en el seu fons i exposats a la biblioteca durant aquests dies.
Un excel·lent treball compilador perfectament útil per als companys d'altres biblioteques; fonament i sentit del treball cooperatiu que es vol impulsar des del primer dia des d'aquest bloc musictecari.


selecció de cançons dels enregistraments de la guia


Secció musical de la biblioteca Armand Cardona
.



.

dissabte, 18 de desembre del 2010

Morente ... maestro

Enrique Morente

(Granada, 25 de desembre de 1942 – Madrid, 13 de desembre de 2010)


El mateix dia que uns quants dels instigadors d'aquest bloc ens trobàvem al voltant d'unes gerres de cervesa i unes gambes, per parlar de projectes futurs i celebrar que ens hem conegut, ens arribava la notícia de la mort del cantaor Enrique Morente, un dels grans de la història del flamenc i de la música universal. Un brindis per l'artista!

Servidora va tenir la sort de veure'l el 6 de març d'aquest any a Santa Coloma de Gramenet dins el II cicle Catalunya Arte Flamenco. Tot un luxe.

Cantaor flamenc i renovador del cante, des d’aquest bloc musictecari, un petit homenatge al seu arte, via Carlos Saura.




Web oficial d’Enrique Morente i Wikipèdia.

Enrique Morente al catàleg de les biblioteques públiques Argus (Generalitat de Catalunya) i Aladí (Diputació de Barcelona).

Flamenc a l'AMPLI.


dimecres, 15 de desembre del 2010

Playlist -Live!: Za!





Aquest divendres 17 de desembre tenim una nova sessió del PLAYLIST – Live! a Vapor Vell.

Us repetim la formula per si amb el nom (i les edicions passades) no ha quedat clar. Un playlist en directe: un músic ens selecciona, comenta i ens punxa 10 temes que han estat claus en la seva estètica musical, sense límits temporals, ni de gèneres.

Aquest és el punt de partida... a partir d’aquí els músics convidats evolucionen la idea i la porten fins on ells vulguin.

Nosaltres els hi demanem 10 temes, ells ens seleccionen 10.000 perquè quan es comença a parlar de música, d’influències, de descobertes, de similituds, de filies i de fòbies és difícil posar un límit.


Aquest sessió els músics que ens parlaran són Za!

Un grup que no coneixia abans de programar-los però del que ja en sóc fan. Per dues raons:

  1. mola el nom: Za! amb exclamació!!! Si la gent cridéssim més i penséssim menys... no sé si seriem més feliços però si que aniríem més desetressats per la vida!!!
  2. mola el que he pogut sentir al seu Myspace (el cd que tenim a la biblio està prestat i encara no l’he vist!).

Un parell de paios sorollosos, patilleros i talquals que encabeixen tot els sons que han assimilat en la seva vida en cada tema... bé... això ho he llegit en no sé quina entrevista. Però m’ha molat.

Au, el divendres en sabrem més.




dilluns, 13 de desembre del 2010

SIS-Novetats discogràfiques desembre 2010

La Subdirecció General de Biblioteques del Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació de la Generalitat de Catalunya ha publicat la Bibliografia Selectiva de Novetats núm. 77 (desembre de 2010). La Guia inclou també la secció de gravacions musicals, una selecció feta pel Grup de Treball de Música.




A continuació, una selecció sonora (via Spotify) per descobrir i gaudir d'aquestes noves propostes musicals per a les biblioteques:



SIS-Jazz i blues DESEMBRE 2010

SIS-Rock, Pop, Electrònica DESEMBRE 2010

SIS-Clàssica DESEMBRE 2010

SIS-Bandes sonores DESEMBRE 2010

SIS-Música per a infants DESEMBRE 2010


dijous, 9 de desembre del 2010

La Discoteca d'AMPLI, LVIII: Una historia... / Orquestra Plateria


Per primera vegada en aquesta sèrie dedicada als discos que han significat alguna cosa especial a la nostra vida, la presentació de l'àlbum va a càrrec de dos dels redactors d'aquest bloc. Un experiment interessant per veure les diverses emocions que desperta una mateixa obra en persones diferents.



Una historia... és el tercer disc de l'Orquestra Plateria, gravat en directe a l'Aliança del Poble Nou de Barcelona el 1981 ara fa pràcticament 30 anys, o dit d'altra manera fa tres dècades!
La gravació va anar a càrrec de Manor Mobile Studio de Londres i es en aquest disc quan per fi trobem temes propis entre els que destaca el que dóna nom al disc, l'autoria del qual recau en un jove mestre Josep Mª Bardagí.


amb un clic, imatges a gran definició



El temps transcorregut, així com la seva no-edició mai en cd, l'han convertit en emblemàtic d'una orquestra i d'una època, a mig camí entre els sons llatins i de festa major dels setanta i a l'espera de la modernitat artificiosa de les caixes de ritmes dels vuitanta, que estaven a la volta de la cantonada.

Imatge de la Plateria al festival Canet Roc del 1977, el de la pluja i del fang, de l'Ocaña, de l'Astarot Universd'herba i del descontrol total.


L'altra història de la Plateria es la del grup, la d'una banda que s'estrena la nit de cap d'any del 1974 al llegendari Zeleste del carrer Plateria de Barcelona. Curiosament a partir d'una idea de tres figures cabdals de la música catalana: Jaume Sisa, Gato Pérez , i l'Albert Batiste. La proposta era fàcil, muntar una orquestra per la festa de cap d'any que interpretés la música d'envelat que ells sentien de petits. L'actuació ambientada i decorada per la gent del Rrollo enmascarado, va vestir la vetllada d'una imatge d'avantguarda i d'un aire underground que va acabar generant una gran demanda en tot tipus d'actes reivindicatius i festes varies. Així poc a poc es va anar fent amb un nom i un estatus que ha perdurat llargament fins avui en dia.


imatges a gran definició


El disc es una contagiosa i vitalista invitació a la berbena, a la festa, al ballar i al riure. L'orquestra ataca per igual tot tipus de ritmes i balls.
Amb aires nord-americans, ens porten amb energia des d'un rock'n'roll (Mujer cruel) a un Charleston (Charles Bix), i d'un Swing (Swing 39 de Django Reinhardt) a un jazz suau amb el seductor Vals for Debbie de Bill Evans.
Els ritmes llatins, autèntica bandera del grup, esclaten fogosament amb Miedo al Cha-Cha-Cha, Cachita i Ábreme la Puerta. En alguns casos observem la força de la percussió i la influència que desprès encara serà mes pausible de Fania, en ocasions no crec que sigui gens agosarat parlar d'una autèntica Fania All Stars Catalana, tant per concepció com per interpretació.
Les lentes també tindran el seu moment per deixar pas als arrambaments a la pista de ball amb Puerco Mundo, un trist i depressiu bolero composat i interpretat, com sempre amb inspiració, per un malenconiós i inconfusible Manel Joseph.

Manel Joseph
La riquesa del disc es certifica amb dos temes propis Canvi d'Actitud i Una historia.
Observem que a la carpeta del disc, on hi ha la relació de cançons contingudes, hi consta també quin tipus de música es: bolero, rumba, etc...jo crec que el que pretén es facilitar l'ús del disc en festes, el que no fa més que confirmar la veritable intenció festivo-lúdica del grup, així el punxadiscos de torn sempre podria accedir ràpidament al tipus de cançó que demanés l'ambient en cada moment.

No recordo exactament quan va arribar a mi aquest disc, recordo que el vaig comprar en una fira del disc de Montjuïc juntament amb un altre d'un grup molt divertit que es deia Pere Flipat i que encara conservo. Si que recordo amb moltíssim carinyo els envelats de festa major del meu poble, en meravelloses i estrellades nits d'estiu embolcades per la marinada. Per a mi, els sons d'aquesta Plateria més primigènia em transporten a aquells temps on no es ballava amb l'oïda sinó amb el cor, i els peus marxaven cap aquí i cap allà incontrolables.
Aquest disc respira festa pels quatre costats, una festa a vegades innocent i divertida altres picant i entremaliada. L'excel·lència de tots els músics que han anat passant pel grup amb els anys l'han convertit en el que és, un dels millors grups de ball del món capaços d'interpretar-ho tot amb un segell inconfusible on, si rasquem, trobem molt de latin jazz. O potser tant sols m'ho ha semblat a mi, però m'agrada pensar així.

Jaume Vilarrubí Prats


Per primera vegada a la xarxa, una selecció en streaming de temes d'aquest disc.
Enjoy!




1981: si m'escoltes un moment, jo t'explicaré una història ...

Al febrer havia hagut ni més ni menys que un cop d'estat.
Durant una nit, llarguíssima, vam experimentar el terror de la ressurecció de la dictadura de Franco, un malsón que tot just començàvem a espolsar de la nostra vida com qui s'espolsa un tel de cendra i caspa que l'ha cobert durant anys.

Alguns de nosaltres encara vam passar una por suplementària: el terror del noi de 20 anys obligat a jugar durant un any a soldadets i guerres (ja una bona putada en si mateixa) que de sobte experimenta que la cosa no va en broma quan el fan fer la motxilla de campanya, li donen munició de veritat i una capsa amb menjar! ... Por, molta por a no tornar mai més a casa, a que em féssin disparar contra algú, a que algú em disparés a mi ...
Durant aquella nit angoixant, el franquisme sense Franco va establir ben clarament quins eren els límits de la democràcia espanyola que tot just acabava de néixer. I ja mai més res va ser com molts ho haviem imaginat. L'eufòria per la conquesta de la llibertat deixava pas a un progressiu i amarg sentiment de desencís per la consciència de que els que havien guanyat la guerra civil no estàven disposats a renunciar als seus privilegis. En tot cas, només acceptaven compartir certes parcel·les de poder polític (i només polític: ni judicial ni econòmic) per tal de ser acceptats a la comunitat internacional. Un moment essencial per entendre les claus de la nostra història actual.

Per sort, però, la cosa no va passar d'aquella nit i vam poder desfer la motxilla, ens van fer tornar la munició i aquella terrorífica capsa amb menjar amb la inoblidable llegenda: "Ración Nº 5". Així que, al setembre, els militars em van deixar tornar a casa després d'un any delirant vestit de caki al desert murcià, i jo també recuperava la llibertat. I aquells dies eren els dies de la Mercè, la Festa Major de Barcelona.
Les festes i els balls populars al carrer, als pobles, als barris, des de ja feia uns anys, eren la veritable salsa dels anys de la famosa transició, una de les manifestacions més espontànies i evidents de la llibertat que anàvem conquerint en totes les facetes de la vida. La música de ball prenia ara una nova dimensió.
Durant la dictadura, la música de ball va ser el refugi on generacions de joves posaven a prova les restriccions i la vigilància de la moral catòlica més integrista així com la delirant Ley de vagos y maleantes (substituida després per la patètica Ley sobre peligrosidad social).
El saló de ball era el lloc on trobar una parella, desafiant tímidament les estrictes normes de conducta sota la vigilància, real o psicològica, del règim. Els dijous i els caps de setmana les orquestres de ball donaven forma als sentiments i portaven una mica de color a les vides d'un temps molt fosc. Sales històriques com La paloma o La gavina azul (la sala de ball on, ballant, es van coneixer els meus pares) a Barcelona, orquestres mítiques com la Maravella, o les dirigides per mestres com Bonet de San Pedro, amb veus solistes com Antonio Machín, Lorenzo González o Ramon Calduch acollien i emitien melodies i ritmes per on deixar anar cos i ànima.
Tot dintre d'una enravenada professionalitat que, massa sovint, s'enyora avui en moltes de les orquestres de ball de les festes majors. La música en viu és cara, i molt cara si es contracten bones orquestres ... Tant és així que, paulatinament, són cada vegada més nombrosos els pobles o els barris que substitueixen l'orquestra de ball per la disco-mòbil en les seves festes populars. Qüestió de gustos canviants i de pressupost minvants. Si es tracta de fer el màxim desplegament de decibels per animar al personal amb els èxits de moda segurament tant se val ... però l'Orquestra Plateria era un altra cosa, i encara avui la voldria veure a la plaça major del meu poble.





pura Plateria


L'any 1981, quan es va publicar Una historia ... , segurament era la millor orquestra que es podia tenir en qualsevol envelat. Així que en aquelles Festes de la Mercè allà estava, com no, la gent de la orquesta de plata y oro amb la seva desbordant cantidad de sabor.
Jo, que mai he ballat res de res, els adorava perquè m'emplenaven d'alegria i bones vibracions. Ells ja ens havien regalat dos àlbums excel·lents, incrementant la dignitat un gènere tan bàsic i necessari com la música de ball. Sense apartar-se gens de l'ortodòxia, la Plateria aportava una estranya sofisticació molt nova, un bon gust afegit que provenia de l'amor per altres components musicals i extramusicals, aliens a la tradició d'aquesta música elemental.
Músics exquisits, sincers, creatius, divertits i enrrollats que, en incloure composicions pròpies, en aquest tercer àlbum ens mostren una faceta nova que amplia el concepte de mera orquestra de ball. És un àlbum de la Plateria, divertit i explosiu com sempre (quin solo extraordinari d'Emili Baleriola, fent homenatge al swing de la guitarra de Django Reindhart!), però aquesta vegada no es limiten a interpretar expressivament el repertori clàssic del ball de saló i de verbena, sinó que hi ha alguna intenció per donar un pas endavant.
Potser inspirats en el toc identitari de la Fania, el sentiment lúdic s'enriqueix amb un component més personal. Es pot escoltar en diverses parts del disc però trobem alguna cosa especial en la cançó que li dóna títol i la seva precedent.

'La vida me ha ido enseñando,
me han contado muchos cuentos
pero nadie me ha explicado
como se olvida por dentro.'

(Puerco mundo)

El bolero acostuma a ser un gènere passional i dramàtic, tendent a una exageració que, de vegades, pot resultar paròdica, però en el tema Puerco Mundo, el bolero d'en Manel Joseph, es pot apreciar un dolor sincer i devastador. Un bolero es balla arrambat a la parella de ball; una ànima trencada per l'adéu en mans de l'amant que s'en va o en braços d'un acompanyant en la tristesa. Rematant el set, Una historia... , la rumba puertorra de J.M. Bardagí, projecta una demolidora sensació de solitud que acaba per potenciar l'efecte del tema anterior. Tot plegat, i sense esperar-ho en un disc per ballar, i enregistrat en directe, ens arriba un sentiment molt intens i emocionant, poc habitual en la música de ball.

És possible que no tinguès res a veure però ... de la mateixa manera que el cop d'Estat havia escapçat una alegria innocent, plena d'esperança en els nous temps, el tercer disc de la Plateria sóna també més madur en aquest sentit, com si també haguès perdut certa innocència. Opino que el disc és molt bo. A l'excel·lència en les interpretacions i la varietat del repertori s'afegeix aquest toc d'autor que l'enriqueix molt. És una llàstima que passés tan desapercebut en el seu moment, entre els hits de Pedro Navaja (al 2n disc) i Ligia Elena (al 4rt).

El cas és que en aquest àlbum hi ha quatre o cinc cançons que em van acompanyar com una poderosa banda sonora durant aquells temps de retorn a la vida normal, amb totes les seves conseqüències, i que ja formen part de la meva història. No era una època fàcil, jo també havia de construir una història i també havia perdut la innocència.

el rar single promocional de l'àlbum

Despedim aquest tribut a la Plateria amb un vídeo pujat pel propi Manel Joseph, amb un fragment de l'actuació de l'Orquestra a les Festes de la Mercè en l'època en que va apareixer l'LP Una historia...



Música per cantar, música per escoltar, música per ballar ...
El poder de la música és enorme i sorprenent.
Segurament no podriem viure sense música.



Josep Lluís Villanueva Fontanella


web oficial de l'orquestra: http://www.orquestraplateria.com

.

divendres, 3 de desembre del 2010

Vasos comunicants #1: 'Une Saison Russe' , el Netvibes dedicat a la cultura russa

.
Iniciem amb aquest post una sèrie de
vasos comunicants entre els nostres amics redactors del biblio-blog musical Mediamus (Dole, França) i els redactors d'aquest biblio-blog musical, l'Ampli.
Es tracta d'un intercanvi de publicacions entre els dos blogs, a esdevenir cada primer divendres de mes on, en el mateix moment, un blog publica un post de l'altre.


Una temporada russa

http://www.netvibes.com/une-saison-russe


En el marc d'Una
Temporada Russa, la Mediateca de Dole presenta una mini-website destinada a presentar diferents àmbits de la cultura russa: Cinema, Poesia, Cançó, Literatura, Contes, Belles Arts, Llengua, Rock, Música Clàssica, Teatre, Ball, Cuina.
Resultat d'un treball d'equip, aquesta plataforma reuneix les realitzacions dels departaments Lletres, Joventut i Arts de la mediateca.
Hi trobareu:

  • el programa detallat dels esdeveniments,
  • bibliografies,
  • dossiers documentals,
  • playlists audio i vidéo,
  • enllaços a websites de referència.
Està previst anar enriquint amb novetats aquesta plataforma, en el transcurs del mes de desembre: diaporamas, fotos, noves playlists ... continuarà :-)

Иметь хороший день / Bonne journée

Hivern amb Gainsbourg






C'est la saison des pluies,
La fin des amours,
Ainsi sous la veranda,
Je regarde pleurer
Cet enfant que j'ai tant aimé,
C'est la saison des pluies,
L'adieu des amants,
Le ciel est de plomb,
Il y a de l'humidité dans l'air,
D'autres larmes en perspective.
Le temps etait de plus en plus lourd,
Et le climat plus hostile,
Il fallait bien que vienne enfin
La saison maussade.
C'est la saison des pluies,
La fin des amours,
J'ai quitté la veranda et me suis approché,
De celle que j'ai tant aimé.
C'est la saison des pluies,
L'adieu des amants,
Un autre viendra,
Qui d'un baiser effacera,
Le rimmel au coin de ses levres




És el temps de pluja,
La fi de l'amor,
Així, sota la porxada,
Ploro veient
Aquesta nena a qui tant estimava,
és el temps de pluja,
La despedida dels amants,
El cel és plomís,
l'aire és humit,
Altres llàgrimes en perspectiva.
El clima era cada vegada més pesat,
I el clima más hostil,
Tenia que arribar per fi
La temporada avorrida.
És el temps de pluja,
La fi de l'amor,
Vaig sortir de la porxada i em vaig acostar
a la que tant estimava.
És temps de pluja,
La despedidad dels amants
Un altre vindrà
qui d'un petó esborrarà
El rimmel al canto dels seus llavis





dimecres, 1 de desembre del 2010

Música a la biblioteca: gestió i revalorització

.

En temps d'incerteses digitals a les biblioteques, els nostres col·legues francesos continuen en la seva feina de reflexió constant. Les àrees musicals de les biblioteques, conegudes allà com discothèques, segueixen tenint la mateixa importància que abans, malgrat la caiguda dels préstecs i els nous hàbits de consum digital. Les sessions formatives són freqüents i, dins aquest context, volem proposar avui als lectors de l'Ampli una presentació que ens ha cridat l'atenció especialment.

Es tracta d'un espectacular treball de síntesi elaborat per Arnaud Saez, responsable de la política documental de la xarxa i de l'àrea musical de la Médiathèque de Montluçon , al bell mig de França, a partir d'altres treballs de Lionel Dujol, Elisabeth Bourdet i Silvère Mercier.

El resultat és impressionant i es recomana llegir-lo atentament a tota pantalla. Per tal de fer-ho, cal esperar una mica a que es carregui completament tot el document i posteriorment triar l'opció fullscreen que apareixerà en la part inferior a la dreta del quadre dins l'opció more.

Comprovareu que, en essència, el treball del bibliotecari musical continua tenint el mateix valor, o inclús més, que abans de la irrupció de la música en línia a internet.



.