dilluns, 31 d’agost del 2009

La cançó de l'estiu # 13 : any 1965, The Endless Summer


L'estiu que mai no acaba ...

Per a molts de nosaltres, una veritable utopia de llibertat i vida simple, despreocupada, a prop del mar, dels amics, la natura

... la vida al paradís ...

La filosofia dels descobridors del surf, un nou esport que en si mateix implica una nova manera de viure a cavall de les onades que ens regala el mar.

A principis dels anys 60 el director cinematogràfic Bruce Brown segueix amb la seva càmera a dos d'aquests pioners, Mike Hynson i Robert August, en un viatge a voltant del món.

Malgrat l'agradable clima de la seva Califòrnia natal, durant l'hivern, les fredes corrents oceàniques fan inhòspites les seves platges. Viatgen a les costes d'Àfrica, Austràlia, Nova Zelanda, Tahití i Hawaii a la recerca de nous spots on practicar surf i introduïnt l'esport a la població local. També apareixen altres importants surfistes de l'època, tals com Miki Dora, Phil Edwards i Butch Van Artsdalen.

Un film influent i emblemàtic en diferents aspectes, des del propi disseny gràfic del cartell ...


... fins la banda sonora que avui portem al bloc

The Sandals
van ser el primer grup de surf-rock en composar la banda sonora per a una pel·lícula, definint virtualment el so d'aquest gènere.



















L'estiu, per a nosaltres sí que arriba al final ... si més no, aquest mes d'agost de sol i platja a l'AMPLI. Ens queden, com sempre, les imatges i sensacions inoblidables enregistrades al disc dur del nostre cervell i el nostre cor, somiant en un lluminós Estiu Sense Fi ...




.

dijous, 27 d’agost del 2009

Rhythm and Blues Revue (1955)


Dins del fabulós catàleg d'arxius digitals de l'Internet Archive seleccionem avui un deliciós document que ens aproxima a un gènere musical de gran valor artístic en la cultura popular: el Rhythm & Blues.

Els interessats per aprofundir en aquesta música podeu trobar bona informació d'inici en aquest article a la Viquipèdia.

El film que us presentem captura un show de varietats musicals filmat a l'Apollo Theatre, Harlem, New York City amb actuacions en directe d'alguns dels grans de l'època daurada del Rhythm and Blues: Willie Bryant, Freddie Robinson, Lionel Hampton, Count Basie, Faye Adams, Bill Bailey, Herb Jeffries, Amos Milburn, Sarah Vaughan, Nipsey Russell, Big Joe Turner, Martha Davis, Little Buck, Nat 'King' Cole, Mantan Moreland, Cab Calloway i Ruth Brown.


Rhythm and Blues Revue
(1955)

Dirigida per Joseph Kohn & Leonard Reed
duració: 70 minuts

Enllaç a la pàgina IA





.

dimecres, 26 d’agost del 2009

Arxiu torrent amb tots els continguts indexats a Pirate Bay

Amplificació de l'article d'avui a Vilaweb.cat a propòsit del tancament del portal Pirate Bay per ordre del govern suec:


The Pirate Bay, venut a l'empresa de videojocs Global Gaming Factory, ha de canviar de mans d'aquí a pocs dies. Els nous propietaris diuen que el volen convertir en un negoci sense conflictes legals i dilluns les autoritats sueques van ordenar al proveïdor d'internet del portal que el desconnectés de la xarxa. Tot i que ahir tornava a ser accessible, pot desaparèixer aviat i un internauta ha publicat un arxiu torrent amb tot l'índex del portal.

Es tracta d'un arxiu de 21,3 GB amb tots els documents que hi ha indexats als servidors de The Pirate Bay. Són 873.671 'trackers', la mena de documents que necessiten els programes de descàrrega via BitTorrent per a trobar els usuaris que tenen la pel·lícula, programa, cançó, etc. que us voleu descarregar. Cal recordar que The Pirate Bay funciona amb la xarxa d'intercanvi P2P BitTorrent, en què els usuaris no es descarreguen els arxius d'un servidor central, sinó d'altres usuaris connectats a internet. The Pirate Bay només fa d'intermediari perquè uns i altres es puguin trobar: indexa els arxius que els usuaris comparteixen i els dóna un 'tracker'. Així, quan algú cerca una pel·lícula determinada, se la descarrega alhora de tots els usuaris que siguin connectats a internet i tinguin un arxiu amb el 'tracker' corresponent.

Això sí, per a descarregar aquest índex us caldrà paciència, pot ser que hàgiu de tenir l'ordinador treballant-hi durant diversos dies. Si aquesta opció no us convenç també podeu fer servir portals alternatius que no són tan coneguts ni tenen tants arxius indexats com The Pirate Bay, però que us podeu ser útils. Aquí trobareu vint-i-cinc.

.

dilluns, 24 d’agost del 2009

La cançó de l'estiu # 12 : any 1963, Sapore di sale


Gino Paoli, un dels principals talents de la cançó italiana dels anys '60 i '70 es va fer mundialment famós amb aquesta cançó de la qual és també autor i compta amb arranjaments d'Ennio Morricone. La seva carrera artística és extensa i polifacètica com a compositor, intèrpret i descobridor de nous talents. Autor de gran influència al seu país, ha estat també un personatge compromès amb la vida social i política. Recomanem una petita visita al seu article a la wikipèdia.

Sapore di sale és una preciosa cançó de l'estiu. Romàntica i poètica, evoca amb senzillesa el sentiment nostàlgic de la fi de l'amor estival. Molt en sintonia amb el so de l'època, el so dels Festivals de San Remo (al qual va participar moltes vegades i mai va guanyar) ens transporta directament un temps que avui ens pot semblar extremadament ingenu.

Gino Paoli i Ornella Vanoni al 1963

Una ingenuïtat discutible si tenim en compte que poc després de triomfar massivament amb aquesta cançó, el mateix any Gino Paoli es dispara un tret al cor sense aconseguir acabar amb la seva vida ... Gino havia escrit la cançó per a l'actriu Stefania Sandrelli, qui en aquell moment només tenia 16 anys i estava embarassada d'ell. A més, Paoli estava casat i la seva dona també esperava un fill seu. Davant la pressió mediàtica i l'escàndol que suposava va intentar suicidar-se. La bala segueix allotjada al pericardi, ja que treure-la podria ser fatal per a la seva vida.

De fet, observant la seva imatge, Gino seria l'antítesi del pop star, recordant una mica la imatge trista i malgirbada del gran Roy Orbison.

El vídeo original de la RAI que es pot trobar a internet, aquest que us presentem, dura escassament 2 minuts i és d'una simplicitat efectiva per l'època: un plató que porta al televident a una platja solitària amb un decorat minimalista de tumbones i para-sols.

La noia està sola damunt la sorra, Gino s'acosta a ella, s'enamoren, però poc després ell s'en va i ella es queda trista i sola. Només queda el sabor de la sal ...

Eren altres temps i altres maneres d'explicar els mateixos sentiments universals de sempre.



Sapore di sale, sapore di mare
che hai sulla pelle, che hai sulle labbra
quando esci dall'acqua e ti vieni a sdraiare
vicino a me, vicino a me.
sapore di sale, sapore di mare
un gusto un po' amaro di cose perdute
di cose lasciate lontano da noi
dove il mondo è diverso, diverso da qui.

Il tempo è nei giorni che passano pigri
e lasciano in bocca il gusto del sale
ti butti nell'acqua e mi lasci a guardarti
e rimango da solo nella sabbia e nel sol.
poi torni vicino e ti lasci cadere
così nella sabbia e nelle mie braccia
e mentre ti bacio sapore di sale
sapore di mare, sapore di te.


.

dissabte, 22 d’agost del 2009

La cançó de l'estiu # 11 : any 1989, La Lambada

El single que va sonar tot l’estiu del 1989 el vam conèixer amb aquest nom: la Lambada.
En realitat lambada és el nom genèric del ball brasiler, una barreja de carimbó, reggae, salsa i merengue. Podeu llegir l’explicació de la Wikipedia (en castellà) si cliqueu aquí (...no us perdeu els enllaços al Youtube amb un curs per aprendre a ballar-la!!!).
El nom real de la cançó era Chorando se foi, i la cantava el grup francès Kaoma.
El productor del grup viatjant per Brasil va “descobrir” la lambada, va comprar-ne els drets de 300 cançons i havent tornat a França va crear el Grup Kaoma que va fer fortuna amb el hit que coneixem.



L’estiu de 1989 jo tenia 10 anys... I recordo, no d’ara d’haver vist el vídeo varies vegades, sinó recordo de veritat de veure’l per la tele i sentir la música allà on fos. Recordo el nen i la nena rossa que volen ballar i el cambrer xungo que no els deixa, recordo les faldilles curtes i les dues parelles ballant juntes com si fossin una sola... Potser per mi és la primera cançó de l’estiu de la que tinc consciència. Potser per això ara que l’escolto no em sona tan patxanguera (en el mal sentit de la paraula) com les altres que he anat recordant aquests dies llegint l’Ampli o preparant els posts. Potser vosaltres, si la vau viure una xic més d’adults, la trobeu tan cutre com qualsevol altra cançó de l’estiu?

(suspir)

Una curiositat: la Wikipèdia castellana, sota l’entrada Lambada, diu:
El video de la Lambada, que popularizó este baile en todo el mundo, se filmó en un chiringuito de la isla de Tagomago, en el noreste de la isla Ibiza.
La Wikipèdia inglesa, sota l’entrada Lambada (Kaoma Song) es pot llegir:
The video, filmed on Cocos beach in the city of Trancoso, in the state of Bahia, Brazil, features the Brazilian children duet Chico and Roberta.
... així que ens quedem amb les ganes de saber on coi es va filmar el vídeo.

Podeu mirar el vídeo i fer votacions. El guanyador/a tindrà el privilegi de ballar una lambada amb qualsevol dels musictecaris que participem a l'Ampli (hehehe).


Chorando se foi és un plagi força descarat d’una cançó titulada Llorando se fué del grup bolivià Los Kjarkas. Aquest van denunciar Kaoma i van guanyar el plet.

Vegeu el vídeo (imperdible!!!) de la cançó original:

dijous, 20 d’agost del 2009

La cançó de l'estiu # 10 : any 1991, Tractor amarillo

Aquest és el videoclip:



Aquesta la meva estrofa preferida:

PAPAPAPAPA
PAPAPAPAPA

HAY QUE COMPRAR UN TRACTOR
YA LO DECÍA MI MADRE
Y ES LA FORMA MÁS BARATA
DE TENER DESCAPOTABLE

PAPAPAPAPA
PAPAPAPAPA


I aquest trio tan simpàtic els intèrprets de la cançoneta:



Era enganxosa, enganxosa, enganxosa com un xiclet desfet al sol ficat sota la sola d'una sandàlia.

dimecres, 19 d’agost del 2009

La cançó de l'estiu # 9 : any 1996, Cachete, pechito y ombligo


Una petita mostra d'aquest autèntic monstre de l'estiu conegut per totes les generacions, autor de cançons tontes, enganxoses, inoblidables i divertides; entranyable trobador francès, professional i aficionat als "monos", les coreografies i les lletres més horteres possibles, destinades a tota mena de balls i verbenes estivals.


Georgie Dann o simplement El Rei de l'Estiu



El vídeo que presentem aquí és, però, una petita gamberrada de les que abunden al Youtube.
No hem trobat la pertinent cançó interpretada i coreografiada per Ell.
No en condicions decents. Així que hem optat per posar aquest meritori muntatge on l'escultural Beyoncé fa la coreografia. Una coreografia (en realitat la del hit Single Ladies) que, si bé guanya en contundència, perd aquell punt ridícul i deliciós dels balls del gran Georgie.




Y que tal si salimos todos a bailar,
todos a bailar, todos a bailar
Y que tal si salimos todos a bailar,
todos a bailar, todos a bailar
Si bailas cachete con cachete
Pechito con pechito y ombligo con ombligo
Así me animo a bailar contigo
Bailar contigo si tiene motivo...
Porque si juntamos lo cachetes
Juntamos lo pechitos y juntamos el ombligo
Moviendo así se siente de lo lindo
Bailando así se siente divertido...
Bailamos Cachete con cachete
Juntamos pechito con pechito
Movemos ombligo con ombligo
Y si nos gusta juntos todos lo seguimos...
Y que tal si salimos todos a bailar
Y que tal si salimos todos a bailar
Aquello con aquello lo de ella con lo de ello
Lo tuyo con lo mío, con ritmo nos movemos...

Web de l'artista: http://www.georgiedann.com/

.

dilluns, 17 d’agost del 2009

La cançó de l'estiu # 8 : any 1993, Como un burro amarrado en la puerta del baile

Deuria ser l'estiu del 93 o potser del 94 i jo viatjava a mig camí de l'adolescència pels extrems de l'estat. A Catalunya no ho sé, però al sud de la Península i més concretament al sud d'Extremadura ens passàvem la nit ballant aquesta cançó cada vegada que sonava en una pista de ball, per més petita que fos la discoteca, per més alta que fos la temperatura, per més entrada que fos la matinada.

Recordo especialment quan tothom corejava la frase "que sóc de Barcelona i em moro de calor". Com són les coses: als autòctons els feia gràcia pronunciar aquest trosset de lletra en català!

La resta de la lletra, bé ... estiuenca:

Ahora necesito amor,
es mi única ambición;
como yo no sé bailar,
a galeras a remar.
Baila conmigo, amor, que soy muy cariñoso, guapa,
que aunque muy chico y muy feo, piloto de aeroplano soy.
Llévame al cine, amor, y a comer un arrocito a Castelló.
Si total son cuatro días, "pa" qué vas a exprimirte el limón.




Enviat per: Lórien

dissabte, 15 d’agost del 2009

La cançó de l'estiu # 7 : any 1990, Ritmo de la noche

Un autèntic hit a les pistes de ball a principis dels 90.

Cap misteri, simple ritme, ritme per la nit a la disco i ritme pel matí a la platja. Recurs automàtic per animar al personal. L'esperit de la cançó és pur hedonisme i encara avui es deixa escoltar amb gustet retro.

Mystic, aparent autor/intèrpret de la cançoneta, va ser un obscur duo hispano-belga format per Mark Wade i María Chica Sánchez. Segons consta a la informació del video a Youtube, sembla ser que només es va emetre una vegada a la tele anglesa. La noia que canta en el clip no és Maria Chica ... és un altra chica que Simon Cowell (executiu de Sony i avui dia equivalent anglès al nostre Risto Mejide) va trobar en algun club i va enxufar en el video probablement amb criteris no necessàriament artístics. Algú va denunciar el fet i va impedir noves emissions.

Digressió: en aquesta època es portava molt aquest tipo de pirula.
El cas més lamentable (i fatal) va ser el del duo
Milli Vanilli: dos nois alemanys, Fab Morvan i Rob Pilatus, que actuaven afectadament als videoclips i als escenaris [anteriorment feien de ballarins per a la "cantant" italiana Sabrina Salerno, que tampoc cantava, ni falta que feia] però que en realitat tampoc eren els que cantaven.
L'inventor i productor del duo (no direm el seu nom per manguta i xivato) va decidir revelar l'estafa quan els pobres impostors van voler cantar de veritat i deixar de fer el pallaso amb el playback. El més graciòs és que feia poc que els havien donat un
Grammy i el van haver de tornar. Mig món havia fet el primo i, no molt després, Rob Pilatus va morir per sobredosi. Coses del pop.

El Ritmo de la noche, en realitat no necessitava cap promoció perquè el tema funciona per si mateix i es va estendre per totes les discos europees, especialment les d'Eivissa . Alegre pachanga dance per a tots els públics, marxeta i a ballar que l'estiu són quatre dies!





.

divendres, 14 d’agost del 2009

La cançó de l'estiu # 6 : any 1981, Los pajaritos

Qui no ha ballat mai "Los pajaritos"? Que levante el dedo! Ningú, és clar. (Fins i tot el Boss!) Tots hem fet el pollastre alguna estiu o altre, grans i petits, bons balladors o arrítmics totals.

Indagant sobre els orígens de la cançoneta (digueu-me sàdica), resulta que es tracta d'una composició dels anys cinquanta del músic suís Werner Thomas, titulada originalment Der Ententanz (el ball de l'ànec). Se n'han fet més de 100 versions arreu del món en diversos idiomes. A l'estat espanyol ens va tocar ballar-la sota el títol de Los Pajaritos, amb lletra de César Cuevas i la veu i l'acordió de M. Jesús Grados (actualment regidora en un municipi d'Alacant). Els culpables d'una de les cançons de l'estiu més absurdes del món mundial, per tant, tenen noms i cognoms.

A continuació us transcric els passos del ball més famós dels envelats d'estiu, festes diverses i demés patxangues dels anys 80 (quina infància, oh my god, quina infància!):
  1. Moure les manetes com si fossin el bec de l'ocellet.
  2. Moure els colzes simulant les ales del pajarito.
  3. Moure el culet quan la lletra de la cançó diu "tu colita has de mover".
  4. Picar de mans a ritme.



Enviat per: Lórien

dimecres, 12 d’agost del 2009

Novetats musicals a la Biblioteca Josep Janés


Aquest agost també tenim novetats musicals, com quasi totes les biblioteques de la Xarxa. Us hem preparat una selecció de les novetats més destacades amb ressenyes de Miguel Poveda, Bob Dylan i Spam Allstars.


També hem rebut els darrers treballs de La Bien Querida, Eminem, Manos de Topo, Neil Young, Pet Shop Boys, PJ Harvey, Trece14, U2, Élena, Yeah Yeah Yeahs o DJ /Rupture.


La cancó de l'estiu # 5 : any 1998, Esta no va a ser la cansión del verano

Tota sèrie ha d’incloure la seva antítesi, per arribar a una síntesi. Diuen.
Vet aquí els nostres interlocutors:


La cançó és obra de Mojinos Escocíos i està al seu segon disc “Demasiao perro pa trabajá, demasio carvo par rocanró” (1998), esdevingut un clàssic del rock, del qual van vendre més de 200.000 còpies. El disc, llarg i variat, estava ple d'enginy i bona música. Curiosament, va tenir un hit estival, la mítica “Chow chow”, que veureu aquí:



Però aquesta cançó, de broma fàcil, no és comparable a la seva antítesi, que és la que protagonitza aquest post i ocupa un lloc clau al conjunt d'aquesta sèrie estival. Es tracta de "La cansión del verano", un manual del que no s’ha de fer per fer una cançó de l’estiu.

Me juego los deos chicos de la mano,

de que esta no va a ser la cansión del verano.


Pa que esta no sea la cansión del verano
hay que desí cosas de esas
que cuando la escuchen los locutore
se echen las mano a la cabesa,

por ejemplo: Iba yo paseando por el campo
y pisé una maja de vaca,
me senté pa limpiarme
y se me llenó to el mojino de garrapata.

Por eso me juego los deos chicos de la mano,
de que esta no va a ser la cansión del verano.

Pa que esta no sea la cansión del verano,
no hay que hablar ni de playas, ni del sol,
ni hay que mensioná a las niña en bikini,
ni el Winsurfin, ni la caló.

Por ejemplo: el tio que inventó el sistema Morse
vaya si era un canalla
que cuando no estaba con el punto
estaba con la raya.

Por eso me juego los deos chicos de la mano,
de que esta no va a ser la cansión del verano.

Una cosa muy importante
pa que no te pinchen esta cansión
es desirle a los guitarristas:
Quillo, ¡¡caña y distorsión!!


Aquí la teniu. M’atreveixo a dir que aquest tampoc seria el vídeo de l’estiu:



En qualsevol cas sempre val la pena apropar-se a qualsevol concert dels Mojinos Escocíos. Autèntics ac/dc's ibèrics, els Mojinos combinen una intensitat i precisió interpretativa poc habitual al rock local, una actitud oberta, vital i desolemnitzada, i una intel·ligència al servei del bon humor. Es tracta d’un cocktail amb poca anomenada al país de la transcendència.

Amb aquests ingredients no és possible ni la cançó de l’estiu, ni el disc de l’any, ni la portada guanyarà el premi FAD, però Mojinos Escocíos és un dels millors grups de rock espanyols de la història. Brindem sorollosament. Tenen onze discos i milers de concerts i bones nits a les seves esquenes. La condició alternativa, fora de mercat, no és exclusiva dels seriosos. Alegria, el temps estival corre.

dilluns, 10 d’agost del 2009

La cançó de l'estiu # 4 : any 1993, Macarena


Tela amb la Macarena ...

Diuen que els cigarrets de tabac ros americà més addictius (no cal dir marques, no?) porten alguna cosa més que tabac ... i jo no ho trobaria estrany; si hi pares atenció, s'observa que es fumen pràcticament sols, sense haver de pipar gaire, simplement s'apoderen de tu.

Amb aquesta cançoneta, vulgar i hortera a més no poder, passa alguna cosa similar. Té quelcom subliminal que crea dependència.

Es va fer famosa immediatament l'estiu del 1993.
Tant la cançó com el ball es van convertir en un boom planetari que va durar ben bé fins el 1997, arribant al seu punt culminant amb la imatge inversemblant del president dels USA, Bill Clinton, ballant-la en plena campanya electoral per a la seva re-elecció. De fet, va ser la cançó oficial de la seva campanya... i va guanyar!

Confeso que la cançoneta em repugnava considerablement quan va sortir... ells 2, la lletra ("y en la hura de bandera der mushasho... "), el ball de marres... era espantós haver-la d'escoltar per tot arreu encara que no volguessis.

Però el misteriós component del tema tenia altres estratègies per penetrar en la meva psique.
Un bon dia, quan ja feia 3 o 4 anys que sonava com una lletania, freda i mundial, vaig veure aquest vídeo-loop que he encastat aquí.
Era tan delirant... tan impossible... tan hipnòtic tot plegat que la meva resistència es fa esfondrar i vaig haver de reconèixer en secret que el vídeo em fascinava:

... ells 2, els del riu (Guadalquivir I Supose) vestits de director de sucursal bancària, amb cara agitanada i cínica, intrigant i after-rociera, ballant al so d'una mena de remix techno, envoltats d'unes "ballarines" seudo-histèriques, multicolors i multiracials que-parlotegen-en-anglès paraules desconcertants com "vitorino" o "estoy buena" ...

... un mini-shock audiovisual difícil d'aprehendre en termes de racionalitat.

Però la música no té perquè ser racional, ni molt menys. I menys encara les cançons de l'estiu.

Al·lucinem, doncs, una i mil vegades més amb aquest ... efecte ?




dissabte, 8 d’agost del 2009

La cancó de l'estiu # 3 : any 1989, Aquí no hay playa

Corria l’any 89 -estava a punt de caure el mur de Berlín- quan un grup madrileny anomenat THE REFRESCOS va abonyegar milers de pistes de ball i xiringuitos amb “Aquí no hay playa”. El hit tenia alguns ingredients clàssics d’una cançó de l’estiu: desig de mar, estribillo enganxifós i un ritme impossible d’escoltar sense que hi hagi repercussions al sistema motor. Però, a més, tenia una característica especial: la lletra incorporava tocs polítics i socials, presentats amb una claredat i simpatia que va connectar amb tota una generació postmovida. És inoblidable allò de “Escucha Leguinaaaa....” per obrir un solo d’harmònica. O el mític moment:

“Podéis tener movida / ¡hace tiempo!
Movida promovida por el / ¡ayuntamiento!”

Aquest cocktail d’autocrítica sociopolítica i diversió ska va ser una bomba que, vint anys després, encara sona vital i fresca. El grup va enregistrar cinc discos:

The refrescos (1989)
Kings of Chunda Chunda (1990)
Simpatía por el débil (1991)
A qué piso va (1996)
Xacobeo 99 (1999) amb Astarot

Però aquesta discografia és el resultat d'una vida atzarosa, a causa dels (malauradament habituals) tractes ferèstecs de les discogràfiques. Posteriorment, els seus membres han estat vincultats a The Petersellers, Nacho Mastretta, Def Con Dos, entre d’altres. Hi ha un bon resum aquí.

Així que tothom puja al terrat amb un cub, una pala, el flotador, l'esnòrquel i...:

dijous, 6 d’agost del 2009

Una discografia bàsica: els 100 enregistraments essencials

.

Amb l'aparició del seu número 100, la revista musical anglesa The Wire va publicar al juny del 1992 una discografia selectiva excepcional que considerem de gran valor com a recurs professional que pot ajudar a completar les col·leccions musicals de les nostres biblioteques públiques, motiu pel qual el volem destacar i difondre també des d'aquest bloc que s'adreça de forma especial al bibliotecari musical.

Presentem el document en format de simple llista. Pels interessats en llegir els comentaris corresponents que raonen cada selecció, us remetem al document original (en anglès) dins la website de la revista:
http://www.thewire.co.uk/articles/441/



The Most Important Records Ever Made


La selecció és cronològica i comprèn enregistraments de tots els gèneres musicals entre els inicis de la fonografia fins al 1988.

Un llista elaborada a partir dels suggeriments de Brian Priestley, Brian Morton, Max Harrison, David Toop, Greil Marcus, Paul Gilroy, Jon Savage, Simon Reynolds, Mike Fish, Steve Lake, Nick Coleman, John Fordham, Franics Davis, Ben Watson, Kenny Mathieson, Biba Kopf, Hopey Glass, Ben Thompson, Laura Connelly, Mike Atherton, Stuart Nicholson, Andy Hamilton, Louise Gray, Richard Scott, Barry Witherden, Rob Yates, Baix de Gat, Richard Boon, Tony Herrington, Kodwo Eshun, Chris Parker, Jonathan Romney, Philip Watson, David Ilic, Jack Cooke, Mark Sinker i Cuiner Richard; tots ells prestigioses firmes de la crítica musical anglesa.




1900-30
VARIOUS ARTISTS
On The Halls (World Record Club)

1900-45
ANTON WEBERN
Complete Works conducted Pierre Boulez (Sony Classical)

1902
THE DINWIDDIE COLORED QUARTET
Early Negro Vocal Quartets Vol 1 (Document)

1910-1913, recorded 1978
IGOR STRAVINSKY
The Firebird/Petrushka/The Rite Of Spring (CBS, Pierre Boulez)

1920-45
BELA BARTÓK
Bartók At The Piano 1920-45 (Hungaroton)

1923-33
BESSIE SMITH
The World's Greatest Blues Singer/Any Woman's Blues/Empty Bed Blues/The Empress/Nobody's Blues But Mine (CBS)

1926-30
JELLY ROLL MORTON
The Jelly Roll Morton Centennial: His Complete Victor Recordings (Bluebird - 5CDs)

1926/8
LOUIS ARMSTRONG
Hot Five & Hot Seven (Columbia)

1926-30
CHARLEY PATTON
Founder of the Delta Blues (Yazoo)


1927-30
BLIND WILLIE JOHNSON
Praise God I'm Satisfied (Yazoo)

1927-33
VARIOUS ARTISTS
Really! The Country Blues (Original Jazz Library)

1931
DZIGA VERTOV
Enthusiasm: Symphony of the Donhas (film with soundtrack)

1935-36
ROBERT JOHNSON
The Complete Recordings (Columbia)

1935-39
BILLIE HOLIDAY WITH THE TEDDY WILSON ORCHESTRA
The Complete (Affinity, or Columbia)

1936-40
COUNT BASIE
The Original American Decca Recordings (MCA)

1939
MUGGSY SPANIER
The Great 16 (RCA)

1939
COLEMAN HAWKINS
Body And Soul (Bluebird)

1939-42
DUKE ELLINGTON
The Blanton-Webster years (RCA)

1944-48
CHARLIE PARKER
The Savoy Sessions (Savoy)

1947-52
THELONIOUS MONK
Genius Of Modern Music Vol 1 and 2 (Blue Note)

1948
WOODY HERMAN
Four Brothers (Columbia)

1949
LENNIE TRISTANO
Intuition (Capitol)

1950
OLIVER MESSAIEN
Turangalîla Symphony (RCA Red Seal-Ozawa)

1952
VARIOUS ARTISTS
Folk Music Of The Mediterranean (Folkways)

1953
ART TATUM
The Tatum Solo Masterpieces (Pablo)

1954
ELVIS PRESLEY
That's All Right (Mama)/Blue Moon Of Kentucky (Sun)

1955
JULIE LONDON
Julie Is her Name (London-Atlantic)

1955
FRANK SINATRA
Songs For Swinging Lovers (Capitol)

1956
SONNY ROLLINS
Saxophone Colossus (Prestige)

1958
THE FIVE ROYALES
Dedicated To The One I Love (King)

1958
CHUCK BERRY
Sweet Little Sixteen (Chess)

1959
MILES DAVIS
Kind Of Blue (Columbia)

1959
BO DIDDLEY
Go Bo Diddley (Checker)

1960
KARLHEINZ STOCKHAUSEN
Gesang der Junglinge/Kontakte (DGG)

1960
ORNETTE COLEMAN
Change of the Century (Atlantic)

1961
GIL EVANS
Out Of The Cool (Impulse)

1961
BILL EVANS
The Village Vanguard Sessions/Move from the Vanguard (Milestone)

1961
OLIVER NELSON
Blues and the Abstract Truth (Impulse)

1962
BOOKER T & THE MG'S
Green Onions (Stax)

1963
CHARLES MINGUS
The Black Saint And The Sinner Lady (Impulse)

1963
LAMONTE YOUNG
Sunday Morning Blues

1964
EZZ RECO & THE LAUNCHERS
King Of Kings (Columbia)

1964
ALBERT AYLER TRIO
Spiritual Unity (ESP)

1964
THE KINGSMEN
Louie Louie (Scepter/Wand/Forever)

1964
ERIC DOLPHY
Out To Lunch

1964
VARIOUS ARTISTS
A Collection Of 16 Tamla Motown Hits (Tamla Motown)

1965
THE KINKS
See My Friend (Pye 7")

1965
JAMES BROWN
Papa's Got A Brand New Bag (King 45)

1965
BOB DYLAN
Highway 61 Revisted (Columbia)

1960s-70s
ALEGRE ALL-STARS
They Don't Make 'Em Like Us Anymore (Alegre)

1967
MORTON SUBOTNICK
Silver Apples of the Moon (Nonesuch)

1967
JOHN COLTRANE
A Love Supreme (Impulse)

1967
THE BEATLES
Sergeant Pepper's Lonely Hearts Club Band (Parlophone)

1967
FRANK ZAPPA & THE MOTHERS OF INVENTION
We're Only In It For The Money (Zappa)

1967
JIMI HENDRIX
Axis Bold As Love (Polydor)

1968
SLY AND THE FAMILY STONE
Dance To The Music (Epic)

Late 60s
THE MELODIANS
Pre-meditation (Sky Note)

1969
CAPTAIN BEEFHEART & THE MAGIC BAND
Trout Mask Replica (Straight/reissued Reprise)

1969
THE VELVET UNDERGOUND
White Light/White Heat (MGM)

1969
THE ROLLING STONES
Let It Bleed (London/Decca)

1969
SCOTT WALKER
Scott 3 (Philips)

1970
THE METERS
Look A Py Py (Josie)

1970
THE STOOGES
Funhouse (Elektra)

1970
SOFT MACHINE
Third (CBS)

1970
VARIOUS WHALES
Songs Of The Humpback Whale (Capitol)

1971
LED ZEPPELIN
Led Zeppelin IV (Atlantic)

1971-4
PHILIP GLASS
Music In Twelve Parts (Venture, recorded 1989)

1972
RAVI SHANKAR & ALI AKBAR KHAN
In Concert 1972 (Apple)

1972
STEVIE WONDER
Innervisions (Tamla Motown)

1972
MARVIN GAYE
Let's Get It On (Motown)

1972
STEELY DAN
Can't Buy A Thrill (Probe)

1972
JONI MITCHELL
Ladies Of The Canyon (Reprise)

1972
VARIOUS ARTISTS
Nuggets - Original Artyfacts from the First Psychedelic Era 1965-1968 (Sire)

1973
BOB MARLEY
Catch A Fire (Island)

1974
CAN
Soon Over Babaluma (Spoon)

1975
GRUPO FOLKLORIO Y EXPERIMENTAL NUEVAYORQUINO
Concepts In Unity (Salsoul)

1975
PATTI SMITH
Horses (Arista)

1976
FELA RANSOME KUTI & THE AFRICA 70
Kalakuta Show (Creole)

1976 BRIAN ENO
Another Green World (EG)

1977
THE CLASH
The Clash (CBS)

1977
HANS JÜRGEN SYBERBERG
Hitler, A Film From Germany (film with soundtrack)

1977
KRAFTWERK
Trans Europe Express (Capitol)

1978
EVAN PARKER
Monoceros (Incus)

1978
PERE UBU
Dub Housing (Chrysalis)

1979
PUBLIC IMAGE, LTD.
Metal Box (Virgin)

1979
THE POP GROUP
Y (Radar)

1979
ALBAN BERG
Lulu (Deutsche Grammophon)

1981
THE FALL
Slates, Slags etc. (Rough Trade 10")

1981
GRANDMASTER FLASH AND THE FURIOUS FIVE
The Adventures of Grandmaster Flash On The Wheels of Steel (Sugar Hill)

1982
KING SUNNY ADE
Juju Music (Island)

1984
MICHAEL JACKSON
Thriller (Epic)

1984
HUSKER DU
Zen Arcade (SST)

1984
MINOR THREAT
Minor Threat (Dischord)

1985
MADONNA
Into The Groove (Sire/Warners)

1985
VARIOUS ARTISTS
The Indestructible Beat Of Soweto (Earthworks/Virgin)

1985
CHRISTIAN MARCLAY
Record Without A Cover (Recycled)

1986
MR FINGERS
Washing Machine (Trax 12")

1988
AMI KOITA
Tata Sira (Camara)

1988
CECIL TAYLOR
In Berlin Œ88 (FMP)

1988
PUBLIC ENEMY
Bring The Noise (Def Jam/Columbia)

.

dimecres, 5 d’agost del 2009

La cançó de l'estiu # 2 : any 1961, Cuando calienta el sol



Pedro, Carlos y Mario, Los Hermanos Rigual, nascuts a Guantánamo (Cuba) van iniciar la seva carrera artística a principis dels anys 40 a La Habana però va ser a Mexic on van conèixer l'èxit i des d'on van propulsar la seva popularitat, ja als '50, amb temes com Corazón de melón.

El 1961, publiquen Cuando calienta el sol , una balada rockanrolera amb la qual es fan famosos també a Itàlia, Espanya i Portugal.

El pas del temps la dignifica i es converteix en una "melodia latina" clàssica, adoptada per infinitat d'intèrprets.

Probablement, es tracta de la primera "cançó de l'estiu" pròpiament dita i, curiosament avui, 48 anys després, encara sona agradable i fresca. Ideal per mirar com es banya la gent mentre et prens una beguda glassada a l'ombra del xiringuito i amb les corresponents ulleres de sol.




Amor estoy sólo aquí en la playa,
es el sol quien me acompaña
y me quema, y me quema.

dimarts, 4 d’agost del 2009

La cançó de l'estiu # 1 : any 2002, Aserejé

Agost, vacances, calor, alegria, color i escapisme. Fora mals rollos que per fi arriba l'estiu!
Amb aquest esperit, encetem avui una sèrie col·lectiva per la qual aniran apareixent ... cançons de l'estiu.
Ni més, ni menys. Cançons superficials que, curiosament, moltes vegades van lligades a records profunds i inoblidables.


Com tothom te les seves preferides, només heu d'anar opinant als comentaris i anirem recollint les propostes.

Llicència per desbarrar. Comença la festa!


Estiu del 2002.

Aquell any la cançó que va sonar fins a l’extenuació va ser l’Aserejé de Las Ketchup, publicada a l’àlbum Hijas de Tomate (Sony / BMG, 2009). Com el descriuen diverses webs: una fusió de flamenc i europop. Jo el descriuria només amb “canción del verano” (en castellà).
Las Ketchup eren les 3 germanes Muñoz, Pilar, Lola i Lucía, filles del cantant de Flamenc Juan Muñoz “El Tomate”. D’aquí el nom del disc… Currat, oi?
El productor del disc va ser Manuel Ruiz, Queco, cantaor, guitarrista i productor prolífic dins del mónd el flamenc i succedanis. Cliqueu sobre el seu nom per si us i nteressa saber-ne més…
El disc, a banda del hit Aserejé (i algunes versions del mateix tema: hippy mix, karaoke versión, spanish version!!!) tenia 7 temes més… potser heu sentit algun cop el segon single Kusha las payas… O no.
La qüestió és que va vendre 12 millons de copies al món sencer i va ser número u a diversos països, no només a tot Sud-Amèrica, sinó a Europa, fins i tot a Suècia, Noruega, Finlàndia…
Sé que friseu per tornar a escoltar-la, cantar-la i repassar els quatre pastes de la coreografia… per això us adjunto el vídeo i la lletra:



Mira lo que se avecina
a la vuelta de la esquina,
viene Diego rumbeando.
Con la luna en las pupilas
y en su traje aguamarina
van restos de contrabando.

Y donde más no cabe un alma
allí se mete a darse caña
poseído por el ritmo ragatanga.
Y el Dj que lo conoce toca el himno de las doce
para Diego la canción más deseada.
Y la baila... y la goza... y la canta...

Aserejé ja de jé de jebe tu de jebere seibiunouva
majavi an de bugui an de buididipí.
Aserejé ja de jé de jebe tu de jebere seibiunouva
majavi an de bugui an de buididipí.
Aserejé...

No es cosa de brujería
que lo encuentre todos los días
por donde voy caminando.
Diego tiene chulería
y ese punto de alegría
rastafari afrogitano.

Y donde más no cabe un alma
allì se mete a darse caña
poseído por el ritmo ragatanga.
Y el Dj que lo conoce toca el himno de las doce
para Diego la canción más deseada.
Y la baila... y la goza... y la canta...

Aserejé ja de jé de jebe tu de jebere seibiunouva
majavi an de bugui an de buididipí.
Aserejé ja de jé de jebe tu de jebere seibiunouva
majavi an de bugui an de buididipí.
Aserejé...

Tothom recordarà que la tonada de la cançó (Aserejé ja de jé de jebe tu de jebere seibiunouva …) és trancripció fonètica i patillera de la primera estrofa de Rapper’s delight una cançó de Sugarhill Gang) grabada al 1979:

I said a hip hop the hippie the hippie
Aserejé ja de jé de jebe

to the hip hip hop, a you don't stop
tu de jebere sebiunouva

the rock it to the bang bang boogie say up jumped the boogie
majabi an de bugui

to the rhythm of the boogie, the beat
an de buididipí

I aquí els Sugarhill Bang, en la versió original:



Les Ketchup van desaparèixer tan ràpidament com havien vingut... fins que al 2006 van ser les representats del 51è Festival d’Eurovisión. Van quedar a la 21a posició, amb el tema Un Bloodymary.

.

diumenge, 2 d’agost del 2009

La Discoteca d'AMPLI, XLII: Screamin' Jay Hawkins

(Recollint un guant de Miss Danger)

L’home que va ser llançat amb paracaigudes i capturat a Saipan en plena Segona Guerra Mundial havia començat a aprendre piano al Conservatori d’Ohio i entretenia les tropes amb un saxo. Es deia Jalacy Hawkins. Durant l’any i mig que va durar el seu captiveri el van torturar cada dia per treure-li informació. “Allà vaig aprendre a cridar”... L’afegit “Screaming” va quedar lligat per sempre al seu nom artístic. És sabut que després de l’alliberament va tornar al campament i va matar el seus torturadors (al torturador en cap li va ficar una granada a la boca i va tirar de l’anella).

L’home que es va dedicar a la boxa professionalment -fins a ser Campió dels Pesos Mitjans a Alaska, l’any 49- volia ser cantant d’òpera. La seva impressionant veu barítona volia competir amb la de Paul Robeson. Sembla que volia dirimir les seves diferències més enllà dels escenaris gràcies a la boxa, i que en més d'una ocasió ho va intentar. Són mostres d'una biografia aventurera i d'empenta bizarra.

Però aquest home, el protagonista d’aquesta discoteca, el gran Screamin' Jay Hawkins (Cleveland, 1929 – París, 2000), s’ha de veure en acció, en barrena:






Es tracta d’un dels millors performers de la història de la música. El tema del vídeo, “I put a spell on you”, és el hit de la dilatada carrera d’Screamin’ Jay Hawkins. Una cançó tel·lúrica, sísmica, màgica, sobre un sortilegi amorós que empra eines primitives: foc, pell de leopard, ossos. Ha estat continuament versionada per artistes com Nina Simone, Joe Cocker, la Credence, Brian Ferry, Marlyn Manson... Sembla mentida que la seva estètica fos contemporània als blancs escàndols de l’època (Elvis, The Beatles...). La seva raresa està directament fora de competició, encara ara. El freak tendeix a la invisibilitat, a restar fora de focus.

El disc d’aquesta discoteca és Real Life, de 1983. És un vinil que va entrar a casa meva exigint una extrema visibilitat des dels propis òrgans oculars de la seva portada:


Però recomanem qualsevol dels altres que ocupen la seva exagerada vida discogràfica:


Seguint l'aparent llibertat de lleis del seu creador, Real Life és un directe que no incorpora el seu hit principal, però sí algunes de les seves últimes apostes. Entre elles el “Constipation Blues”, peça incontinent que podeu veure a continuació en una interpretació increïble a dos pianos amb Serge Gainsbourg.




El disc mostra les principals cartes de Screamin' Jay Hawkins: crits, rythm’n blues granític, veu operística, performance i sons inclassificables, una banda sobria de tradició blues i bases dilatades sobre les quals perseverar en rituals. Ho he comprovat: després de vint minuts de Real Life els objectes de casa meva semblen voler moure’s desobeint les bàsiques lleis físiques. Millor encara: semblen voler que marxi per poder-se moure sense que els descobreixi.

Els discos d’Screamin' Jay es van anar succeïnt sense arribar a l’èxit del primer hit. Llevat d’una curiosa fama underground a Europa, la seva figura va estar molts anys a les fosques fins l’aparició de “I Pull a Spell on you” a Extraños en el Paraíso de Jim Jarmush. Aquesta fama renovada el va portar a participar com a actor amb petits papers entre els quals destaquem:

- Mistery Train, 1989, de Jim Jarmush. [Take a look! Buscemi, Waits i Screamin'!]
- Perdita Durango, 1997, d’Àlex de la Iglesia. [Fire!]


Ens trobem davant d’un dels més àcids freaks de la història musical, d’un animal d’estètica innegociable.
El freak no fa les coses per èxit, però no hi renega.
Tampoc busca la raresa perquè sí, però li encanta trobar-la.
El freak no se sap què és, és més fàcil saber què no és.
El freak, artísticament, va per un camí desaforat, potser celebrant les inacabables possibilitats de la vida.
El freak acostuma a comportar-se de manera bizarra [no existeix aquesta paraula en català, ni una sinònim que aplegui els matisos d’obstinat, iracund, valent, esplèndid, extravagant...].
Probablement allò freak escasseja, perquè té tendència a la fugida, a la centrifugació estètica.
El freak evita l’autorreconeixement, l'horda, ser inclòs en cap moviment –ni en el freak mateix- segons es mostra exemplarment en aquest diàleg immortal:

- Señor Chiquito de la Calzada, ¿usted es un freak?
- ¡Yo soy el Conde de Montecristo!

---------------------
-----------
----


“Nosotros (la indivisa divinidad que opera en nosotros) hemos soñado el mundo. Lo hemos soñado resistente, misterioso, visible, ubicuo en el espacio y firme en el tiempo; pero hemos consentido en su arquitectura tenues y eternos intersticios de sinrazón para saber que es falso.”

Seguint aquesta intuïció de Borges, Screamin' Jay Hawkins és, probablement, una de les escletxes més valuoses de la música popular, una apertura que deixa veure, a través de l’art musical, una exaltant regió de bogeria i fantasmagoria fora de l’imperi de la realitat.

D’aquesta manera, enmig de la interpretació de la balada “Old Man River” (el hit de Paul Robeson) que veureu a continuació, es cola –breu, imprevisible, brutal, alegre- una ràfega d’indòmita vida.



P.D.: Es rumoreja que va tenir 56 fills, que va quedar atrapat al seu taüt en flames en directe, que va ser apunyalat diverses vegades. Internet, oh viver de modernes llegendes.