divendres, 31 de juliol del 2009

Amor físic: sex pop songs

Antonio Cánova Eros y Psique


Cançons al voltant del sexe, cançons sensuals, cançons calentes, cançons que per una o altra via transmeten la poètica, la diversió, la naturalitat, el plaer, la necessitat del sexe en les relacions humanes. Cançons sofisticades o descarades, o les dues coses, cançons que desafien la convencionalitat i el que és políticament correcte amb dosis d'intel·ligència, sensibilitat, bon gust o simple picardia aparentment ingenua, deixant de banda la grolleria i la vulgaritat.

Aquí s'en presenten algunes, totes bastant evidents i clàssiques, però segur que en coneixes alguna més; si ens la dius als comentaris la publicarem a continuació d'aquestes.

Fellas, I'm ready to get up and do my thing (yeah go ahead!)
I wanta get into it, man, you know (go ahead!)
Like a, like a sex machine, man, (yeah go ahead!)
Movin' and doin' it, you know
Can I count it off? (Go ahead)

One, two, three, four!

Get up, (get on up)
Get up, (get on up)
Stay on the scene, (get on up), like a sex machine, (get on up)
!!!

James Brown



Comencem per una de les primeres mostres de pop sexual elegant i suggerent. Els gemecs de Jane Birkin són història.

Serge Gainsbourg & Jane Birkin Je t'aime (1969)

- Je t’aime je t’aime
Oh oui je t’aime
- Moi non plus
- Oh mon amour
- L’amour physique est sans issue
Je vais je vais et je viens
Entre tes reins
Je vais et je viens
Je me retiens
- Non ! maintenant viens...



Al nostre país, Franco estava a punt de palmar i aquesta cançó el va enterrar definitivament. Donna Summer aconseguia posar calent a tothom, semblava que estiguéssis fent l'amor amb ella. Magnífica, magnífica, gràcies per sempre Donna!

Donna Summer Love to Love You Baby (1975)

I love to love you baby...

When you're laying so close to me
there's no place I'd rather you be
than with me here

I love to love you baby...

Do it to me again and again
you put me in such an awful spin
in a spin

I love to love you baby...



El gran Marvin en un dels seus darrers grans moments. Patint una fase depressiva i entenent el sexe com la millor teràpia. Genial, com gairebé sempre.

Marvin Gaye Sexual Healing (1982)



And my emotional stability is leaving me
There is something I can do
I can get on the telephone and call you up baby, and
Honey I know you'll be there to heal me
The love you give to me will free me
If you don't know the things you're feeling
Oh I can tell you, darling, that it's Sexual Healing

Get up, Get up, Get up, Get up - let's make love tonight
Wake up, Wake up, Wake up, Wake up - 'cos you do it right



Aquell estiu Diana competia amb Marvin amb aquest altre hit. Soc dona i m'agraden els tios cachas, passa alguna cosa? La llibertat sexual pujava un grau més ...

Diana Ross Muscles (1982)

>


They say they have to see
His real personality
But that's alright for them
Still it ain't enough for me

I need what the eyes can see, ah
(His anatomy)
If that's alright for them
Still it ain't enough for me

I don't care if he's young or old
Just make him beautiful
I just want some strong man to hold on to

I want muscles
All, all over his body
(Make him strong enough from his head down to his toes)
I want muscles
All over his body
(Make him strong enough from his head down to his toes)



La salsa és un ritme sensual en si mateix i aquesta lletra va fer furor per divertida i descarada sense caure (pels pèls) en el mal gust.

Lalo Rodríguez Devórame otra vez (1987)

Hasta en sueños he creído tenerte devorándome
Y he mojado mis sábanas blancas recordándote
En mi cama nadie es como tu - no he podido encontrar
la mujer que dibuje mi cuerpo en cada rincón
sin que sobre un pedazo de piel - ay vén

Devórame otra vez, vén devórame otra vez, vén castígame
con tus deseos más - que el vigor lo guarde para ti
Ay vén devórame otra vez, devórame otra vez - que la boca
me sabe a tu cuerpo, desesperan mis ganas por ti...



Aquesta em sembla una de les millors cançons d'aquest subgènere pop. Un tema tòrrid amb una lletra explícita i directa, gairebé política, reivindicant el sexe... monògam!

George Michael I Want Your Sex (1987)


I want your sex
I want your love
I want your.....sex

It's natural
It's chemical (let's do it)
It's logical
Habitual (can we do it?)
It's sensual
But most of all.....
Sex is something that we should do
Sex is something for me and you

Sex is natural - sex is good
Not everybody does it
But everybody should
Sex is natural - sex is fun
Sex is best when it's....one on one
one on one

I'm not your father
I'm not your brother
Talk to your sister
I am a love

C-c-c-c-come on

What's your defintion of dirty baby
What do you consider pornography
Don't you know I love it till it hurts me baby
Don't you think it's time you had sex with me

What's your defintion of dirty baby
What do you call pornography
Don't you know I love it till it hurts me baby
Don't you think it's time you had sex with me

Sex with me
Sex with me
Have sex with me

C-c-c-c-come on



El missatge sexual és tan evident com críptic en aquesta preciosa cançó inspirada en el Rayuela de Julio Cortázar.

Juan Luis Guerra y 4.40 Burbujas de amor (1990)



Quisiera ser un pez
Para tocar mi nariz en tu pecera
Y hacer burbujas de amor por dondequiera
Pasar la noche en vela
Mojado en ti

Un pez
para bordar de corales tu cintura
Y hacer siluetas de amor bajo la luna
saciar esta locura
mojado en ti

Una noche
Para hundirnos hasta el fin
Cara a cara
Beso a beso
Y vivir
Por siempre
Mojado en ti



I que pinta aquí l'Alizée? ... doncs que em sembla una de les actuacions més sexys que he vist a la tele. La cançó, que no pot ser més tonta, és un simple pretext per arribar al darrer minut d'aquesta interpretació. L'expressió d'ingenuitat i malícia en la carona d'Alizée mentre fa el ball del peix és un tot un compendi de la millor tradició del pop sensual femení ... en francès.

Alizée J'en ai marre (2003)

J'ai la peau douce
Dans mon bain de mousse
Pas de secousses sismiques
Je me prelasse
Et me delasse
C'est mon etat aquatique
Y'a comme un hic!

Badá badá bam bam

Badá badá bam bam ...


No hem trobat el vídeo de la cançó que ens proposa Marta, però sí que hi ha un altra del mateix àlbum, Sensus, basada en un sonet de... William Shakespeare!

Cristina Branco Se a alma te reprova (2003)


Faz só meu nome teu amor e amor;
E amas-me então pois eu te chamo Ardor
Se a alma te reprova eu venha perto,
Jura à cega, que o teu ardor eu fosse;
Ardor tem, como saber, sítio certo,
E assim me enchas, amor, medida doce.

Ardor enche de ardor e amor teu cofre,
Ai, ladeia-o de ardor! E ardor do apronto
E bem prova que em vazadouro sofre
Se o número é grande, eu só não conto.


... i mesos després, la Beatxu ens proposa aquesta altra òptica sexual (podeu seguir la lletra al seu comentari d'aquest post) a càrrec de la formidable banda de prog metal, Tool

Tool Prison Sex (1993)



.
.

dijous, 30 de juliol del 2009

Recordes Tubular Bells?

Qui no coneix encara l'arxifamòs àlbum de Mike Olfield? ... probablement només els menors de certa edat. D'acord, d'acord, però ... l'heu vist en la seva primera -i més genuïna- versió?
Segurament alguns sí, però molts de vosaltres segur que encara no. De fet, jo el vaig trobar per casualitat fa només unes setmanes buscant informació dels ... Henry Cow ! (als quals prometo dedicar un post algún dia).

Estem a 1973, els primers temps de la posteriorment arxifamosa discogràfica independent anglesa Virgin Records. Un petit label nascut amb aquest enregistrament, que apostava per músiques més aviat arriscades i experimentals.
Qui podia preveure que un LP de rock enregistrat completament per un multiistrumentista de 19 anys que contenia exclusivament UNA sola peça es convertiria en un supervendes? En realitat, les primeres crítiques ja van ser sorprenents:

"aquest és un disc que cobreix genuïnament un nou i inexplorat territori", amb música que "combina lògica amb sorpresa, sol amb pluja" John Peel
"Una extensa obra, quasi clàssica en la seua estructura i en la forma en com el tema està establert i destrament treballat" Melody Maker
"La textura de Tubular Bells recorda bastant a Jean Sibelius, Ralph Vaughan Williams, Michel Legrand i The Last Night Of The Proms", va escriure el productor televisiu Tony Palmer

El cas és que, efectivament, i citant la Viquipèdia: "Tubular Bells sempre es recordarà com un moment en la història de la música rock que va captivar el cor i la imaginació de molta gent" i el disc es va vendre com xurros fent milionaris tant a l'artista com a la discogràfica; però aquesta és un altra història.

Només 6 mesos després de sortir al mercat, l'àlbum va ser interpretat en directe el dia 30 de novembre de 1973 a la BBC Four.

En la filmació van participar un conjunt de músics que avui encara causa estupor, gairebé tots ells relacionats d'alguna manera amb l'escena d'avantguarda del rock anglès en aquell moment, aquesta és la formació completa:

MIKE OLDFIELD (bass, guitar)
MICK TAYLOR - Rolling Stones (guitar)
STEVE HILLAGE - Gong (guitar)
PIERRE MOERLEN - Gong (percussion)
FRED FRITH - Henry Cow (bass, guitar)
JOHN GREAVES - Henry Cow (keyboards, bass)
TIM HODGKINSON - Henry Cow (keyboards)
GEOFF LEIGH - Henry Cow (flute)
MIKE RATLEDGE - Soft Machine (keyboards)
KARL JENKINS - Soft Machine (oboe)
TED SPEIGHT - Kilburn & The High Roads (guitar, bass)
JOHN FIELD (flute)
TERRY OLDFIELD (flute)
TOM NEWMAN (voice)


Quan va sortir el disc, jo vaig ser un d'aquells que el posaven una i altra vegada al pick-up.
Ara que el miro en un vídeo trobat a internet, comprovo que em transporta a emocions que ja no recordava.

Us recomano que us deixeu seduïr per la màgia d'uns grans músics interpretant una música inspirada, innovadora en el seu moment, i avui dia, ja tot un clàssic de la música del segle XX.

Amb tots vosaltres ... Tubular Bells enjoy!

.


.

divendres, 24 de juliol del 2009

Música a la biblioteca pública, algunes reflexions professionals

.


Joan Puchades, de la Biblioteca Francesc Candel de Barcelona aporta el seu punt de vista. El debat és obert, el futur també es pot inventar...

Las bibliotecas estuvieron históricamente ligadas al libro. Las obras más representativas de la literatura universal, así como los textos divulgativos del conocimiento humano permanecieron, durante siglos, en unas estanterías que únicamente contenían documentos en soporte de papel.

Estos centros de información daban un merecido protagonismo a muchos de los autores que, a lo largo de la historia, fueron contribuyendo a sublimar las ideas y las emociones humanas. Sin embargo, nunca albergaron la obra de muchos otros grandes creadores cuyo legado requería –para ser disfrutado- de un soporte diferente al libro.

Catulo, Cervantes, Joanot Martorell, Fernando Pessoa, Oscar Wilde, George Orwell, y un sinfín de célebres autores, convirtieron las bibliotecas en maravillosos lugares donde poder disfrutar de toneladas de talento. Sin embargo, siempre se echó de menos en ellas el arte de otros genios como Verdi, Mozart, Charlie Parker, Dizzy Gillespie o Bob Dylan, cuyas composiciones no podían ser apreciadas entre unas páginas de papel.

Por fortuna, a principios de la década de los noventa, las bibliotecas públicas de Barcelona incorporaron a sus respectivos fondos una colección de discos compactos de música que, con el paso de los años, fue aumentando en calidad y volumen. Este acontecimiento atrajo a muchos ciudadanos que hasta entonces no habían sido usuarios de las bibliotecas y que, desde aquel momento, empezaron a frecuentarlas asiduamente. No cabe la menor duda de que la música contribuyó notablemente a fidelizar a gran parte de este público.

Paradójicamente, se está alimentando la sospecha de que el soporte, que en tiempos pasados resultó un impedimento para la presencia de las obras musicales en las bibliotecas, volverá a ser el factor que lastre su continuidad en ellas. Si años atrás no se concebía un soporte diferente al libro dentro de estos equipamientos, en la actualidad no concebimos un ”no-soporte”.

Un planteamiento en estos términos puede resultar precipitado y, quizás, convendría ir despejando incógnitas antes de adelantar acontecimientos.

La tecnología ha introducido cambios tan rápidos en los hábitos de consumo musical de la población que los profesionales del ámbito de las bibliotecas, obsesionados con la idea de adaptarnos rápidamente al cambio, estamos anticipando situaciones que aun no han tenido lugar. No sabemos si en un futuro cercano habremos de seguir el ejemplo de las bibliotecas de algunos países nórdicos, que han implantado en sus centros un sistema de descarga musical en formato MP3 pero, de momento, una actuación de este tipo no se antoja de urgente necesidad.

Quizá cabría esperar que la forma de consumir canciones se fuese normalizando con el tiempo, dejando así de producirse situaciones anómalas (¿hay algo más ilógico que andar por casa escuchando melodías en formato MP3 pudiendo disfrutar de la calidad de un buen equipo de reproducción?).

Quizá nuestro problema llegue el día en que el mercado decida que deben dejar de fabricarse reproductores de CD pero, hasta entonces, la valiosísima colección musical de las bibliotecas públicas barcelonesas ha de mantenerse y seguir creciendo.

E independientemente de lo que el futuro nos depare, hay un hecho evidente a partir del cual nos será más fácil seguir desarrollando nuestra tarea: La música ya está presente en la Biblioteca Pública, forma parte de ella. Entró hace casi veinte años y ha sido protagonista durante este tiempo.


Desde este planteamiento, tan obvio como determinante, podemos empezar a responder algunas de las preguntas que nos han ido surgiendo.

La biblioteca debe seguir siendo ese lugar donde poder obtener las obras de grandes intérpretes y compositores pero, además, ha de ofrecer ciertos servicios que aporten un valor añadido. Ha de desempeñar, en el ámbito musical, el mismo papel que ha ejercido siempre en el campo de la información general. Vivimos una era en que dicha información se produce en exceso, dando lugar al fenómeno conocido como ruido o intoxicación. No cabe duda de que este fenómeno puede extrapolarse al terreno musical.

Va a ser necesario, por tanto, que la figura del responsable de nuestras áreas musicales cobre protagonismo, que “esté a la altura” y pueda ser capaz de orientar a aquellos usuarios que lo necesiten y satisfacer las demandas de los más exigentes.

El musictecari, como algunos compañeros de profesión lo han bautizado, debe ser una persona amante de la música –o, dispuesta a serlo-, con afán de formación permanente y preparada para crear, en su centro de trabajo, un ambiente de cultura musical que prevalezca por encima de los avatares tecnológicos y comerciales. De esta forma, podrá gestionar unas áreas que deberán ser auténticos centros de interés que incluyan todo tipo de material: novelas donde la temática musical esté presente o sea protagonista, biografías de los grandes creadores, ensayos que analicen los diferentes géneros y estilos, estudios sobre tendencias y corrientes musicales; sin olvidar otros tipos de documentos, como partituras, obras cinematográficas que versen sobre la materia, revistas y testimonios fotográficos relevantes.

En definitiva, las áreas de música han de concebirse de forma integral como espacios donde el conocimiento musical se disfruta, se fomenta, y se transmite, para que aquellos melómanos que un día se acercaron a ellas atraídos por el disco compacto, mantengan la percepción de que estos lugares pueden seguir saciando las exigencias de su pasión predilecta.

En cuanto a la elección de títulos y géneros, quizá sería conveniente huir de los reclamos más comerciales y guiarse por otro tipo de criterios. El usuario más fiel de las áreas de música de la Biblioteca Pública es, al fin y al cabo, aquel que no solo busca obtener un álbum determinado, sino que pretende hallar un lugar que contextualice su hobby favorito. A la hora de adquirir nuevas obras, no solo cabe considerar las preferencias de los amantes del pop y del rock, sino también la de todos aquellos “fanáticos” del jazz y de la música clásica, siempre ávidos de entablar tertulia y debate musical. Por todo ello, cabe destacar la necesidad de promover y organizar -en nuestras bibliotecas- actividades y coloquios en los que participen críticos musicales y cualquier experto en la materia, así como los propios músicos.

Si conseguimos que la música siga siendo uno de los grandes reclamos que las bibliotecas ofrecen a sus usuarios, si gracias a ella logramos seguir siendo importantes en la vida social y cultural de nuestro entorno, los responsables de las áreas musicales podremos osar a reclamar condiciones de mayor idoneidad en la configuración arquitectónica y estilística de las bibliotecas de nueva construcción. Podremos ir participando en la creación de espacios que se amolden a las necesidades que consideremos pertinentes.

El camino que tenemos por delante es largo e impredecible, pero seguro que será divertido recorrerlo.


.

dimecres, 22 de juliol del 2009

Brothers & Sisters: Gil Scott-Heron en concert



Demà dijous a la sala Luz de Gas de Barcelona actúa una llegenda viva de la música afroamericana: Gil Scott-Heron. Nascut l'any 1949 a Chicago, és considerat el pioner del rap gràcies als enregistraments d'spoken word que va fer als anys setanta. Activista pels drets dels negres, poeta i músic, el primer àlbum que va editar és un conjunt de lectures musicades del seu llibre de poemes Small Talk at 125th and Lenox (1970).

Us recomanem alguns àlbums d'una carrera llarga i amb molta ànima:



Small talk at 125th and Lenox (1970)











Pieces of a Man (1971)











Winter in America (1974)












It's Your World (1976) [directe]











Clip de The Bottle: un dels seus temes més populars, que avança l'acid-jazz...


... I una selecció de temes:






22:00h, Dijous 23/07/09, Sala Luz de Gas: anota a la teva agenda el dia que podràs escoltar en directe Revolution Will Not Be Televised , It's Your World, The Bottle i Lady Day & John Coltrane. That's Soul!

dilluns, 20 de juliol del 2009

La Biblioteca d'Ampli # 2: Erik Satie, memòries d'un amnèsic

Erik Satie. Memorias de un amnésico y otros escritos. Árdora, 2007













Ni curta ni mandrossa (tot el contrari), us recomano una lectura obrigada si teniu com a meta, del vostre pla estratègic vital per als propers 70 anys, passar-ho bé per sobre de qualsevol altra aspiració necessàriament frívola.

Us he de dir que feia temps que no reia amb un llibre; que no acabava una lectura estimant el seu autor; que algú no m'inspirava tanta alegria més enllà d'un cap de setmana. Aquest llibre, senyores, senyoretes i senyors, ajuda a viure. Així que, si aquest estiu algú s'apropa al tauell de la vostra biblioteca demanant una recomanació musicolectora, sigueu filàntrops, aixequeu-vos de la cadira, mireu més enllà (molt més enllà) del vostre ordinador i treieu del barret aquest llibre. Guarireu les ferides de tots els pediatres, oficinistes, perruqueres, nens de preescolar, guiris incandescents, iaies xatejadores, adolescents en fase lunar, senyors que fan crucigrames, mestresses de casa (són mestresses?) que es fan les sueques, funcionaris vintage... I vosaltres us quedareu tan amplis.

Memorias de un amnésico recull una sèrie d'escrits que Satie mai va publicar com a obra unitària. És una recopilació d'articles i textos realitzada per Ornella Volta en una edició francesa de l'any 1977 a partir de la qual s'ha fet l'edició espanyola d' Árdora. Llorenç Barber fa una lúcida presentació de l'autor i la seva obra musical que es complementa amb una introducció de Loreto Casado, traductora dels textos originals. Aquest preàmbul prepara per al massatge mental que us farà Satie amb un enfilall de títols com Memorias de un amnésico, Obras de la Iglesia Metropolitana del Arte, Observaciones de un imbécil (yo), Cuadernos de un mamífero, Propósitos a propósito, Charlas, Razonamientos de un testarudo i Inventario. Després de llegir aquests escrits us fareu una idea precisa del que pot ser la musicoteràpia...

Un mentiroso tiene que ser Chino, o parecerlo.

El Satie escriptor revela una personalitat tan càustica com divertida, tan analítica com subjectiva, tan sòbria com oberta de mires, tan honesta com valenta... Escriu sobre música i els músics (el seu admirat Stravinsky, el col·lega Debussy, el Wagner de les antípodes...), sobre els crítics musicals als quals apallissa mitjançant l'elogi, sobre els animals (sempre tan educats a diferència dels humans), sobre el seu temps (que podria ser perfectament el nostre) i sobre tot allò que vol. Traslladat a la pintura, llegir Satie (i escoltar, of course) vindria a ser com veure un quadre de Kandinsky al natural (quins colors, Déu meu!): sabíeu que era un geni pero ara ho creieu de veritat.

Su independencia y su música le granjearon grandes enemigos, pero contó con la amistad de los mejores: Braque (que ilustró algunas de sus partituras), Picasso (que figurinó y decoró algunos de sus ballets), el propio Stravinsky, Juan Gris, Debussy, el pianista Viñes y, antes que ninguno, los pintores españoles Rusiñol, Zuloaga y Ramón Casas. Luego vendrían los dadaístas... Para empezar, recomendaríamos su lectura a todos los que se encuentran en esa edad en la que cabe hablar de una educación sentimental. Nada de grandes frases. Pocas y bien dichas. Satie es siempre un soplo de aire fresco. Sus consejos son siempre valiosos. Andrés Trapiello.

Un concert de castanyoles, un exfoliant per a l'ànima, tot això són les Memòries d'un amnèsic. Escolteu-lo i llegiu-lo immediatament (i passeu d'aquest panegíric que he escrit).

Ah! i l'edició d'Árdora és maca i inclou alguns dels milers de dibuixos que el músic va realitzar en minúscules cartolines.

I això és tot el que us havia de dir.

Erik Satie - Vexations



Santiago Rusiñol. Retrat d'Erik Satie.


... Si se quiere tener razón -razón de verdad- hay que empezar por ser razonable, muy razonable (noten que no estoy haciendo aquí ningún pleonasmo);...
además,... hay que tener razón sin vanidad,... sin ruido,... sin orgullo... Estar en posesión de la Razón no concede ningún privilegio;...
... a menudo no causa más que problemas...
... El hombre que tiene razón -generalmente- está mal visto, hasta con gafas...
... En él está el saberlo, & no codiciar nada más que tener razón -si se empeña...
... Pero el que desee conservar su tranquilidad personal, cuidará siempre de no tener razón,... nada de razón -menos, incluso...
... Entonces,... le esperarán días felices,... & se extinguirá rodeado de honores y prosperidad -& quizá tenga muchos hijos legítimos, naturales o sobrenaturales...
Erik Satie. Memorias de un amnésico.

divendres, 17 de juliol del 2009

La Discoteca d'AMPLI, XLI: The Jacksons

Fa poc ens ha deixat una de les icones de la música popular de les darreres dècades. Michael Jackson va començar la seva carrera a la Motown i potser es tractà de la darrera veritable estrella que Berry Gordy pogué esprémer amb totes les seves arts d'astut empresari. De dalt a baix. O quasi.

És públic que Jackson no tingué una infantesa normal i que el seu propi pare era el primer que s'excedia amb una crueltat molt poc paternal després de, per exemple, qualsevol actuació o assaig que jutgés poc lluït.

Al capdavall quasi tothom pensa i ha pensat al llarg de tots aquests anys que la biografia de Jackson era el compte enrere d'un desastre previsible. El cert és que els nivells d'idolatria i sobrevaloració als quals es va veure sotmès després dels seus excel·lents i megaexitosos primers discos en solitari sens dubte haguessin pogut trastornar qualsevol. I encara més algú com ell, que arrossegava la càrrega d'una infantesa perduda.

Però si ens centrem no en el personatge sinó en la seva prolífica discografia podem extreure discos tan fantàstics com els que acabo d'esmentar o, per exemple, Destiny dels Jacksons. 

Sota el nom de Jacksons hi havia els germans Jackson anteriorment coneguts com a Jackson 5 després de sortir de la Motown, com si diguéssim, per la porta falsa. El patriarca va creure que podia aconseguir un contracte millor per als seus fills i rellançar la seva carrera, que experimentava una etapa menys esplendorosa des de l'any 72, atès que Gordy rebutjava de pla que toquessin ells mateixos els instruments i les seves composicions en els discos i tampoc s'havia pres la molèstia d'actualitzar la seva imatge amb el pas dels anys. 

Aleshores Jackson pare signa un contracte molt favorable amb la CBS: mentre que Motown els havia estat pagant el seu habitual i misèrrim 2'8% de royalties, la CBS els pagaria el 20%. Però la Motown els va fer la punyeta no cedint el nom Jackson 5 i per això hagueren de passar a dir-se The Jacksons amb l'afegit del sisè germà, Randy, als teclats i la desafecció de Jermaine, que optà per no sortir de la Motown perquè estava casat amb una filla de Gordy. Motius polítics, en podríem dir... és curiós que Marvin Gaye també es casà amb una germana de Gordy...

Amb aquest nom enregistraren i publicaren 7 àlbums, entre els quals Destiny és potser el més destacat i exitós. Conté autèntics hits de les pistes de ball com Shake Your Body (Down to the Ground) o Blame It On The Boogie.

Destiny surt al carrer l'any 78 i Michael, que aleshores té només 20 anys, hi deixa anar aquesta frase esglaiadora: "There is no life for me at all / 'Cause I give myself at beck and call"

RIP Michael


 



dilluns, 13 de juliol del 2009

29è Festival Internacional de Música Popular i Tradicional, a les biblioteques de Vilanova

Els companys de les biblioteques de Vilanova ens fan arribar aquesta nova mostra d'acció i difusió musical des de les biblioteques públiques, amb motiu del Festival Internacional de Música Popular i Tradicional.


Gaudeix del FIMPT 2009!



FIMPT 2009Aquest 1 de juliol es dóna el tret de sortida al 29è Festival Internacional de Música Popular i Tradicional amb la publicació, per part de les Biblioteques Municipals Joan Oliva i Armand Cardona, d’una guia de lectura sobre músiques tradicionals populars del fons de música, cinema i llibres de les biblioteques, amb els enregistraments de les formacions participants en el Festival 2009.



Els documents s’exposaran a les biblioteques i es podran emportar en préstec.

El Festival tindrà lloc els dies 17, 18 i 19 de juliol i enguany inclourà les següents seccions: Cultura als barris, Diversons/música per a la integració, Ritmes viatgers, Músiques xiques, Firasac, Vermuts tertúlia, Accents de la terra, Nocturns de pau i l’Escenari Central.


En l’edició d’aquest any destaca la presència d’artistes com ara Diego el Cigala, Lídia Pujol, Omara Portuondo, Roger Mas o Tomeu Penya, així com altres músics de procedències tan diverses com Veneçuela, Brasil, Índia, Occitània, Tibet, Zimbabwe o Portugal.



De moment, perquè en feu un tastet, us deixem amb un clip dels Jaipur Kawa Brass Band que, procedents de la província Índia de Rajhastan, protagonitzaran la secció Ritmes viatgers:











Si voleu conèixer la programació, podeu consultar la web del Festival: FIMPT 2009

dissabte, 11 de juliol del 2009

Hypermusic Prologue: òpera projectiva en set dimensions


La búsqueda de las dimensiones ocultas. Universitat de Harvard, 31-01-2006. Fragment de l'entrevista d'Eduard Punset a Lisa Randall al programa Redes. Durada: 40 segons.



Dins la programación del Festival Agora, els dies 14 i 15 de juny es va estrenar en el Centre Pompidou de París, l'òpera Hypermusique Prologue: A Projective Opera in Seven Planes, del compositor català Hèctor Parra, una obra interdisciplinar on conflueixen música, ciència i art.


Hèctor Parra va nèixer a Barcelona fa 33 anys i és actualment un dels noms de referència de la música contemporània espanyola. Impressionant currículum el seu: premi d'honor del Conservatori del Liceu en composició, piano i harmonia, Catedràtic de Composició Electroacústica del Conservatori Superior d'Aragó, Premi de Composició de l'INAEM (Instituto Nacional de las Artes Escénicas y de la Música), les seves obres són programades en els grans festivals internacionals i interpretades per formacions de prestigi com l' Ensemble Intercontemporaine, l'Arditti String Quartet, el Klangforum de Viena o l'Ensemble Recherche. Parra és compositor en residència a l'IRCAM (Institut de Recherche et Coordination Acoustique/Musique) de París on treballa en un projecte d'investigació dins el grup "geste instrumental".

Hypermusique Prologue és una òpera poc convencional, fruit de l'interès de Parra per la física i l'art. L'obra s'inspira en la teoria sobre l'existència d'una cinquena dimensió oculta en l'univers, recollida a Warped Passages un dels cent llibres de l'any 2005 per a The New York Times, escrit per Lisa Randall, catedràtica de física de la Universitat de Harvard.

Lisa Randall és experta en teoria de cordes, física de partícules i cosmologia. Les seves investigacions sobre supersimetria i la teoria de la unificació l'han convertit en la física teòrica més citada en els darrers anys. Warped Passages parla de les dimensions ocultes de l'univers, un aspecte de la física que està revolucionant la nostra visió del món.

El punto de partida de la ópera es la admiración que siento por Lisa Randall, que ha conseguido en Warped Passages transmitir a un público muy amplio el esfuerzo por comprender la naturaleza última de la que formamos parte. Su libro me abrió la imaginación acústica hacia nuevos espacios sonoros.
Hèctor Parra. Suplement Babelia, 6/6/09.


Però no només és novedós que una òpera s'inspiri en una teoría agosarada de la física sinó que la mateixa autora d'aquesta teoria escrigui el llibret de l'òpera...Lisa Randall és una admiradora de la música de Parra i la seva col·laboració amb el compositor no només es va limitar a escriure el llibret sinó que, també, va treballar aspectes més estrictament musicals.


També l'art té una presència més que anecdòtica en aquesta òpera. Parra, a més de músic, és un pintor apassionat i entusiasta d'artistes com El Greco. Segons el compositor, els marcats contrasts de color i llum de El Greco inspiren el joc de violents contrasts que nodreixen la seva pròpia música. A Hypermusic Prologue, Parra va demanar a l'artista britànic Matthew Ritchie que s'encarragués de l'escenografia.

La relació entre ciència i art és una constant en la plàstica de Matthew Ritchie que en obres seves com l'aclamada The Morning Line va treballar durant tres anys amb arquitectes, músics, científics, programadors i animadors web per aconseguir dissenyar una estructura mutable basada en un sistema interactiu comprès per sons i imatges que variaven en funció de l'espectador.


"Hypermusic Prologue, A Projective Opera In Seven Planes" -Episode 2 - Décor et mise en scène (4:22 min) [en francès]


Parra, Ritchie i Randall han evidenciat, amb aquest suggerent projecte, que la simbiosi entre art i ciència no només és possible sinó necessària per a la creació sonora, visual i reflexiva multidimensional.

Hypermusique Prologue:
Música: Hèctor Parra; Llibret: Lisa Randall
Escenografia: Matthew Ritchie
Director d'escena: Paul Desveaux
Charlotte Ellett, soprano; James Bobby, baríton
Ensemble Intercontemporain
Realització informàtica musical: Thomas Goepfer (IRCAM)

Sinopsi:
Una compositora-científica (soprano) viu una profunda tensió entre l'amor que sent pel seu company (baríton) i la seva passió pel coneixement, convençuda que existeix un món més gran per explorar del que coneixem. Esa relación de pareja sufre un vuelco cuando, tras una fuerte discusión, ella decide emprender un hipotético viaje a la deformada quinta dimensión del modelo Randall-Sundrun del espacio-tiempo. A partir de ese momento, el espacio y la energía que experimentará la soprano dependerá de su posición en esta nueva dimensión, explica el compositor. En este viaje los dos protagonistas viven diferentes experiencias de la realidad, ella moviéndose libremente en un hiperespacio de cinco dimensiones, mientras su pareja sigue aferrada a nuestro espacio-tiempo conocido. (Babelia, 6/06/09).

Hypermusique Prologue es presentarà els propers 27 i 28 de novembre al Gran Teatre del Liceu, coproductor del muntatge juntament amb l'Obra Social Caixa de Catalunya, el Festival d'Òpera de Butxaca i Noves Creacions, l'IRCAM i l'Ensemble Intercontemporaine, que actúa sota la direcció musical de Clement Power.


"Hypermusic Prologue, A Projective Opera In Seven Planes" -Episode 3 - La musique (6:28 min) [en francès]


Discografia d'Hèctor Parra, disponible en CD:


Knotted Fields; Impromptu; Wortschatten; L'Aube assaillie; Abîme - Antigone IV; Trío de cuerda. Kairós.
Crítica del disc a Diverdi, aquí.










Entrevista a Hèctor Parra : La Búsqueda de nuevas energías sonoras. Babelia 6/06/09, aquí.


Muy Interesante: Algunas de sus ideas suenan un poco locas para el ciudadano medio. ¿De dónde provienen?

Lisa Randall: La idea de que existen dimensiones extra proviene de la teoría de cuerdas, según la cual las partículas fundamentales son oscilaciones de pequeñas hebras de energía vibrantes. La teoría de cuerdas sirve para combinar dos modelos muy diferentes del mundo, la mecánica cuántica, que se aplica a escala atómica, y la relatividad general, que funciona a gran escala. Algunos físicos creemos que debería haber una única teoría válida en cualquier régimen. La teoría de cuerdas lo hace, pero sólo en un universo con más dimensiones. Hay cosas que no comprendemos con sólo tres dimensiones espaciales y una temporal. Como ninguna teoría física fundamental descarta la existencia de más de tres dimensiones, es lógico pensar cómo sería el mundo si existiesen.

Entrevista a Lisa Randall a la revista Muy Interesante: http://www.muyinteresante.es/index.php/component/content/article/3240-lisa-randall


dimecres, 8 de juliol del 2009

Recomanats de juliol Biblioteca Fort Pienc






Des del 8 de juliol us presentem les noves adquisicions de música de la biblioteca Fort Pienc: més de 100 cd d’estils ben diversos.

D’aquest lot us recomanem, a nivell estatal, el darrer treball del cantautor Abús, Esthels, un compendi sobre l’enamorament d’instrumentació suau, el segon disc dels barcelonins Raydibaum, Manual de gènere catastròfic, i Depedro, el projecte personal del madrileny Jairo Zavala, músic del grup Vacazul i col•laborador a l’últim disc de Calexico. Destaquem també el dvd del concert que Antònia Font va oferir al Liceu el mes de març de 2008, i els debuts de les bandes barcelonines Egon Soda, Egon soda, i Extraperlo, Desayuno continental, aixi com el de la gaditana cantautora de folk Marina Gallardo, Working to speak.






A nivell internacional destaquem el disc de versions, duets i col•laboracions de luxe Easy come, easy go, de Marianne Faithfull, el dvd documental dirigit per Julien Temple Joe Strummer: vida y muerte de un cantante, que repassa la carrera musical del líder dels mítics The Clash, o la reedició de Brighten the corners, el que fou quart disc dels nord-americans Pavement. Sense oblidar, però, els clàssics: Eric Dolphy, John Coltrane, Alpha Blondy, Small Faces, Sex Pistols, o els llegendaris Serge Gainsbourg i Brigitte Bardot, interpretant junts Bonnie and Clyde.









dilluns, 6 de juliol del 2009

Guia de Festivals Musicals de Catalunya juliol - setembre 09. Biblioteca El Carmel - Juan Marsé


Els companys musictecaris de la Biblioteca d'El Carmel - Juan Marsé ens fan arribar aquesta guia dels festivals de música d'aquest estiu de la ciutat de Barcelona i província (amb el lloc, les dates, caps de cartell i pàgina web): des del Grec que ja està en marxa al BAM, al setembre a Barcelona. I des del festival Cruïlla de Cultures, de Mataró al Mercat de Música Viva de Vic o al Festival Internacional Porta Ferrada de Sant Feliu de Guixols...


Algun us quedarà a prop de la vostra biblioteca i segur que hi podreu trobar cds de sobres per fer aguna exposició i difondre'ls, oi?






Us recordem que l'Ampli està obert a publicar tot allò que ens volgueu enviar relacionat amb la música o la música i les biblioteques: els vostres butlletins de novetats, les guies temàtiques, alguna crítica de disc imprescindible o de concert/festival memorable o qualsevol de les vostres "bones pràctiques" que creieu que valgui la pena donar a conèixer.

Només cal que ens ho feu arribar a musictecaris@gmail.com

.

divendres, 3 de juliol del 2009

La Discoteca d'AMPLI, XL: Tindersticks.

TINDERSTICKS. Simple pleasure. Quicksilver/Island, 1999

Simple pleasure és el quart disc d’estudi de Tindersticks i és un disc brutal.

Cada vegada que us recomano un disc dic que és brutal... o sigui que ja no us vindrà de nou! La diferència amb Simple pleasure és que si em demanessin, a punta de pistola, que triés un sol disc entre tota la música mundial, segurament triaria aquest. O si busquessin un disc per enviar a una càpsula espacial amb tot de coses que parlessin de l’ésser humà per si ho trobessin alguns alienígens, jo enviaria 2000 missatges al 5577 amb el text “Simple pleasure”.
Bé... exagero un xic... però us feu una idea de com m’agrada el disc, oi?

Tindersticks són un grup de Nottingham, amb formacions variables des del 1999, quan es van crear, fins ara. Al capdavant està el vocalista Stuart Staples.

No és un grup indie ni de brit pop, com la majoria que van sortir d’allà a la seva època... Buscant un adjectiu general, d’aquests que no descriu res però deixa a la gent tranquil·la amb la sensació què ja saps de què van, podríem dir que fan pop de càmara. Ja sabeu: pop suau, molt melòdic, amb orquestració...
Us ha quedat clar? : (
Millor sentim el primer tema del disc:

"Can we start again?":


Podeu copiar el primer paràgraf del que us deia i enganxar-lo aquí, canviant Simple pleasure per “Can we start again?”.
Definitivament és la millor cançó que conec! És rodona, perfecta, té tot el que li demano a una cançó per fer-me disfrutar: començant per la melodia, la veu d’Staples (brrrr!), els cors, les cordes, la lletra... De fet, només el títol ja em convenç: quantes vegades he demanat una segona oportunitat per tornar a començar... i tornar a cometre els mateixos errors?
Gairebé és podria dir que és la cançó de la meva vida!

Un dels convidats al Music Spy Club de Vapor Vell va fer una referència despectiva d’Staples, citant-lo com a un d’aquests cantants que posen veu de “se me ha muerto el gato”. Ostres: si m’asseguren que puc tenir aquesta veu i aquest to a costa de vides felines, em dedicaria a matar tots els gatets que trobés pels terrats de Barcelona!

Poques veus com les d’Staples em sonen tan boniques, tan tristes, tan malenconioses, tan desesperades, no amb ira, amb resignació. Gairebé no li cal cantar, només xiuxiuejar a mitja veu i ja en té prou. Només cal escoltar el que ens diu i estar preparat per a que ens destrossin el cor un altre cop.

"If you're looking for a way out":


Love is crazy baby, I can see it in your eyes.
Your kisses taste the same,
But it's just a sweet disguise.
Ain't that just like you,
To worry about me.
But we promised to be honest
With each other for all eternity.
So if you're looking for a way out
I won't stand here in your way.
And if you're looking for a way out:
Don't look at the tears that I'm crying
They'll only make you wanna stay.
Don't kiss me again coz I'm dying
To keep you from running away.
Oh baby tell me I'm wrong
Just say I'm crazyIt's with you that I belong.
It's never easy when lovers have to part.
Oh come on stop pretending
Tell me what's in you heart.
And if you're looking for a way out
I won't stand here in your way.
But if you're looking for a way out:
Don't look at the tears that I'm crying
They'll only make you wanna stay.
Don't kiss me again coz I'm dying
To keep you from running away.
Don't look at the tears that I'm crying
They'll only make you wanna stay.
Don't love me again coz I'm tryin'
To keep you from running away.
Don't you run away
Oh come on stop pretending
Tell me what's in your heart.
And if you're looking for a way out
I won't stand here in your way.
And if you're looking for a way out:
Don't look at the tears that I'm crying
They'll only make you wanna stay.
Don't kiss me again coz I'm dying
To keep you from running away.
Better tell me what's in you heart
Oh baby now stop pretending, stop pretending, stop pretending.
Don't you know I'll always love you.

Pobre Stuart. Aquest cop no demana segones oportunitats... Només s’aparta per a que ella pugui marxar del seu costat. Quina amargor. Com m’agrada!

Per cert, és una versió d’una cançó amb el mateix títol d’Odissey, del 1980. Una balada ensucrada i vuitantera fins a dir prou. Us l’anava a adjuntar però... sincerament, m’ha fet una mica de vergonya.
Si teniu molt curiositat la podeu buscar vosaltres mateixos a grooveshark.com

I tot el cd és un enfilall de cançons per l’estil: delicades, molt molt íntimes, mig amargues, d’una bellesa aclaparadorament trista. Impressionant com una veu tan basta com aquesta pot despendre tanta sensibilitat, tanta vulnerabilitat.

"If she's torn":


Afortunadament no totes les cançons van directes a matxacar-te, si tens un mal dia. Podeu provar amb algunes que us animin més...

"Before you close your eyes":


"From the inside":


Tindersticks va editar l’any passat un nou àlbum: The hungry saw (Beggars banquet, 08).
Tot i que segueix l’estil que acabeu de sentir, no espereu trobar cançons tan BRUTALS com les de Simple pleasure. : P

Si punxeu aquí accedireu al catàleg del les biblioteques de la Xarxa de la Diputació i podeu consultar quins CD tenim de Tindersticks i a on són.

Mai no he donat prou les gràcies a la Mon, la musictecària de Fort Pienc, per haver-me descobert Simple pleasure.
Ella va ser durant molts anys la meva “dealer” habitual de música. I moltes de les poques coses que acostumo a sentir encara que passin els anys, han sortit d’alguna recomanació seva.

Gràcies!!! : )