AMPLI: de maig 2019

"Francesc Xavier Riembau Rosich aka Xevi aka Diegoarmando. Amb la tramuntana a la contra, picant i repicant, sempre el got mig ple, sempre muntanya amunt, barbes i ulleres per veure't millor, per menjar-te millor. Nét d'indià amb esperit rock-and-roll, cubà, rastafari, digger de servei 24 h, jamesbrownià, detroitià, de look talibà i flamenc, el xic just de punk i de sempre mal tallat de l'Empordà" (Del llibre "Ara és el moment" de Martí Sales). D'aquesta encertada manera descrivia Pau Guillamet aka Guillamino a en Riembau al llibre, que ara es dedica en exclusiva a fer el que més li agrada: compartir la música ja sigui com a Dj, prescriptor o amic. Repassem amb ell la seva trajectòria i els seus nous projectes, entre els que trobem el post jazz de Siònia. Brandada Manyaga (Autoeditat, 2018) és el seu primer disc.

Text: Lídia Noguerol

DIEGO ARMANDO DJ. LA MANO DE DIO

He vist que tenies aquí un single de Pimpinela amb Diego Armando Maradona. M’has comentat que te l’ha regalat en Marçal de Bankrobber.

Sí, és un single horrible que no es pot escoltar encara que el canviïs de velocitat, perquè està clar que Maradona era un gran futbolista però no era un gran cantant i Pimpinela tampoc eren grans músics. Me’l van regalar perquè quan punxo em dic Diego Armando. És una història una mica llarga.

"Qué mano de Dios, ¡fue la mano del Diego!"

(Extret de la biografia de Maradona "Yo soy el Diego")

T’ho van posar per la tofa?

Sí, bé, va ser per un cúmul de coses. La primera vegada que vaig arribar aquí a Barcelona estava a l’Apolo i unes amigues em deien així pels cabells. Després el dia de Sant Joan al Pacha de Platja d’Aro vaig conéixer en Mani, el baixista de Primal Scream. Aquell Sant Joan va ser un fracàs perquè érem quatre gats, però gràcies a això vam poder parlar i coneixe’ns. I ell també em va començar a dir-me Diego Armando i em van venir al cap les col·legues que també m’ho deien. I a més a més un dia que estava a la platja i anava sense tofa, una gent que no conexia també em va dir Diego Armando i vaig començar a pensar que potser realment m’hi assemblava i em vaig quedar amb el nom. A més em fa molta gràcia perquè realment hi ha gent que es pensa que em dic Diego de veritat. A mi m’agrada Maradona i el que simbolitza i sobretot aquesta cosa tan humana que té d’equivocar-se i a la vegada de ser molt genial, almenys jugant a futbol.

El Pelusa

Crack Digger

Una vegada també et van apuntar en una llista de convidats com a Diego Armando.

Això va ser una d’aquelles coses màgiques que de vegades passen. Va ser en Mani que em va apuntar a la llista de convidats de Benicàssim. Jo ja el coneixia però no tenia el seu telèfon. En aquesta época jo treballava a la distribuïdora Red Musical on tenien una base de dades de clients. Al final hi havia el nom de Mani i un telèfon. Ara semblarà que m’ho estic inventant de tan surrealista que és...però va ser així. Vaig trucar i va em contestar ell. Li vaig comentar que volia anar a Benicàssim a veure el seu concert i ell em va dir que creia que em podria apuntar però que no m’ho podia confirmar. Vaig comprar l’entrada per si de cas i quan vaig arribar al festival em van demanar el DNI i els vaig dir que a la llista estava per Diego i no per Xavier. I quan van veure la foto del DNI ho van entendre de seguida i vaig poder entrar.

Mani

Va ser molt divertit perquè vaig poder entrar al camerino i en Mani em deia directament Mano de Dio, la “s” se la deixava. D’aquesta trobada en guardo una imatge també molt rock i decadent alhora: Hi havia en Bobbie Gillespie amb dues noies esculturals sobant-lo i ell borratxíssim. En canvi en Mani quan toca és una persona hiper responsable, quan punxa tot li sua, però quan toca no. Ell va començar a beure després del concert, que va ser tremendo. Aquesta és la doble anècdota amb en Mani. Per això dic que va ser màgic perquè vaig trucar sense cap convicció, podia ser qualsevol Mani. A més què hi feia el seu nom al final de la llista, a part? No és que sigui una persona molt esotèrica, però són coses que havien de passar.

Bobby & Mani

DE RED AL SÒNAR PASSANT PER BANKROBBER

Has punxat dues vegades al Sònar. Recordo que la primera et va acompanyar en Guillamino. La publicació del seu disc et va obrir les portes de la música electrónica?

Amb Bankrobber teníem pensat editar pop anglosaxó, però a partir del tercer disco ja vam canviar completament les directrius. Vam dir que si ens agradava l’electrònica no deixaríem d’editar-la perquè fos diferent del que havíem publicat fins aquell moment. I a més ens va arribar una proposta com la de Guillamino que ens encantava. La seva visió de l'electrònica sempre ha sigut molt negra, molt groovy i propera al hip hop. Tant al segell com a mi, les portes del Sònar se’ns van obrir gràcies a en Guillamino, amb qui vaig punxar a mitges. Ens va anar molt bé que en John Peel el punxés, perquè com que aquí som així, que ha de venir algú de fora a dir-te el que està bé.

Portada del primer disc de Guillamino i primer Sònar de Diego Armando DJ

Guillamino és un artista que segueixo i respecto moltíssim i considero que no se l’ha valorat com es mereix. Entèn l’electrònica igual que jo: Un lloc on poden entrar-hi moltes coses i ritmes diferents, no només el 4x4 clàssic. Un tema com “Kyawktada” [Les Minves de Gener] que és poc occidental seria un bon exemple. Després a Bankrobber hem tingut altres grups com Esperit! o Mr. Hubba i el Mono Inventor.

El box set de Mr. Hubba i el Mono Inventor

BankRobber al complet amb Xavier Riembau al centre

De l’electrònica sempre t’ha tirat molt la seva part més negra. Recordo que de molts samplers tu coneixies la cançó original de la que provenien.

Una de les coses que em meravella de la música afroamericana és la seva capacitat de reinvenció a partir de les seves arrels! La tradició està viva i el hip hop ho demostra, és el cas més emblemàtic: agafa unes cançons que havien tingut el seu moment però que ja no s’escolten tant i els dona una nova vida. A més si mires els gèneres electrònics, deixant de banda Kraftwerk, la part més experimental i la música concreta, la resta venen de la música negra. El techno ve de Detroit, el house de Chicago i la música disco sobretot de Nova York.

The Belleville Three. La Santíssima Trinitat del techno

Ara perquè estem acostumats a tenir un accés fàcil a molta música, però abans moltes coses les mitificaves abans d’escoltar-les. Recordo el primer Dance de Lux, que per cert m’ha desparegut, de Lluís Lles explicant tots els gèneres electrònics, ho llegia però no podia escoltar-ho. Vaig tardar a escoltar aquesta música sobre la qual ja havia llegit. Per això hi ha aquest punt de mitificació.

Primer número de la publicació

El número 1 portava un CD i un diccionari d'electrònica de regal

El meu aprenentatge sobre l’electrònica ve marcat per dues coses: La primera que vaig començar a treballar a Red Musical, una distribuïdora bàsicament de música electrònica i de cop i volta vaig haver d’aprendre moltes coses. I la segona, que també lliga amb una de les meves obsessions, és que vaig comprar una part d’una col·lecció de discos d'electrònica d’un DJ i està clar, de cop em va arribar molta informació i vaig intentar en la mesura del possible assimilar-la. Totes dues coses van venir en paral·lel i vaig fer una immersió en el gènere. D’aquesta època també recordo molt un recopilatori de house d’aquí, “El patio de mi casa” (So Dens, 1997).

Soy el pedazo de carne más cotizado de la calle

També recordo que em vaig subscriure al Rockdelux perquè regalaven el “Dots and Loops” d’Stereolab, però per sort aquell mes no em va arribar i em va acabar arribant aquest [el patio de mi casa] i un recopilatori de Cosmosound (Cosmos Records). O sigui que em va arribar música nova que això sempre mola. I aquest és un disco que jo continuo punxant, perquè penso que s’ha de reivindicar la feina que van fer aquest segells pioners. Amb Ràdio Bisbal havíem portat a l’Anderbeat, que publicava amb MiniFunk.

Recicla-Ho (1997)

A mi m’agrada que la música tingui una mica de misteri, que de cop i volta escoltis una cosa i no sàpigues on ubicar-la. I els maxis de vegades no tenen portada, no se sap el nom, que potser és un pseudònim…i et centres més en la música.

Focus

RITME PRODUCCIONS. CASAMENTS, DISCOS, CINTES I CD

Però abans de l’electrònica tu ja feies de DJ.

Sí, sempre ho he fet. Vaig començar punxant amb cassets. Amb tretze o catorze anys era el típic que quan hi havia una festa posava la música. De fet, sempre he tingut un gust bastant variat, prefereixo dir variat que eclèctic, encara que eclèctic soni molt guai i música variada soni malament. Mirant els discos i l’època que els vaig comprar m’he adonat que sempre he escoltat bastant de tot. Un dels meus primers amors va ser la música afroamericana, el soul, però també el punk i el rock’n’roll i altres coses. No cremes etapes, perquè hi ha coses que continues escoltant i d’altres que no, sinó que hi vas introduint nous elements. L’electrònica n’és un i després la música no occidental o folklòrica, que ara hi estic molt posat.

Diego Armando en colors

Ja que has parlat de La Bisbal, al garatge de casa teva hi havia una caixa amb discos del teu germà on vas descobrir molta música nova. Com per exemple els discos del Zappa, que quan en parlàvem deies que la primera vegada que els havies escoltat, amb catorze anys, els havies trobat molt raros.

Sí, és veritat. Però ja havia llegit coses. I és el que et deia i que ara sembla estrany, però abans no podies escoltar un disco fins que no te’l compraves o gravaves. Vaig haver d'insistir perquè m'agradessin perquè no els entenia, com em va passar també amb el disc del plàtan de la Velvet.

Shinny, shinny, shinny boots of leather

Recordo haver escoltat quasi a l’uníson el disco de la Velvet i el d’en Robert Johnson. El vaig descobrir quan llegia el Popular 1. No tens background i de cop i volta ho escoltes i tardes un rato a que t’arribi. A casa hi havia discos com el “Horses” de la Patti Smith, d'en Sam Cooke que el recordo amb molt de carinyo, alguns discos dels Beatles que vaig descobrir molt més tard que els discos de la Velvet i com et deia Zappa. Quan vaig començar a escoltar música el tocadiscos de casa estava espatllat i jo anava a casa del meu germà, em gravava els discos amb un casset i me’ls escoltava.

Robert Johnson

Frank Zappa

I a partir d’aquell moment ja vaig començar a comprar vinil i continuava fent el mateix: Per poder escoltar-los els anava a gravar en casset a casa el meu germà. Jo soc de la generació de la cinta gravada, d’originals en tinc poquíssimes. I llavors pitjor, perquè mai vaig deixar de comprar vinils ni me’ls vaig vendre com va fer molta gent quan va sortir el CD. També vaig començar a comprar CD i feia el mateix que amb els discos perquè no tenia CD player. Els anava a gravar en cinta a casa del meu germà.

Treball de recerca

Quan vivies a La Bisbal els discos d’on els treies?

Hi havia una botiga de discos que es deia el “3”, el noi del “3” es va morir d’un accident de cotxe i la botiga va tancar. Llavors en teníem una altra i fins fa quatre dies en quedava una, on vaig arribar a treballar. Però sobretot els discos els comprava quan venia a Barcelona. Hi anava dues vegades l’any. Alguna vegada coincidia amb la fira del disc. Em gastava el que havia anat estalviant i feia una compra molt gran de CD i vinils. Després quan vaig anar a viure a Girona comprava a “Moby Disc”. Aquesta botiga va ser un lloc on em vaig gastar tots els diners que no invertia en cubates a la nit. Hi ha la sèrie aquesta de Crate Diggers que no sé si la controles, que són sobretot hip hoperos parlant de com compraven discos i m’hi sento molt identificat: no es compraven l’esmorzar per poder-se comprar un disco, per exemple.

Els discos o la vida

Quan treballaves a Red ja tenies Bankrobber?

Sí. Curiosament he treballat a dues distribuidores de música i totes dues tenen certa relació amb Bankrobber en un sentit. Jo vaig anar a Red Musical a portar uns discos de Bankrobber perquè estàvem buscant distribuïdora. Acabàvem de deixar la distri de Madrid, DOCK. A les oficines em van dir que ara mateix era imposible agafar-nos, però que estaven buscant algú per treballar amb ells. Jo estava sense feina i sense un duro perquè acabava de comprar la col·lecció que comentava abans. Em van fer una entrevista i vaig acabar treballant allà.

Tenia experiència de comercial i de música electrònica sabia quatre coses. Havia treballat a Discos Gong i a l’Fnac, però recordo que els primers dies la feina m’anava grossa, però vaig fer un esforç i vaig tirar-ho endavant. Estic parlant d’una època en que jo no tenia ni mail personal! I al cap d’un temps de treballar-hi Red va començar a distribuir material de Bankrobber. També vaig treballar a K Indústria i aquí va anar a la inversa. Primer ens van començar a distribuir el material i després vaig entrar jo.

D'incògnit

La col·lecció del DJ ja la vas comprar per què ja tenies pensat dedicar-te a punxar?

Punxar sempre ha estat allà. Amb en Ramon de Bankrobber teníem una residència al Teatret (La Bisbal). També amb en Ramon i un altre col·lega, en Jordi Geli, que és fotògraf, havíem punxat en un munt de casaments com a Ritme Produccions. No els he comptat mai, però potser he punxat en 150 casaments o més. Ara també m'estic dedicant més a punxar, però durant una època, quan encara hi havia la pesseta i era més fàcil viure, una part essencial del que guanyava venia dels casaments.

WUNDERKAMMER

També vinculat a Bankrobber és quan us moveu a Gràcia i comences a punxar al Switch.

Al Switch, que de fet quan vaig començar es deia Gusto, vaig aprendre molt. El Switch estava a un minut de casa. Hi havia anat com a públic i era un lloc que m’agradava i vaig acabar proposant-los unes sessions setmanals. Jo punxava cada dimecres el més raro i estrany que trobava, cosa que no he pogut fer més.

Tenia via lliure per fer el que volgués i a més a més hi havia l’Enrique Doza, que era el cambrer, que m’envalentonava. Posava Suicide, tota la tralla, un cançó folklòrica de la Costa d’Ivori i ell t’animava a posar-ne més. No hi havia mai gaire ningú. Els amics que venien a veure’t algun dia i para de comptar. I allà va ser on vaig començar a buscar les similituds entre la música folklòrica i l’electrònica, sobretot. Posava de tot però aquests dos estils eren essencials. I un dia l’Enrique em va dir què em semblaria si venia ell amb la guitarra i els pedals i tocava a sobre de la música que jo punxava. I li vaig dir que cap problema.

Wunderkammer al Wall of Fame de Discos Paradiso

En aquella època jo encara només punxava i ell posava sorolls a sobre. Jo mai no he sigut un DJ gaire tècnic. Hi va haver un moment que ens vam envalentonar tant i tant que va venir la Guàrdia Urbana. L’Enrique en aquell moment no tenia papers, és de Veneçuela, i jo vaig haver de donar les meves dades. Aquell dia el grup encara no tenia nom. Al cap d’un temps em va arribar una multa de 700€. La multa va ser l’excusa per tornar-nos a trobar, perquè l’Enrique ja no treballava al bar. Per pagar la multa vam reactivar el projecte tal i com és avui.

Wunderkammer en directe

El següent concert que vam fer ja va ser com a Wunderkammer, un nom que es va inventar l’Enrique i que ja ens va bé per aquest punt barroc que tenim. Hem tret un casset que hem gravat a La Isla i del que n’estem molt contents. Per mi el Switch és el lloc on va començar tot i l’Enrique qui em va envalentonar per anar més enllà. Era un lloc on podia tenir una creativitat sense límits i sense censura sobretot. Perquè quan ets DJ sempre t’autocensures. Depens del lloc on punxes i del públic que tens. Quan punxes sovint estàs acompanyant algú que està fent alguna cosa. Ets com funcional. Però allà com que no hi havia mai gaire ningú doncs podia fer el que em rotava. En Jaume Pla (Mazoni) sempre deia que el Switch era el més semblant a “Clerks” que havia vist mai. Sempre hi havia la mateixa gent. I ara el més semblant a “Clerks” seria L’ultralocal Records.

Els trastos de Wunderkammer

Però sempre hi havia aquest punt de compartir la música que per mi és molt important. Venia algú a preguntar-te què era el que sonava i et deia que escoltessis aquesta altra cosa. Jo veig la feina de DJ com algú que comparteix música. I de fet les altres feines que faig relacionades amb la música també van de compartir. Ja sigui a les biblioteques amb el cicle “El fascinant món de la música” o venent discos de determinats segells. Com que m’agrada ho comparteixo. En aquest sentit l’elitisme no va gens amb mi.

Quants bolos vau fer per pagar la multa?

En vam fer dos i després el projecte va està parat cinc anys. Vam tornar a arrencar a la mostra sonora i visual del Convent de Sant Agustí. Allà jo vaig començar també a manipul·lar els discos, a posar-los efectes i loops. L’Enrique ja no va portar la guitarra, va portar teclat i pedals. Jo sempre he treballat amb la meva taula perquè els instruments donen caràcter a la música. La meva taula ens dona caràcter perquè fa loops automàtics, no poses el principi i el final. És un loop molt curt que no arriba ni a un compàs. La peculiaritat dels nostres loops, que queden tallats molt sovint de manera estranya és un tret molt definitori de WunderKammer. De fet, ara he descobert un disc, on fan una cosa bastant semblant a això. És un disc que es diu “Guarapo” que ha tret Honest Jon’s.

Al Convent de Sant Agustí

El guarapo és una música que posen la jovenalla ara a Barranquilla. A Colòmbia sempre hi ha hagut molta afició a la música africana. Doncs han agafat discos que sempre s’han escoltat molt a Colòmbia, sobretot en aquesta part, i hi fan loops d’un minut, un minut i mig com a molt. El resultat són uns mp3 que Honest Jon’s ha recopilat en vinil i que en fan pensar molt en la meva part, en el que faig jo a Wunderkammer.

El guarapo també és una beguda energètica que prové de la canya de sucre

En el guarapo hi ha un pad electrònic fent el ritme i un loop tallat d’una forma molt estranya que no saps ni com s’ha de ballar ni si és hip hop ni música africana, ni que és. Ara he començat a remenar una loop station amb Siònia un projecte de jazz en el que col·laboro. Però sempre, sempre, treballo amb la meva taula. Amb Wunderkammer també he hagut d’aprendre molt a escoltar. A escoltar el que fa l’altre per saber què faré jo. I també he après els límits que tinc. Només puc fer un loop de manera què m’haig de cenyir al que hi ha. M’agraden els límits perquè et fan ser més creatiu i evites ser excessivament barroc. I de fet, el que ha millorat molt el disc és la feina que ha fet en Pablo Miranda de Fuego. Ens ha polit una mica i ha fet que la nostra música sigui més escoltable, que hi hagi més silencis.

Cartell d'una actuació conjunta

Nosaltres tenim un bandcamp on pengem tot el que fem. I el que fem és improvisar. De vegades pot ser que estiguem improvisant durant quaranta minuts i d’aquests quaranta només n’aprofitem vint. És en aquest sentit que en Pablo ha fet molta feina. Ell té un grup que es diu Fuego i que han tret un disc amb Finis Africae. Com he dit, nosaltres hem tret un casset, tot i que jo sempre he sigut molt crític amb la moda hipster de les cintes. Però treure un vinil era molt car i tampoc no hem trobat segell, tot i que semblava que n’hi havia dos que volien ajudar-nos, però al final no es va concretar res.

Kiu és el disc de Fuego

També hi havia la possibilitat de treure’l en CD però n’havíem de fer una quantitat de còpies excessives. El casset et permet fer unes còpies més limitades i també et permet jugar amb l’artwork. La part visual de Wunderkammer sempre l’ha portat l’Enrique, que també és artista amb totes les lletres. I si el casset està ben fet i ben gravat, doncs sona bé. A més el més important per mi és la música i no hipotecaré depèn de què perquè ho vull amb vinil.

La veritat és que a tu jo mai t’he sentit a renegar de cap format.

No (riu). Això em fa pensar altre cop en els nois dels guarapos. Ells fan uns loops i fan unes festes. I ara resulta que ha arribat algú des de Londres i ha dit que això és brutal, ha fet una selecció dels que ell opinava que estaven més bé i els ha donat un format. Però fent això els estem descontextualitzant perquè són uns mp3 marranos, això sí, trets d’un vinil, curiosament. O sigui que el cercle es tanca. El vinil és el format que més m’agrada per escoltar música, és un objecte i és càlid, ho té tot, soroll de fons inclòs, però hi ha dues coses: L’objecte perquè és part del meu background. Però vaig crèixer escoltant cintes sobretot, passant-nos cassets, més que vinils. I també CD perquè és el nostre format generacional. Jo vaig començar punxant amb CD, perquè en aquell moment el que hi havia als llocs eren CD players.

Endreçant els vinils

David Puente explica la història de Wunderkammer al seu llibre

Vaig començar a punxar amb vinil molt més tard. Escoltava discos però no hi punxava. Amb els formats a mi em sembla que de vegades hi ha aquest punt de pijerisme, sobretot amb el vinil. Però per mi realment és el format ideal. A l’únic que li accepto de dir que punxar amb vinil és punxar i que la resta no és res, és a en Theo Parrish, perquè ho diu des d’una perspectiva que no és elitista de “perquè jo tinc aquest disco”, ho diu perquè enten que la relació amb la música és aquesta. Cada format té el seu què. He punxat amb CD, amb mp3 i wavs, no és el que més m’agrada però de vegades és la millor opció. Potser has de viatjar i no et pots emportar tots els discos que voldries i amb els formats digitals tens més opcions. Tot i això jo sempre intento portar algun format físic. Quan vaig a punxar a Brusel·les agafo vinils i CD perquè em sembla que els necessito.

BRUSEL·LES AFFAIR

A Brusel·les hi vas anar com a Wunderkammer?

No, hi vaig anar com a Diego Armando. La primera vegada hi vaig anar va ser poc després de deixar Bankrobber. Sempre que puc m’hi escapo perquè és una ciutat hiperoberta i on puc fer quasi el que feia al Switch.

De gira

Com vas trobar el contacte?

Va venir per en Nico Roig. Li acabàvem de treure el disco de “Os meus shorts” (2014) amb Bankrobber / Brabo i ell havia estat molt de temps visquen a Brusel·les i a part, vaig veure per internet un vídeo de botigues de discos d’allà i em vaig dir “hòstia jo haig d’anar aquí. Em buscaré un bolo”. De fet tots els concerts de Finis Africae han surgit a través d’amistats. Li vaig preguntar a en Nico i ell em va passar el contacte d’un amic seu, el DJ Sofa, que em va aconseguir un bolo. Als del local els va agradar i hi he anat anant.

Concerts i Dj

L’última vegada va ser a l’abril. M’ha convidat Sebcat Rebel Up. A Bèlgica amb la gira he après mogollón, perquè allà tenen una cultura musical molt més oberta, porten més bé el postcolonialisme i la seva relació amb les seves excolònies que el que portem aquí. Tot i això segueixen sense fer un mea culpa del passat colonialista. De fet crec que no hi ha cap país que ho hagi fet. Amb Sofa i SebCat he après molt perquè de cop i volta et fan arribar a música que no coneixies i és molt enriquidor. I a més hi ha unes botigues de discos que t’hi cagues!

FINIS AFRICAE

També tens un altre projecte que es diu Finis Africae, que ja ha sortit diverses vegades a la conversa.

Aquest projecte va néixer quan vaig deixar Bankrobber, perquè jo tenia ganes de continuar fent algunes coses amb gent nova com en Pope d’STA i en Pablo de Fuego. Ja havíem muntat un parell de bolos, el de Modu Moctar al Convent de Sant Agustí amb l'ajuda de Sidewalk Bookings. I també teníem ganes de muntar coses pròpies. I ja que hi érem vam muntar un col·lectiu i li vam buscar un nom. I jo vaig proposar “Finis Africae” perquè hi havia dues coses que m’agradaven del nom: La primera ve de la pel·li de “El nom de la Rosa”: Finis Africae és la part oculta de la biblioteca, la que tenen amagada, la dels llibres prohibits. I nosaltres volem posar el focus sobre músiques desconegudes que la gent no coneix o fer-les emergir de l’underground. Ara hem muntat amb Ultra-Local Records el cicle 1,2,3 a la Farinera on hem portat Mopno i un altre grup africà que es diu Mandé Africa d’aquí Barcelona. Són tres projectes que nosaltres creiem que no han tingut la visibilitat que es mereixen. I a part també hi ha el projecte musical de l’Juan Alberto Arteche [1947 - 2018], que es diu igual, Finis Africae. Juan Alberto Arteche també havia sigut productor / baixista de Nuestro Pequeño Mundo. Un segell japonès que es diu EM Records va reeditar els “grans èxits” d’aquest grup d’Ambient / New Age Ètnic, per posar-li alguna etiqueta.

Logo del col·lectiu Finis Africae

Ja em diràs si no és trist que uns japonesos t’hagin de descobrir un grup d’aquí! En tot cas, vam triar el nom perquè té aquest punt ocult i de barreja entre electrònica i folklore. Hem editat dos cassets –som molt hipsters- i un vinil. Anem organitzant concerts i anem fent cosetes intentant tenir aquest punt de proximitat. Hem fet coses a l’Hangar, a la Farinera, al Convent de Sant Agustí...busquem llocs una mica atípics per intentar relacionar-nos d’una manera diferent a com ho fas en una sala convencional o en un festival gran. Per aquests tipus de festivals ja soc massa gran. És el que et deia abans, no és que el problema el tingui el festival, sinó que jo ara prefereixo viure la música d’una altra manera.

L'edició japonesa del grup de Juan Alberto Arteche

SGAE / STREAMING I ALTRES REPTES DE L’ERA DIGITAL

Una idea que em sembla interessant és que has dit que la música la construïm entre tots. Suposo que està relacionat amb que el que no és tradició és plagi, però també m’ha fet pensar amb els drets d’autor. Composar una cançó requereix una feina i un temps i si això no t’ho paguen o t’ho paguen molt poc, com passa amb les plataformes d’streaming, viure de la música es complica.

Jo penso que cada societat ha de trobar com encaixar-ho. Torno a repetir l’exemple de Jamaica. Allà no hi havia copyright i això va servir perquè la música evolucionés. Això no vol dir que aquest hagi de ser el sistema que hagi de funcionar aquí. Jo penso que el copyright aquí acabarà caient per culpa de la deixadesa de les SGAE, pel seu integrisme. I és una llàstima perquè a Bankrobber durant una època els ingressos pels drets d’autor eren fonamentals i això no s’ha de menystenir. Però clar, has d’anar a cobrar a una perruqueria? Has d’anar a perseguir una associació que munta concerts com pot?

Assaig que ofereix reflexions crítiques i alternatives al model actual de gestió de drets d'autor

La putada és que per aquest abús que estan fent, acabaran destruint-se. A més, hi ha corrupció a “piñón”. Recordo que amb Bankrobber cada any cobràvem menys i no s’enten, perquè cada vegada teníem més catàleg. A depèn de quins països els drets d’autor no tenen sentit perquè tenen una altra manera de funcionar. A Europa igual sí, perquè hi ha tot el tema de l’autoria, però a l’ Àfrica no. Aquesta cosa de l’artista, del geni, és una cosa molt europea. A partir d’aquí has de trobar una fòrmula perquè tothom quedi content. El problema és que s’ha anat a l’altre extrem. Hi ha d’haver alguna forma de retribució. A la gent li costa pagar per una entrada, per un disco...Això és un altre problema que tenim. La gent diu que un disco o un CD és molt car. I és car perquè hi ha massa intermediaris que estan xupant del bote. Tampoc es valora la feina que hi ha darrera un CD o un disco: S’ha de pagar la gravació, el màster, etc. Sí que veig que la solució hauria de ser intermitja, que si que és pogués samplejar, perquè el resultat és nou.

Sampler Roland SP-404

I I l’autoria depèn molt de com són les societats. Per exemple una cosa que m’obsessiona és la música pigmea. És una música que la fan tots en comunitat, que no hi ha un solista, que tots participen fent pregunta-resposta i tenen llibertat d’improvisació. I és que realment la societat pigmea és així, no hi ha “jefe”. I quan tu l’escoltes notes aquest caràcter. Hi ha un antropòleg que es diu John Blackie que va estar amb els vendes, una tribu africana, i va escriure un llibre que es diu, “Fins a quin punt l’home és músic?”. Ell com que té un punt molt marxista tot ho extrapola: les estructures musicals són unes o les altres segons les estructures socials. Aquest llibre el vaig descobrir a la biblioteca Vapor Vell.

Portada del llibre

No em referia tant al sampler com al fet que ara t’ho pots baixar sense pagar res i en canvi, com he dit a darrere hi ha una feina. I les plataformes com Spotify paguen una misèria als músics.

És que aquest és un altre tema. El que és important aquí és a qui van els diners. Quants diners van a l’artista? Quants diners van a la discogràfica, que és qui ha fet la inversió? Segurament guanya més diners la distribuïdora o la botiga que qui ha fet l’esforç de treure el disco. Aquí crec que nosaltres tenim un retard a causa del franquisme i del post-franquisme i no hi ha una valoració de la cultura. La cultura aquí no surt a cap debat polític mai. Mai, ni de l’esquerra, ni de ningú, cap. I quan surt, només es parla de certa cultura. El trap i el reggaeton que escolten la jovenalla, t’agradarà més o menys, però és cultura. Aquí la música es considera entreteniment, que sí que ho és, però és moltes coses més. El que vull dir és que aquí tenim un problema des de fa temps.

SCANNER FM

Tornem una mica enrere quan m’explicaves com havies evolucionat com a DJ. Al teu programa d’Scanner Fm, morsaambxilòfons ja posaves música de diferents estils però sempre hi havia un fil conductor, ja es notava una evolució.

Scanner FM també és molt important per a la meva trajectòria, perquè allà vaig conèixer gent amb backgrounds molt diferents i vaig aprendre molt. A més com que jo sempre he tocat molt pals quan trobes gent que domina un gènere concret, com per exemple DJ Lopinsky o en Rodrigo de Rigodonians que li agrada molt la salsa i et diu “has d’escoltar això”, ho fas i està de puta mare. A Scanner recordo que primer vaig començar fent una secció d’un programa que es deia "Panorama", després vaig tenir programa propi on primer xerrava i després posava música i al final es va convertir en una sessió amorfa que sense una gran técnica, perquè no la tenia ni la tinc, intentava trobar connexions entre músiques aparentment diferents.

Disfrutant a Scanner Fm

I de fet la segona temporada que vaig fer a Scanner, el programa ja no és deia Morsambxilòfons. Aquest nom era el del programa de ràdio que tenia amb en Marçal a la ràdio de La Bisbal i em va deixar el nom per Scanner. Jo tenia un programa que es deia Si els dits fossin Xilòfons i en Marçal un que es deia La Morsa i quan ens vam ajuntar va sorgir el nom. I trobava que era un nom massa bó per no fer-lo servir més. Total, que quan vaig deixar de xerrar i el programa es va convertir més en una sessió, es va passar a dir Soroll de fons. Hi havia una part final que era una sessió on mesclava coses molt diferents amb més coneixements, tot i que de vegades quan escolto coses velles flipo del que feia, perquè quan no tens cap mena de censura també surten coses.

The best of

Crec que en el fons quan vaig deixar Bankrobber que és una discogràfica més de cançons, tot i que també tenen coses molt més abstractes i experimentals, va ser una manera de donar a conèixer una altra faceta meva, perquè igual la gent m’associava més a la part més tradicional del format. Tot i que les cançons em segueixen agradant i emocionant, eh.

At the controls

Al programa també jugava amb un element que per mi sempre ha estat molt important: l’atzar. A vegades hi ha coses que passen no perquè les tinguis pensaves, sinó perquè passen, perquè flueixen. Si que estàs una estona seleccionant, però la veritat és que quan t’hi poses passen sorgeixen. A mi no m’agrada portar les sessions massa preparades. A veure, quan fas sessions com les del Sònar o les del Boiler Room, que són només d’una hora i no tens gaire temps, si que vas amb una sessió una mica més estructurada, perquè sinó et pots arribar a perdre i els nervis també hi fan.

En canvi a la ràdio, quan estàs sol, els nervis no entren tan en joc. Però tot i això, quan vaig anar al Boiler Room portava una cosa preparada i al final la vaig haver de canviar i jugar amb la resta de vinils que portava, tampoc tenia moltes opcions més. De cop i volta la gent estava molt animada. Jo comptava que obria el set d’hora i resulta que abans ja hi havia hagut com una mica de prèvia i la gent ja estava amb ganes d’una mica de canya. Vaig començar tranqui però em vaig haver d’adaptar una mica.

Fent ballar la gent del Boiler Room

És molt interessant el que dius perquè tot i que abans de fer una sessió sempre hi ha una pre selecció, el que és important també i que de vegades passa de manera espontània, és que l’ambient i la situación del moment et porten cap a un altre lloc i has de ser capaç de desquadrar-te, d’oblidar-te del que t’has preparat i tenir els recursos per adaptar-se.

Sí, això és molt important, també en el cas d’un concert, però més per a un DJ i més quan no t’han vingut a veure a tu concretament, t’has de poder comunicar amb la gent. I si la gent està d’un altre pal has de poder anar cap allà. Has de poder fer-los ballar o sentir bé. En el cas del Boiler Room ja vaig veure que hauria de fotre més canya del que tenia previst, però també vaig dir “vale tampoc puc anar directe allà perquè després em faltarà material. Comencem per on havia de començar i ja apretarem l’accelerador abans d’hora”. Però sí, la feina d’un DJ és comunicar-se amb el públic. Un músic també, però un músic té un repertori que és aquell i ja està. En canvi un DJ té un repertori enorme.

De l’època de fer casaments vaig aprendre molt. Vulguis o no acabes posant música dolenta però acabes aprenent a comunicar-te amb el públic, a que t’importi la gent que està a la pista. Fins i tot a mi de vegades em preocupa massa, perquè de vegades has fet una sessió i la gent no ha ballat i t’adones que tampoc és culpa teva, la gent també hi ha de posar de la seva part. De vegades faig proves i poso un tema i si no el ballen vol dir que no tenen ganes de ballar i que ja estan a gust i en una altra onda.

LES AVENTURES DE DIEGO ARMANDO AMB MADLIB I ZAPPA AL BOILER ROOM

Al Boiler Room vas punxar amb Madlib. Ja has explicat una mica com va anar la sessió, però segur que encara hi ha més per dir.

Va ser una experiència positiva en tots els sentits. Madlib és una persona molt propera. Va venir i va punxar el que la gent esperava d’ell. Igual per lo crack que és va ser més obvi del que es podia esperar, però va posar un musicón i moltes coses produïdes per ell. Em va fer molta gràcia que punxés amb CD-R, que és una cosa que no fa ningú perquè la gent va amb USB. En canvi ell tenia els CD-R volcats al plat i ho vaig trobar grandiós. També van punxar l’Alicia Carrera i la Mafalda.

Madlib

Cartell

Va ser una jornada molt bonica i la veritat és que vaig poder estar xerrant una estoneta amb en Madlib que em va fer una abraçada que només en Mau Boada m’havia fet abans, d’aquestes que et trontolla tot. Li vaig donar uns quants discos de Bankrobber i vam estar xerrant d’un article que vaig escriure per a la web de Finis Africae que es diu “Zappa i el hip hop” on parlo força d’ell. Tot ve d’un dia que vaig està escoltant l’”Studio Tan” de Zappa. I amb Zappa em va passar una cosa i era que l’escoltava quan era molt jovenet, a l’època de la Velvet i eren discos del meu germà. Tampoc em tocava però estaven a casa i els escoltava. I crec que el meu cervell ha fet una distorsió i ha acabat arribant a alguna conclusió. Jo soc molt defensor de Zappa, però sense caure en la idolatria. Estic en un punt mig entre els que l’idolatren i els seus detractors, i és que Zappa és d’extrems.

Portada d'Studio Tan

Al sentir la veu d’una cançó que es diu “The adventures of Greggery Peccary” dic “aquesta veu és com la de Quasimoto de Madlib!”. Una veu com d’heli hipermanipul·lada i de cop vaig a buscar el disco de Quasimoto, i veig que el disco es diu “The Further Adventures of Lord Quas” i la cançó de Zappa explica les aventures de Greggery Peccary. Miro la portada del disco i una de les persones que hi surt és en J Dilla amb un nuvolet que posa “Freak Out” que és el primer disco de “Mothers of Invention” escrit amb la mateixa tipografia. A més la portada del disco de Madlib és un dibuix que podria fer pensar en la portada de l’”Studio Tan”.

Portada de "The Further Adventures of Lord Quas"

Vaig flipar molt i a partir d’aquí vaig començar a estirar el fil i vaig escriure sobre les connexions entre Zappa i el hip hop. Zappa ha sigut força samplejat, perquè té aquest punt progressiu i molt sentit de l’humor. I en Madlib el sentit de l’humor és l’eix central del seu hip hop i ha samplejat molt a Zappa. Al mateix temps Zappa també havia “samplejat” molt tocant parts de cançons d’altres com el riff del “Louie, Louie” que el toca en moltes cançons diferents. També s’ha atrevit amb fragments d’ Stravinsky. A sobre fa molt poc m’he comprat la reedició del “Joe’s Garage” i llegint la caixa [són tres LP’s] veig que no es permet samplejar. I jo ja havia escrit l’article i vaig trobar que era com “rizar el rizo” perquè ell mateix sampleja, el samplegen a ell i després llegeixo que no se’l pot samplejar! És una d’aquelles incongruències que tenim les persones i que trobo súper interessant.

Joe's Garage Box Set

A mi Frank Zappa m’agrada pel punt aquest d’imperfecció, perquè hi ha temes que són un conyàs però hi ha moments que són brutals. A més Zappa és una persona que sempre va estar disposada a investigar i anar endavant. I quan vaig parlar amb Madlib li vaig comentar que havia escrit l’article sobre Zappa i el seu disco, ell em va dir que era el seu artista preferit, que li encantava! I és que tenen molt a veure, sobretot quan Madlib és Quasimoto. Té punts molt surrealistes i la veu està claríssimament inspirada en Zappa i Madlib no ho amaga. Això em va fer molta il·lusió! Volia traduir l’article a l’anglès perquè Madlib el pogués llegir, però encara no ho he fet. El Boiler va ser una jornada especial. A més hi vaig anar a l’Octubre just després del referèndum i el clima que hi havia era com d’expectació per veure que passaria.

El bolo del Boiler també et va arribar a través d’un amic?

Això és el que em fa més il·lusió de tot! Jo em faig de mànager a mi mateix i estic tot el dia donant la brasa a tothom perquè em contracti i aquest bolo em va sortir perquè em van enviar un mail! Vaig veure que me’l escrivia en Genaro Leone, que m’havia començat a seguir i que havia escoltat la meva sessió del Sònar i una altre que tinc del “Fem Jazz” de Banyoles. Aquestes dues sessions les tinc al mixcloud. I al cap de poc que em comencés a seguir m’arriba un correu seu proposant-me anar al Boiler de Madrid i que l’únic que em podia assegurar era que el cap de cartell seria Madlib. I vaig dir que sí, clar.

Logo

El millor de tot va ser que algú que porta el Boiler Room i que pot anar molt atrafegat, em vingués a buscar a mi a través de dues sessions penjades al mixcloud, ho trobo una cosa realment interessant. El que deièm del prescriptor, que ara està tan de moda, buscar i no quedar-se només amb allò que li arriba d’aquí i d’allà. Li estic infinitament agraït al Leone i molt content de com va anar la sessió.

Es veu en el vídeo que hi havia una energia i que més enllà de la tècnica i dels errors que hi ha en algun moment, el públic i jo vam aconseguir comunicar-nos, tenim en compte que el públic no sabia res de mi i que la música que estava punxant els podia semblar súper rara, perquè quan em proprosen una sessió d’aquestes, de la mateixa manera que estic acostumat a punxar a hotels i mil llocs i adaptar-me molt a una sessió fàcil, quan em proposen una sessió com aquesta o la del Sònar jo intento posar-hi algo personal, allò que em distingeix i també requerir una mica, ja que se suposa que és un públic entès o que està avesat a depèn de què. La veritat és que tothom, el personal, la gent, van ser molt amables.

SÒNAR SEGON ASSALT. MÚSICA TRADICIONAL D’AVANTGUARDA

Ara tornaves a parlar de la teva segona sessió al Sònar. En què es va diferenciar de la primera?

Vaig fer el mateix que a la primera però més ben fet, crec. Ja fa molt temps que estic fent el mateix, dit entre cometes, que és trobar les connexions entre la música folklòrica, en general no només africana, i la música electrònica. Crec que tenen unes similituds molt grans. Expliquen que la primera caixa de ritmes, el Rhythmicon, es va inspirar en ritmes no occidentals per intentar imitar allò que no sabien tocar.

A la portada del suplement "Play" del diari Ara

Com vas arribar a la música folklòrica? Recordo molt els teus discos de Mississippi Records, en especial el de Bongo Joe i els bidons de gasolina.

Aquest era un clàssic del Gusto! No recordo exactament com vaig començar a abocar’m-hi. Suposo que el reggae i el dub van ser un elements importants, perquè hi ha un punt africà en aquesta música que em va cridar. El que sí recordo és la primera vegada que vaig comprar discos de folklore. Un del segell francès Ocora, que és com el clàssic del field recordings i dos del segell Museum of West Berlin, un segell de música folklòrica d’around de world. Eren dos discos del Sudan. Escoltava allò i flipava, perquè no sabia on ubicar-ho, tenia un punt de misteri, a nivell rítmic era espectacular i era més primitiu i pur. Així com l’electrònica i el dub havien sigut moments d’obertura això també ho era, perquè era hiper modern. A més s’hi penses des de la perspectiva històrica és una mica el cicle que ha passat l’eurocentrisme.

Interior del Switch

La pintura de les avantguardes del segle XX s’inspira en les pintures ancestrals. Doncs amb la música passa una mica el mateix. De fet ara hi ha com una revifalla amb tot el tema africà. Però en el fons no fem res més que tornar a l’origen i no només amb la música africana. La Patum de Berga és pura percussió i una mica de melodia. Passa que aquí i a Europa en general, com que s’ha perdut la música popular s’ha perdut aquesta connexió. A Europa la música tradicional està en mans dels museus i no de persones que el que dèiem abans, la fan reviure amb noves formes. Per això em sembla increïble això de Barranquilla, d’aquests nanos que de cop i volta fan samplers de dos minuts de temes africans del temps de la maria castanya, creant una forma nova i hiper moderna. L’Enrique té una frase que va una mica de guais però que m’agrada i que diu: “Porqué escuchar lo último de lo último si no has escuchado lo primero de lo primero”.

La Patum de Berga

I és una mica així. Jo intento està al dia dins de les meves possibilitats i soc una persona que intenta està oberta al reggaeton i al trap, però de moment no he trobat res o quasi res que m’hagi convençut. I això no vol dir que no m’agradi el gènere en si. Per exemple “El General”, que és pre reggaeton m’encanta. Vull dir que tinc interès per escoltar coses noves. A mi m’avorreix escoltar sempre el mateix. Mai vaig arribar a ser Mod perquè tot i que el meu primer gran amor va ser el soul i en Sam Cooke sobretot, mai vaig voler cenyir-me a una cosa tan tancada.

Sam Cooke

M’encanta però és que m’agraden tantes coses! Recordo un dia que estava buscant discos i vaig trobar un disco de Paquita la del Barrio, “Me estàs oyendo inútil” que quan el vaig comprar devia tenir 16 anys. Vull dir que aquest interès per les altres músiques sempre l’he tingut i que la recerca de la connexió entre la música tradicional amb la moderna fa temps que la busco.

Paquita La del Barrio

Per exemple trobo molt gratificant un disc com el “Càntut” de Carles Belda i Sanjosex, perquè crec que hem de recuperar aquesta part i donar-li una perspectiva que no sigui ni conservar-la com una peça de museu ni fer-ho exactament igual ni tampoc modernitzar. No, no s’ha de modernitzar res. S’ha de fer. Un dels millors discos que hem tret a Bankrobber és el de l’Isaac Ulam i en José Domingo, “Temple d’aigua i llum”. És un disco que no preten renovar res ni crear cap cànon sinó que el que fa és agrupar deu cançons enormes amb pals tradicionals. Aquest és el gest que s’ha de fer per construir la música. De fet a mi el que m’interessa, si ens posem a cenyir, és la música popular.

Portada

A veure que separar entre música popular i música culta també és una tonteria. De Música clàssica quasi no n’escolto. Escolto algunes coses de contemporània que m’agraden. I és que l’ avantguarda té molt a veure amb amb la música ètnica. Jo ho anomeno folklorisme abstracte i aquest folklorisme abstracte té molt en comú amb la música trance. D’aquí que trobi connexions amb la música electrònica. El que vull dir és que aquestes músiques estructuralment són com molt obertes, són quasi improvisacions. I tant a la sessions del Sònar com a la del Boiler intento mesclar aquestes dues músiques, connectar-les.

EL FASCINANT MÓN DE LA MÚSICA

A més de punxar també fas audicions comentades de música.

Les audicions eren un projecte que tenia però que no havia pogut desenvolupar. S’havia fet lo dels sindicats d'Escoltadors amb en Genís Bou (Gramophone All Stars), però era només una escolta, sense parlar ni res. Primer vam provar de fer-ho com a curs de pagament, però no va funcionar.

Tenia bastant clar que voliar començar amb l’electrònica perquè tot i que ja té molts anys encara no tenia el seu espai. Trobava que hi havia moltes coses per explicar. Vaig enviar la proposta a en Julián Figueras de la bilblioteca Vapor Vell, a qui conec des de fa molt de temps per mil històries. Li va agradar i a partir d’aquí ho vam tirar endavant.

Biblioteca Vapor Vell

D’aquí va sortir El fascinant món de la música electrònica i a partir d’aquí n’hem anat fent una de diferent cada any. A l’electrònica li han anat sortint spin off com la sessió dedicada al hip hop. A la biblioteca de Vallcarca vaig fer la primera part de “Colonitzant el colonitzador. La música jamaicana al Regne Unit”.

El fascinant món de la música electrònica

A la Sagrera vaig fer “La influència del Techno de Detroit i el house de Chicago”, a la Bonnemaison en vaig fer una de blues i una altra que era “Música, gèneres i violència” que anava més enllà. La vaig fer amb la Lúcia Serra, una noia que és psicòloga i col·labora amb Ràdio Nikosia.

En aquesta sessió no era tan important la música sinó el discurs. Jo normalment també parlo del context social, però en aquest cas necessitava la perspectiva d’algú altre. I la veritat es que va ser hiper gratificant i vaig descobrir moltes coses. La que més em va frapar va ser descobrir que “Run for your life” dels Beatles parla d’un home que prefereix veure la seva ex morta que amb un altre. Em va semblar increïble! És una cançó que m’encanta i que no podré tonar a escoltar mai més de la mateixa manera. De fet, molta gent quan pensa en música i violència pensa en el reggaeton, però en el rock també n’hi ha molta. Per exemple les murder ballad. En comptes de triar una cançó d’en Nick Cave vam triar l'adaptació del tema popular de la “Caterineta” de El Petit de Ca l’Eril, que té una lletra salvatge.

Interior de la biblioteca Bonnemaison

I després en tinc moltes que les he anat generant jo però que encara no les he fet mai. I també n’he fet d’altres per encàrrec. El que mola de les audicions és que aprenc molt. No només de la gent que a vegades fa preguntes, sinó també perquè preparar-les t’exigeix un extra. És curiós que les hagi acabat fent-les a les biblioteques perquè al principi estaven pensades per llocs com el Convent de Sant Agustí i en cicles de tres.

XAVIER RIEMBAU A LES BIBLIOTEQUES

Tot i que fa molt de temps que la música és present a les biblioteques, a la gent encara li costa relacionar música i biblioteques. A més ara amb els formats digitals molta gent pensa que els CD estan desfasats.

A mi em va fer il·lusió començar el cicle en una biblioteca perquè jo he sigut i en soc molt usuari. I sobretot he sigut usuari de música. Encara tinc CD gravats amb la portada fotocopiada amb el codi de barres i tot! La música a les biblioteques i en general, penso que s’ha d’anar dignificant, perquè sempre és l' última merda.

Secció de música

No hi ha premi Nobel de música. Per això li han de donar el Nobel de literatura a en Bob Dylan! I arran de donar-li el premi no sé qui és pitjor si els seus detractors o els seus defensors. Perquè mira que els fans d’en Bob Dylan són pesats! Serà que no ha copiat! I no ho dic en negatiu, sinó per demostrar que tot ho construïm entre tots. A més, és que no hi ha ni premi Nobel de música clàssica! En Pau Casals va rebre el de la Pau! I això és molt simptomàtic. La música sempre s’ha relacionat molt més amb l’entreteniment que no pas amb l’art.

Dylan i el nobel de literatura

Sobre els formats crec que no tenen massa importància. Un format en sí mateix no és ni bó ni dolent. Perquè sigui un llibre, posem per cas un llibre de la Danielle Steele, no vol dir que sigui més interessant que un disc de reggaeton. La música sempre ha estat allà, a les biblioteques. El que sí que és veritat és que les plataformes d’streaming estan més al dia que les de llibres. És molt fàcil trobar música a les xarxes. No hi és tot, però, és clar a la gent li agrada el que li agrada o el que coneix i la música africana són quatre negres tocant els tambors.

Hi ha molta gent que ara diu que les biblioteques no tenen sentit perquè ja està tot a la xarxa i d’altres diuen que s’hauria de treure el wi-fi i tornar al que eren les biblioteques fa uns anys i que siguin uns espais de desconnexió d’internet, sense ordinadors ni audiovisuals i que només es pogués fer préstec de llibres.

Em sembla una tonteria. Crec que s’ha de trobar l’equilibri entre una cosa i l’altra. Jo de vegades ho penso que a aquí a casa m’agradaria no tenir internet. Recordo la primera vegada que vam tenir oficina fora de casa. Vaig pensar que si ja estava connectat vuit hores perquè havia de pagar també per tenir-ne a casa. I durant aquesta època escoltava més música. Ara no sé si sabria fer-ho.

Treure internet seria com tirar-se pedres a la teulada, tancar-se molt i quedar-se amb el gueto analògic. Jo també he fet molts descobriments a la xarxa. Crec que s’ha de trobar l’equilibri entre les dues coses. Fer activitats musicals a la biblioteca trobo que està molt bé.

Com hem dit ara s’insisteix molt en la prescripció.

I també està bé! Jo que em puc considerar prescriptor musical, em fio d’altres prescriptors musicals. Jo vaig a buscar aquesta gent perquè m’expliquin coses d’un gènere concret. I per mi la biblioteca també és el contacte humà. Tampoc és el mateix està estudiant a casa tot sol que està allà encara que estiguis al teu món. Les biblioteques són el club del món que més socis té, més que el Barça! Quasi tothom té un carnet de biblioteques! Encara que potser molts no el fan servir.

A la biblioteca

I com a prescriptor o com a biblioteca doncs de vegades has de tenir música que saps que caducarà, però que en aquell moment has de tenir. Potser en un futur no caldrà que la tinguis físicament. Jo t’ho dic des del meu punt de vista i com a usuari de biblioteques. Però com he dit crec que no té sentit anar només a allò digital com quedar-se només amb allò analògic. Els dos formats haurien de conviure. Jo agafo llibres de música i CD. Els CD me’ls escolto i m’agrada llegir el llibret. I si m’interessa molt potser me l’acabo comprant.

Prefereixo això que no pas escoltar-lo al You Tube o a l’Spotify, perquè per mi no és el mateix. No et perds tant com et pot passar a la xarxa. Comences a buscar de quin any és, et recomanen discos semblants i acabes perden molt el temps amb aquestes coses. Que estan bé però que són complentàries. Vaig estudiar Història de l’Art, que va ser una merda de carrera. El que no em va agradar és que em dirigissin tant les coses. S’ha de ser més creatiu i donar una oportunitat a a gent i si algú no ho pilla, després li expliques.

CD Player

El que és interessant és que la gent arribi a les seves pròpies conclusions, que no necessàriament han de ser les mateixes que les teves. Té a veure amb el que et comentava abans, que si fas etnomusiclologia et fixes més en l’estructura socials i si fas musicologia en les estructures musicals. La música de Mozart també té a veure amb la societat en la que vivia. La manera com utilitzen el terme [etnomusicologia], ja em sembla fatal. I encara em sembla pitjor “world music”.

World Music

El més important és que t’arribi la música. Tots som partidaris d’escoltar la música que ens agrada però també cal que ens forcem a escoltar coses noves. Si escoltes sempre el mateix, acabes escoltant grups de segona. És clar que també hi ha grups que s’han quedat a segona, però que són de primera perquè que no han arribat enlloc.

Què creus que faltaria de música en una biblioteca?

Doncs no ho sé. Depèn de la biblioteca. A les que vaig jo la música sí que està present. Ho podem equiparar amb entendre que la música té tanta importància com la literatura. Tenen la mateixa importància “El Quijote” que la música dels pigmeus. Per mi estan al mateix nivell cultural. També intensificaria més la diferència. Intentar que no només hi hagués música sinó que fos un lloc on descobrir coses noves.

Una mica un Finis Africae. S’haurien de fer activitats que es relacionessin amb la música de manera més natural, no sé com dir-ho. De les biblioteques el que m’agrada molt, és que totes són diferents, tant els espais com les activitats i això és molt enriquidor. A les activitats paral·leles hi ha gent que xerra més, d’altra que xerra menos, n’hi ha que ho fan com si expliquessin un conte, etc.

La biblioteca d' "El nom de la Rosa"

A part del format i dels préstecs, intentar que hi hagués més activitats relacionades amb la música i amb la música i altres coses. Per exemple, literatura i música. I sobre la música intentar posar el focus més enllà d’Europa. Quan vaig anar a Ràdio Àfrica vaig xerrar d’això. Quan organitzo concerts de música africana acaben vinguent pocs africans i em pregunto com ho hauria de fer perquè vinguessin, com arribar a aquest públic. Que hi hagués un lloc on es pogués trobar aquesta música i que fos un lloc de socialització de diferents classes i cultures.

Cloud

El núvol està molt bè, però al final t’hi perds. A les meves audicions hi ha gent que ve i que controla i hi ha gent que no sap absolutament res. I a mi això em sembla molt interessant. Algú que digui, no, jo d’això no en tinc idea. Després es tracta de trobar l’equilibri perquè el que en sap no s’avorreixi i marxi i l’altre entengui el que explico. També molaria que hi hagués més conversa entre tots. Entre els usuaris i els que estan relacionats amb la música. Vull dir que no han de ser sempre experts els que facin les audicions. Tornant a la pregunta, penso que les biblioteques fa molts anys que tenen una xarxa i que estant molt integrades. Penso que sí que tenen futur, però que jo ho pensi no vol dir que es mantinguin (riu). I ho dic des de la perspectiva d’una persona que les usa i que hi fa activitats.

BALLAR D’ARQUITECTURA. RIEMBAU INFORMA

Una altra ofici que has fet en el món de la música és el de plumilla en diferents revistes.

He escrit al Mondo Sonoro. Recordo dues anècdotes d’aquesta època: Vaig entrevistar Up, Bustle & Out i amb aquell accent jamaicà que tenien no vaig entendre res. Sort que era pregunta i resposta i ho vaig poder arreglar. I l’altra és la Nawja Nimri, amb aquella veu tan sensual que té i va i quan acabo l’entrevista m’adono que no s’ha gravat res. I vaig haver d'escriure-la de memòria. Llavors vaig veure que a la nota de prensa del disc havien posat alguna de les coses que jo havia dit o sigui que els devia agradar l’entrevista. Vaig fer un article i vaig escriure el que recordava que m’havia dit. També havia fet un fanzine Verd i blau fa papau i havia escrit a L’Individu Ocult i al Disaster.

Logo de la revista

Com vas anar a parar al periodisme musical?

Hi vaig anar a parar perquè havia fet ràdio, perquè m’agradava la música i perquè vam anar amb en Marçal a portar discos de Bankrobber al Mondo Sonoro i la veritat, no ens havien fet mai gaire cas però sempre havíem tingut molt bon rollo i ens van dir que perquè no col·laboràvem i vam començar a escriure per a ells.

Has parlat de la ràdio. Recordo que eres molt fan de “Flor de pasión”.

I encara ho soc! Mira, quan parlàvem d' ídols i no ídols, un moment especial per mi va ser quan vaig conèixer en Juan de Pablos. Una persona molt tímida. A més després va parlar del nostre fanzine a la ràdio i va ser guau! El periodisme musical és complicat i més ara, perquè tothom té accés immediat a la música. O sigui quan en Lluís Lles t’explicava coses d’electrònica al “Dance de Lux” hi havia una part de misteri que ara s’ha perdut perquè tu no sabies com sonava allò. Ara aquest misteri s’ha perdut i s’ha de trobar una altra format. O sigui, té sentit fer entrevistes d’una página? Potser val més la pena fer-les més llargues i aprofundir més. Avui en dia una crítica d’un disco de què serveix si la gent pot escoltar el disco al segon? Serveix un format que vagi més enllà o que tingui un sentit més artístic.

Juan de Pablos. Flor de Pasión

Moltes revistes, per exemple el Rockdelux, intenten està com al dia i és molt difícil. Jo ho he intentat amb el trap i el reggaeton i de moment no hi he entrat. Pot ser que d’aquí un temps m’agradin. Fa un temps l’autotune tampoc m’agradava i ara hi ha algunes coses que sí. Està al día és molt difícil i potser és millor no estar-hi i aprofitar tots els coneixements que tens per fer una lectura més profunda i dedicar més estona a escoltar i analitzar.

Portada de la revista

Al Wire hi ha unes entrevistes molt llargues i això està bé. Una crítica d’un disco, d’un concert de seguida són a la xarxa i penso que no té cap sentit que estiguin a la prensa musical. Amb el cinema una crítica té més sentit, perquè igual la llegeixes i decideixes si vas a veure la pel·lícula o no. I amb un llibre igual, però amb la música és tan instantani! Poses “play” i ja la sents. Vale que potser no el sentiràs tot perquè dura quaranta minuts, però ja veuràs si t’hi tires o no.

Però si t’agafes la crítica o la premsa musical com un gènere literari, si que té sentit.

A veure, jo penso que entre el que fa en Kiko Amat que explica que ha esmorzat amb no sé qui i una crítica ascéptica, hi ha un entremig. Jo bàsicament llegeixo llibres de música, premsa musical no. Llegeixo tots els llibres de música que em cauen a les mans i a més els llegeixo amb tot l’esperit crític. Vaig tragar-me el “Yeah Yeah Yeah” d’en Bob Stanley que no em va agradar, però el vaig acabar perquè m’interessava conèixer la seva visió. I vaig trobar que era extremadament sectària, blanca i anglosaxona. Vaig trobar que sense ser una persona racista explícitament, ho era.

Portada del llibre

També en vaig llegir un de “Bossa Nova” i em va passar el mateix. En aquest llibre tu comences a veure tots els clixés que s’atribueixen als negres: tots són un desastre. A part al llibre de “Bossa Nova” en Jorge Ben és com si no existís. I els seus dos primers discos són bossa nova pura i dura. Vaig trobar que era un llibre molt racista. Tot i això em va encantar perquè vaig descubrir mogollón de coses. Vaig acabar els dos llibres perquè tan en Ruy Castro com en Bob Stanley et transporten i et fan viure allò que t’estan explicant.

Se você disser que eu desafino amor

Segurament ni Bob Stanley ni Ruy Castro són racistes. Més aviat el que ensenyen els seus llibres són prejudicis ocults, que molts de nosaltres també tenim però que els tenim tan interioritzats que no en som conscients.

Exacte! La primera part de “Yeah Yeah Yeah” va ser molt interessant, que és el pre rock’n’roll. Jo vaig descobrir moltes coses de les que no en tenia ni idea.

Parlant de llibres de música, ara hi ha com un “boom” editorial del gènere. Vull dir que realment hi ha un públic i un interés per aquest tipus de llibres. I el mateix passa amb els documentals musicals.

Jo crec que la indústria va veure que havia de treure diners d’algun lloc i va trobar que aquí hi havia un filó interessant per explotar. A la gent cada vegada li interessa més saber com funcionen les coses i aquests llibres ho expliquen.

I amb els documentals el que passa molt és que es mengen la música. A mi si la música no m’interessa, per més interessant que sigui el documental no m’atraparà. Penso per exemple en el “Monster” de Metallica. També recordo el documental de “Death”. El grup té dues cançons que estan bé i la història és bastant curiosa, però no han inventat el punk. Has de tenir una mica de coneixement i saber que abans hi havia els Stooges i els Saicos!

Documental sobre el grup Death

I a veure si el tio no s’hagués mort no hi hauria tanta història. D’acord “Politicians in my eyes” és un temasso, però la resta no. Amb els llibres no passa tant, perquè necessites parlar d’algú que tingui un pes específic. Prefereixo tragar-me documentals que tenen un format horrorós, són una merda, però que hi surt gent que fa música de puta mare.

Últimament he vist uns documentals de TV3 espantosos. Igual els temes que toquen són interessant però ni així es salven. L’altre dia vaig veure el documental de Guillem d’Efak. La història és brutal però no està ben explicada. El pare treballava a Guinea Equatorial i va deixar prenyada a una, bueno, a més d’una segons diuen, però en Guillem tenia una marca al cap igual que el seu pare. El pare va descobrir-ho i va robar el nen a la mare. Clar, és bastant fort. I a més passava que en aquella època a Mallorca no hi havia cap negre i quan era petit “ai que maco, que maco”…però quan es va fer gran es va trobar amb el racisme que et comentava abans. La història és interessant però ell tampoc és un gran cantant. És curiós perquè és negre, poeta i canta en català. Té elements molt potents, però en el documental estan desaprofitats.

Guillem d'Efak

En canvi amb els llibres no em passa tant. Bueno, cada cop soc més crític però això és normal. Per exemple de l’editorial Caja Negra, de la que soc molt fan, em vaig llegir l’últim de David Toop, el d’ambient, “Óceano de sonido” i em va agradar molt. En canvi vaig començar tres vegades “Resonancia Siniestra” i no vaig poder. Massa abstracte i a més que li veia els seus defectes: cert elitisme i cert classisme també. Parla de molta música que no és europea però des d’una perspectiva molt eurocèntrica.

Caja Negra

L’autor que m’agrada molt és en Simon Reynolds. M’agrada molt aquest punt intermig que té entre la passió i l’anàlisi. Tot i que se li veu el què li agrada i que no. Però si te’l llegeixes amb esperit crític no passa res, pot ser que a tu si que t’agradi i a ell no i no comparteixis la seva opinió. “Retromania” em va agradar molt i reconec que ho soc bastant tot i que intento no ser-ho. En canvi vaig començar a llegir el de “glam rock” [Cómo un golpe de rayo] i em va avorrir.

Retromanía

El tema ja no m’interessava gaire. Vaig anar a veure la merda d’exposició aquesta d’en Bowie que no em va agradar gens. Música no n’hi havia. Vale que era pels models, però si per una cosa és important Bowie és per la música. Tampoc soc ultrafan d’ell, hi ha discos que m’agraden molt, però el que no m’agrada és aquesta idolatria, "oh és que en Bowie!". En Bowie copiava de tothom qui podia igual que la resta, no es va inventar res. Passa que el cabrón feia cançons bones.

Portada

Deies que el boom de llibres i documentals de música era a causa que la indústria necesitava diners, però els llibres i documentals no els editen ni produeixen discogràfiques.

Volia dir més per la història. Per exemple, James Rhodes. A veure jo no en sé molt de clàssica i no toca malament i podria arribar a disfrutar-lo, però sense història no hi ha James Rhodes. La història està bé, però és una mica exhibicionista. Vull dir que sense aquesta història qui aniria a escoltar el James Rhodes i la música clàssica que fa? Ningú. Estic segur que si fos pianista de clàssica s’estaria cagant en tot. No vull dir que toqui malament o que li falta tècnica, però emocionalment estic segur que hi ha pianistes que li donen mil voltes. La gent el va a veure perquè té aquest punt truculent.

Portada

Li passa una mica el mateix a la gent que va a veure en Daniel Johnston. No soc fan però m’agrada i el documental em va agradar. I de fet tinc pendent agafar-me la caixa “The story of an artist” que ha fet Munster i que està molt barata en CD. A en Johnston jo el vaig descobrir amb el “Covered, Recovered” i el cabrón fa cançons bones. Que sí, que desafina però és evident que té capacitat per fer cançons.

Però estic segur que com ell n’hi ha molts més, però al no tenir la seva història, no tenen la seva repercussió. Recordo que vaig tenir l' oportunitat d’anar-lo a veure quan va venir a Bcn perquè tocava amb Esperit! i hi va haver un lio amb les entrades i només un dels de Bankrobber el podia anar a veure. I jo li vaig donar la meva entrada a en Marçal.

A veure, segurament si hagués volgut hauria pogut entrar perquè el bolo l’havia tancat jo, però al haver-hi aquest conflicte de cop em vaig adonar que no el volia veure. Ja havia vist el documental i és una mica exhibicionista però sense arribar a ser truculent. També és interessant que algú s’exposi d’aquesta manera. Igual que en James Rhodes amb els abusos, però a partir d’aquí… És més el que es genera després, que potser no és ni culpa seva.

Documental

En James Rhodes explica que la música va ser terapèutica. I sobre en Daniel Johnston un amic el va veure la primera vegada que va venir a Bcn a l’Apolo i va dir que veure’l l’havia fet patir, perquè era una persona que estava malalta. Jo vaig veure el bolo de Bikini i va ser correcte. I a més en Johnston transmet moltes més emocions i sensacions que molts músics més bons tècnicament.

Ja però al final el llibre de Rhodes acaba sent d’autoajuda. I sobre en Johnston “True Love Will Find You in the End” és una cançó increïble! M’agrada l' original, la versió d’Spiritualized i altres versions. Aquí però penso que entres en un altre debat, que és el de l’estètica i el que deies de transmetre. Per exemple hi ha molts músics de jazz que tècnicament són molt bons, però transmeten molt menys que músics que són uns negats.

A veure reconec que en el cas d’en Johnston, després d’escoltar les versions vaig poder escoltar-lo. I a mi també m’agraden molt les The Shaggs. No m’agrada parlar de genis, però reconec que en Johnston quan grava en unes condicions mínimament decens i ell està mínimament inspirat aquest punt de desafinat li otorga una bellesa a la música. A mi no m’importa que desafini. És una mica el que deia en Rober Wyatt amb el tema del punk en un documental de prog-rock on es caguen en el punk. Diu: “No és que desafinessin, és que afinaven diferent”. Amb aquest comentari es veu que Robert Wyatt era una persona intel·ligent i un músic amb una altra perspectiva.

Robert Wyatt

O sigui, a mi que toquis molt bé m’és igual i que toquis molt malament també. El que m’importa és el que fas. Desafinar en si no és cap mèrit. Vull dir que de vegades desafinar com a part d’una estètica també em sembla superflu perquè no porta enlloc. Sí la música és bona és bona. Perquè se m’entengui, els músics de jazz d’avui toquen molt més bé que els de les èpoques clàssiques, perquè hi ha més mitjans i més coneixements, però per exemple, en Miles Davis tocava molt bé, però sobretot tenia moltes idees al cap.

Per això m’agrada perquè sempre perseguia una cosa diferent. Era igual que la cagués, perquè té discos dolents, però sabia què fer amb les notes. Hi ha una frase molt bona d’en Montoliu. El pianista estava parlant amb en Francesc Burrull de no sé quin disco i en Burrull li deia a en Tete que els del disc tocaven molt bé. I en Montoliu li va dir: “no et refiis dels que toquen molt bé”. I a veure Montoliu toca molt bé, però també té una puta emoció quan toca el puto piano que va molt més enllà de la tènica.

Tete Montoliu

Però tornant al que dèiem, si que hi ha un punt de morbo. Per què sinó la gent va a veure l’Adrià / Josep Puntí? Últimament està bé, però la gent va als concerts per veure què passarà. A mi en Puntí m’agrada, però tampoc és dels meus preferits. I Umpa-pah en el seu moment eren “el tuerto en el país de los ciegos”. Estaven per sobre els grups que hi havia en aquell moment, però ja està. A part els discos sonaven fatal. “Bamboo Avenue” és un disc de bones cançons però el so és horrible, no es pot escoltar.

Portada

Encara és millor el primer que sona com a maqueta. Però tornant a per què la gent va a veure en Puntí, hi ha una frase de la Kim Gordon que ho explica molt bé: “La gent paga per veure’ns fer coses que ells no són capaços de fer”. Llibres que tinc pendents i moltes ganes de llegir són el de la Viv Albertine de les Slits. El post-punk i l época m’interessen més i les Slits em molaven.

Per tancar de nou el cercle Zappa deia que “llegir sobre música era com ballar d’arquitectura”. És veritat o no?

És veritat i no. Perquè escriure de qualsevol art és fer el que Zappa diu. En el cas de la música el que és important és escoltar. Un altre cosa és la informació que acompanya els discos. L’altre dia vaig canviar un parell discos de soul jazz per uns de chicha peruana. Un tenia informació i l’altre no. I em vaig quedar amb el que tenia més informació i vaig aprendre moltes coses. A mi m’agrada que hi hagi un text o un llibret. Per això també m’agraden els discos d’Analog Africa i de Soul Jazz Records.

EL PREU DEL PLÀSTIC I L’ESPECULACIÓ

Tens paradeta a Discogs. Com et va el negoci?

Hi ha un punt claríssim d’especulació amb els vinils. No discuteixo el preu d’un disco nou, però per exemple aquest disco de Tahiti. Aquest disco té un llibret hi ha arribat a un punt que que valgui 25€ si mires el disco, com està editat i comptes que els músics han de rebre la seva part, no és car, perquè t’estant oferint una cosa molt potent.

Compra - Venda

Jo fa dos anys no hagués pagat 25€ per un disco. Està clar que si tot va pujant, jo també necessito més diners. Pel que fa als discos de segona mà, és evident que hi ha especulació. Jo puc entendre que un disco dels seixanta valgui molts diners, però un disco que s’ha editat fa tres dies i del que ja s’han acabat les còpies, que estigui a discogs a 50 o 60€ això és especulació pura i dura.

Això és algú que el té, el posa a aquest preu i prova si el ven. Això ha passat amb el primer maxi que van treure Renaldo i Clara amb un segell de Lleida. Un pavo el tenia a 40€ i ni tan sols s’havia esgotat! Encara hi havia còpies. Discogs és un gran invent, una gran font d’ informació, perquè de vegades hi ha música que només trobes allà. Li han passat la mà per la cara a AllMusic perquè s’ha fet amb la col·laboració de la gent, però és clar, no deixa de ser un mercat.

Renaldo i Clara

I què passa? Que la gent prova de vendre discos a preus que no són reals. Però hi ha gent que està disposada a pagar aquest preu, per exemple 100€. I un cop s’han pagat aquests 100€ la resta de còpies les has de posar més barates. Per exemple hi ha discos que no s’han venut mai, com els field recordings d' Ocora que estan per sobre dels 20€ i per mi un disco amb aquest preu és car, perquè és de segona mà. I a més tu mires els historials i molts no s’han venut o estan descatalogats.

Estan posant un preu irreal perquè igual hi ha més còpies de les que saben i tampoc hi ha tanta gent disposada a pagar aquest preu. Tot i que jo formo part d’aquesta especulació intento jugar-hi d’una manera menys òbvia. Intento posar preus raonables seguint l’oferta i la demanda.

SIÒNIA. UN NOU PROJECTE

Wunderkammer us vau separar poc després de publicar la vostra primera cinta. Ara estàs amb Siònia. Quina diferència hi ha entre els dos projectes?

Wunderkammer fèiem les cançons a partir de la improvisació i érem dos persones. Era un diàleg a dos bandes . A Siònia hi ha unes composicions fetes pel guitarrista i els altres tres hi afegim les nostres intervencions. L'espai de la impro és molt menor i que ens cenyim a la cançó. El fet de set quatre també fa que el surt sigui molt diferent.

Els quatre membres de Siònia

Portada del seu primer disc

dijous, 23 de maig del 2019

Paula Valls al Music Spy Club!

dilluns, 20 de maig del 2019

Dani Jané al Música de Tothom: "El flamenc és visceral i profund, del jazz el que més m'agrada és la llibertat de la improvisació i de la música tradicional argentina m'agrada "la mugre""

dilluns, 13 de maig del 2019

XAVIER RIEMBAU (DIEGO ARMANDO DJ) : MÚSICA TRADICIONAL D'AVANTGUARDA