La discoteca ambulant 4 - Hindemith

La música que acompanya el camí no té per què estar lligada a un beat, a un pols explícit. Malgrat que ho digui Murakami a un preciós llibre que es diu De qué hablo cuando hablo de correr. Per qualsevol activitat física -fins i tot per ballar- no necessitem beats, sinó un rítme que pot ser intern, o tàcit o suggerit. De la mateixa manera que no cal confondre vida privada amb intimitat no cal confondre batería i ritme. El cos sap del que parlem, no ens compliquem més l'explicació.

Per això em sortit a còrrer els últims dies amb la música de Hindemith, el Discret. 

Paul Hindemith va ser un compositor alemany. Tres errors a aquesta anterior frase: "va ser", tenim la sensació de que encara ho és. "Alemany", tothom que va amb el cor per davant deixa la nació, el gènere i la vida particular a la porta de la partitura. I l'últim: "compositor", ja que Hindemith va ser molt més, només un home. Callem, doncs, que la nostra cursa ha començat i apretat el play. 

Passen els arbres, els gossos salvatges ens ronden, els ocells salten al seu aire, que és també el nostre, i les cames, sense saber com obeeixen al ritme que es va suggerint des d'aquest diu per viola i pianoforte composat el 1919. Fa quasi 100 anys i per còrrer al camp ara hem de sortir primer dels blocs, autopistes i cotxes que no existien quan es va composar aquesta peça. De manera que al sentir-la la disseminem sobre un nou món. 

Hindemith abominava de l'ego. Evitaba interpossar-se entre la música i l'oïent. Per això fugia de la genialitat, del romanticisme, de l'exageració. Era un valent, en aquell temps d'infatuació de l'ego que va ser la modernitat i les avantguardes que encara patim. Per ell el compositor ha d'estar al servei de la música i no a l'inrevés. 

Seleccionem aquí algunes de les peces que hem sentit aquests dies:

Concerts

• Música concertante (Konzertmusik) op. 48 para viola y orquesta de cámara (1930)
• Música concertante (Konzertmusik) op. 49 para piano, dos arpas y metal (1930)
• Música fúnebre (Trauermusik), para viola y orquesta de cuerda (1936)
• Concierto para violín y orquesta (1939)
• Concierto para piano y orquesta (1945)

Música de cámara[editar código · editar]

• Cuarteto de cuerda número 1 en Do mayor op. 2 (1915)
• Cuarteto de cuerda número 2 en fa menor op. 10 (1918)
• Cuarteto de cuerda número 3 en Do mayor op. 16 (1920)
• Cuarteto de cuerda número 4 op. 22 (1921)
• Suite para piano 1922 op. 26 (1922)
• Quinteto para clarinete y cuerda op. 30 (1923)
• Cuarteto de cuerda número 5 op. 32 (1923)
• Cuarteto para clarinete, violín, violonchelo y piano (1938)
• Sonata para viola y piano (1939)
• Sonata para violín y piano (1939)
• Cuarteto de cuerda número 6 (1943)
• Octeto (1958)

Hindemith, en un exemple d'ètica artística inaudita, evitaba estar més enllà del moment en que escribia les notes, deixant la música sola amb els seus oïents. Nosaltres intentem igualar-lo i mentre fem camí, el nostre ego i la nostra personalitat es va diluint i va deixant pas a la música, que acaba per millorar-nos la física i la química.

Music Spy Club, amb el Petit de Cal Eril

Encara no ens ho creiem però el Music Spy Club està celebrant 10 anys. 10 anys! El temps passa, tot puja i baixa, i aquí seguim. Com sabeu, el MUSIC SPY CLUB és una trobada singular amb músics, crítics i agitadors artístics. La seva fórmula és senzilla: l’espia punxa i comenta 10 peces publicades durant els últims 12 mesos. Un espai de descoberta ideal per a musicòmans sense manies que vulguin conèixer propostes artístiques recents. El proper 16 de desembre tindrem a El Petit de Cal Eril! 

EL PETIT DE CAL ERIL – 16 de desembre, 19 h.

El geni al darrera d’aquest nom aparentment casual és Joan Pons, un artista sempre en fuga entre el folk i la psicodèlia. Amb 3 discos a les seves esquenes, i la fita ineludible de La figura del buit, El Petit de Cal Eril és un d’aquests músics que fan esperar el proper disc amb curiositat i inquietud. Passarà al mateix amb les seves recomanacions. 

No us ho perdeu!

Us hi esperem! 

----------------------

Les properes dates:

EDUARDO IZQUIERDO (ESPECIAL BOB DYLAN) – 20 de gener

Col·leccionista compulsiu de discos, és redactor habitual de les revistes Ruta 66, Mondosonoro i Efe Eme. Ha publicat llibres biogràfics sobre Bob Dylan, Johnny Cash o Quique Gonzàlez, un parell de volums infantils sobre la història del rock i una novel·la amb transfons musical. També ha dirigit diferents programes radiofònics musicals i combina la seva activitat periodística amb el manteniment del blog los Hijos Bastardos de Henry Chinaski.

GABRIEL MILLÁN - 17 de febrer

Músic singularment dotat per la melodia inesperada, és el cervell que hi ha darrera d'Etermortífera, una banda experimental, visceral, intranquil·la. És també un gran malalt de la música, una persona de la que surts amb vint referències totes singulars, dignes de ser escoltades i ateses. És, a més, un freqüentador del Music Spy Club, així que no li costarà obrir el seu bagul de cançons a mida. 

SR. CHINARRO – 17 de març, 19 h.

Darrera del nom artístic de Sr. Chinarro s’amaga Antonio Luque, un artista amb una trajectòria dilatada i riquíssima d’inspiració. Amb més de quinze discos d’estudi a les seves esquenes, ha aportat a les nostres vides un bon grapat de cançons inoblidables, estranyes, dotades d’una lírica entre costumista i al·lucinada. És també un escriptor singular, intens, imprevisible, com ho provem Matar en Barcelona i el darrer Socorrismo. 

La discoteca ambulant 3 - Condor moments

Els kilòmetres passen sota els nostres peus, quasi com si ells no es moguessin i el camí fos una cinta que corre cap enrere. Molts discos passen iguals: nosaltres ens quedem quiets i ells es mouen canviant el paisatge. Així que seguim despertant-nos amb ganes de còrrer per Collserola amb la il·lusió de trobar aquesta fortuna, atents com mai a tot el que arriba per les orelles, sense cap distracció. Aquesta setmana la sort ha estat immensa i cau del cel. Es diu CONDOR MOMENTS. 

El disc que ens ha enganxat és diu, només ".​.​.​And though we’re told we’ve got it all, the all we’ve got is freezing cold​.​.​." El primer que fem es deixar-nos portar per la música. No la classifiquem (vici bibliotecari) sinó que deixem que ella digui el que ha de dir sense remissió a cap precedent. Així ens descobrim gaudint d'uns ritmes estrambòtics, originals, d'una música apassionada i -oh!- humorística, d'unes irrupcions gutiarrístiques fora d'òrbita. El millor disc desconegut del que tenim -vaga- noticia.  

Així que ens diem: aquí hi ha un compositor. Sembla mentida però no és tan freqüent, no és el mateix fer una cançó que ser un compositor. Ens diem també: la música és una cosa vasta, que es accepta tota la imaginació que li podem abocar, així que si sona previsible no és per l'estretor de les seves fronteres sinó per la limitació de la imaginació humana. Aquest disc, és, gràcies, un pas més enllà d'aquests límits. 

El tic contemporani ens guanya: els busquem per Internet i gairebé no tenim informació. No sabem si continuen tocant, si estan a altres bandes. Dos o tres fotos, un disc del 2007, una web no actualitzada. Fantàstic! Només ens queda la música, i les nostres cames per anar passant la muntanya i la vida. Un disc massa bo per ser ignorat, però que ho ha estat i ho serà i potser val més així. 

La pista de ball i la música disco a la Biblioteca La Sagrera – Marina Clotet (BCN)

Els companys musictecaris de la biblioteca La Sagrera - Marina Clotet  han programat un interessantísim aconteixement musical. Recomanació AMPLI ! ;-) 


El proper divendres a les 18:30h la biblioteca deixa de ser una biblioteca per convertir-se en discoteca. El DJ i musicòleg Xavi Riembau ens farà una xerrada informativa sobre la història de la música disco. El Xavi portarà els seus plats i podrem escoltar algunes de la cançons més emblemàtiques del gènere. Us hem preparat una playlist per si voleu anar preparant les vostres millors passes de ball! 

Mi butaca y vos: crònica del concert a Catalunya d´un moro jueu que viu entre els cristians

foto: Carme Fenoll 

Jorge Drexler va cantar a Girona dissabte passat,  l'Esther Suriñach  hi era i avui comparteix la seva experiència amb nosaltres.

Té cognom alemany, físic de davanter centre, veu de vellut i somriure d´anunci. És Jorge Drexler, immens. Tot sol omple un escenari amb dues guitarres, quatre bombetes i un domini absolut de l´espai i les paraules.

Dissabte 5 de novembre de 2016. Festival Temporada Alta. Auditori de Girona. El cantautor uruguaià estava en deute amb les Fires des del 2014, quan va haver de cancel·lar la seva actuació per recollir un parell de Gramys llatins a Las Vegas.

Ofereix un decorat minimalista, maxima expressió en els continguts i atenció personalitzada a un públic bocabadat vingut de tot el planeta. 

Home generós, comença lloant l´acústica de la sala Montsalvatge, aforament de 1.200 privilegiats: “Enhorabuena a los usuarios, yo entre ellos”, podria ser l´eslógan de qualsevol edifici ben construït.

I com que “Cada uno da lo que recibe y luego recibe lo que da”, ens ho paga amb unes quantes cançons a cappella a dos pams del nostre nas. S´ha de ser molt valent, o molt bo. Ell és això i molt més. Intimista, honest, dotat d´una memòria  prodigiosa i un sentit de l´humor espatarrant, transmet passió per la música, humanitat i saviesa amb cada nota que regala als assistents, amb cada adjectiu. 

Sedueix amb els comentaris que presenten les cançons –prèviament preparables- però sobretot amb la gestió de l´imprevist: típic mòbil que sona, declaracions d´afecte a crits o la “tos que se alimenta del silencio”. Algun Nobel s´hauria de replantejar, penso, tot i que estimo Bob Dylan. L´Acadèmia podria fer un pack i donar-li el premi a Drexler per la seva amplitud mental, per la poesia de les lletres, per la pau que encomana, pels seus coneixements científics i pel discurs inclusiu, tolerant, de sentit comú, de memòria històrica d´un ciutadà del món que no renuncia a unes arrels molt profundes. 

No m´entretindré amb detalls i anècdotes. S´ha de veure en directe i sospito que cada concert és exclusiu i especial. A Girona, per exemple, el vam sentir cantar en català versionant “Club tonight” de Gossos, nena, “que demà és Festa Major, per tu i per jo”. 

Us deixo la llista de cançons. Si teniu ocasió, submergiu-vos en un “estado de conexión con el cosmos”. Espero que tothom pugui trobar el “punto ciego de la pena”, i a partir d´aquí, que “sea lo que sea”. 

Mil gracias, Jorge. Me encantás. 

Music Spy Club... amb Pedro Strukelj

Encara no ens ho creiem però el proper 16 de novembre, a les 19 h., el Music Spy Club farà 10 anys. 10 anys! El temps passa, tot puja i baixa, i aquí seguim. Com sabeu, el MUSIC SPY CLUB és una trobada singular amb músics, crítics i agitadors artístics. La seva fórmula és senzilla: l’espia punxa i comenta 10 peces publicades durant els últims 12 mesos. Un espai de descoberta ideal per a musicòmans sense manies que vulguin conèixer propostes artístiques recents.

Aquesta vegada tenim un nou company, el gran... Pedro Strukelj! 

PEDRO STRUKELJ – 18 de novembre, 19 h.

Programador del cicle Hamaques de Casa Amèrica i detonant de ‘Pájaros’, comunitat en la qual músics d’Amèrica Llatina i la península Ibèrica comparteixen la seva mirada (www.pajarosmusica.com). Convençut que les músiques tradicionals ja eren de codi obert, que la música en viu i la música enregistrada haurien de dir-se de manera diferent i que les músiques del (tercer) món no s'han de descobrir sinó reconèixer. Se li sol veure en concerts dibuixar en un quadern negre.

Aquesta sessió serà un especial músiques del món, de les que és tan amant que és expert, com acostuma a passar amb allò que s'estima. 

No us ho perdeu!

Us hi esperem! 

----------------------

Les properes dates:

EL PETIT DE CAL ERIL – 16 de desembre, 19 h.

El geni al darrera d’aquest nom aparentment casual és Joan Pons, un artista sempre en fuga entre el folk i la psicodèlia. Amb 3 discos a les seves esquenes, i la fita ineludible de La figura del buit, El Petit de Cal Eril és un d’aquests músics que fan esperar el proper disc amb curiositat i inquietud. Passarà al mateix amb les seves recomanacions. 

EDUARDO IZQUIERDO (ESPECIAL BOB DYLAN) – 20 de gener

Col·leccionista compulsiu de discos, és redactor habitual de les revistes Ruta 66, Mondosonoro i Efe Eme. Ha publicat llibres biogràfics sobre Bob Dylan, Johnny Cash o Quique Gonzàlez, un parell de volums infantils sobre la història del rock i una novel·la amb transfons musical. També ha dirigit diferents programes radiofònics musicals i combina la seva activitat periodística amb el manteniment del blog los Hijos Bastardos de Henry Chinaski.

GABRIEL MILLÁN - 17 de febrer

Músic singularment dotat per la melodia inesperada, és el cervell que hi ha darrera d'Etermortífera, una banda experimental, visceral, intranquil·la. És també un gran malalt de la música, una persona de la que surts amb vint referències totes singulars, dignes de ser escoltades i ateses. És, a més, un freqüentador del Music Spy Club, així que no li costarà obrir el seu bagul de cançons a mida.