dilluns, 30 de setembre del 2013

Rock Psicodèlic : playlist musictecària dels pioners lisèrgics



"L'any 2005, dues de les principals revistes angleses especialitzades en música rock- Mojo i Q - van publicar conjuntament un número monogràfic dedicat a la psicodèlia en commemoració dels 40 anys del naixement d'aquest influent moviment cultural que va aparèixer simultàniament a Califòrnia i a Londres i es va estendre per bona part del planeta."

... així començava el primer article que l'AMPLI va dedicar a aquesta música:


En éll presentàvem una extraordinària recopilació dels millors discos (publicats majoritàriament entre 1967 i 1969) segons el criteri de 30 especialistes en música psicodelica de tot el món.  En realitat, en la llista n'hi ha alguns més de 40 ja que en alguns casos consten dos àlbums del mateix artista. 

Naturalment, com en tota discografia selectiva, es pot trobar a faltar aquell o altre artista o títol, o es pot discutir l'ordre de rellevància dels àlbums tal com apareixen en la llista. Tot i així, es tracta d'una formidable referència sonora tant per a qui s'aproxima per primera vegada a aquest món musical com per a qualsevol aficionat que encara no coneixia alguns d'aquests discos. 

A partir d'aquesta discografia hem confeccionat una llista de peces musicals que qualifiquem com playlist musictecària en el sentit de que vol ser una mostra sonora molt ampla i representativa però, al mateix temps, també una mostra molt selectiva.  De la mateixa manera com vam fer al recent post  '1973 : playlist musictecària d'un any prodigiós', la idea és aplicar en la confecció d'una playlist els criteris utilitzats tradicionalment en la tria de CDs per a la biblioteca pública, avaluant i escollint els temes més rellevants de cada un d'aquests àlbums seguint els clàssics criteris de valor artístic, aportació creativa a la tradició de cada gènere i la influència en treballs posteriors.


Tim Buckley


Una vegada més, utilitzem Spotify com la més popular i més completa plataforma de música en streaming en aquest moment  i una vegada més lamentem que en ella no estiguin incloses les obres d'artistes clàssics com Beatles o Pink Floyd, evidentment bàsics en aquesta discografia. De la mateixa manera, sorprén molt agradablement trobar alguns àlbums que abans de la música a internet eren veritables peces de col·leccionista a les quals molt pocs privilegiats hi tenien accés. 

En companyia o solitud, amb el mode de seqüència continua o aleatòria (jo recomanaria aquesta darrera), a volum màxim o com a atmosfera  ambiental ...  Psych In / Psych Out  : una selecció de moltes hores de música non-stop per viatjar dins i fora de la pròpia ment. 

A volar ! 




Jimi Hendrix al Panhandle Park, Haight-Ashbury, San Francisco, CA 
25 de Juny del 1967,  Summer of Love 

dijous, 26 de setembre del 2013

La Biblioteca d'Ampli # 17: "La magnitud del desastre: memorias de un rock critic poco fiable" d'Oriol LLopis


Si un llibre neix per a compensar la pèrdua d'una aposta. Si el llibre és l'autobiografia d'algú que va portar el rock al periodisme en un país sord(id) i avorrit. Si aquest algú és, juntament amb Ignacio Julià, Jaime Gonzalo o Diego A. Manrique, un dels crítics que millor descrivia amb paraules la música que havies de descobrir i gaudir. Si un cop finalitzat el llibre, corres a rescatar els Flamin' Groovis i tornar-los a escoltar et fa rejovenir 20 anys, aquest és el teu llibre i Oriol Llopis l'encarregat de proporcionar-te una dosi de felicitat.

La Magnitud del desastre es més que un recull desordenat de vivències d'un periodista gonzo poc fiable. És un llibre que s'allunya de la crònica, de l'objectivitat, dels sagrats postulats del periodisme seriós per arrossegar-te fins el seient del darrera de la motocicleta del protagonista i portar-te tot el trajecte per concerts, pujades i baixades químiques, peripècies vitals i professionals, reflexions, dubtes i algunes certeses. Cada capítol, que l'autor bateja com a "paquet", s'obre amb els versos d'alguna cançó d'un dels seus grups prefrits, Golden Earring, al que segueixen diferents instantànies de la vida del cronista d'una època i de tota una manera d'entrendre el periodisme musical: en primera persona i amb passió, com Sant Nick Cohn mana. 

Vibraciones, Disco Express, Rock Espezial (que mutaria a Rockdelux) i Ruta 66 van ser les revistes on Oriol LLopis va escriure, amb intensitat intermitent, al llarg de dues dècades. També va treballar durant un temps en el mític programa de televisió La Edad de Oro de Paloma Chamorro. Com explica LLopis, un programa sovint mensypreat pel Julià i el Gonzalo des de les pàgines de Rock Espezial i que, amb els anys, i veient l'involució de la programació televisiva, va ser evocat amb nostàlgia en un article del primer. En el paquet on explica els avatars viscuts a Madrid durant la seva feina al programa, l'autor narra una de les anècdotes més sucoses que va compartir amb un dels convidats: Johnny Thunders. Amb tots vosaltres, tatxan!, la història de Johnny Thunders i els braus:



I tot seguit, l'actuació de Thunders en el programa La Edad de Oro. La televisió pública obria als joves tot l'univers musical que havia estat proscrit durant dècades (pessíga'm si us plau) :





A part d'aquest currículum envidiable, d'esdevenir espectador bocabadat de la titola d'Iggy Pop quan el volia entrevistar en l'habitació d'un l'hotel, de protagonitzar un duel de navalles amb Ramoncín o de posar en una foto a la falda de Salvador Dalí, LLopis també ens parla, amb sinceritat i sense embuts, d'episodis més foscos, on l'adicció a l'heroïna transita desbocada deixant la seva agra empremta.

Sinceritat la que transmet, no exenta d'humor, fins i tot per reconèixer que abomina de Jimi Hendrix, Frank Zappa o Bob Dylan (serà LLopis el meu germà bessó perdut?), en un dels capítols que més em va agradar del llibre. Una reflexió inquisitiva sobre el perquè a les persones ens agrada més una música o uns grups que no pas d'altres. Reconec que em va arrencar un somriure còmplice i se'm va formar un nus a la gola, amb sortides com aquesta:

Volvamos a las influencias, o predilecciones. No nos compliquemos la vida. No vibro con la música de mi tierra, ni con la música celta. No citaré las ragas indias ni los cantos marroquíes porque eso ya es de cajón. Entonces, ¿por qué Take Me Home, Country Roads, un viejo tema country americano, puede emocionarme de ese modo? ¡Y encima la compuso John Denver, un tío que no puedo ver ni en pintura!



Oriol Llopis ha pagat el deute que devia a Alfred Crespo, també crític musical, co-director de Ruta 66 i director de la necessària 66rpm Edicions que ha publicat el llibre. Amb el deute saldat, aparca l'escriptura i renega de tornar a escriure crítica musical, perquè la música que es fa ara no li genera l'eufòria o l'optimisme necessaris per a superar la pàgina en blanc. Algú que li hagués agradat ficar-se dins la pel·lícula American Graffiti i viure les aventures dels seus protagonistes, no és fàcil que es senti còmode parlant sobre l'última gran revelació del rock que sap es perdrà en el temps com llàgimes en la pluja. El music sevillà Pájaro sembla que el rescata de la seva apatia per sintonitzar amb la música dels 2000. El rescat vital va venir de la mà de la seva dona Maria A. amb qui viu feliç a Sevilla i a qui dedica paraules lluminoses.

Música entrellaçada amb la vida en un llibre honest, sincer, divertit, ple de veritat i amor, que no és poc.


dimarts, 24 de setembre del 2013

Meeting Boulevard # 10 : Francesc Pujol

Meeting Boulevard és un punt de trobada, un seguit d'entrevistes amb diferents bibliotecaris catalans que anirem publicant periòdicament amb l'objectiu de copsar el moment actual de la biblioteca, la professió bibliotecària i,  més concretament, la música a la biblioteca pública.

Després de les entrevistes amb Anna BröllCarme FenollGlòria Pérez-SalmerónDavid Cuadrado,  Marthe HimelfarbÀngels SolaEster SuriñachNúria Gondolbeu i Daniel Arredondo continuem la sèrie amb el Francesc Pujol, bibliotecari a Badalona.




Francesc Pujol 


De petit volies ser bibliotecari? Des de quan ho ets?
No, ni se m’havia passat pel cap. De nen no hi havia cap biblioteca pel meu barri i no tenia el costum de freqüentar-les. Vaig acabar la carrera de biblioteconomia a finals dels 80, i després de diverses feines vaig arribar finalment a Badalona el 99, primer fent d’itinerant uns anys pel Barcelonès Nord i després ja com a bibliotecari base a Can Casacuberta. Em fascina contemplar usuaris que ens visiten des de que eren petits, i em lamento de no haver comptat amb una biblioteca com ells, perquè m’imagino que si els preguntessis, considerarien la seva relació amb Can Casacuberta com una experiència positiva i profitosa. M’agrada sobretot quan et pregunten si “tenim alguna cosa sobre...”, perquè demostra que han fet seva la biblioteca i que segurament han comprès millor la seva essència que molts polítics que en teoria en són responsables.  


Què és el que més t’agrada’t d’aquesta professió ?
Entomant l’anterior resposta, a mi el que més m’agrada és la idea de la biblioteca pública en sí. Un lloc que pertany a tothom i que facilita l’accés a la cultura i a la informació. Potser es fa fàcil de dir, però crec que és la consecució d’una lluita que ve de ben enrere, en la qual ningú no ens ha regalat res. Amb tota seguretat les biblioteques públiques representen un pas endavant per la humanitat. Per això crec que faríem malament, en un context de retallades com l’actual, de permetre que aquesta herència es malmeti. A vegades, quan els ciutadans ens valoren com un dels millors o el millor equipament públic de què disposen, sembla que la feina ja sigui feta, però crec que no hem d’abaixar la guàrdia, perquè això mateix podria constituir un arma de doble tall en mans de segons qui, que ens podria conduir a una descurança del servei que prestem, i en conseqüència a una limitació del dret a la cultura i a la informació inherent a totes les persones.


Estem vivint una època difícil per als serveis públics on moltes vegades la imaginació ha d’arribar on no arriba el pressupost. En aquest sentit, com veus els ànims entre els companys de les nostres biblioteques públiques?
No puc parlar per les meves companyes, però em fa la impressió que potser sí que els ànims han anat minvant en els darrers temps, sobretot entre els professionals més veterans. Quan veus durant anys que cada vegada que plou una mica fort la biblioteca s’inunda a raig sense remei -i no exagero- (gireu la pantalla i punxeu), amb la conseqüent pèrdua de documents (que a més no es reposaran si arriben diners de l’assegurança, perquè no es destinaran a la biblioteca),  o, per exemple, quan una instal·lació de tres mil metres quadrats ha de tancar les seves portes per impagament del rebut de la llum (llegiu notícia), com ha passat a Can Casacuberta, la veritat és que no és fàcil conservar l’entusiasme. És clar que si una persona té ganes de treballar sempre troba una manera de desenvolupar les seves aptituds, d’igual manera que quan una altra només va a complir amb l’expedient a la feina, per molts avantatges de què disposi sempre farà el mínim, però està clar que la falta de suport municipal és un llast important que patim dia a dia entre els professionals més veterans. 


Quina és la situació més divertida que has viscut en una biblioteca?
Bé, ha hagut vegades en què un usuari m’ha posat en un compromís, com per exemple en aquella ocasió en què em van preguntar "Hola, me podría decir donde están los libros de saber cosas?", o aquella altra en què vam tenir dificultats a l’hora de tancar un dissabte perquè hi havia una usuària al lavabo... tenyint-se els cabells!, però en general no es tracta sinó de minúcies que  fan la feina més grata.


Alguns creiem que després del tsunami general per les Tecnologies de la Informació i de la Comunicació el rol del bibliotecari ha d’evolucionar assumint cada vegada més un paper de guia i de transmissor cultural per poder sobreviure. Quina és la teva opinió al respecte? Creus que els bibliotecaris estem realment prou preparats per aquest repte?
En la meva opinió, les bibliotecàries sempre hem estat el gran actiu amb què han comptat les nostres biblioteques per oferir un servei de qualitat. He coincidit amb molts companys al llarg dels anys en les diverses feines que he anat desenvolupant i puc afirmar, amb total sinceritat, que en la major part dels casos, sempre he tractat amb professionals conscienciats i voluntariosos que s’esforçaven per brindar a l’usuari un bon servei a nivell tècnic, i perquè no dir-ho, també amb un plus d’humanitat, cosa que no només a la feina sinó també a la vida en general, és un gran avantatge. És per tot això que no tinc dubte que davant els nous reptes que vagin sorgint, ens en sortirem.


Seguint aquest fil últimament ha aparegut la paraula prescripció com una de les funcions fonamentals del bibliotecari del segle XXI. La tendència, doncs, hauria de ser l’especialització i la cooperació. Et consta que s’estiguin donant passos efectius en aquesta direcció a les biblioteques catalanes? I si no, quins creus que haurien de ser?
Penso que sí. A Badalona fa temps que es treballa amb la idea de xarxa local per tal d’optimitzar els recursos. Reconeixem les especificitats de cada biblioteca i les potenciem si es presenta l’oportunitat, però valorem la cooperació com una eina important per a millorar l’eficàcia del servei en general (el préstec interbibliotecari gratuït entre les biblios de la ciutat és un punt fort que funciona fa  temps). Dins les nostres possibilitats cada vegada més tendim a desenvolupar esforços comuns (el bloc Badabiblios de la de Xarxa Municipal de Biblioteques de Badalona és un exponent interessant). Respecte a les especialitzacions no podem fer grans avenços degut a les mancances pressupostàries.


Des de la teva experiència personal a la biblioteca de Badalona on treballes, quin és l’ús que en fan actualment els usuaris de la col·lecció de música? Us demanen consell? Es deixen recomanar? 
Segurament les noves plataformes disponibles per Internet han col·laborat a disminuir l’índex d’utilització dels fons musicals a les biblioteques, però també és possible que hagin intervingut altres factors, com la col·lecció musical pròpiament dita, que no sempre ha respost  a les expectatives de l’usuari. M’explicaré. A Badalona, i per extensió a tota la Xarxa de Biblioteques Municipals de la Província de Barcelona, comptem amb un fons musical que abasta una àmplia selecció de tots els temps i d’arreu del món. Això no es pot dubtar. D’altra banda, també és segur que cadascun dels documents que el composen han estat adquirits després d’un rigorós procés de selecció dut a terme per especialistes. Fins aquí bé. No es tracta doncs d’una qüestió ni de varietat ni de qualitat. Parlo més aviat d’un problema d’enfocament. L’enfocament que s’ha utilitzat durant molts anys en el procés d’elaboració de la col·lecció. En moltes ocasions em sembla que s’ha volgut anar massa lluny a la recerca d’una determinada excel·lència musical, i em penso que al final el que potser s’ha acabat produint és una certa desafecció entre l’usuari mig que freqüenta la secció de música de la biblioteca. Em refereixo a les quantitats de discs que tenim d’artistes minoritaris i estils desconeguts, que segurament s’intuïen sense sortida des del primer moment i que de tota manera van anar a parar als calaixos de música fins a omplir-los a vessar. No pretenc dir amb això que la solució passava per haver comprat més Bisbals i companyia, productes del màrqueting o de la moda. És que crec que podria haver-se tendit cap a un nivell més raonable que no espantés l’usuari, sense por de soscavar la qualitat de la col·lecció. No em considero un expert ni molt menys, però potser per això mateix puc reconèixer la impressió de l’usuari que moltes vegades ha vist l’expositor de novetats i ha passat de llarg. D’altra banda, com recomanar un material que et resulta totalment indiferent i aliè? 


Alguns creiem que, ara més que mai, la biblioteca hauria d’assumir un rol pedagògic actiu en la formació del gust musical de la comunitat a la qual pertany. Quina és la teva opinió al respecte? Seria possible? Com?
Crec que els companys de les biblioteques hem tingut tradicionalment molt poca autonomia pel que fa a la selecció i l’adquisició a la XBM. És veritat que les coses han anat canviant en aquest aspecte i que d’un temps ençà hem augmentat la nostra intervenció en les diverses tries. Ho trobo molt positiu.  El problema és que les llistes a què tenim accés són tancades i, en especial pel que fa la música, de moment no han cobert les expectatives generades al seu voltant. La selecció que permeten és molt limitada i en gran part no deixa de ser una simple extensió de la política de col·lecció del lot, pel que resulta impossible prendre un rumb propi. D’acord que en teoria també comptem en aquest sentit amb altres canals, principalment el municipal, però quan a la pràctica aquesta complementarietat no es dóna, com és el nostre cas a Badalona, en què l’ajuntament ha negligit notablement pel que fa a la compra de fons per les biblioteques, la importància que cobra l’aportació de la Diputació creix per força de manera definitiva. Així doncs, no es tracta de convertir a la Diba en simple dispensadora de diners, com he escoltat en alguna ocasió, ni tampoc de menyscabar el paper que poden desenvolupar els companys que es dediquen a la selecció, perquè el seu suport qualificat continua sent necessari. Però em sembla que avui dia no és precís seguir mantenint la tutela, per dir-la d’alguna manera, a què ens hem vist sotmesos les biblioteques pel que fa el tema de la selecció musical. A mi em sembla que tenim prou capacitat per establir els nostres propis criteris, i estaria prou bé poder comptar quan fem les tries amb una oferta el més àmplia possible que no només es basi en novetats i rareses. A vegades dóna la impressió que el fet d’estar catalogat ja descarta automàticament un àlbum pel lot. Però que un disc bo estigui a un cert nombre de biblioteques no vol dir que no pugui ser també interessant per a unes altres. És clar que un usuari d’Igualada no es desplaçarà a Barcelona per anar a buscar el Rock’n’roll animal del Lou Reed, però també és cert que si el tingués a la seva biblioteca gairebé segur que l’agafaria en préstec. Un altre casuística: els discs trinxats per l’elevat nombre préstecs, que tenen les cançons ratllades. L’usuari es cansa d’estar pendent de l’equip a cada moment per veure si el cd s’enganxa o no s’enganxa. Per què no oferir de triar de tant en quant algunes reedicions de discs clàssics? Potser ho agrairia alguna biblioteca per poder substituir el disc espatllat i renovar el fons.  Penso que aquesta mena de qüestions s’haurien de tenir més presents: en la meva opinió no es tracta tant de descobrir el disc exquisit i únic que farà les delícies (de tres usuaris), sinó d’encaminar l’assumpte per poder tenir una biblioteca musical bàsica, útil i sintonitzada amb el públic a qui està dirigida. En aquest nivell també voldria comentar, pel que fa el tema del rol formatiu de la biblioteca, que potser hauríem de ser una mica més prudents i mantenir una certa precaució, perquè no ens enganyem: avui dia la gent té accés fàcil a tot tipus de música i sap el que li agrada. Respectar més els gustos dels usuaris, que no sempre estan ni tan desvalguts ni tan mancats de criteri com a vegades es suposa, podria ser una bona línea a desenvolupar. És possible que obtinguem millors resultats a la llarga si intentem ajudar l’usuari a conèixer tal estil de rock, pop, hip hop o qualsevol altra pel que hagi manifestat el seu interès, que si ens llancem a promocionar, per dir alguna cosa, les percussions de la tribu thonga de Swazilàndia, per molt genuïnes i sincopades que siguin. 


El concepte “biblioteca musical híbrida” proposa que la col·lecció física de les biblioteques i les recomanacions en línea no són substitutives sinó complementàries, ja que ambdós presenten avantatges i inconvenients, comparteixes aquestes opinió? Creus que és un concepte vàlid?
Qui se’n recorda dels vinils i de les casetes? Avui dia semblen eines prehistòriques.  D’acord, tenim fires de col·leccionistes i peces amb cotitzacions a l’alça. És el culte a l’objecte, fins i tot hi ha qui posa el vinil  en un marc especial i el penja com a obra d’art. Però a la pràctica, ja no pinten res. I molts encara recordem perfectament quan eren suports de referència indiscutibles de la música. Amb això vull dir que, tant si ens agrada com si no, els temps canvien i el que sembla consagrat un dia passa a ser una curiositat l’endemà. A la biblioteca comptem amb tota mena de públic, de diversa extracció social, edat, etc. i no tothom és un expert de l’Spotify i demés (molts no tenen ni Internet). Per això crec que la col·lecció física pot jugar encara un paper important a mig termini. Tanmateix, no podem obviar la realitat, pel que opino que cal estar atent a l’evolució dels mitjans en línea, perquè a la llarga acabaran imposant la seva llei, sinó és que se’n va tot enlaire abans. I que consti que a mi m’encanten els vinils!


Actualment, s’està utilitzant més la recomanació musical utilitzant plataformes com Spotify, Youtube o Grooveshark: tothom crea el seu cercle d’amics per descobrir i compartir la música. Creus que els bibliotecaris hauríem també de participar activament en les plataformes de música social? De quina manera? Amb quina funció?
Sí, com he comentat a l’anterior resposta els bibliotecaris no podem abstreure’ns d’usar aquests mitjans, perquè aniran prenent major rellevància i poden ser de gran ajuda per difondre la col·lecció i el servei en general. Nosaltres ens hem posat relativament fa poc amb les recomanacions i llistes de l’Spotify, sobretot perquè havien restriccions des de la Gerència per tenir accés des dels ordinadors de treball al programa. Per sort, el tema per fi s’ha normalitzat i ara en fem ús, sense perdre el cap, això sí, perquè tenim moltes altres tasques que dur a terme a la biblioteca i aquesta és una més. Hem constatat pel nombre de consultes que el producte té sortida, així que seguirem profunditzant en el tema dins de les nostres possibilitats.


Durant molts anys has sigut un consumidor actiu de música en tota mena de formats: ràdio, vinils, casetes, CDs… encara continues comprant música o ja en tens prou amb la teva col·lecció personal (i la de les biblioteques) i el que vas escoltant en streaming a internet?
Una vegada fa molts temps, a casa d’un amic miràvem la seva col·lecció de discs, principalment blues, i va sortir aquest tema. Ell deia que ja no comprava més música perquè amb el que tenia estava servit,  li agradava prou i no necessitava més. Jo, que estava en una fase d’expansió musical ferotge, ho vaig trobar incomprensible. Però amb el temps he anat comprenent el seu punt de vista. No se si és que va haver un punt en què em vaig saturar de música, després d’estar-ne escoltant a totes hores durant molts anys, o és que la música avui dia ha perdut originalitat, però el cas és que va arribar un moment concret en què vaig experimentar una aturada. Això va tenir dues vessants per a mi: d’una banda ara escolto molta menys música. No ho visc com una pèrdua, com dic havia arribat a un punt que la major part d’allò que escoltava em recordava a una altra cosa anterior i no m’aportava gaire de nou. D’altra banda té l’avantatge que avui dia, quan sento la connexió de nou escoltant alguna cosa, com em passa menys, cobra més valor per mi. No ho se, potser perquè m’adono que no he perdut la capacitat d’estimar la música, un meravellós regal per les persones que l’han rebut.


Quin és el darrer disc o discos que t’han emocionat? 
Doncs a partir del tema dels crèdits inicials de la sèrie Boardwalk Empire, “Straight up and down”, vaig descobrir no fa gaire els Brian Jonestown Massacre i per extensió el seu grup “germà” Dandy Warhols, que em van xocar de no haver-los conegut abans, ja que són de meitats dels 90 i tenen una pila de discs. Els primers estan en una vena més psicodèlica, però dels segons sorprèn que no fossin més coneguts, ja que tenen alguns treballs molt complets, com Thirteen tales from urban bohemia (2000) i Welcome to the monkey house (2003). Encara que no tenen gaire a veure, em fan venir ara a la memòria un altre grup injustament absent al nostre catàleg, els anglesos The Chameleons, amb el seu so perfectament identificable, atmosfèric i per moments gairebé èpic. Els tres primers discs, tots dels 80, valen molt la pena.
I parlant de sèries tv, The Wire és la millor, i ho és des del primer segon, quan comença a sonar Way down in the hole del Tom Waits. La seva banda sonora The Wire... and all the pieces matter, Five years of Music from The Wire (2008) podria ser una incorporació atractiva per les biblioteques de la xarxa, en molts capítols sonaven temes interessants. 

I per acabar, com a gran afeccionat al reggae, també m’agradaria recomanar l’Arkology, del Lee Perry. És el triple disc que recopila els millors talls realitzats al seu estudi Black Art abans que li calés foc. Un veritable compendi que només tenim tres biblioteques.



Moltes gràcies Francesc per la teva participació 

diumenge, 22 de setembre del 2013

El vídeo del diumenge: 'URGH! A Music War' , 1980's New Wave


Equip mèdic analitzant el comportament psicòtic de Lux Interior durant l'actuació de The Cramps que apareix al documental URGH! A Music War 



Els '80s no tenen gaire bona fama, molts identifiquen aquella època amb espantoses jaquetes de coloraines amb hombreres ridícules, pentinats de jutjat de guàrdia, poses arrogants, pop pretensiós amb lletres pretesament ingenioses a base de sintetitzadors baratillos i caixes de ritmes amb sobreproducció ... en fi, una estètica patèticament esnobista i sovint lamentablement hortera que, certament, en molts casos no ha resistit gens bé el pas del temps.

El vídeo del diumenge d'avui mostra, però, que aquesta vilipendiada dècada va començar d'una manera molt diferent ...

La revolució punk va fer saltar pels aires el panorama del rock, especialment a Londres i Nova York, entre 1976 i 1977. Va ser el tret de sortida per a un nou temps i per a una nova fornada de músics que recuperaven el llenguatge i l'esperit del rock original dels 50's: adolescència, simplicitat, rebelió, immediatesa i diversió però ara sumant també, en molts casos, abundants dosis de nihilisme, desengany i mala llet.

L'assimilació massiva del pop com a producte de consum durant els anys 60's i 70's havia anat derivant inexorablement cap a un enorme i fred sistema de showbusiness generant una distant aristocràcia rock molt allunyada de la sensibilitat dels seus tradicionals consumidors i seguidors.

Les noves generacions van acabar per abominar sense contemplacions de tot aquell món remot, encarcarat, pompós i sobretot ... avorrit.

El vídeo que presentem avui és un extraordinari document de l'ambient musical que es respirava tot just després de la consolidació del fenòmen punk en les principals ciutats europees i americanes: una nova onada mental, estètica i sonora que liquidava radicalment una època i en començava una altra.
Es tracta d'una sèrie de filmacions realitzades durant el 1980 enregistrant el directe de grups i solistes, que en molts casos van esdevenir icònics de l'època i una forta influència per a músics posteriors, on crida l'atenció la frescura i la qualitat de la majoria de les cançons però, sobretot, la potent energia que desprenen tant els intèrprets com els assistents als concerts.



URGH! A Music War   (UK,1982) 
directed by Derek Burbidge 


Llista d'actuacions al documental:

The Police – "Driven to Tears"
Wall of Voodoo – "Back in Flesh"
Orchestral Manoeuvres in the Dark – "Enola Gay"
Chelsea – "I’m on Fire"
Oingo Boingo – "Ain’t This the Life"
Echo & the Bunnymen – "The Puppet"
Jools Holland – "Foolish I Know"
XTC – "Respectable Street"
Klaus Nomi – "Total Eclipse"
Athletico Spizz 80 – "Where’s Captain Kirk?"
The Go-Go's – "We Got the Beat"
Dead Kennedys – "Bleed for Me"
Steel Pulse – "Ku Klux Klan"
Gary Numan – "Down in the Park"
Joan Jett and the Blackhearts – "Bad Reputation"
Magazine – "Model Worker"
Surf Punks – "My Beach"
The Members – "Offshore Banking Business"
Au Pairs – "Come Again"
The Cramps – "Tear It Up"
Invisible Sex – "Valium"
Pere Ubu – "Birdies"
Devo – "Uncontrollable Urge"
The Alley Cats – "Nothing Means Nothing Anymore"
John Otway – "Cheryl’s Going Home"
Gang of Four – "He’d Send in the Army"
999 – "Homicide"
The Fleshtones – "Shadowline"
X – "Beyond and Back"
Skafish – "Sign of the Cross"
Splodgenessabounds – "Two Little Boys"
UB40 – "Madame Medusa"
The Police – "Roxanne"
The Police – "So Lonely"


El DVD no és fàcil de trobar al mercat ni tampoc està pujat integrament a Youtube, però si que hi són  31 de les 36 interpretacions,  amb les quals hem confeccionat aquesta playlist que presentem en el mateix ordre en que apareixen al documental; algunes d'elles veritablement memorables (The Cramps, Devo, Dead Kennedys, Pere Ubu, Gary Numan, OMD, Magazine ... ) o fins i tot històriques (Klaus Nomi).

Música molt carismàtica que defineix i ens transporta a un moment clau en la història del rock.




Dedicat als amics d'Aiguafreda (Osona) i de la Facultat de Biblioteconomia de Barcelona
1982-1985

dijous, 19 de setembre del 2013

Seleccions Rare, Groove, & tururut I: The bossa nova exciting jazz samba rhythms


Iniciem una sèrie de posts sobre selectes i singulars recopilacions de música dels anys 50, 60, i 70, més o menys rara i més o menys difosa, feta en estranyes edicions i segurament adreçades a minories. Afegim que la gran majoria es troben també descatalogades físicament.

Petits tresors que conformen la cara B de la nostra discografia.


The bossa nova exciting jazz samba rhythms

Compilació feta pel segell Rare Groove Recordings, especialitzat en jazz i easy listening llatí entre els anys '50 i els '70, feta pel DJ Philippe Renault jr. i composta per 6 cds amb 6 estimulants caràtules d'un entranyable i eròtic aire als anys setanta.



Les compilacions van ser produïdes entre els anys 2000 i 2002



No hi ha dubte que el magnetisme de les caràtules es irresistible alhora que suggereix un so del tot acolorit en convergència amb el que ens ofereix cada cd, no descobrirem en aquestes alçades la misteriosa màgia de la Bossa nova.



Figures de l'alçada de Roberto Menescal, Charlie Byrd, Lalo Schifrin, Edu Lobo, Jorge Ben, Toots Thielmans, Elis Regina, Ella Fitzgerald, Marcos Valle, Joao Gilberto, Wander Wanderley, Eumir Deodato, Sergio Mendes, Astrud Gilberto, Baden Powell, Laurindo Almeida, Stan Getz, Milt Jackson, Tamba trio, Quincy Jones, Hugo Montenero, i es clar, també Jobim, entre molts altres, desfilen per les 20 pistes triades per a cada disc.



La selecció es una mostra molt variada que descriuen aquest moment en que el jazz va relaxar la samba per convertir-la en bossa nova (tot i la excitació que presumeix el títol).



Fins i tot al vol. 6, Elvis Presley ho prova amb: Bossa nova, baby.



Del primer al cinquè vol. apareixen amb aquest subtítol: The rare tunes collections, en canvi el sisé es un especial de temes extrets de bandes sonores: From rare original Soundtracks.

Al youtube hi trobareu força exemples. 






Una manera genial de deixar-se emportar per l'esperit brasiler, i pels qui encara no ho han fet, entrar dins un univers sonor màgic on transitar feliçment.

Lo Jaume.

dilluns, 16 de setembre del 2013

Meeting Boulevard # 9 : Daniel Arredondo


Meeting Boulevard és un punt de trobada, un seguit d'entrevistes amb diferents bibliotecaris catalans que anirem publicant periòdicament amb l'objectiu de copsar el moment actual de la biblioteca, la professió bibliotecària i,  més concretament, la música a la biblioteca pública.

Després de les entrevistes amb Anna BröllCarme FenollGlòria Pérez-SalmerónDavid Cuadrado,  Marthe HimelfarbÀngels SolaEsther Suriñach i Núria Gondolbeu continuem la sèrie amb el Daniel Arredondo, bibliotecari a la ciutat de Terrassa.




Daniel Arredondo 



De petit volies ser bibliotecari? Des de quan ho ets?
Des de cinquè d’EGB vaig començar a ocupar-me de la biblioteca de la classe i vaig fer aquesta tasca fins a vuitè. Força premonitori, oi? Sempre m’he sentit atret per aquesta professió per tant vaig cursar la diplomatura a la Universitat de Barcelona i des de l’any 2000 vaig començar a treballar. Fins al dia d’avui he passat per biblioteca escolar, biblioteca de recerca, empresa privada com a catalogador i per biblioteca pública que és on millor m’hi trobo.


Que és el que més t'ha agradat i t'agrada d'aquesta professió? 
Hi ha diferents coses que m’agraden d’aquesta professió, d’entrada una de les coses que més valoro és la col·laboració que existeix entre aquells que en formem part. Hi ha professions molt competitives on  a vegades el dia a dia esdevé una cursa per destacar per sobre els altres. La nostra professió, si més no dins l’àmbit de la biblioteca pública, és tot el contrari, col·laborem, ens ajudem, compartim idees i si algú ens copia una idea ens omplim d’orgull sense reclamar-ne l’autoria. Aquest ambient col·laboratiu és un element que m’entusiasma ja que ajuda a avançar i millorar de manera molt més segura. 
Sobre l’atenció al públic... bé, aquí hi ha un reguitzell d’emocions, m’agrada, és clar, però a vegades no negaré pas que resulta difícil treballar amb públic. A vegades et trobes amb sorpreses desagradables però el tant per cent més elevat se l’emporten els bons moments amb els usuaris, ja sigui parlant de llibres, fent una copa després d’una activitat, comentant problemes de la vida o fins i tot compartint receptes de cuina. 


Quina és la situació més divertida que has viscut en una biblioteca? 
Bé, situacions divertides n’hi ha moltes, certes converses d’infants que escoltes sense que se n’adonin, confidències d’usuaris, mals entesos que acaben amb una riallada i fins i tot declaracions d’amor. No en sabria determinar la més divertida, al cap i a la fi són totes diferents i crec que més que explicar-les s’han de viure al moment. A vegades una situació és divertida perquè volem que ho sigui, va bé no estar sempre capficat amb la feina.


Estem vivint una època difícil per als serveis públics on moltes vegades la imaginació ha d'arribar on no arriba el pressupost. En aquest sentit, com veus els ànims entre els companys de les nostres biblioteques públiques?
Jo crec que som un col·lectiu acostumat a fer molt amb poc.  Es tracta d’inventar noves estratègies que ens permetin seguir millorant i adaptar-nos als canvis de la millor manera possible, això ho hem fet des de sempre, amb l’arribada de nous formats de documents a les biblioteques (vhs, cd, dvd, cd-rom), amb l’arribada de les noves tecnologies i ara amb aquest període de restriccions econòmiques. Pel que fa a la biblioteca pública és veritat que hi ha ajuntaments que han retallat totalment el pressupost destinat a la compra de llibres però això ha fet que hi hagi un “mercat” alternatiu de donacions entre biblioteques, ens retallen el pressupost per fer activitats i nosaltres responem captant usuaris que de manera voluntària ens les fan de manera gratuïta i si no tenim aquesta sort les muntem nosaltres mateixos i llestos. Aquestes alternatives no poden suplir una oferta cultural de qualitat professional però sí ajuda a no desfer el camí realitzat fins ara, que és molt.  Ara més que mai s’ha d’aprendre a gestionar bé el pressupost públic, l’equilibri entre la qualitat d’allò que es contracta o s’adquireix i allò que la ciutadania requereix és bàsic però però també cal dir que la ciutadania té unes expectatives diferents a les que tenia abans d’aquesta situació. S’adapta igual que fem nosaltres i esdevé no menys exigent però sí més tolerant i accepta de bon grat els esforços que es fan des de la biblioteca pública per mantenir aquests mínims de qualitat. És més, ens ajuden a fer-ho i s’ofereixen a col·laborar més fàcilment que abans.


Alguns creiem que després del tsunami generat per les Tecnologies de la Informació i de la Comunicació el rol del bibliotecari ha d'evolucionar assumint cada vegada més un paper de guia i de transmissor cultural per poder sobreviure. Quina és la teva opinió al respecte? Creus que els bibliotecaris estem prou preparats per aquest repte?
El binomi biblioteca-cultura ha estat sempre present dins l’imaginari col·lectiu i és lògic que la gent entri a la biblioteca i et demani consell sobre quin llibre llegir, “quin llibre em recomanes?” és una pregunta molt típica. Això és el que la gent espera de nosaltres. És veritat que l’accés a la cultura és més immediat que abans i per tant hi ha molta gent que ja ve de casa amb els deures fets però igualment la biblioteca continua sent un referent en aquest aspecte. Sempre hi haurà persones que prefereixin que els ajudem personalment i per fer-ho correctament cal que el coneixement circuli, comptem amb experts en literatura infantil, en literatura d’assaig, en còmics, en música, en cinema... aprofitem el seu coneixement per poder transmetre’l. 


Seguint aquest fil, la prescripció apareix com una de les funcions fonamentals del bibliotecari del S.XXI. La tendència, doncs, sembla ser la especialització y la cooperació. Et consta que s'estiguin donant passos efectius en aquesta direcció a les biblioteques catalanes? I si no, quins creus que haurien de ser?
Efectivament s’estan realitzant passos cap a l’especialització i la cooperació, és evident que no podem ser coneixedors experts de totes les matèries que tractem des de la biblioteca pública i és necessari que dins de les possibilitats de cada lloc de treball (no és el mateix treballar a una central comarcal que a una biblioteca d’un poblet) es pugui explotar allò o aquells aspectes en els quals el personal que hi treballa és expert. A partir d’aquí la cooperació es fa necessària i imprescindible per tal de fer que aquest coneixement sigui aprofitable per altres col·legues. En aquest sentit les comunitats virtuals XBM de la Diputació de Barcelona, els grups de treball del COBDC o bé els equips de treball de xarxes de biblioteques municipals, com els que existeixen a Terrassa per exemple, són molt útils a l’hora de fer que aquest coneixement es difongui. Ara bé, la pregunta comença amb el terme prescripció molt de moda actualment a les reunions, cursos i sessions de formació de la nostra professió, personalment i dieu-me reaccionari però prefereixo el terme clàssic de recomanació.  


Des de la teva experiència personal a la biblioteca de Terrassa on treballes, quin és l'ús que en fan actualment els usuaris de la col·lecció de música? demanen consell? es deixen recomanar? busquen descobrir coses noves o més aviat volen trobar el que ja coneixen? 
Bé, la biblioteca pública és un microcosmos ple de diferències i es fa difícil concretitzar una resposta a aquesta pregunta. Trobem la persona que demana consell, la persona que sap què vol però no sap com trobar-ho, la persona autosuficient i aquell que li agrada descobrir poc a poc noves músiques. La única cosa que sí queda clara és que el consum de música ha disminuït considerablement, per això sóc del parer que cal oferir coses diferents i fer de la música un element més directe a la biblioteca. Tenim clubs de lectura, presentacions de llibres, trobades amb autors... perquè no fer clubs d’audició, presentacions de discos i concerts a les biblioteques? Malgrat tots els esforços el mercat musical està canviant, el consum de música està canviant i des de la biblioteca continuem oferint el mateix producte des de fa massa temps. Amb això no dic que s’hagi de substituir el CD, però sí trobar altres formes d’arribar a l’usuari ja que hi ha molt públic que consumeix música a través d’altres formats.  


Alguns creiem  que, ara més que mai, la biblioteca pública podria assumir un rol pedagògic actiu en la formació del gust musical de la comunitat a la qual pertany. Quina és la teva opinió? Seria possible?  Com?  
No sé si la biblioteca ha d’assumir un rol pedagògic, però si d’orientació despertant la curiositat per descobrir altres sonoritats. Com deia abans, fer tastets de música a la biblioteca, il·lustrar les activitats amb música fent escoltar, per exemple, música de l’època o del país de l’autor que es treballa a una sessió d’un club de lectura determinat, difondre el gust per la lectura musical anant una miqueta més enllà de la melodia en sí mateixa. Hi ha tot d’idees que em venen al cap per difondre la música i fer-la més activa a la biblioteca. Sovint l’únic acte purament musical que es fa a una biblioteca és la música de fons que es posa com a tancament i l’objectiu és el de fer fora la gent! Crec que hem de fer un canvi de xip i començar a cuidar la música igual que fem amb la literatura, si el consum disminueix no podem ser tan cínics de donar la culpa (com a vegades he sentit) a les plataformes p2p, a Spotify o a la crisi de la indústria musical, potser nosaltres no hem fet tot allò que estava a les nostres mans per cuidar aquesta part de la col·lecció. 


El concepte 'biblioteca musical híbrida' proposa que la col·lecció física de les biblioteques i les recomanacions de música en línia no són substitutives sinó complementàries, ja que ambdós presenten avantatges i inconvenients, comparteixes aquesta opinió? creus que es un concepte vàlid? 
Més que “biblioteca musical híbrida” podríem dir millor biblioteca implicada musicalment, amb això ja em conformo. Entenc el terme de biblioteca musical híbrida i hi estic d’acord, però per arribar fins aquí cal tenir més coneixement. Sembla que per esdevenir bibliotecari musical s’hagi d’haver tingut formació musical o tenir una passió molt gran per la música, però considero que no és pas així, cal tenir criteri, res més i aquest es crea amb la curiositat. Molts bibliotecaris seleccionen novel·la i assaig sense ser experts en la matèria i segur que ho fan amb tota l’autoritat i amb tota l’expertesa del món. Perquè no fer igual amb la música? És fàcil seleccionar allò que tothom escolta, però cal anar més enllà i interessar-se més pels diferents gèneres. Faig una crida a tots els bibliotecaris i bibliotecàries que li tenen un xic de por a fer la selecció de música, penseu que també en sabeu molt! Deixeu-vos guiar per l’instint i escolteu coses noves, aquí a l’AMPLI teniu un munt d’informació preciosa!!. A partir d’aquí ja ens podem plantejar recomanacions en línia, a promoure fons digitals i, sobretot, a organitzar activitats de promoció de la música, sobretot perquè els mitjans dels què disposem actualment fan difícil compaginar aquesta tasca híbrida, a part cal recordar que existeix una fractura tecnològica encara important i que no tothom té accés a Internet. 


Actualment s'està utilitzant cada vegada més la recomanació musical utilitzant plataformes com Spotify, Youtube o Grooveshark; tothom crea el seu cercle d'amics per descobrir i compartir la música. Creus que els bibliotecaris hauríem també de participar activament en les plataformes de música social? de quina manera? amb quina funció? 
Sóc del parer que sí hem de poder participar activament però amb matisos, hem de fer servir les noves tecnologies per difondre allò que fem i allò que tenim, que el paper de la biblioteca sigui testimonial, és a dir, ens pot servir d’aparador per acompanyar una guia de lectura, unes novetats adquirides, unes activitats concretes. Això de les xarxes socials és una arma de doble fil i considero que com a punt de partida amb això n’hi ha d’haver prou i l’objectiu no és aconseguir amics virtuals, opino, sinó aconseguir atraure usuaris que, interessats per la música que els oferim vinguin a la biblioteca a veure què fem. 
Ara bé, el problema és el de sempre, els recursos, abans de posar-s’hi és necessari pensar bé la jugada i tenir en compte que hi ha una part important dels usuaris de la biblioteca que no tenen accés a aquestes plataformes. 


Escoltes música regularment? Quin és el darrer disc que t'ha emocionat?
Escolto música cada dia, sobretot música clàssica i òpera, un gènere que m’agrada molt per aquesta unió de música, drama i escena. Quin és el darrer disc que m’ha emocionat? Bé, una òpera que m’emociona sempre que l’escolto és l’Alceste de Christoph Willibald Gluck, en la versió de París de 1776 editada per la Philips i dirigida per John Eliot Gardiner i una peça musical que sempre em toca la fibrat és Kol Nidrei de Max Bruch, en la versió que interpreta la violoncel·lista Jacqueline Du Pré.




Moltes gràcies Daniel per la teva participació 



divendres, 13 de setembre del 2013

Julian Cope i The Teardrop Explodes: caos elegant



Liverpool, 1977: un adolescent inquiet, d'exaltada genialitat i procliu al LSD, posa en pràctica les seves efervescents idees formant, juntament amb dos cervells d'idèntic calibre, The Crucial Three, una banda de curta trajectòria però de fecunda llavor. L'adolescent inquiet és Julian Cope i els altres dos, Ian McCulloch i Pete Wylie. L'experiment dura sis mesos però l'ona expansiva crea The Teardrop Explodes amb Julian Cope al front, Echo and The Bunnymen amb Ian McCulloch i Wah! Heat amb Pete Wylie. 

Liverpool, per aquelles dates, comença enyorar els gloriosos dies del so Merseybeat. L'ambient, el segell Zoo, diferentes clubs i joves agitadors, entre els quals figuren els nostres amics, impulsen un nou fenòmen musical: el Nou Merseybeat, una sort de pop-rock amb pàtina new-wave i ancoratge en la psicodèlia i el 60's pop. En aquest context de renovació musical, The Teardrop Explodes debuten l'any 1979 en el segell Zoo amb uns quant singles de generosa acollida. La banda la formen:
Julian Cope: veu i baix
Dave Balfe: teclats
Gary Dwyer: bateria
Michael Finkler: guitarra

A la par que es forja el projecte, comença el campionat d'egos amb medalla d'or per a Julian Cope, llunàtic brillant de creativitat estratosfèrica i temperament volcànic. Les baralles entre els membres del grup, que transcendeiexen la íntegra seguretat que otorgaria el diàleg reposat, no impedeixen que realitzin una gira per la Costa Est nord-americana.

Brave Boys Keep Their Promises by The Teardrop Explodes on Grooveshark



L'aparició del seu primer LP, Kilimanjaro (1980) posa el contrapunt al caos sempitern en què es desenvolupen les relacions personals entre els membres del grup.



Un gran disc, al·lucinat i màgic, que despulla els talents dels seus creadors. Trompetes, lletres impossibles i melodies que surquen l'espai irreal dels somnis, surfejant pel record d'Scott Walker, The Doors o 13th Floor Elevators. 



Totes i cadascuna de les cançons de Kilimanjaro brillen en el firmament del pop after-punk. Com l'accelerat northern soul submergit en un bidó de psicodèlia que és Reward:




Un any després veu la llum Wilder, segon meteorit procedent de ves a saber quin planeta, una marcianada no exenta de pretenciosidad impresa per la personalitat messiànica de Cope en els temes que va composar. Com l'estranya Seven Views of Jerusalem que exemplifica la descripció d'un crític musical de l'època sobre el so del disc: "fluctuant entre Monkees i Can":



Entre baralla i batussa, registren el seu tercer disc Everybody Wants to Shag The Teardrop Explodes, però la descomposició de la banda deixa el seu cadàver llest per a la posteritat l'any 1983.  L'àlbum no s'edita fins passats set anys, rescatat de l'oblit per algun executiu de Phonogram que va veure la possibilitat de ressuscitar la llegenda del grup més sulfúric dels 80's britànics.

The Teardrop Explodes van viure acceleradament el seu excés creatiu, deixant un estimulant llegat que aprofitarien els apòstols de l'èxtasi i la cultura rave, Happy Mondays. Però aquesta ja és una altra història.


dimarts, 10 de setembre del 2013

La Discoteca d'AMPLI LXXV: Cançons de la roda del temps, Raimon | Any Espriu





Una petita contribució a l'Any Espriu des del nostre bloc a càrrec d'un apassionat de Raimon per fer l'homenatge encara més viu. Li cedim la paraula.


A la dècada dels anys 60 del segle passat, a Europa i a bona part de la resta del món, triomfaven Els Beatles i els Rolling Stones. A Espanya, en plena dictadura franquista, se'ls criticava i menystenia però no en fèiem cas i també els escoltàvem perquè ens adonàvem que eren molt bons músics. Haig de dir, però, que en el meu cas i degut precisament a la dictadura, escoltava més als nostres cantaautors: Raimon, Llach, Pi de la Serra, Paco Ibàñez, Maria del Mar Bonet, Joan Manuel Serrat, etc. Escoltar-los feia més suportable la manca de llibertat d'aquella època i et venien ganes de posar el teu gra de sorra per poder conquerir-la algun dia.

En commemorar enguany l'Any Espriu, crec que és adient parlar de l'excel·lent treball que un d'aquests cantaautors, en Raimon, fa fer conjuntament amb ell. Es tracta de “Les Cançons de la Roda del Temps” basades en els poemes que integren la segona part del llibre d'Espriu “El Caminant i El Mur”, poemes als quals Raimon hi va posar música i va cantar. Les cançons són aquestes: Cançó d'Albada, Cançó de la Mort de l'Alba, Cançó de la Plenitud del Matí, Cançó del Matí Encalmat, Cançó de la Mort Resplendent, Cançó de la Vinguda de la Tarda, Cançó del Pas de la Tarda, Cançó del Capvespre, Cançó de la Mort Callada, Cançó del Triomf de la Nit, Per a Ser Cantada en la Meva Nit, Just Abans de Laudes. I el treball es conclou amb L'inici de Càntic (En homenatge a Salvat-Papasseit). 




Raimon, l'any 1997 a Xàtiva, cantant l'Inici de Càntic

Ara digueu: "Nosaltes escoltem
les veus del vent per l'alta mar d'espigues".
Ara digueu: "Ens mantindrem fidels
per sempre més al servei d'aquest poble". 


El segell discogràfic EDIGSA fou l'encarregat que aquest treball veiés la llum l'any 1967 en un disc de vinil amb portada de Joan Miró, maqueta i fotografies de Jordi Fornas, també una fotografia de Josep Puvill i una altre de F. Marull, la lletra de les cançons, escrits de Joan Fuster, Salvador Espriu i Raimon i una presentació del disc en català, francès i castellà. L'impressió fou de Gràfiques Suriñà de Barcelona.

Pel que fa als escrits, Joan Fuster acabava així la presentació que feia del disc: “Jo crec que el resultat és excel·lent. No entenc gens de música, i no vull excedir-me en el judici. Però les cançons m'agraden. Més: opino que n'hi ha alguna d'antològica. Totes són “cançons” almenys. “Populars”?. Esperem que sí: que ho seran. A la curta i a la llarga, els versos de Salvador Espriu i la veu de Raimon tenen per destinatari el poble. En aquesta confiança es lliuren al públic, ara”.

Salvador Espriu deia: “Raimon ha entès aquests poemes amb una imponderable, delicada, matisada subtilesa..... Ha elaborat totes les cançons amb un prodigiós equilibri, però sospito que la seva predilecta és “La Cançó del Matí Encalmat”....... El recull es clou amb una aparent paradoxa, que no ho és tant com a la primeria sembla. Perquè, d'una manera ben lògica, Raimon el tanca amb un inici, car ningú, en voltar una roda, no gosaria precisar-ne el començament i la fi”.

Raimon explicava: “Vaig treballar-hi fins al maig de 1966. Avui es publiquen ja al 1967. Fa més de mig any que el disc va ser gravat, però crec que no hi canviaria res. Aquesta és la música que jo he trobat dins els poemes. Una música que només intenta obtenir que la gent vegi amb menys esforç el sentit últim i precís de cadascuna d'aquestes cançons, que, a la vegada, formen part d'una unitat indestructible i d'una visió de l'existència individual clara i desolada, sense cap concessió a fàcils desigs ni a possibles necessitats metafísiques”.

Han passat molts anys però encara avui és un plaer escoltar totes aquestes cançons. I com més les escoltes, més t'agraden. En el disc de vinil del 1967, en Raimon les canta acompanyat només de la guitarra. L'any 1993 en “L'Integral Raimon”, les canta amb acompanyament d'orquestra. També m'agrada escoltar-les així encara que tinc debilitat per l'esmentat disc de vinil. Un disc que conservo com un preuat tresor.

M'agradaria que aquesta meva petita contribució a l'Any Espriu servís per fer-vos venir ganes de descobrir i d'assaborir, si no ho heu fet ja, “Les Cançons de la Roda del Temps”.


Boi Bramon
Banyoles (Pla de l'Estany)
setembre de 2013




No cal dir res més. Jo només hi afegiria aquesta cançó -la que el mateix Raimon va incloure en la reedició integral del 1993 de les Cançons de la Roda del Temps-, però només perquè el mestre Toti Soler encara la fa més gran, acompanyant la veu de Sílvia Pérez Cruz.

Quan la llum pujada des del fons del mar
a llevant comença just a tremolar,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.






Pàgina oficial Any Espriu
Raimon: vida i obra (UPV)