Música i Punt d'Estiu. Les playlist musictecàries.Empar Moliner/Dra. Goldfoot

Als musictecaris a més d'escoltar música o fer-ne, també ens agrada molt parlar i escriure sobre ella. Per aquesta raó, quan vam col·laborar amb Música i Punt d'Estiu, a més de les cançons que vam escollir, també vam enviar un text on explicàvem el perquè de la nostra tria. A continuació podeu llegir el que vaig escriure sobre la meva playlist i escoltar-la. I com que fer llistes és molt addictiu, com a bonus tracks de Música i Punt, he fet una playlist de les cançons que apareixen al llibre Cavalls Salvatges. Tanco el post amb una anècdota sobre l'Empar Moliner, David Bowie i la música comercial. 

Empar Moliner/Dra. Goldfoot

Els llibres que va triar l'Empar Moliner pel punt van ser: Jardí vora el mar. Mercè Rodoreda (Club Editor), Sic Transit Gloria Swanson. Emili Teixidor (Proa), Cavalls Salvatges. Jordi Cussà (Columna) i El quadern dels marges. Àlex Susanna (Planeta)

Cavalls Salvatges és una novel.la sobre l'amistat, amb una estructura molt original basada en els discos i la música, on els psicòtrops tenen molt protagonisme. Vaig partir d’aquest llibre per fer la playlist de Música i Punt, que inevitablement ha quedat banyada en àcid (LSD). Tanmateix la psicodèlia fosca de Musique Primitive (12twelve) i Wucan (Black mountain), casen bé amb l’època grisa i ominosa que retrata Emili Teixidor als contes de Sic Transit Gloria Swamson. 

Garden of early delights (United States of America) tant pot formar part de la banda sonora del llibre de Cussà, com de Jardí Vora el Mar; tot i que aquest jardí rodoredià, on també s'hi fan festes, més que llums estroboscòpics, evoca les veus celestials i l’oreig marí d’Over the Ocean (Low) i l’estiu etern (Endless Summer), que Fennesz construeix a base de melodies, sorolls i dissonàncies. El beats abstractes de Página 2 (Prefuse 73) estan dedicats a un llibre sobre llibres, Quadern dels marges; i Soul Vibrations (Dorothy Ashby) als llibres i a la música en general. 



Bonus Tracks

Cada capítol de Cavalls Salvatges comença amb la cita de la lletra d'una cançó, que introdueix la part de la història que se'ns explicarà. A més de la playlist, també us deixo l'enllaç a una entrevista amb Jordi Cussà, autor del llibre, i una ressenya de la novel·la.

A l'Spotify no hi eren totes les cançons del llibre, així que he completat les que faltaven amb una llista de vídeos del you tube:




Empar Moliner Dj

Empar Moliner és una gran fan de David Bowie. Quan el Duc Blanc va treure el seu últim disc, The next day, Empar Moliner va ser convidada a punxar discos de Bowie al Razzmatazz. Durant la seva sessió, "un ésser femení diu: podéis poner algo comercial?" Aquesta va ser la resposta de Moliner a la petició que li van fer:

Happy Birthday, Bobbie Gentry!

Avui Bobbie Gentry fa 69 anys i ja són 35 que no concedeix cap entrevista. Tampoc trobem, pels mitjans digitals, cap instantània que ens reveli si el temps ha tractat amb benevolència aquesta exhuberant descendent de portuguesos i britànics. Nascuda a Chickasaw, Mississippi, amb el nom de Roberta Lee Streeter, la revista Mojo la va batejar en un article de gener del 2003, com "la Salinger del rock and roll" en al·lusió al seu silenci i a la manca d'interès per tenir cap mena de notorietat. Però si haguéssim de trobar un equivalent literari a Bobbie, per a mi estaria més a prop de l'ànima fosca de Flannery O'Connor o de Carson McCullers, capaces de transmetre la pulsió violenta del Sud americà des de la quotidianitat mundana. Dolça i perversa, bella per fora, bèstia per dintre, com el propi Sud. 

Un exemple d'aquest regust literari de molts dels seus temes, el trobem en el seu primer single i celebrat hit: Ode to Billie Joe, la història del suicidi del jove Billie Joe McAllister, que va suscitar tota mena d'interpretacions sobre les seves motivacions i sobre què era el que ell i la seva companya (aparentment, la noia que ens explica la història) van llençar des del pont Tallahatchie :



Va ser el tres de juny, un altre dia somnolent i polsegós del Delta
Jo estava fora eixarcolant cotó i el meu germà estava embalant fenc
I a l'hora de dinar, vam parar i vam tornar a casa per dinar
La mare va cridar per la porta del darrere "No oblideu de netejar-vos els peus"
I després va dir: "Us he d'explicar una cosa d'aquest matí a Choctaw Ridge,   avui Billy Joe MacAllister s'ha tirat del pont Tallahatchie ".
I el pare li va dir a la mare mentre ens passava les mongetes blanques:
"Bé, Billy Joe mai va tenir ni un polsim de sentit, passa'm els panets, si us plau,
he de llaurar dues hectàrees més de les quaranta d'allà baix"
I mare va dir que, de totes maneres, era una pena lo de Billy Joe
Sembla com si ningú fes res de bo en Choctaw Ridge
I ara Billy Joe MacAllister s'ha tirat del pont Tallahatchie
I el meu germà va dir que recordava quan ell, Tom i Billie Joe
van posar una granota a la meva esquena en la funció del Comtat de Carroll
i si jo no havia parlat amb ell després de missa el diumenge a la nit.
"Prendré un altre tros de pastís de poma, encara que no ho hagi de fer,
ahir el vaig veure a la serradora de Choctaw Ridge,
i ara em dius que Billie Joe s'ha tirat del pont Tallahatchie "         I mare em va dir: "Filla, què li ha passat a la teva gana?
he estat cuinant tot el matí i tu no has provat ni un mos.
Aquest predicador jove i agradable, el germà Taylor, es va deixar veure avui
em va dir que estaria encantat de menjar amb nosaltres aquest diumenge, ah, per cert
em va dir que va veure una noia que s'assemblava molt a tu en Choctaw Ridge
i ella i Billy Joe estaven llançant alguna cosa des del pont Tallahatchie.  "Ha passat ja un any des que vam sentir la notícia sobre Billy Joe.        El meu germà es va casar amb Becky Thompson, van comprar una botiga a Tupelo.
Hi va haver un virus rondant per aquí, pare el va agafar i va morir la primavera passada 
i ara la mare no sembla voler fer res de res.
Jo passo molt de temps recollint flors a Choctaw Ridge
I les deixo caure en les tèrboles aigües del pont Tallahatchie.    
Bobbie Gentry. Ode to Billie Joe (1967).
 La cançó combina el misteri al voltant de la mort del noi amb la pragmàtica reacció, no exenta de crueltat, de la família de la noia que ens explica el succés. Una història fosca que la guitarra acústica i la veu de Bobbie doten d'una estranya atmosfera que ens atrapa sense escapatòria possible. 
Si tens curiositat per conèixer les diferents interpretacions que es van donar al tema, que van des de conflictes interracials, homosexualitat o assassinat, consulta aquesta web: http://www.filibustercartoons.com/billyjoe.htm

Ode to Billie Joe va ser composta per Bobbie l'any 1967 com a cara B del seu single de debut. Per a la cara A va escollir Mississippi Delta, una cançó per a ser ballada, gaudida i celebrada d'aquí a l'eternitat.



Aquest debut discogràfic la va catapultar a l'èxit internacional: la història de Billie Joe va arribar al número 1 de Billboard passant per davant de l'immortal All you Need is Love dels Beatles.



Els dos temes s'inclouen en el seu primer àlbum que rep el mateix títol que la peça que l'encimbellà, Ode to Billie Joe, editat per Capitol l'any 1967 i amb el qual va guanyar 3 premis Grammy. Country, blues i pop es barregen amb perfecta harmonia i ens brinden cançons dolces properes a la màgia de The Carpenters com I Saw An Angel Die, perturbadores com Chickasaw County Child o estranyament evocadores com Papa won't let me go to town with you?

Bobbie firma totes les cançons del disc excepte Niki Hoeky, una versió d'un tema compost per Jim Ford, Pat Vegas i Lolly Vegas i que també Aretha Franklin va cantar a ritme d'embriagador soul.

A aquest disc seguirà The Delta Sweete (1968) un excel·lent àlbum (obra mestra, senyors!) on  Bobbie ens mostra tot el seu talent interpretatiu i compositiu en un seguit d'estampes al mes pur estil del gòtic sureny (Sermon, Okolona River Bottom Band, Parchman Farm...). Les terres del Mississippi i les seves gents, records d'infància que l'acompanyen però que fugen del sentimentalisme idealitzat per abraçar l'ambivalència. Una volta de rosca (si és possible) a Ode to Billie Joe.
Escolta Reunion, la seva cançó més gamberra on barreja soul i salvatge blues amb una lletra que ens parla d'una reunió familiar i d'una notícia que pot perturbar el caos amorós:

 (una reverència, Jack White)








Bobbie Gentry va estudiar filosofia a la UCLA. Tocava el piano, el banjo, el vibràfon, la guitarra i el baix, composava el seus temes i els interpretava meravellosament. Va publicar set àlbums i va guanyar-se nombrosos fans al seu país i a UK. A Las Vegas va firmar un contracte d'un milió de dòlars, va contraure matrimoni amb un multimilionari dels casinos i es va separar d'ell als tres mesos de casats. En un divorci substànciós, les bones inversions i en uns gens mensypreables drets d'autoria per Ode to Billie Joe, a partir de la qual la Warner va fer una pel·lícula el 1976, trobem probablement les raons del seu silenci quan, l'any 1978, es va retirar definitivament a l'edat de 36 anys.

Where is Bobby Gentry? es preguntava la cantant Jill Sobule. La resposta continua en stand by. 

** Si vols conèixer més detalls de la biografia i trajectòria musical de Bobbie Gentry llegeix:

The Talented Bobbie Gentry: una pàgina que recull exhaustivament  articles apareguts a diferents mitjans i altres informacions al voltant de la seva figura. [en anglès]

The Mystery of Bobbie Gentry, article de Bob Stanley, membre del grup Saint Etienne. [en anglès]

Allà on estiguis, Happy Birthday, Bobbie!

Old Crow Medicine Show: metanfetamina bluegrass

Si hi ha un grup objecte de les meves oracions diàries, aquest és Old Crow Medicine Show. En les meves oracions, alterno Nostre Senyor amb qualsevol promotor de concerts filàntrop que porti al grup a menys de 1000 km de distància de casa. De moment, tant El Senyor com el promotor, semblen indiferents a les meves pregàries però, com diuen que la fe mou muntanyes, continuaré amb les genuflexions de rigor i el llibre de salms ben a mà.

La banda de Nashville porta ja 10 anys reinventant la música d'arrels amb el seu folk i hillbilly orgànics en unes cançons amb tot el sabor dels nabius frescs acabats d'agafar. Beuen glops de Dylan, celebren l'alegria tabernària del mastegador de puros, i somriure Profident, Bob Wills i toquen posseïts per la velocitat frenètica de Bill Monroe. Com el simpàtic senyor Zimmerman ja el tindràs en el teu altar particular, no em queda més remei que fer un lloc per als dos cowboys:

BOB WILLS.



BILL MONROE. 




Però si en les formes estan més a prop d'aquests tòtems de la música popular nord-americana, en les lletres tenen a Woody Guthrie i Pete Seeger com a guies espirituals. Una preocupació pels problemes socials que els envolten, misèries de l'Amèrica desclassada  i els seus protagonistes, ànimes sense nord que s'aferren a qualsevol sucedani de cel.  Són històries poblades de derrotats i perdedors que semblen haver ressuscitat d'alguna novel·la de Nelson Algren. Desesperació i romanticisme, perdició  i malenconia, aires que respiren temes com Methanphetamine : 


OCMS són una string-band amb cor punk, els Clash del bluegrass en paraules de Don Was que va produir el seu tercer disc Tennesse Pusher (2008), un disc que per a alguns crítics no té el nervi dels seus predecessors: Old Crow Medicine Show (2004) i Big Iron World (2006), beneïts per la mà enèrgica de David Rawlings. Personalment, Tennesse Pusher l'he escoltat més vegades que un nen ha vist Mary Poppins o el Rei LLeó. Dóno fe que al disc no li manca ni li sobra. Ho sento, detractors de Don Was, a mi ja m'està bé que s'obrin al folk-rock setenter via Califòrnia (Highway Halo), es lliurin al més pur rock sureny (Alabama High-Test) i que coquetegin amb el soul (Motel in Memphis) no em posa els pèls de punta. M'agrada i molt. 

L'any passat, OCMS van treure el seu quart àlbum Carry Me Back, un disc que recupera el so més old-time dels dos primers. Joiós però auster, tradicional però fresc, un viatge al Sud americà que trascendeix espai, temps i territori, com una pel·lícula de John Ford o com el David Lynch d'Straight Story. És igual que visquis a Waco que a Barcelona, la música d'OCMS transcorre per a estremir-te de senzillesa i veritat.

Folk i poesia per a moments de plàcida alegria i, també, per a dies en què trobes la salvació en qualsevol sucedani de cel. Ja trigues en agafar el llibre de salms i pregar perquè El Senyor o el promotor de concerts ens els portin. Mentrestant, abusarem dels seus discs perquè les oïdes i l'ànima no tenen mesura quan troben consol.  Heaven and hell inside.

I Hear Them All, de l'àlbum Big Iron World (2006).  


Caroline, de l'àlbum Tennesse Pusher (2008). 

Carry Me Back to Virginia de l'àlbum Carry Me Back (2012).

Meeting Boulevard # 8 : Núria Gondolbeu

Meeting Boulevard és un punt de trobada, un seguit d'entrevistes amb diferents bibliotecaris catalans que anirem publicant periòdicament amb l'objectiu de copsar el moment actual de la biblioteca, la professió bibliotecària i,  més concretament, la música a la biblioteca pública.

Després de les entrevistes amb Anna Bröll, Carme Fenoll, Glòria Pérez-Salmerón, David Cuadrado,  Marthe Himelfarb, Àngels Sola i Esther Suriñach continuem la sèrie amb la Núria Gondolbeu, responsable de l'Àrea d'Audiovisuals de la Biblioteca Pública de Tarragona

Núria Gondolbeu

De petita volies ser bibliotecària? Des de quan ho ets?
De ben petita els meus germans em portaven a la biblioteca. Per a mi era un espai màgic on vaig aprendre a estimar els llibres i la lectura. I si m'agradaven els llibres, quin lloc millor per treballar que en una biblioteca? Jo seria bibliotecària! És clar que, llavors, no sabia que hi tindria ben poc temps per llegir... Sóc de la promoció de 1999 i treballo com a bibliotecària des del 2000.


Que és el que més t'ha agradat i t'agrada d'aquesta professió? 
M'agrada el tracte amb el públic, sentir-me útil orientant i conduint els usuaris per passadissos i prestatgeries fins arribar a allò que busca. També gaudeixo molt fent la selecció de fons i pensant en els serveis per fer-los el màxim d'útils per als usuaris. M'agrada la meva professió perquè els nous projectes i els reptes no s'acaben mai i et permeten créixer com a professional i com a persona.


Quina és la situació més divertida que has viscut en una biblioteca? 
Uf! D'anècdotes n'hi ha moltes, la majoria protagonitzades pels usuaris: des de trobar una  bugada de mitjons estesa al sostre del lavabo, passant per haver de despertar algú que s'ha posat a roncar estrepitosament o haver de sufocar manifestacions amoroses d'allò més explícites... Aquesta em va passar a mi: una vegada, trucant a un usuari que havia fet la desiderata d'una pel·lícula, vaig preguntar si podia parlar amb el Fernando Trueba. Es va fer un segon de silenci i després vam esclafir a riure a una banda i altra del telèfon! A vegades, tocar tantes tecles a la vegada, juga males passades... però hem de procurar no perdre mai el sentit de l'humor.


Estem vivint una època difícil per als serveis públics on moltes vegades la imaginació ha d'arribar on no arriba el pressupost. En aquest sentit, com veus els ànims entre els companys de les nostres biblioteques públiques?
Vivim temps difícils però el col·lectiu de bibliotecaris som uns apassionats de la nostra feina. La manca de pressupost, en el meu cas, ha servit per potenciar altres vessants del fons i enfortir els vincles i col·laboracions amb les entitats de la ciutat: hi ha més feina que mai! Això no vol dir que no patim la manca de recursos i que ens sentim poc recompensats per la feina feta com a professionals: estem retallats pels quatre costats. Els ànims estan tocats i si estiren gaire més el fil...


Alguns creiem que després del tsunami generat per les Tecnologies de la Informació i de la Comunicació el rol del bibliotecari ha d'evolucionar assumint cada vegada més un paper de guia i de transmissor cultural per poder sobreviure. Quina és la teva opinió al respecte? Creus que els bibliotecaris estem prou preparats per aquest repte?

Totalment d'acord. De fet, aquest paper de guia i trasmissor cultural hi ha estat sempre, però potser no s'ha treballat amb prou profunditat. Sovint les tasques més tècniques s'han empassat aquest valor afegit. Ara és un bon moment per potenciar-ho. Hi estem preparats? Doncs possiblement mai se n'està prou! Tot avança a un ritme vertiginós i ens cal un aprenentatge constant. Molts dels paràmetres amb els que vam estudiar han canviat i el tema de la formació segueix sent una pedra de toc. Dins de les nostres tasques diàries hauríem de disposar d'un espai per a la formació i per poder-la pair sense presses, però la realitat és que darrere el taulell el temps s'escola més de pressa del què voldriem. Tot i tenir una bona base, la preparació recau, en gran mesura, en l'interès de cada u per allò que està fent. En alguns aspectes som massa autodidactes.

Seguint aquest fil, la prescripció apareix com una de les funcions fonamentals del bibliotecari del S.XXI. La tendència, doncs, sembla ser la especialització y la cooperació. Et consta que s'estiguin donant passos efectius en aquesta direcció a les biblioteques catalanes? I si no, quins creus que haurien de ser?
A nivell de Barcelona sé que hi ha biblioteques que estan especialitzades en diferents temàtiques però en ciutats petites, amb biblioteques petites, aquest és un element poc viable. Per altra banda, el treball en xarxa iniciat recentment és un primer pas i resulta molt efectiu encara que, segons el meu punt de vista, hauria d'anar més enllà de compartir un catàleg i uns fons. Hi ha una diferència abismal entre Barcelona i la resta de Catalunya i això caldria anivellar-ho d'alguna manera. La cooperació, sens dubte, és la via. Les tecnolgies ens permeten compartir eines, veure allò que estan fent altres companys, accedir a molta informació...
Cada biblioteca creix de forma orgànica en un entorn i context determinat i aquesta especificitat no s'ha de perdre: però encara ens queda un llarg camí a l'hora d'unificar esforços i evitar duplicitats.


Des de la teva experiència personal a Tarragona ciutat, quin és l'ús que en fan actualment els usuaris de la col·lecció de música? demanen consell? es deixen recomanar? busquen descobrir coses noves o més aviat volen trobar el que ja coneixen?
Hi ha de tot, però a Tarragona els usuaris de la col·lecció de música fan “poc soroll”. La majoria de consultes van encaminades a buscar grups concrets que són del gust de l'usuari. Els apassionats per la música saben buscar i xafardejar les prestatgeries i els agrada fer-ho al seu ritme. Des de la secció audiovisual hem creat diferents eines per acostar-los les novetats i també fer recomanacions (llistat de novetats, l'Aparador musical, canapès musicals cada divendres...). El ventall és tan ampli com ho és el propi fons.


El concepte 'biblioteca musical híbrida' proposa que la col·lecció física de les biblioteques i les recomanacions de música en línia no són substitutives sinó complementàries, ja que ambdós presenten avantatges i inconvenients, comparteixes aquesta opinió? creus que es un concepte vàlid?
Sí, crec que això seria l'ideal, sobretot perquè respondria als nous usos i hàbits musicals. Amb el boom de les tecnologies hi ha el risc, però, d'oblidar la col·lecció física i l'usuari presencial. Hi ha un sector important de la població que no té accés a Internet. El concepte és del tot vàlid, però per poder-se materialitzar hauria d'anar acompanyat d'una dedicació que, ara per ara i tocant de peus a terra, és lluny de poder-se assolir. Tal i com hem comentat abans, la cooperació ha de ser un element clau per aconseguir-ho. La veritat és que em preocupa més com encomanar passió per la música a tota aquella gent que, justament, està lluny de les plataformes. Enguany hem realitzat un conjunt d'audicions  amb Antoni Trigueros (juntament amb les biblioteques de Lleida i Girona) titulat “Aprenent a escoltar”: l'activitat ha tingut tan bona acollida que m'ha fet replantejar si no és per aquí, que han d'anar les biblioteques: oferir experiències musicals que motivin i despertin la curiositat als nostres usuaris. No és fàcil, però els reptes sempre són engrescadors, oi?


Actualment s'està utilitzant cada vegada més la recomanació musical utilitzant plataformes com Spotify, Youtube o Grooveshark; tothom crea el seu cercle d'amics per descobrir i compartir la música. Creus que els bibliotecaris hauríem també de participar activament en les plataformes de música social? de quina manera? amb quina funció? 
Les plataformes musicals són eines que ens ajuden a l'hora de recomanar música i  fer-nos més visibles en l'entorn virtual. Crec que la nostra participació hi tindrà sentit en la mesura que puguem apropar la biblioteca als usuaris (virtuals i presencials) i vincular-hi els nostres fons i els nostres serveis. Parlar de Spotify, Youtube o Grooveshark és molt interessant, però és molt trist que, per altra banda, a les biblioteques no puguem posar música ni a l'hora de tancar. La millor manera d'acostar la música és prement el “play” directament, oi?  Un cop més cal buscar aquest equilibri entre el virtual i el presencial. El repte és que  aquests cercles d'amics i aquest compartir la música s'aconsegueixi també de forma més  pròxima a la biblioteca esdevenint una autèntica font de descoberta i intercanvi.


Escoltes música regularment? Quin és el darrer disc que t'ha emocionat?
La veritat és que on escolto més música és a la biblioteca! Serà perquè hi passo moltes hores? Quan trobo algun grup que m'agrada sóc força obsessiva. Em compro el disc i l'escolto fins que l'avorreixo. M'agrada que la música m'acompanyi en  moments i estats d'ànim concrets: sobretot quan estic molt contenta, o quan estic molt trista. A més a més d'escoltar, llavors també canto. Ah, ah, ah!
A la biblioteca hi he descobert molts grups i cantants que m'han emocionat. Uix, només en puc dir un? Impossible! Començant pels de casa, el grup tarragoní Lecirke és una sorpresa exquisida; ampliant el radi el quartet Blaumut fent  “El Turista” s'enganxa que dóna gust (i a més tenen un directe molt divertit!);  continuo amb la francesa ZAZ i el seu “Recto verso”... i acabo amb una veu que s'ha d'escoltar sí o sí: la de Melody Gardot a “The Absence”.

Moltes gràcies Núria per la teva participació

Diego Armando DJ a la Cala Jóncols

"Amb la tramuntana a la contra, picant i repicant, sempre el got mig ple, sempre muntanya amunt, barbes i ulleres per veure't millor, per menjar-te millor. Nét d'indià amb esperit rock-and-roll, cubà, rastafari, digger de servei 24h, jamesbrownià, detroitià, de look talibà i flamenc, el xic just de punk i de sempre mal tallat de l'Empordà." Amb aquestes paraules defineix Pau Guillamet (Guillamino), Xavier Riembau (Diego Armando Dj), un dels fundadors del segell Bankrobber, al llibre Ara és el moment (Ara, 2012) pàgs.150-155, de Martí Sales, membre dels Surfin' Sirles, grup també del segell bisbalenc. 

Aquest cap de setmana (19-20/07), Diego Armando estarà punxant a la Cala Jóncols, amb qui hem col·laborat amb Música i Punt  Xevi Riembau explica al seu blog que "Diego Armando va nèixer ara fa uns deu anys, al mateix moment que Bankrobber". Ha passat per nombroses cabines de la Ciutat Comtal: l'enyorat Powder Room (Apolo), La [2] de l'Apolo, Marula Cafè, Heliogàbal, Gusto, Switch, MauMau, El Niu, el BeCool, L'Ocaña i el Fantástico. També ha punxat en festivals com el Faraday, el Pop Arb i el Sònar on va ser un dels pocs que va punxar amb vinil. També forma part del BankRobber Gang Dj's. L'any 2012 va ser considerat un dels millors 10 dj's de l'Estat per la revista Rockdelux.

Les seves sessions són eclèctiques i heterodoxes -no hi ha estil ni país que se li resisteixi-però molt ben travades, perquè el fort de Diego Armando són les connexions impossibles. A la Cala Jóncols punxarà dub, electrònica, afrobeat, deep house i disco. Una sessió divina de la mà d'un dj que tant et pot hipnotitzar amb sons celestials com fer-te ballar amb els ritmes més terrenals. 

Música i Punt d'Estiu. La Música de la Cala Jóncols

En música, un punt allarga mig temps el valor de la nota que succeix. En un punt de llibre, la música també dóna un valor afegit a la lectura: li posa la banda sonora. A Música i Punt d'Estiu, podeu escoltar les cançons que els musictecaris de l'Ampli i els músics de la Cala Jóncols (Roses) hem triat per acompanyar els llibres que vuit escriptors recomanen. Aquests vuit punts de llibre, també inclouen la descàrrega de les cançons que els músics de la Cala han composat.

Els escriptors que han participat en aquesta iniciativa són: Tina Vallès, Gemma Lienas, Toni Sala, Lluís Llort, Empar Moliner, Rafael Vallbona, Ada Castells i Màrius Serra. 

A cada musictecari se li va assignar un punt, on hi havia quatre llibres recomanats per un escriptor i una cançó d'un dels músics de la cala per descarregar.  El músic del punt havia de triar dues cançons per cada llibre, vuit per cada punt; i els musictecaris havíem d'escollir les vuit restants. 

Aquí teniu les playlist que van sortir (els 8 primers tracks són els dels músics, els 8 següents són musictecaris): 


Toni Sala/Boreals/Mont Sureda (Shakespeare's sister)

Gemma Lienas/Miss Q/Josep Lluís Villanueva Fontanella (Fonti)

Màrius Serra/Fernando Lagreca/Julián Figueras (Director Wilkins)

Lluís Llort/Bearlin/Marta Bramon (Lorién de Loth)

Tina Vallès/XTRNGR/Jaume Vilarrubí (Lo Jaume)

Ada Castells/Dontlikepiano/Joan Puchades (Joan Rosebud)

Empar Moliner/Lasers/Lídia Noguerol (Dra. Goldfoot)

Rafael Vallbona/Esperit!/Lídia Noguerol (Dra. Goldfoot)

Pel bonus tracks de Música i Punt esperem els musictecaris que estan de vacances, si a ells els sembla bé, Jordi Corvillo (Gambita) i Uri Planas (Magnum) i potser a algú més. 

Jóncols. La Música de la Cala o Jóncols Music és un projecte del músic Raffel Plana (Dontlikepiano), que té diverses facetes. A part de l'esmentat punt de llibre, coordinat pel mateix Planas, juntament amb Carme Fenoll, Jóncols. La Música de la Cala, és un disc de música electrònica inspirada en la Costa Brava i la seva gent; i un cicle de concerts que es celebra a l'amagada i idíl·lica Cala Jóncols, situada al Parc Natural del Cap de Creus. 

Les cançons del disc les han composat els músics que participen en el festival de la Cala: XTRNGR (03/08), Miss Q+ Visuals de Mademoiselle Oui Oui(04/08), Boreals (10/08), Esperit! (11/08), Lasers (17/08), Bearlin (18/08), Fernando Lagreca + Xarlene (visuals)+ sessió de Christian Len, Dontlikepiano+ Miss Q + Jordi Rabascall: Electrònica sense endolls (25/08). A finals del 2012, es va convidar tots aquests músics a passar un cap de setmana a la Cala Jóncols, perquè cadascun d'ells crees una cançó inspirada en la història i la personalitat d'aquest indret. 

A més del disc, La Música de la Cala, Jordi Parra i Stephan Merkle, han creat el primer reproductor físic d'Spotify.



Els concerts de la Cala Jóncols van començar el passat cinc de juliol amb l'actuació del Quartet Brossa, que va reinterpretar les cançons del disc. A més de les actuacions en directe, també hi ha sessions de DJ's. Han passat pels plats de Jóncols, Joan S. Luna, periodista de la revista Mondo Sonoro, que també participa al Festival i a Música i Punt d'Estiu; i Dave Bridge, alias del també periodista David Puente, que signa la crònica del concert del Quartet Brossa. Els altres DJ's que punxaran a la Jóncols són: Diego Armando DJ (Xavier "Bankrobber" Riembau, 19-20/07) i  El Gran Patchinko (26-27/07). 

La Cala Jóncols es troba amagada entre Roses i Cadaqués i podeu arribar-hi per mar, amb els vaixells que surten d'aquestes poblacions. Els tiquets pel vaixell i les entrades pels concerts, els podeu adquirir a través del blog de Jóncols Music. S'hi aneu a la Cala, no oblideu d'enviar una postal discogràfica als vostres coneguts. Les postals discogràfiques de Jóncols, amb fotografies de David Airob i un codi de descàrrega d'un dels temes musicals de l'àlbum Jóncols al seu dors, són una nova forma de comprar i enviar música. Els musictecaris de l'Ampli estem molt contents d'haver viscut l'experiència Jóncols i esperem que Música i Punt d'Estiu, no sigui el punt i final d'aquesta col·laboració. 

El vídeo del diumenge: "Spanish Bombs", The Clash

El sempre brillant, enginyós, divertit, amor platònic per a una servidora i gran Watusi  de la conga Francisco Casavella, dedicava un article seu titulat Un idioma imposible a aquelles cançons cantades des de la ignorància idiomàtica més desacomplexada. Per a qualsevol ciutadà espanyol nascut abans dels anys 80, l'aprenentatge de l'idioma de la Pèrfida Albion ha estat una lluita titànica, una autèntica pallissa de Bruce Lee (l'anglès) al seu petètic rival (per exemple, jo), una baralla de braços i cames, en un intent de ballar en parella, per a algú acostumat a trotar lliurement qual cabra salvatge o corista de Juan Pardo (sí, heu encertat, aquest "algú" torna a ser l'egocèntrica bloggera que escriu aquestes línies).

Casavella celebrava la pràctica de l'idioma impossible:

El idioma imposible ha sido, es y será la vía de iniciación para todo el mundo que se sienta enaltecido por la música. (...) Recuerdo que hace años escuché a un individuo cantando "¡Agua pal novio...!" cuando en un tocadiscos sonaba I wanna love you de Bob Marley. Le señalé y dije: "Ahí teneis a un hombre libre". 

Sí senyor! Políglotes del món, la fonètica us ha esclavitzat, trenqueu els lligams de la cotilla lingüística i lliureu-vos a l'idioma natural impossible, canteu amb el cor i deixeu tirat a la cuneta el setciències del cervell. Exerciu de Savonarolas i cremeu tots els diccionaris, gramàtiques i cursos Planeta Agostini que tingueu per casa! Emuleu Joe Strummer en el tema Spanish Bombs, si us plau. Si un anglès ho feia l'any 1979, si ho feia Joe Strummer, nosaltres també ho podem fer. Carta blanca.

Spanish bombs, yo te quierro y finito, yo te querda, o ma corazón. 

Avui és diumenge, The Clash invaeix el meu menjador i em lliuro, alegrement, al ritme d'un tema que he cantat i cantaré mil vegades amb el cor embogit, mentre salto com una cabra salvatge o com una corista de Juan Pardo. És el poder de l'idioma impossible.

Entonar canciones definitivas en miles de idiomas imposibles es despistar y superar a los que pretenden imponer la imbecilidad única. 

Gràcies Joe Strummer. Gràcies Francisco Casavella. 

Concert d' Ian Sala a la biblioteca El Carmel - Juan Marsé (BCN)

Ian Sala

El passat mes de maig, els companys de la biblioteca El Carmel - Juan Marsé a Barcelona ciutat ens comunicaven la seva participació en la 16a edició de l'històric Concurs de cantautors d'Horta - Guinardó. 

Avui ens conviden al concert d' Ian Sala, guanyador d'aquest any, a la terrassa de la biblioteca aquest proper divendres.

Serà un concert especial ja que just aquest dies el barri del Carmel celebra les seves festes i la biblioteca serà, com cada any, un dels escenaris d’algunes activitats.

Així que tant si viviu a la vora com si no, us animem a que us acosteu a la biblioteca i gaudiu de bona música, amb un bon ambient i amb bones vistes de la ciutat, mentre preneu alguna cosa al bar.


.

Guia Country & Western

Les Biblioteques Municipals de Girona hem volgut retre un petit homenatge a l'oest americà amb una selecció de llibres, música i pel·lícules, que vol donar a conèixer l'evolució de la música country i la seva presència al cinema a través de gèneres com el western. 

Llegir la guia i escoltar la seva playlist té recompensa: compendre millor l'origen de molts gèneres de la música popular actual.

Meeting Boulevard # 7 : Esther Suriñach

Meeting Boulevard és un punt de trobada, un seguit d'entrevistes amb diferents bibliotecaris catalans que anirem publicant periòdicament amb l'objectiu de copsar el moment actual de la biblioteca, la professió bibliotecària i,  més concretament, la música a la biblioteca pública.

Després de les entrevistes amb Anna Bröll, Carme Fenoll, Glòria Pérez-Salmerón, David Cuadrado,  Marthe Himelfarb i  Àngels Sola continuem la sèrie amb Esther Suriñach, bibliotecària a Girona i coordinadora del bloc col·laboratiu Llibres i companyia. 

Esther Suriñach

De petita volies ser bibliotecària? Des de quan ho ets?

En realitat jo aspirava a casar-me amb un famós milionari (possiblement futbolista) i voltar el món en limusina. Però passem a la segona pregunta, que “no he vingut per parlar del meu llibre”!

Que és el que més t'ha agradat i t'agrada de les biblioteques i d'aquesta professió?

La varietat, la llibertat, les possibilitats infinites que es despleguen a dins i a fora de les quatre parets. L’olor de llibre i ciment dels magatzems, la lleonera de la sala infantil, el so de les persones trepitjant tarimes, terres tècnics, rajoles, moquetes i escales de qualsevol biblioteca. Les flors dels seus jardins i els friquis que hi fan niu. M’agraden les mans dels nens quan fan els deures, quan s’afanyen a acabar el pa amb xocolata, les mans dels grans sobre el teclat, buscant l’arroba i l’apòstrof. Estirant el mateix diari, un per cada punta, o doblegant les revistes fins a l’esgotament.

M’agrada la biblioteca que surt al carrer i el carrer quan entra a la biblioteca. M’agrada la música que es filtra de les activitats, ocupant espais imprevistos.

M’interessen les mirades dels habitants del Planeta Biblioteca, em pregunto perquè vénen els que vénen i perquè no vénen els que no ho fan.

Sóc feliç en comprovar que els anys passen però els llibres mantenen la seva força de segles i tinc esperança en el futur.

Si hi haguessin indicadors per mesurar la ràtio de satisfaccions per hora treballada, els bibliotecaris estaríem a la franja més alta de tots els funcionaris.

Quina és l’anècdota més memorable que has viscut en una biblioteca?

El 2004, quan era directora de la Comarcal de Blanes, el meu grup de lectura va agafar la fal·lera de convidar en Josep Palau i Fabre, venerable senyor de 87 anys que feia el cafè ni més ni menys que amb Pablo Picasso.

A la Fundació em van dir que ja era gran per participar en activitats d’aquesta mena. Però jo, tossuda, li vaig enviar una carta que em va contestar molt amablement, escrita a mà, acceptant la proposta si l’anàvem a recollir i acompanyar i li respectàvem l’hora de sopar. Ja em tens a mi en un taxi cap a Caldes d’Estrac. Quina aventura:  30 km. de nervis vora el mar!.

Aquell avi fràgil que semblava que se’m quedaria als dits, quan va entrar a la biblioteca distingia els seus llibres exposats a cent metres de distància, amb la mirada aguda, negra i intensa d’un adolescent. Pujava escales, recitava durant hores, de memòria, el bo i millor de la literatura catalana (sense micro, amb una veu de tro i un gran atractiu físic) i va disfrutar de la sopa de peix com si el món, literalment, estigués a punt d’acabar-se. I com diuen els estudiosos del seu impressionant “Cant espiritual”, com qui sap que la vida és finita i que no hi ha vida més enllà.

Llàstima que, pel viatge de tornada, es va estimar més la companyia d’una senyora elegantíssima del grup. No, no estic gelosa. Ella tenia una cultura exquisida, una edat més adient i fins i tot, potser, retirava una mica a la Maria del Mar Bonet ...

Jo em donaria a qui em volgués,
com si ni jo me n'adonés:
com una almoina que se'm fes

Estem vivint una època difícil per als serveis públics on moltes vegades la imaginació ha d'arribar on no arriba el pressupost. En aquest sentit, com veus els ànims entre els companys de les nostres biblioteques públiques?

Sí, corren temps complicats, sort que en els bons bibliotecaris hi ha una gran capacitat de sofriment i creativitat capaces de superar qualsevol crisi.

Ara bé, la paciència té un límit. Als de dalt de tot, que cada cop exigeixen més i compensen menys, se’ls està esgotant el crèdit i hauran d’entendre que no es pot viure de renda i d’imaginació.

Els pressupostos són els que són, d’acord, però no ha de pagar els plats trencats la franja més desfavorida de la professió. La misèria seria menys amarga si tinguéssim flexibilitat en la jornada laboral, si es pogués compaginar feina, família i anar al Saló del Còmic. Si es facilités la mobilitat entre administracions complicades i arcaiques, si els equips de treball fossin més pràctics. Hi ha una productivitat impagable, pròpia del  treballador que creu en la seva empresa, coneix els objectius professionals i personals i es sent valorat i recolzat pels altres.

Molts col·lectius les passen més magres, però això no és un consol. Em fa ràbia que ens considerin privilegiats pel sol fet de treballar en condicions normals. Em preocupa que hi hagi fornades senceres de bibliotecaris que no saben què vol dir un augment de sou, una promoció interna, una oportunitat de demostrar les seves habilitats desenvolupant bones idees o anar un congrés amb les despeses pagades. No pot ser que gent molt vàlida hagi de patir un calvari per aprovar unes oposicions kafkianes i després es passin anys rebent ordres rutinàries i bronques per tots costats. Això no va bé per a la salut, no hi ha ànims ni vocacions que ho aguantin. Que trist.

Espero que si algun dia s’acaba la crisi i tornen les vaques grasses, tots haguem après alguna cosa sobre austeritat i agilitat, dues paraules que estan a la primera lletra del catàleg de matèries. Igual que arremangar-se, és clar!

Alguns creiem que després del tsunami generat per les Tecnologies de la Informació i de la Comunicació el rol del bibliotecari ha d'evolucionar assumint cada vegada més un paper de guia i de transmissor cultural per poder sobreviure. Quina és la teva opinió al respecte? Creus que els bibliotecaris estem prou preparats per aquest repte?

Suposo que amb això del tsunami et refereixes al fet que els ciutadans poden accedir a llibres, pel·lis, música i tota la informació del món sense aixecar-se del sofà de casa.

Crec que les biblioteques públiques mantindrem la nostra essència. Convivim amb la tecnologia, igual que els fars conviuen amb els GPS o el pa amb tomata amb les cup cakes. Cada cosa té el seu espai, el seu paper, el seu públic, no són incompatibles ni s’anul·len mútuament. Evolucionar? Sens dubte. Portem mil anys reconvertint-nos, més o menys des de Mesopotàmia. Sobreviurem amb naturalitat si sabem captar què necessita el públic. Tenim bases molt sòlides i més oportunitats que amenaces.

Sobre el concepte de guies i preceptors, penso que està molt bé com a consigna, com a filosofia de base del tipus “qui som? d’on venim? cap on anem?”, etc. Com un valor afegit, per entendre’ns. Puc comprar-me roba online o confiar en un assessor d’imatge, puc prendre’m un cafè de màquina o al bar de sempre que me’l serviran amb un somriure. Aconsellar és delicat, i com totes les coses delicades s’ha de tractar amb cura i no fer-ne un abús. Afirmar que el nostre futur és la prescripció em sembla una mica reductiu.

Si  jo fos una mestra, o un arquitecte, un advocat, un paleta, un aturat, un metge, un pastisser, el treballador d’una fàbrica o una mestressa de casa preferiria el bibliotecari que camina al meu costat que no pas el que em marca el pas i m’il·lumina.

I a més, suposant que tot el personal tingués la formació necessària, com es fa per no caure en una actitud maternalista? Només es pot transmetre el que realment ens apassiona. A quina escola s’aprèn, la passió?

Jo crec en la predisposició. Poc aconseguirem que els bibliotecaris es  formin en literatura si han passat 18 anys sense llegir. Haurem de potenciar el perfil de cada treballador, aprofitar que les feines i les persones són polivalents. Que hi ha facilitats tècniques per treballar de forma cooperativa. Un bibliotecari especialista en literatura infantil pot assessorar als del poble del costat o de l’altra punta del món, si se l’allibera de feines més mecàniques. Ja no se’ns demana que siguem super mens i womens en tot, per sort, més aviat és qüestió de generositat i comunicació.

  

Seguint aquest fil, la prescripció apareix com una de les funcions fonamentals del bibliotecari del S.XXI. La tendència, doncs, sembla ser la especialització y la cooperació. Et consta que s'estiguin donant passos efectius en aquesta direcció a les biblioteques catalanes? I si no, quins creus que haurien de ser?

Em consta que hi ha gent molt trempada que està fent una gran feina en aquest sentit. Tenim grups de treball especialitzats que obtenen productes útils que perduren. Els del COBDC són força coneguts gràcies al paraigua d'un col·legi professional, però n'hi ha molts més que jo admiro perquè es nota que estan fets amb tota l'ànima i d'ells he après una barbaritat. 3 exemples (segurament n'hi ha molts més):

1)       el blog de l'AMPLI em torna boja perquè és fresc i seriós alhora, I no és piloteria.

2)       A Girona és un orgull el grup CLER i les seves precioses guies de literatura infantil i juvenil

3)       del Grup Còmic de Barcelona destaca el butlletí Còmic Tecla. Quan porta un temps sense aparèixer sembla que falti alguna cosa a l'aire.

A aquesta feina de formiguetes i de “delicatessen”, sovint esgarrapada del temps lliure dels companys de base i per amor a l'art, falta afegir-hi les grans transformacions a nivell de país i altes esferes. S’han esborrat els desequilibris regionals en quant a formació descentralitzada (s’han fet cursos sobre prescripció de tot tipus i a tot arreu, presencials i virtuals) i s’ha millorat moltíssim en tema del carnet únic i gaudim d'un préstec interbibliotecari nacional, gratuït i eficaç que (toquem fusta) sobreviu a les retallades. 

Però encara hi ha assignatures pendents com ara la unificació de catàlegs. Cal que el ciutadà tingui la percepció que totes les biblioteques són iguals sense distingir províncies ni administracions. 

Els bibliotecaris fem tots els papers de l'auca, com sempre, però a més a més anem guanyant reconeixement com a mediadors culturals. Dins de l'ampli ventall de la paraula “cultura”, el llibre és el nostre punt fort i la nostra millor carta.

El futur passa per l'obertura i unió amb tots els sectors (escoles, teatres, ateneus, etc.), però no hem de perdre de vista que som referents en el terreny del llibre i la paraula escrita i la valorització de l'immens i imprescindible patrimoni literari. 

El concepte 'biblioteca musical híbrida' proposa que la col·lecció física de les biblioteques i les recomanacions de música en línia no són substitutives sinó complementàries, ja que ambdues presenten avantatges i inconvenients. Comparteixes aquesta opinió? creus que es un concepte vàlid?

Els audiovisuals a les biblioteques van ser la bomba fa una dècada. Vam guanyar molts usuaris oferint tants títols com els videoclubs, però amb diferents criteris de selecció, i sobretot gratis. Es van invertir molts diners en col·leccions i mobiliari (i en antifurts també, per desgràcia) i en aquella època va ser un punt fort i una bona decisió.

La realitat actual pateix una reducció dràstica dels pressupostos paral·lela a la davallada dels préstecs i una forta competència d’Internet. Dir que Internet no és una competència sinó un aliat és com creure que l'Angelina Jolie pot ser la meva amiga.

Davant dels fets, no em semblaria cap bestiesa deixar d’invertir en audiovisuals físics. Intentar potenciar-los és com fer la respiració artificial a un moribund. Sóc més partidària de les recomanacions en línia i concentrar les col·leccions en el llibre i la lectura.

Potser estic proposant un sacrilegi, sobretot si ens fixem en grans biblioteques de l’estranger que mantenen seccions d’audiovisuals espectaculars, i els hi funciona.

Però posats a gastar, m’estimaria més destinar els diners a concerts en directe, cicles de cinefòrum i activitats de divulgació de petit format, sempre gratuïts, educatius i que fomentin el descobriment, la diversió i la convivència real, més enllà de les xarxes socials i les cases particulars.

Iniciatives com els Glopets d’estiu dels jardins d’en Pere Vidal a Caldes de Malavella, les audicions de l’Escola de Música de Calonge dins la biblioteca o les guies que exposen a la Comarcal del Pla de l’Estany amb motiu de l’(a)phònica a Banyoles haurien de tenir molt més de ressò, recolzament i imitadors.

Aquests detalls aportarien frescor a les biblioteques i una glopada d'aire pels artistes. Amortitzarien uns edificis públics que han costat cars, motivarien els ciutadans a aixecar-se del sofà d’una punyetera vegada i crearien complicitat amb els professionals que es guanyen la vida fent i difonent música, cinema i altres arts audiovisuals actuals i futures. 

Actualment s'està utilitzant cada vegada més la recomanació musical utilitzant la plataforma Spotify, Youtube o Grooveshark, tothom crea el seu cercle d'amics per descobrir i compartir la música. Creus que els bibliotecaris hauriem també de participar activament en les plataformes de música social? com? amb quina funció? 

La primera temptació és proclamar que Sí, sens dubte, hi hem de ser presents! És l’eterna aspiració de donar visibilitat i prestigi a la biblioteca, d’una banda, i aprofitar els coneixements i el potencial del personal. Ens entusiasmen les tecnologies fàcils, barates i sense complicacions amb els drets d’autor, sabem que seran bones eines  que cal explotar pel benefici de tothom, i bla, bla, bla. El perfil dels bibliotecaris és propens a fer aquestes coses: compartir,  crear, difondre continguts, provar coses noves... i disparar a tort i a dret, picotejant com els pardals. Tu has fet una pregunta clau en només 3 lletres: COM?

Ja ho deia Benedetti: “Cuando creíamos que teníamos todas las respuestas, de pronto, cambiaron todas las preguntas”

Hi hem de ser a qualsevol preu? Cadascú que faci la guerra pel seu compte? Hem de donar una imatge unificada, o es poden reproduir grups i grupets com si fossin bolets sota la pluja?

Mireu els perfils de Facebook o Twitter, per exemple: hi surten totes les combinacions possibles de biblioteques soles, consorcis urbans, comarcals, provincials, nacionals, comercials, bibliotecaris que escriuen a títol personal, projectes oficials, voluntaris i ONGs.

Algú ha calculat l’impacte real que això ens aporta? Al receptor li  provoca sensació de desgavell o de riquesa?

I a la feina? Qui és el community manager que hi ha al darerre d’un logo? Està de cara al públic? Ja pot atendre els usuaris, mentrestant? Porta els cascos al cap tot decidint què posa avui de fil musical per anunciar que, per fi, és hora de tancar la paradeta? Li provoca conflictes amb el company que està endreçant els llibres?

I si ens dediquéssim més a l’acompanyament real i a vendre totes les motos que tenim aparcades a les prestatgeries? I si ens esforcem a promoure la lectura i deixem la música per als que realment s’hi han de dedicar? Ho sento, és que imagino una moda vintage, a la inversa, per exemple que de cop fessin furor els manuscrits dels arxius, per exemple. Ens apuntaríem al carro amb el mateix entusiasme, des de tots els taulells? O ens organitzaríem una miqueta per repartir la feina?

  

Que estàs en contra de les xarxes socials?

No, al contrari! Hi estic absolutament a favor! La cooperació també passa per una major presència a les xarxes socials dels professionals (ni la meitat de biblios tenen perfil Facebook i no arriben al 25% les biblioteques amb Twitter). Personalment hi he après moltíssimes coses i he conegut gent molt interessant, i professionalment és indiscutible la seva força. Només opino que hi ha una certa confusió, i seria bo posar les coses més clares sobre qui fa què i quins beneficis aporta. 

Escoltes música regularment? Quin és el darrer disc que t'ha emocionat?

Només escolto al cotxe la ràdio i algun CD passat de moda. Evitaré els informatius mentre no hi hagi bones notícies, i mentrestant m’empasso cançons infumables i carrinclones que em fan pensar en la meva iaia quan feia dissabte cantant a ple pulmó. Costums meravellosos que no s’haurien de perdre mai: fer neteja, cantar sense vergonya, escoltar la ràdio i recordar les iaies.

El meu nivell baixíssim, però, no vol dir que sigui totalment insensible per via òtica. Dels discos, el que m’emociona és la lletra, cosa que limita el meu univers musical als cantautors en qualsevol idioma.  El darrer disc que m’ha cridat l’atenció és d’un grup molt jove. Són de per allà a La Garriga, bon planter de rumba, reggae, funk i ska a la nostra terra. Es diuen Tetuà i el seu disc “Anem cap a Mart” és ideal per a festes majors i barraques, amb una mica d'accent barceloní i una gran riquesa d’instruments. Val la pena escoltar-los perquè encomanen alegria: un virus indispensable per viure bé i contra el qual ens estan vacunant contínuament. Haurem d'anar fins a Mart per ser una mica feliços?

Moltes gràcies Esther per la teva participació