divendres, 31 d’octubre del 2008

Music Spy Club - Guille Milkyway (La Casa Azul)

Hola musictecaris de tota espècie,

Avui, divendres 31 d'octubre, a les 19 h.

a la Biblioteca Vapor Vell de Barcelona

tindrà lloc la primera sessió del Music Spy Club de la temporada


Com molts sabeu, el Music Spy és un cicle per a bojos/curiosos de la música, per als que volen saber què està sonant en àmbits que no són ni comercials ni clàssics.

La fórmula és senzilla: una trobada, amb un expert musical (l'Spy), on se sentiran i comentaran 10 peces publicades els últims 12 mesos.



L'espia d'aquest divendres serà Guille Milkyway. Compositor, cantant i productor musical. Artífex de La Casa Azul, un dels grups més eufòrics i inspirats del panorama pop espanyol, conegut fins i tot al Japó i Corea del Sud. Les seves cançons fan que tan llevar-se aviat o enllitar-se tard sigui un plaer. És també un DJ habitual a clubs de BCN, així com productor i compositor per a altres artistes, principalment del segell Elefant Records.

Ens ha promés una sessió sobre el pop japonés actual!!!!, una matèria que ens resulta encara ben desconeguda. A més, ens ha assegurat que serà fidel a la seva proverbial loquacitat.

No us ho perdeu!








Salut i xiclets Cosmos!


.

dilluns, 27 d’octubre del 2008

Això és un bibliotecari !



No es música, com és habitual en aquest bloc, ni es tracta d'una boutade, ni cap muntatge per fer riure. És una notícia apareguda al suplement internacional del New York Times el passat divendres, 24 d'octubre.

Aquest és l'enllaç a la notícia en la seva versió digital, en anglès però molt fàcil de llegir. Us recomanem una ràpida visita.

Juan Soriano i els seus dos ases, Alfa i Beto, travessen Colòmbia amb 4.800 llibres fins a les poblacions més remotes i castigades per la pobresa i la violència.
No calen gaires comentaris. En aquest món també hi ha gent admirable.

.

dissabte, 25 d’octubre del 2008

AMPLIATS 10/10: Entrevista a Hidrogenesse





Com cada mes, prenem el pols a l'escena musical de la nostra ciutat i descobrim qui són aquells que fan possible la seva existència. AMPLIATS és una entrevista de periodicitat mensual protagonitzada per músics de Barcelona que ens revelen les seves filies, principalment musicals.

Octubre, el mes més subversiu de l'any (ha renegat de la tardor i la malenconia per adherir-se al règim imperialista de la màniga curta), és per als HIDROGENESSE. Un dels grups que t'alegren el dia, que et fan ballar abans i després d'anar al dentista, que et donen motius per continuar comprant discos i que et fan pensar que l'imperi austrohungarés és molt gran. Humor, pop electrònic, cançons a cop de sintetitzador i esperit glam. Això és el que Carles Ballesteros i Genís Segarra (Astrud) fan a HIDROGENESSE, un projecte musicanimal que aquest 2008 ha editat el seu tercer àlbum titulat Bestiola amb versions de Animalitos (2007) i rescatant temes inèdits.

Ladies & Gentlemen, HIDROGENESSE respon per a l'AMPLI:



1) Àlbum preferit del passat any:
New chance de THE TOUGH ALLIANCE.







2) Àlbum preferit del moment:
....de momento no tenemos disco favorito, pero sí canción A sucker for your sound de I MONSTER.



3) Tres discos que us portaríeu a un viatge intergalàctic:
Status de CHICO Y CHICA,






Radioactivity de KRAFTWERK,







I'm your man de LEONARD COHEN.










4) Sou els caps de la NASA i heu de transmetre una cançó a l’espai exterior per intentar el contacte extraterrestre. Quina cançó escolliu:
Antenna de KRAFTWERK.






5) El millor concert que heu vist últimament:
Los SPARKS presentando en Londres su nuevo disco (el número 21) tras tocar día tras día toda su discografía.







6) El millor concert que heu vist mai:
Los MAGNETIC FIELDS en La Báscula en 1998 y en el Teatre L'Aliança de Poble Nou 2004.

[Fragment d'un concert a Cambridge l'any 2004]



7) El músic o la banda amb qui us agradaria compartir escenari:
SAINT ETIENNE, HELLO CUCA, SPARKS, SINGLE.....

8) El vostre proveïdor musical preferit (botiga de discos / d’instruments, bloc, web, netlabel, biblioteca…):
Ebay,
tiendas de discos: Play.com, Cd-Drome,
internet
y bibliotecas:BCN-Sagrada Família, BCN-Xavier Benguerel, Rubí- Mestre Martí Tauler



9) Una addicció musical:
Somos seguidores de José Luis y Alicia de CHICO Y CHICA, los consideramos nuestros gurús.









10) No us fa vergonya reconèixer que sou fans de…:
No nos da vergüenza que nos guste ningún tipo de música de la que nos gusta, no entendemos el concepto de 'placeres inconfesables'.




11) MP3 o vinil? Theremin o sintetizador? Sónar o Primavera Sound? Futurama o The Simpsons? Roger Corman o Tim Burton? Madelman o Clips de Famobil?
Vinilo, sintetizador, Primavera, Simpsons, Roger Corman y Madelman. Pero las otras opciones nos gustan también.










12) L’última lectura que us ha entusiasmat:
Holly Terror: Andy Warhol Close Up de Bob Colacello.








13) L’última pel·lícula que us ha entusiasmat:
La última que hemos ido a ver es Tropical Thunder, casi a la altura de Zoolander.






14) La cançó d’Hidrogenesse que més us diverteix tocar en directe:
Nos lo pasamos muy bien tocando El vestir d'en Pascual que es la versión de la versión de la Motta; de las nuestras, Diorama y No hay nada más triste que lo tuyo.

El vestir d'En Pascual.


15) Alguna recomanació hidrogenessiana per als que escoltin per primer cop Bestiola:
Que retrocedan en el tiempo y que escuchen Animalitos, Gimnástica Passiva, Eres Pc.





Discografia bestial:

Así se baila el siglo XX, CD-Single (2000)
Eres PC, eres Mac, EP (2001)
Gimnàstica passiva, CD-Album (2002)
Animalitos, CD-Album (2007)
Bestiola, CD-Album (2008)





dijous, 23 d’octubre del 2008

Cicle L'Hospitalet Blues & Boogie

Un any més, el Centre Cultural Collblanc - La Torrassa organitza el Cicle L'Hospitalet Blues & Boogie del 23 d'octubre al 12 de desembre. El cicle inclou exposicions, xerrades, passi de documentals i concerts al voltant del blues i els sons més negres de la música. Diferents escenaris de la ciutat acolliran les activitats, entre ells, la Biblioteca Central Tecla Sala i el Centre Cultural de La Bòbila.


Dins el cicle es programa la festa d'aniversari del programa de ràdio Bad Music Blues, que s'emet els dissabtes apartir de les 21h a Ràdio L'Hospitalet, al 96.3 de la FM. Bad Music Blues és un programa que difon la música dels grups i músics de blues a la Península Ibèrica, dirigit i presentat per Joan Ventosa i Manolo López Poy, membres de la Societat de Blues de Barcelona. La festa d'aniversari: el 14 de novembre a la Sala Bikini.
Al myspace del programa, podeu escoltar una de les seves emissions que inclou la presentació del cicle:
http://www.myspace.com/badmusicblues


El programa complet de tot el cicle, a la vostra disposició:



Keep on Blues!

dimecres, 22 d’octubre del 2008

El 40è Festival Internacional de Jazz de Barcelona i l'In-Edit

A Barcelona, aquests dies es posen en marxa dues cites importants per als aficionats a la música.

La primera és el 40è Voll-Damm Festival Internacional de Jazz de Barcelona, que també compta amb un bloc on hi trobareu fotografies, cròniques dels concerts i podeu dir-hi la vostra... Es tracta del primer festival de jazz que es va organitzar a Espanya. Un concert del pianista Dave Brubeck el 3 de novembre de 1966 va ser el primer d'una llarga llista que continua fins avui, amb moments memorables com el que es produí l'any 1967: la fugida de Miles Davis amb els calers i l'actuació del seu quartet reconvertit en trio sense ell (Herbie Hancock, Wayne Shorter i Tony Williams). El concert encara és recordat com un dels més incendiaris del festival al llarg d'aquests més de quaranta anys. Més de quaranta perquè el festival no es celebrà de 1977 a 1980.

El perquè d'aquestes i altres anècdotes el trobareu a Festival Internacional de Jazz de Barcelona: 1966-2008: 40 edicions d'un festival únic, escrit per Joan Anton Cararach, director artístic del festival i el periodista musical Guillem Vidal, i que RBA acaba de publicar.

Aquesta assenyalada edició amplia el seu ventall estilístic -sempre m'he preguntat per què els festivals de jazz acullen altres gèneres sense massa manies i el jazz no apareix quasi mai en els programes de festivals d'altres estils...- i comptarà amb la presència de figures com Herbie Hancock i el seu quintet, Chick Corea i John McLaughlin amb el nou projecte conjunt Five Peace Band, la gira de comiat del llegendari pianista cubà Bebo Valdés amb el seu fill Chucho i la Matthew Herbert Big Band. Fora del jazz, com a més destacats, Al Green i Lambchop. I la representació local, aquest any amb algunes sorpreses: els projectes dels internacionals Jordi Rossy i Marc Miralta, Mompiana del pianista Lluís Vidal més Dave Douglas i Perico Sambeat, Triphasic i el retorn dels veterans Pegasus, entre d'altres.

A més, també hi haurà conferències, presentacions de llibres i l'adscripció al festival d'una de les seccions d'un altre festival, l'In-Edit, del qual parlarem tot seguit.


L'In-Edit és un festival de cinema documental musical que va iniciar el seu camí l'any 2003 amb un grapat de documentals i molta il·lusió, tanta que arriba a la seva cinquena edició ben consolidat com a festival internacional i havent superat els més de 12.000 assistents de l'any passat.

Del 23 d'octubre al 2 de novembre seran projectades pel·lícules com Cachao: uno más!, Soldiers of music: Rostropovich returns to Russia, Joy Division o Dixie Chicks: shut up & sing en els cinemes Club Coliseum, Aribau Club i Aribau Multisalas.

Aquí podeu fer una ullada al programa del festival, tingueu en compte que cada documental es pot veure dues vegades en dies diferents i que els abonaments són una forma encara més econòmica d'assistir a un festival al qual des de l'Ampli desitgem una llarga vida.

divendres, 17 d’octubre del 2008

Dames Perilloses del Rock, S.L. : 2a part


[Foto: Diamanda Galás]

La señora condesa de Lorsange era una de esas sacerdotisas de Venus cuya fortuna es obra de una bonita cara y de una mala conducta, y cuyos títulos por pomposos que sean, sólo se encuentran en los archivos de Citeres, forjados por la impertinencia con que los toma, y mantenidos en la necia credulidad que los concede: morena, hermoso talle, ojos con una singular expresión; con esta incredulidad muy de moda, que, confiriendo un atractivo más a las pasiones, hace buscar con mayor ahínco a las mujeres en quienes se supone; un poco malvada, sin principio alguno, no viendo mal en nada, y sin embargo sin la suficiente depravación en el corazón como para haber extinguido la sensibilidad; orgullosa, libertina: así era la señora de Lorsange.
Marqués de Sade. Justine.



Segona part de Les Dames Perilloses del Rock, després d'una primera dedicada a Wendy O. Williams, Las Vulpes, Lydia Lunch, Gitane Demone, Siouxsie Sioux i Babes in Toyland. Amb tots vosaltres, les altres Senyores de Lorsange:



DIAMANDA GALÁS:
Va interpretar a una de les núvies de Dràcula al millor film sobre el comte transilvà rodat fins ara, el Dràcula (1992) de Francis Ford Coppola. I de fet, no poques vegades s'ha qualificat la Diamanda de satànica, bruixa, blasfema i obsessionada pel vampirisme. Però la millor definició de la Galás és que es tracta d'una artista excepcional, amb un gran talent interpretatiu i una veu que arriba a límits extraterrenals (tres octaves i mitja). La seva veu és un instrument que utilitza per sobrecollir l'espectador, per declamar com si es tractés d'una actriu de teatre expressionista, per recitar salms bíblics de manera angoixant i aterradora. En l'obra de Galás trobem temes constants com són: l'aillament social que pateixen els malalts mentals o els seropositius, la marginació i la mort. Els seus concerts són espectaculars, esglaiadors, recolçats per un tractament lumínic i efectes teatrals que enfatitzen el soroll i la fúria.
Escolteu tot seguit un tema del seu millor àlbum Plague Mass (1991), disc oratori on l'artista denuncia la gent que considera la SIDA com un càstig diví. El tema que hem escollit és un bon exemple del tractament que Diamanda Galás dóna a la seva veu, produïnt laments, udols, gemecs, crits desesperats, murmuris agònics. Un collage sonor infernal:



Puta, santa, dimoni, amant, loca o àngel, no hi ha una altra veu al rock, al jazz o a l'avantguarda musical amb la seva violència, amb la seva abrasadora passió i pura força elemental. John Gill al "Time Out London".




NICO:
No trobo millor definició de Nico que l'apareguda a la contracoberta de la seva biografia, escrita per Richard Witts i editada al castellà per Circe: Actriu underground als seixanta, diosa musical als setanta, musa del moviment punk als vuitanta. Nico va enlluernar a tots els que la van conèixer. Va inspirar una cançó a Bob Dylan, un poema a Jim Morrison, una pel·lícula a Andy Warhol, un relat a Ernest Hemingway i un assaig a Jean Baudrillard. La seva bellesa, la seva adicció a la heroïna, els seus amors amb actors de cinema com Alain Delon i els seus contactes amb la banda terrorista Baader Meinhoff, la van convertir en una figura controvertida. Parlar de la Nico donaria per alguns posts a l'AMPLI, així que millor us recomano la lectura de la biografia abans esmentada, que podeu agafar en préstec a les biblioteques públiques. En ella trobem una Nico bastant desmitificada, una persona amb els seus defectes i les seves particulars formes de relacionar-se amb els altres. De l'artista, recomanar-vos, com no, els seus discos, sobretot el The Velvet Underground & Nico (1967), el seu primer àlbum en solitari Chelsea Girl, també editat el 1967, i el disc The End (1974) que va comptar amb la col·laboració de Brian Eno. Del disc The End hem extret aquest tema, on podeu comprovar com s'avança als postulats de l'after punk:



MARIANNE FAITHFULL:
Si amb la Nico us recomanava la lectura de la seva biografia, amb la Marianne Faithfull us recomano la seva autobiografia, editada al castellà l'any 1995 per Celeste, i que només trobareu a les biblioteques públiques perquè es tracta d'un llibre descatalogat. L'autobiografia de la Marianne Faithfull és un cru relat dels anys 60, de les llums i les ombres del Swinging London, de la seva relació amb Jagger i dels seus anys d'addicció a l'heroïna. Però també és una crònica fidel d'una època d'esplendor musical i d'una carrera difícil per a una dona que era bastant més que la groupie preferida dels Stones.
Tot seguit podeu escoltar un tema escrit per Mike Jagger i Keith Richards, del disc Strange Weather (1987), un dels seus millors àlbums:





THE RUNAWAYS:
M'encanta el rock macarra de les Runaways, aquest punt que tenen de punks teenagers de sèrie B em fascina. L'edat de Joan Jett, Jackie Fox, Lita Ford, Sandy West i Cherie Currie no arribava als 17, quan Kim Fowley les va captar per crear un grup prefabricat que tingués fama entre els adolescents àvids de glam i de carn fresca. Van triomfar als Estats Units i al Japó, van telonejar als Ramones i van deixar un llegat de hits explosius com Cherry Bomb o Born to be bad. Vaig saber de les Runaways per primer cop gràcies a un reportatge del Jaime Gonzalo aparegut al Ruta 66 l'any 1993 (nº 84, exemplar que trobareu a la Biblioteca Vapor Vell) i vaig córrer directament a una botiga de discos del carrer Sitges per comprar-me el primer que trobés d'elles. El Jaime m'havia posat el carmel a la boca després de llegir coses com: Aunque ostentan el título de primera y más popular all girl band de los 70, la posteridad oficial viene ignorando su existencia con pertinaz desdén; sus discos no son coleccionables, hay escasas probabilidades de que se las recupere vía album tributo o recalificación de cult band. Craso error, las chicas eran un filón de los gordos. Tenían un look de manolis de discoteca lésbica que sigue anonadando, y su grito de guerra era el del rock julandrón y el bubbleglam-metal abierto de piernas.



JOAN JETT:
Després que les Runaways es separessin l'any 1979, la Joan Jett va continuar la seva carrera en solitari com a guitarrista i cantant però també treballant dins el camp de la producció musical. És com a productora que va col·laborar amb el grup americà de punk The Germs, en l'edició del que va ser l'únic disc de la banda (la història de The Germs, mereix un article a l'Ampli). La Joan Jett ha estat una gran influència (potser la influència més evident) per a bandes de rock femenines com les Bikini Kill, Hole, Lunachicks o The Donnas. Tot i que continua donant guerra en els escenaris, sempre serà recordada per immortalitzar una versió de l'I Love Rock'n'Roll, original de The Arrows. Un tema que segur que us portarà records de nits màgiques i kàrmiques:




SUZI QUATRO:
Cuir negre i rock'n'roll: aquesta era la recepta estètica de la Suzi Quatro quan el glam va irrompre per imposar les plataformes impossibles, les pestanyes quilomètriques i la sobredosi de purpurina a tant folk seriós i compromés. La Suzi es va atrevir a portar un vestit de cuir marcant figura i a cantar com si estigués possessa. Va fer gires amb Alice Cooper, però la seva popularitat va ser efímera. Van transcórrer només tres anys de l'èxit atronador que va tenir el seu segon single editat l'any 1973, Can the Can (1973), fins la pèrdua de popularitat l'any 1975.
La Suzi es mereix ració doble. El primer tema un dels meus preferits i, el segon, el Can the Can, un dels seus hits més famosos. Ale, perquè ella s'ho val:


http://www.suziquatro.com/



COURTNEY LOVE - THE HOLE:
Courtney Love es va convertir en la Yoko Ono dels 90 i es va merèixer tota una sèrie de dolços qualificatius, tant de la premsa musical com dels fans de Nirvana, que la converteixen en la reina indiscutible de les Venus de les pells. La Love va liderar Hole, el grup que va treure un disc fonamental per entendre el rock fet als 90: Pretty on the inside (1994), àlbum generacional produït per Kim Gordon (Sonic Youth) i on es nota la mà del seu marit, Kurt Cobain. Des del moment que Courtney es converteix en una celebritat i comença a deixar la guitarra pels oropels de Hollywood, va perdre la gràcia. Després de fer-se un munt d'operacions d'estètica, on va deixar l'esperit Riot Grrrls? On va quedar la ràbia i la força que ens va contagiar? Hole, Courtney, porten 10 anys sense treure ni un sol disc. RIP.





TERE DESECHABLE - LOS DESECHABLES:

Al bloc, altament recomanable, de Sílvia ex-Último Resorte, la veterana cantant rendeix homenatge a Tere Desechable, l'altra cara visible de l'escena punk barcelonina dels 80. Bona definició de la Sílvia: Tere cantaba con su incitante voz, como lanzándola desde el centro de su líbido, como un volcán que acababa abrasando a todo su público, en un oleaje avasallador de canciones hipnóticas con letras llenas de azotes y de indolentes maldades (...). Era una pequeña tigre rugiendo con sus vísceras desde la naturaleza salvaje de su actitud y sus canciones, haciendo vibrar el escenario en un despliegue de gestos eróticos de exquisita y sensual sutileza. Els Desechables van ser una de les millors bandes de punk rock fetes a casa nostra. Aquí els teniu, el so no fa justícia però les imatges serveixen per fer-nos una idea de com serien aquells concerts a la Barcelona subterrània dels anys 80:




LAS FURIAS:
A la mitologia grega, les Fúries eren unes criatures nascudes de la nit que tenien com a missió castigar les ànimes dels criminals condemnats a l'infern. Las Furias de Barcelona també són tres i no porten fuets de cuir, com a la història mitológica, però han nascut per a castigar (en el bon sentit de la paraula) les vostres oïdes amb un punk rock potent i visceral. Nascudes l'any 2006 de les cendres de les Perras del Infierno i amb un projecte paral·lel amb el grup Virüs, acaben d'editar el seu primer disc amb l'explícit títol de Disco Dinamita (Lucinda Records). I dinamita seran els seus concerts que podrem veure properament:
24/10/08. 20h: al Puerto Hurraco. Las Furias + Toxicas + Hipnosis Kardiaka.
08/11/08. 20h: Salamandra. Festival las Chicas también rockean: Las Furias + Murfila + Lula + Suzy & los 4.
http://www.myspace.com/lasfuriass



Fi de la segona part. D'aquí 7 dies més. No sabeu el que us espera. No tindré pietat.


CONTINUARÀ...



dijous, 16 d’octubre del 2008

La Médiathèque de la Communauté Française de Belgique


El nostre amic musictecari de Dole, Nicolas Blondeau, ens comunica l'aparició de La Sélec una publicació de la Médiathèque de la Communauté Française de Belgique .

Es tracta d'una publicació en linia, anunciada com bimestral, on trobem una acurada presentació amb rics comentaris i informació d'unes 40 referències CD i DVD que conformen les novetats adquirides per la mediateca durant aquest període.

Des del nostre punt de vista, es tracta d'una sel·lecció excel·lent de diversos gèneres musicals (amb especial incidència en música francòfona) que pot servir de molt bon recurs professional per a la nostra feina.

Enllaç
a la publicació en linia
Enllaç a la versió en pdf

Si bé la publicació és molt recomanable, no ho és menys la website de la Médiathèque i mereix una visita atenta i minuciosa. S'hi troben idees interessants així com bons models de treball per a la gestió de la música a i des de la biblioteca pública entre les quals ens ha cridat l'atenció la seva proposta de música digital, la bateria de blocs de diversos responsables de la mediateca on aboquen les seves recomanacions i reflexions sobre diferents àmbits musicals, i la extraordinària selecció de Bandes Sonores que està en permanent exposició durant tot l'any 2008 en commemoració del Centenari del Cinema: enllaç al dossier.

Enllaç a La Médiathèque de la Communauté Française de Belgique

.

dimecres, 15 d’octubre del 2008

El Jardí de la Biblioteca de Caldes de Malavella


Les companyes de la Biblioteca Ferrer i Guàrdia de Caldes de Malavella, a la comarca de La Selva, ens comuniquen les noves activitats musicals (i no musicals) en un nou espai de la biblioteca.



Aquest estiu ens hem decidit habilitar el jardí de la biblioteca com un espai més del nostre equipament. Li hem posat el nom de “Jardí d’en Pere Vidal” com a homenatge a l’intrèpid protagonista d’alguns dels llibres més emblemàtics d’en Joaquim Carbó, escriptor nascut a Caldes. A més de les taules, cadires i parasols corresponents se’ns ha acudit que podria ser un bon espai per a espectacles de petit format. Així doncs, hem ofert hores de contes i espectacles teatrals, però la novetat és que també hem començat a programar concerts. Hem fet una instal·lació bàsica pel que fa a focus, preses de llum, etc. i disposem d’una tarima móbil. La sonoritat del lloc és molt bona, cosa que ens va alegrar moltíssim perquè sinó tot el projecte perdia una mica el seu sentit.


Aquesta primera temporada hem programat quatre concerts.

La inauguració la va fer l’Eduard Canimes, exvocalista del grup gironí Zitzània, que actualment resideix a Caldes.

A la primera part va versionar temes de diferents cantants catalans (Sisa, Pau Riba, Raimon, etc) i a la segona ens va oferir els seus propis temes. L’Eduard va estar realment brillant.



Vam rebre també al compositor Josep Manzano i el coreà del sud Jusuk Lee, intèrprets de guitarra clàssica.


Un altre dels concerts va ser de música cubana a càrrec de Cuba-Café Trío.


I finalment, el divendres 26 de setembre vam tenir el gust d’escoltar al grup de jazz Room Candela, un trio molt jove de les comarques gironines que interpreta el que ells anomenen “eròtic-jazz”.

Un concert que ens va servir per cloure les activitats d’estiu al jardí i que ens ha deixat un molt bon record.



Estem molt animats per l’èxit de public i per les característiques del nou espai. L’estiu que ve volem oferir també una programació musical de qualitat. Donades les bones perspectives, l’ambició és gran.


Mercè Barnadas

Biblioteca Francesc Ferrer i Guàrdia

Caldes de Malavella


.

David Oistrakh interpreta Jean Sibelius

La nostra amiga i col·lega de passions musictecàries Morenita tiene una escoba manté un bloc personal on descobrim coses com aquesta que ha postejat fa ben poc:

Violin Concerto / Jean Sibelius; violí: David Oistrakh; Moscow Radio Symphony Orchestra, directed by Gennady Rozhdestvensky. Febrer de 1966



Un d'aquells moments en la història de la música on una composició magistral i un intèrpret talentòs en tècnica i sentiment es donen la mà per transportar-nos a un món d'emocions úniques.

Hem d'estar agraïts a ells... i a la tecnologia que ens permet descobrir, recuperar, compartir i gaudir d'aquests documents excepcionals.

Thanks Morenita ;-)


Article Wikipèdia sobre el compositor
Article Wikipèdia sobre l'intèrpret

... i una bona col·lecció d'enregistraments de Sibelius i Oistrakh a moltes biblioteques públiques catalanes:

Catàleg col·lectiu de les Biblioteques de la Xarxa de la Diputació de Barcelona
Catàleg col·lectiu de la lectaru pública de la Generalitat de Catalunya

Troba la teva biblioteca més propera, és gratis i segurament descobriràs altres músiques variades i sorprenents.

.

diumenge, 12 d’octubre del 2008

La Discoteca d'AMPLI, XXIII: Agustí Fernández Quartet

Agustí Fernández Quartet, Lonely Woman: homenatge a Ornette Coleman. Taller de Músics, 2004

L’any 2005 Lonely Woman va ser considerat el millor disc de jazz del país segons els crítics de diverses revistes de prestigi (Jaçz, Cuadernos de jazz...). Al marge de l’abast geogràfic de la distribució de les revistes, és difícil concretar els límits del país referit, tractant-se d’una matèria tan interior com el jazz i d’un disc de versions de composicions d’un artista americà. El jazz és insidiós, lliure, dissident (com deia Tete Montoliu: “Franco era tan ximple que ni tan sols va prohibir el jazz”); i la música instrumental prescindeix de significats prefixats, d’idiomes. Així doncs, presentem senzillament un dels millors discos de jazz instrumental d’aquí, entenent per aquí la vasta regió emocional que aplega tot el món sensible a aquesta manifestació artística.

El disc és un homenatge a la música d’Ornette Coleman, el creador del free. Agustí Fernández (Palma de Mallorca, 1959), l’artífex de l’obra i un dels músics de més prestigi internacional dintre d’aquesta música, va encarar aquesta idea des d’un punt de vista seminal. Si Ornette és el pare, cal digerir-lo, viure’l des de dintre. L’experiència en aquest terreny d’Agustí Fernández és gran: des del principi de la seva carrera va optar per interpretar música improvisada, arriscada, visceral. Va arribar a estudiar amb Iannis Xennakis, Ha compartit estudi i escenari amb bona part dels millors músics de free del món, des de Derek Bailey a Evan Parker. La seva discografia comprèn 7 discos en solitari (piano solo) i 4 discos com a líder, a més 15 discos entre duos i trios i desenes de col·laboracions. Un mestre encara poc (re)conegut aquí, però de gira permanent per tot el món.

L’aposta no era fàcil tenint en compte que Ornette estranyament ha tocat amb pianistes (perquè l’afinació d’aquest instrument és obligada, és la de la tecla). Per aconseguir-ho, Agustí Fernández va formar un quartet admirable. Eren: Liba Villavecchia al saxo tenor, un veterà explorador de la llibertat improvisada amb un estil sensible, orgànic, temperamental; David Mengual al contrabaix, un dels millors compositors catalans de jazz; Jo Krause a la bateria, explosiu, intuïtiu, contundent i detallista; i el propi Agustí Fernández al piano. Tots quatre es llencen sobre les 8 peces d’Ornette sense xarxa, respectant l’aire entre festiu i dramàtic de les melodies, i explotant la seva química a uns solos que et permeten volar sense sortir de casa. Comprovat: tanques els ulls i comencen a aparèixer fosfens, fulgors, geometries canviants, cascades de matèries desconegudes i la força de la gravetat comença a perdre importància.

Mireu aquesta caiguda en barrena. Aquí només estan Agustí i Liba, volcànics, magmàtics, a un vídeo difícil de veure però aural, màgic:





La cançó que dóna títol al disc, “Lonely woman”, és una peça mítica de l’historia del jazz. Una melodia dramàtica, oberta, insinuant, que evoca coses potser desconegudes (què emmascara sempre la paraula “cosa”?). És la primera del disc i posa a prova la qualitat de qualsevol equip de música. Si l’entrada de la bateria i el piano no us posa els pèls de punta potser és que convè canviar d’equip.




El solo de piano de Mob Job és per aixecar-se de la cadira i replantejar-se la història completa d’aquest instrument i de la llibertat creatuva humana. Sembla que una alegre jirafa balli claqué sobre el teclat. Imprevisible, desafiant, tocant tant l’ànima com el piano. Exagero?




Aquest disc sembla disposar d'una quantitat d’estímuls musicals que serviria per fer 10 díscos a partir de les idees que es disparen i la multitud de climes que es creen. Si algun usuari curiós, famolenc de free, vol saber qui està fent aquesta música per aquí, ja tenim per on apuntar. I encara ens quedarem preguntant-nos què vol dir aquest “aquí”.
En fí, parlar d'un disc instrumental és casi una contradicció. Millor acabem igual que el disc, amb el tema What reason?. Malenconia per a una tardor intemporal.




Director Wilkins

divendres, 10 d’octubre del 2008

Dames Perilloses del Rock, S.L. : 1a part


[Foto: Wendy O. Williams]

Wanda le ha atado las manos a la espalda, le ha pasado una cuerda por los brazos y otra por el cuerpo y le ha sujetado a la ventana. Luego se ha echado el abrigo de pieles hacia atrás, ha cogido el látigo y se ha plantado ante él.
Leopold Von Sacher Masoch. La Venus de las Pieles. Tusquets, 1993


Cap de les nostres protagonistes d'avui podria ser la nova cantant de L'Orella de Van Gogh, ni la imatge de cap marca de xampú, ni la jove estimada per la teva mare. Tampoc la princesa dels teus somnis, ni la musa ideal per a poetes torturats. No t'agradaria suportar el seu síndrome premenstrual i no la trobaries mai en un curs de balls de saló. Prince no lligaria amb elles ni fart de vi i no et farien mai la carmanyola amb el dinar per portar a la feina.
Les nostres protagonistes d'avui els sobra adrenalina; han nascut per a fuetejar des d'un escenari als seus devots esclaus que les desitgen i les odien per igual.
Totes elles són les Venus de les pells o les Venus in Furs que cantava Lou Reed. Són les filles de Lilith, les que porten la marca de Caïm, les alumnes avantatjades de Lou Andreas Salome , les dames perilloses del rock.


WENDY O. WILLIAMS - PLASMATICS:


Stripper reconvertida a rockstar, Wendy O. Williams, líder del grup punk Plasmatics, va ser anomenada Reina del Shock Rock. La seva estètica de porno punk amb cresta mohicana juntament amb la seva particular forma de desfer damunt l'escenari que incloïa: voladura d'equips musicals, destrucció de guitarres amb motoserres, explosió de televisors, nudisme i números explícitament eròtic-pornogràfics, la van convertir en un personatge polèmic i, com podeu imaginar, amb una reputació que no voldria cap aspirant a Primera Dama. Els Plasmatics van iniciar la seva carrera l'any 1978, en una primera actuació al mític CBGB, per disoldre's quatre anys després. L'any 1984, Wendy O. inicia la seva carrera en solitari amb el disc WOW produït per Gene Simmons i comptant amb els Kiss com a banda d'acompanyament. Tot i la seva imatge dura i radical, Wendy va ser en la seva vida privada una gran defensora dels drets dels animals, vegetariana i activista pro alimentació natural. L'any 1998, als quaranta-vuit anys, Wendy es va suicidar disparant-se un tret; sembla ser que moments abans havia donat de menjar a uns esquirols. Wendy O. Willims ha estat una gran influència en moviments i bandes posteriors, com les Riot Grrrls i en artistes com Texas Terri o Courtney Love. El tema Butcher Baby que podeu escoltar, va ser el primer senzill editat pels Plasmatics.
http://www.plasmatics.com/


VULPES:
Anarkoma Zorrita, Evelyn Zorrita, Ruth Zorrita i Pigüy Zorrita eren les Vulpes, terme que en llatí significa "Guineu" (ejem). Quatre noies fans d'Iggy Pop que van versionejar l'I Wanna Be Your Dog en un únic, però fantàstic single, titulat Me gusta ser una zorra. La banda amb dos parells de...bones intencions, va interpretar la seva cançó al programa Caja de Ritmos de Carlos Tena que s'emetia en horari infantil. Era l'any 1983, quan encara no existia el Síndrome de l'Emperador i els nens també volíem portar cresta com els nostres germans grans; però l'Espanya post-franquista encara no estava preparada per aquest tipus d'expressió àcrata i salvatge, així que l'escàndol va ser monumental. Carlos Tena va haver de dimitir del càrrec i Caja de Ritmos va passar a la història. Les Vulpes no van tornar a gravar fins l'any 2006, amb l'aparició al mercat de Me gusta ser, el disc que havia d'haver-se publicat 23 anys abans. Llarga vida a l'esperit de les guineus!

Vídeo del tema Me gusta ser una zorra, segurament una de les cançons preferides del periodista Luis del Olmo...;)
http://www.myspace.com/vulpesspunkrock



LYDIA LUNCH:

Brutalitat, és la meva paraula preferida -va dir ella, i ella és Lydia Lunch una de les artistes més singulars i polifacètiques de les últimes dècades. Ella és performer, cantant, compositora, artista multimèdia, escriptora de prosa i poesia, rapsoda... Ella va impulsar l'spoken word i va ser la ideòloga de la No Wave. Ella es va iniciar amb 16 anys (l'any 1976) en el món de la música, com a guitarrista d'un grup punk nomenat Teenage Jesus And The Jerks i ha continuat deixant la seva empremta des que va publicar el Queen of Siam, un disc fonamental en la història del rock més underground. Ha col·laborat amb artistes com Nick Cave, Einstürzende Neubauten, Marc Almond, Michael Gira (Swans), Foetus o Sonic Youth, entre d'altres.
Tota la seva obra, de forta càrrega feminista i política, gira obsessivament al voltant del dolor, el desig, el sexe i la violència. L'any 1997 Lydia Lunch va publicar Paradoxia: diario de una depredadora , novel·la autobiogràfica que l'editorial Melusina ha reeditat aquest any, i que compta amb pròleg de Virginie Despentes i epíleg de Thurston Moore (Sonic Youth). Aquesta novel·la, que trobareu a les biblioteques, narra la història d'una adolescent prostituta, drogadicta, nimfòmana i sadomasoquista que, escapant dels abusos sexuals paterns s'endinsa pels baixos fonds de Manhattan i Los Angeles fent del nihilisme la seva forma de vida.
Tindrem l'oportunitat de veure a Lydia Lunch en acció el proper diumenge 2 de novembre a les 22:00h al bar Heliogàbal . L'artista presentarà un show de poesia i música que titula The night after the day of the dead.
http://www.lydia-lunch.org/



PAULINE MURRAY - PENETRATION:

Pauline Murray era la veu dels Penetration, grup de Durham (UK) format l'any 1976, en plena explosió punk. Van debutar amb el single Don't Dictate editat per la Virgin. L'any 1978 va aparèixer el seu primer LP titulat Moving Targets, un dels millors discos punk publicats a l'època del imperdible. Un any després els Penetration editen el seu segon i darrer àlbum, Coming Up For Air, i es separen poc temps més tard. La Pauline va continuar la seva carrera musical amb la formació Pauline Murray And The Invisible Girls però no va tenir la repercussió que s'esperava.
Cliqueu aquí si voleu veure la Pauline i els Penetration interpretant el Don't Dictate l'any 1977 a l'Electric Circus de Manchester.
http://www.myspace.com/penetration78



GITANE DEMONE - CHRISTIAN DEATH:

Si hi ha algú que fascina amb la seva imatge de dominatrix és la Gitane Demone, ex component dels llegendaris Christian Death, pares del gòtic i del death metal. La Gitane va abandonar la formació l'any 1989 per seguir la seva carrera en solitari.
De veu poderosa i elegant, l'estil de la Gitane ha fluctuat del goth rock a l'electrònica amb influències de la música de cabaret i el blues. Escolteu el següent tema obscur, inquietant, hipnotitzador, 100% Gitane:

http://www.gitanedemone.com/
http://www.myspace.com/gitanedemone



SIOUXSIE SIOUX - SIOUXSIE AND THE BANSHEES, THE CREATURES:

Reina gòtica per excel·lència i icone del punk femení, Siouxsie Sioux als seus 51 anys ha tornat a reclamar el tron editant l'any passat Mantaray, el seu primer treball en solitari. Susan Janet Ballion es va convertir en Siouxsie l'any 1976 quan, juntament amb uns quants amics (Sid Vicious entre ells), va donar-se a conèixer com a líder de Siouxsie and the Banshees, en la primera edició del International Punk Festival que es va fer en el mític 100 Club d'Oxford Street de Londres. L'any 78 graven el primer dels seus 11 discs d'estudi fins el 1996 que la banda decideix separar-se. Altre projecte paral·lel de Siouxsie eren els The Creatures, que va formar l'any 1983 amb Budgie, bateria dels Banshees i marit; amb ells va editar cinc discos fins a la seva dissolució l'any 2003.
Excel·lent crítica del disc Mantaray al Pitchforkmedia, aquí.



BABES IN TOYLAND:
Power trio de Minneapolis que va irrompre en l'escena punk americana de la mà dels seus fadrins Sonic Youth. Líders de l'escena foxcore juntament amb altres grups com L7, Bikini Kill, Hole o Lunachiks, publiquen l'any 1990 el seu primer disc titulat Spanking Machine, un àlbum transgressor que ràpidament compta amb el beneplàcit dels indies europeus. Les Toyland comparteixen escenari amb Nirvana, Faith No More i Alice in Chains: els grups del Grunge fan ressò a les propostes de les Riot Grrrls. Després de diferents canvis en la formació original de la banda, les Babes in Toyland deixen els escenaris l'any 1997: les seves seguidores encara plorem tan lamentable pèrdua.



No us afligiu: ja sé que necessiteu més estrògens i progestàgens . D'aquí uns dies us proporcionarem una dosi extra que us compensarà per l'espera.

CONTINUARÀ...


La canción transmitida por Televisión Española a una audiencia mayoritaria de jóvenes, adolescentes y niños, degrada a la sociedad española, subleva al padre de familia, indigna al ciudadano responsable, quebranta la intimidad del hogar, lesiona lo establecido en la Constitución y traspasa los límites de lo tolerable. Es una vergüenza.
Fragment de l'editorial apareguda al diari ABC, amb motiu de l'emissió del vídeo de Las Vulpes al programa Caja de Ritmos (1983).

dilluns, 6 d’octubre del 2008

Promenade musicale pour la France: 2ème partie

Després de la primera part d'aquesta sèrie dedicada a la música francesa, on Nicolas Blondeau ens presentava alguns dels grups i cantants representatius de la chanson, el rock o el pop, en aquesta segona seguirem les recomanacions de la nostra amiga Sophie Cornière.




Claire Diterzi (1971)
Cantant, compositora i guitarrista francesa amb una bonica veu i un personal univers estètic. La seva música combina modernitat i tradició. Sophie ens recomana el seu darrer àlbum Tableau de chasse del qual podem veure aquest clip.
http://www.clairediterzi.fr/

Tableau de chasse




Olivia Ruiz (1980)
Cantant nascuda a Carcassonne de pares espanyols. Aquesta noia ens ronda!
Curiosament, vam presentar aquesta artista a l'Ampli fa uns mesos en aquest post justament amb el mateix vídeo que ara ens proposava Sophie: La femme chocolat.
I, curiosament, Olivia va actuar fa escassament un parell de setmanes dins les Festes de la Mercè a Barcelona davant de la Catedral.
http://www.olivia-ruiz.com/

Aqui teniu un altre dels seus clips:

Je traine des pieds




Mademoiselle K
(2006)
Grup de rock liderat per la cantant i guitarrista Katerine Gierak.
http://www.mademoisellek.fr/blog/

Jalouse




Cali
(1968)
Compositor i cantant.
Cali, el vertader nom del qual és Bruno Caliciuri va nàixer a Vernet prop de Perpinyà. Els seus orígens són italians. El seu avi, que va formar part de les Brigades Internacionals va venir per combatre Franco i es va casar a Barcelona on va nàixer el pare de Cali.
http://www.caliciuri.com/

Je m'en vais




Philippe Katerine
(1968)
Autor, compositor, cantant, actor, realitzador i escriptor.
Forma part de la nova escena francesa, desenvolupa un univers molt particular, un peu fou...
http://katerine.artistes.universalmusic.fr/

Louxor J'adore




Etienne Daho
(1956)
Autor, cantant, productor i actor nascut a Oran, Argèlia.
L'idol d'adolescent de Sophie i un dels puntals (una mica envellit) de la new wave francesa.
http://www.myspace.com/etiennedaho

Comme un igloo




Bénabar
(1969)
Nom artístic del cantautor Bruno Nicolini. Representant, ell també de la nova escena francesa.
http://www.benabar.com/

Le dîner



Finalment, Sophie ens presenta dos grups nous:


Moriarty (1995)
Una veu femenina per a un grup que canta en anglès i sona una mica country.
http://www.myspace.com/moriartylands

Jimmy




The Do (2008)
En realitat, un duo rock format per la cantant franco-finlandesa Olivia Bouyssou Merilahti i Dan Levy, compositor també de música de pel·lícules.
http://www.thedo.info/

On My Shoulders





Amb aquest grup (el que més ha agradat a qui publica aquest post;-) acaba una llista que encara podria ser més llarga.

Merci !

En uns dies, la tercera part d'aquesta sèrie. En ella, Nicolas ens portarà per territoris del jazz i l'avantguarda francesa.

.

Òpera Club a la Biblioteca Clarà de Barcelona

Fa 6 anys que la Biblioteca Clarà organitza xerrades sobre les òperes que es representen en el transcurs de la temporada del Liceu, incloses en el marc del Òpera Club Biblioteca Clarà. L'any 2007 van crear, a més a més, un Centre d'Interès sobre òpera integrat per documents sobre aquesta temàtica: llibres i audiovisuals (Compact Disc i DVD).

Amb motiu del 150 aniversari del naixement de Puccini, l'Òpera Club organitza el dimecres 15 i 22 d'octubre un curs de 2 sessions al voltant del compositor italià titulat: Puccini, aquell desconegut.



http://www.bcn.cat/bibclara